Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 31 de desembre de 2009

Emigdi Subirats Sebastià

Sentia un desfici ingent a dintre

I

Sentia un desfici ingent a dintre que m’embriagava
les genives, escalfava el cos plàcidament
i creava il•lusions eternes i tremolors fràgils.
Com esberladisses eren les recances d’una era
llunyana apropant-se assossegada en el temps.
Brotaven portentoses roselles rares arreu,
roselles de colors imaginaris i un blau resplendent,
de tons d’argent preats per al futur planetari.
Tot esdevenia un riu de colors i de quimeres,
distant de regustos amargs i cabòries supremes.
Era un compàs de dolçors i salabrors ben nostres
que s’enduia la cadència d’un vent ple de records.


II

Era un compàs de dolçors i salabrors ben nostres,
amb eixides obertes a tot un món immens.
La paraula encesa i l’encís de viure,
les llums acolorides i els safirs ben blaus,
l’anunciada presència dels infinits més pròspers.
Notava un calfred a l’espinada que s’endinsava
pel bell mig d’un oceà d’escumes plàcides,
eviternes i capvesprals, que enlairaven
l’essència dels temps aborígens i patris.
Era la meva ment una fontana migrada
enmig d’un vast panorama de melangia,
que s’esvaïa pel constant vaivé de les paraules.







III

Amb eixides ben obertes al món sencer,
reobro qüestions presencials i eternes.
Escolto càntics suprems del més enllà.
M’embriago d’infinitat i sento el germen
de gauvances exquisides en un pèlag de lloança.
A l’esguard de llums virginals es crea un poema
de la vida i del traspàs, i encara més del viure.
I la contesa entre el mal i el bé esdevé poesia
exquisida, que engendra, sàvia, el regust
de mil viatges en una i mil nits escalfades
entre mantes. Uns mugrons rogencs i esplèndids
retraten l’existència com a vida i vida.



IV

M’inebrio d’infinitat i sento la llavor
d’un canvi d’alè en l’ànima endormiscada.
I agafo la bandera d’il•lusions ancestrals,
i m’interno en un frenesí d’espasmes
amatoris, amb l’ànsia que deixa enrera
les immensurables nostàlgies de sofrença.
La nit esdevé un altre poema sense límits
passionals, sense fronteres que la carn consenti.
El jaç ben nostre esdevé el món sencer!
L’estima accelera la flama ancestral de la fal•lera,
d’un cos avivat per reaccions ben humanes
amb tremolins frenètics i sàpids.





V

El jaç ben nostre esdevé el món sencer!
El deler del cos humit emmiralla un vers
melòdic, que frisós excita els membres.
La pausa del dolor era reflex de pau ardent.
De la malenconia de la vida sorgia el plaer
natural dels sentits, en un jaç arran de terra.
Aleshores, resseguí lentament les sines dolces,
les cuixes i el seu sexe angèlic al descobert.
Entre llençols de seda fina es consentia
el libidinós delit, una delícia lasciva,
l’infinit que els cossos de sobte basteixen
eximint ejeccions fluides i líriques.




VI

El deler del cos humit emmiralla un vers,
car la rima del poema uneix ànima i cos.
Una fragància és present en el meu ésser,
fragància immensa de mil olors plàcides.
Enarboro la presència de la vida en mil moments!
L’escalfor d’aquest instant m’altera el ritme
natural. Dels òrgans propicis sorgeix
un vivent ritual d’anhels inacabables.
Esperono el desig d’esdevenir un sol cos
en l’instant fugaç que fa digna l’existència.
Hisso el deler del plaer infinit que basteix
l’espurna d’estima al cos i al viure.




VII

L’escalfor del moment m’altera el ritme.
Flairo un caliu olorós de pell ardent.
La mirada va encesa envers el fruit inert.
La carícia arrossega sospirs flagrants.
No penso en res, ni en revoltes contundents
que destronen veloçment desraons insípides.
Crido suau, veloç, a ràfegues endimoniades!
La fogor de la sang en joia immemorial
travessa la inèrcia més activa dels sentits.
S’apodera de mi l’encant abismal de les estrelles!
Les veig i palpo de prop, m’aproximo a l’astre
gens virginal que suscita l’orgasme en l’esperit.



