Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 30 de gener de 2010

Albert Guiu



Les paraules que no em digueres

Llegia arreu les paraules que no em digueres,

feien mal vestides amb el seu natural silenci,

feien mal perquè t'evocaven, perquè eren absència,

a les vidreres de les botigues de queviures,

entre les multituds cridaneres del mercat,

a les fulles que arrencava del calendari,

entre mil tovalloles contemplant les ones,

a les converses intrascendents amb els altres,

entre sentències de filòsofs escèptics,

a les cartes marcades amb la llunyania,

entre aigües que em salaven els ulls,

a la pàtria de les teves petjades fugides,

entre memòries i nostàlgies ferides,

arreu amb dolor escoltava el teu silenci,

i mut cridava des d'un foll isolament

les paraules que m'hagués agradat dir-te.

30 de gener de 2010

A Joaquín Sabina el día de su aniversario


Sesenta y un años



Quizás tu princesa te ofrezca todavía la boca de fresa

cuando le digas que era mentira que fuera demasiado tarde,

quizás la Magdalena te pida mil y un tragos más

y se los pagues entre complicidades de vidrios desnudos,

quizás leas y escribas hermosos libros de poesía

que enriquezcan esa chistera mágica que es tu sensibilidad,

quizás te inspires en futuras canciones, ojalá,

y las regales a los que comulgamos con tu pentagrama,

quizás camines por la calle y en un escaparate

sonrías porque sigues viviendo en calle melancolía,

quizás hayas vivido todas las vidas de la del pirata cojo

y escondas esas magias tras el ojo tapado por el parche,

quizás no haya ni una sola de tus letras que sea prescindible

porque en todas tu infinito arañará a los que dudan,

quizás le tararees a la luna una rima sobre la soledad

mientras le robas a una paloma sus alas para alcanzarla,

quizás estos quizás se cumplan y el mundo mundial

de estos días de crisis noten que las palabras pueden ser gigantes.

12 de febrer de 2010

dimarts, 26 de gener de 2010

Magda Guillén

El poema "TCP IP Sonate" TCP IP en edició de Marcuzzi.

http://www.archive.org/details/ClickSonateSegundaVersion

A l'espera d'un text de l'autora us oferim esta celebració ritual, no sabem si primigènia, de les noves tecnologies.

Ja ha arribat el text:

COMO UN RÍO


Als meus amants aquàtics naturals de la infància, l’Ebre i el Francolí, que descansen al mar mare del Mediterrani. A ells i a vosaltres que els protegiu i estimeu.



Yo hablo de un río
entre cañaverales,
domesticado.
Al punto de la creación
y la denuncia.

Soy el ama. Tiro del carro,
disparo pronto
tras el objetivo.

Vamos, adelante, la idea,
la llevo, moldeo y echo mi ojo,
mi punto de vista,
filosofía ¬-ética para amar-
de mi juventud.

Retrato la ciudad
de afuera, extramuros,
eterna tras la cirugía estética
y la química, sus campos,
huertos, acequias.

Hablo del rebaño
de cabras, césped artificial
en conserva
del amado río con sus patos,
sus peces y sus panes.

Imagen sin palabras,
no quedan,
se fueron las articulaciones
a saltos de trucha,
chapoteos aproximados

hacia atrás siguiendo
al cangrejo de río pistolero,
invasor, grande, cabezón.

Huyeron
los esqueletos del natural,
envase de plástico al vacío.

Magda Guillén, gener de 2010, Bcn (Sant Andreu)

dilluns, 25 de gener de 2010

Manuel Rivera Moral







PECADORES


Heloïsa i Abelard


Trist i sol
el meu cor, ara devastat
per velles disputes de fe,
ma petite Eloïse,
tu que em vas donar el millor de tu:
ta flor de joventut
i les confessions més enceses
que mai una dona hagi escrit
a un home.
Feia temps que no t’escrivia,
ni et dedicava
un cant o un poema
en llengua vulgar i pecadora
com aquells que compartiren
tu i jo i el nostre fill,
al país de Bretanya.
Sempre penso:
“ja hi vindrà un pensament”,
però els dies se’m fan
cada dia més breus.
Tothora pregunto per tu
doncs encar t’estimo
(i recordo els teus pits pecadors
a la cel·la) mes he perdut
l’alegria de viure’t
i que em visquis, sentir-nos
carn bella i immortal i única.
Els fulls dels dies
volen, i amb ells
les paraules primeres.
No sé si hi restarà
alguna cosa de nosaltres
damunt la llosa comuna,
però no deixis mai
d’escriure’m, que mai més
tornin a separar-nos.







Pilar i Antonio


Juny de 1928:
Pilar Valderrama
viatja sola de Madrid a Segovia.
Busca pau, manantial,
busca Antonio Machado.
Dies després:
presentació, primer sopar,
paraules amables, íntimes
i cordials —hotel del Comercio.
I, des de llavors i durant anys,
se concatenen cautelosos:
passeigs amb lluna, cafès de raval
i molta molta malenconia.
Però el tall de la Guerra
—que inventa finisterres—
irromp.
I ja dues ombres de dos déus
que van somniar junts
s’allunyen oposades.
Cançons, cartes,
cartes mutilades,
cartes ardents, cartes que ardiren,
i una llegenda,
creuen España.
¡Ai, la seva carn
rosa i morena davant del mar,
ai la seva frente amplia,
i la veritat, la veritat indivisible
i que mai no sabrem
de les trobades!

25 de gener de 2010

dijous, 21 de gener de 2010

Lluís Calvo

Abissal

L’arc de les cames és un meridià
per on passegen llops i hienes
amb la fam dels captius endormiscats.
Instants? Agafa’n un grapat: pits i peus
damunt l’estesa tèbia de les hores.
Però de la terra vas al mar:
no és la finestra, només, sinó una remor
que ve de fora. Quarts de quatre.
Surts del cos i ets un nàufrag,
xarrupes l’última aigua que et queda,
devores l’àrid fruit de la passió.
Un mirall tacat, el llit desfet,
les teves sabatilles com un objecte mil•lenari.
Ens hem tret la careta i els actors
que vam ser es miren, absorts,
per retrobar una nuesa de marees baixes.
És aquest oceà el que voldria:
deixes el teu cap sobre el meu pit
i escoltes sons llunyans. I no dius
que allò que sents és ara aspre, ronc,
que sols hi ha calç on desvetllaves brànquies.

dimarts, 19 de gener de 2010

Antoni Casals i Pascual

Haikús del mirall

¿És un deliri

en el mirall, la imatge,

o el teu fantasma?



El plor d'un arbre

arriba per portar-te

tristes distàncies.



Cal·ligrafies

als murs del teu silenci

criden proclames.