VIII

La mirada va encesa envers el fruit inert.
Un esguard d’anhel abraça presteses
desbordades i entén de glòries supremes.
I fan el seu camí les carícies que delera
esbrinant els indrets que amaguen encant.
La boscúria obri les portes lascivament,
els membres es desvetllen amb caramel,
les mans no acaben la infinita recerca
d’amagatalls plausibles i càlids.
Arriba el punt final, l’orgasme carnal
d’uns amants en procés de descoberta.
Un cos ben propi... camí de l’èxtasi.

Emigdi Subirats Sebastià, 31 de desembre de 2009

dissabte, 26 de desembre de 2009

Cèlia Marcos

GOTES DE SORRA
Gotes de sorra
m'esvaloten els cabells
i els dits de plata
m'hi deixen una estela persistent.


MONS DE MELANGIA

Si plou renaixeré sota la lluna,
escamparé mons de melangia
fins que la puguis trobar,
travessaran camins de pedres,
rius presoners de marges,
felicitats subtilment trenades
en racons arrecerats.

PICARDIA

Quan la incertesa
niua dins l'ànima
i el caos
arrela dins la ment
rosega la pols
rovella l'ombra
fon el cel
enfosqueix les branques
crema la falç
i ofega la pell,
tu em mostres
l'aigua solitària
la duna adormida
la flor amoixada
l'escuma impenetrable
la capçada estàtica
el vespre explícit
l'eclipsi esmolat
i el desordre
arrela dins la pols
rosega l'ombra
rovella el cel
fon les branques
enfosqueix la falç
crema la pell
i ofega la ment,

tu m'ensenyes
l'aigua adormida
la duna amoixada
la flor impenetrable
l'escuma estàtica
la capçada explícita
el vespre esmolat
l'eclipsi solitari.

Llavors, només llavors,
em llagrimeja el cor
i comprenc la teva picardia.

LLUM DE PRIMAVERA
Quan els dies clouen els matins
vers els vespres
i les nits es filtren imperceptibles
fins que es fan eternes,
la teva veu xiuxiueja
com una corba endolcida
per les ones
d'una melodia greu i amant.
Ja no serem mai més
el que ara som.
Camí cap a l'aigua
s'enfosquirà el cel.
L'Univers haurà donat
infinites voltes sobre el seu eix.
Finalment veurem la llum
de primavera.






GRANS D'ARENA

Fina sorra de cristalls
trepitjats
pels passos decidits
del no pensament,
del buit,
del no existeixo,
dels ulls tancats.


Cèlia Marcos, ca la lluna 2009

Joan Guasch

NAIXEMENT

He vist l’acció contundent de les urpes salvatges
Dels éssers salvatges de les terres salvatges.
He vist fumejar la sang de la carn esquinçada
de mil caceres nocturnes, cruels, infernals.
He sentit l’olor de la por, del pànic a la mort,
el crit histèric dels que moren esventrats.
He sentit mil boques mastegar artèries calentes.
He vist llavis amb regalims de nervis i de sang.
He vist ulls foscos en la foscor de les cavernes
i ombres espectrals en els racons més amagats.
He escoltat el càntic de la supervivència diària,
plors d’esquifits nadons que morien afamats.
He vist albes grises i fredes de collites malmeses,
i migracions forçades per por a tanta misèria.
He vist la sorra fer sorra les muntanyes
i borbollar l’aigua bruta dels oceans primigenis.
He vist la lluita constant de la mort i de la vida
i la sagnant exultació per la derrota del contrari.
He vist miralls de vent trencar el paisatge.
He sentit plors de pors de cossos bocaterrosos
i esgarrifances de vides al límit de la resistència.
He tocat a penes l’essència de la vida a la Terra,
la força inexorable de l’energia suprema.
He vist el foc del sol fondre’s a les muntanyes
i muntanyes cremant-se amb flames inabastables.
He vist tot el que uns ulls somnien veure
i tot el que mai no haurien volgut veure!
...I al final...

Al final entro a l’oasi.
Per dins en tanco la porta.
Acarono les imatges dels que ja no hi són,
apago el llum del passadís,
acarono uns cabells esclaritxats i blancs
i beso silent un somriure rosat.
Tanco els ulls. L’oasi desapareix.
La ment reposa
dins del cosmos estelat
i s’hi dilueix com un esclat
de silencioses supernoves.


****


EL ZOO DE LA TRANQUILITAT



De nit els lleons dormen al zoo.
Corren lliures pel Kalahari.
Empaiten gaseles sota el sol.

De nit, al zoo, els elefants balancegen les trompes sota els baobabs.
Els dofins suren ingràvids. Avorrits. Mirant-se al mirall de tant en tant.

Al zoo, de nit, els estels passen de llarg per sobre dels antílops.
Cerquen l’espill d’herba de la sabana, estel•lat de nyus que dormen.

De nit els búfals, al zoo, es petrifiquen.
Només el musell lluent es belluga.
Remuguen somnis de brins secs.

A l’horitzó, un massai corre per l’herbassar buit, silent i polsós.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Teresa Domingo Català

I

Pienso tus manos y tus ojos,
tu reflejo de alma,
y soy desuello vivo que te nombra
y no quiero ver amanecer sino sangre,
sino savia en tierra como semen,
esperma de mis noches fenecidas.

II
La celada en la boca del pastor
para que acuda el lobo y se arrodille,
y de hinojos el hombre lo acribille,
dejando sus despojos al albor.

Solamente el pelaje ensangrentado
es testigo del tiro y su crudeza,
la sangre bordeando la cabeza,
el hocico desnudo y acabado.

La loba, presintiendo oscuridad,
solloza con sus crías desventura
que adivina en la ausencia de su lobo.

El pastor desayuna soledad,
huele a sangre, la sangre de su robo,
sabe inútil su cebo y su captura.
III

Declina la espesura con sus pasos amargos,
una esquina de luto con la esquirla de mayo,
una tristeza inhóspita que aloja el corazón,
una bruma salvaje que llora oscurecida
el sólido aguijón, la penumbra del alba.

En silencio te nombro y en silencio te lloro,
mis lágrimas son niebla, con su sal el cemento
se acumula en los párpados y se venga del lodo,
el águila iracunda con su cuello de plata
voltea por los nidos y sus espejos de agua.

Las serpientes atadas, las culebras feroces,
el desierto que anhela las fusiones del hielo,
invaden las tormentas con un pulso letal,
asesina es la escarcha que devasta los márgenes
y que ansía el suicidio como un dios en otoño.

dijous, 3 de desembre de 2009

Juan Carlos Elijas a ritme d'havanera

HABANERA



El mi abuelo se fue a Cuba y no volvió.

No volvió jamás para hacernos la casa

de estilo colonial, modernista, indiano

que solían construir los que volvían

con las arcas repletas del gran negocio.



El Dorado del abuelo fue una negra

que lo hizo más feliz que mi santa abuela,

tan de credo, misa diaria, salve y ángelus,

por tradición familiar, desde muy niña.



Y no volvió. Se dejó caer en una

cómoda hamaca fumando en guayabera.

Besó eternamente a su eterna Yolanda,

su negro sueño de riquezas cumplido.

Siempre andaba del ‘tumbao’ a la tumbona

en su finquita de Santiago de Cuba.



Allí, bajo la palmera y su penacho,

contempla el verde balcón que da a Jamaica.

Allí llegó con los Prat, los Bacardí,

los Ferrer, los Pons y los Martí Llosera.

Fue amigo personal de Benny Moré

entre ficus y palmas de la botánica

ciudad con fortaleza que es Cienfuegos.



Benny Moré, biznieto de un rey del Congo,

trajo de África el temblor de la sabana

y lo tradujo a sus rítmicas guarachas

y al eléctrico mambo de su batuta.

Yolanda danzaba como esas diosas

que doblan sus caderas para doblar

también el tiempo, la fatiga, el olvido.





He conocido al abuelo en un viaje

que va a quedar sin vuelta, porque Cienfuegos

me capturó el corazón con su bahía

con sólo abrir los ojos a mi llegada.



Hay dos mestizas precoces en el arte

rumboso y sabrosón de la salsa y dicen

ser primas hermanas mías sin dudarlo.

Dejaré a un lado las investigaciones.

Disfrutaré la gloria con la familia.



Tremendas primas y tremendas mulatas

nos deparó la voladura del Maine.

De Santiago a Cienfuegos vengo inflamado.



Yolanda descalza traspuesta se mueve,

con toda su edad, al compás de un son rico.

La admiran sus nietas y en la hamaca el yayo

saborea una breva Flor de La Habana.



Cantan habaneras al otro costado

mis tristes parientes por parte de abuela.

Tristes habaneras sensibles, nostálgicas,

con un vaivén de acordeón y sextante,

tristes como el águila guantanamera.

PARTICIPACIÓ DE SERGI QUIÑONERO

Amb un salt al Pont del Petroli ens arriba este vídeo de Sergi Quiñonero:
http://www.youtube.com/watch?v=1lpyQeFvOwI&feature=player_embedded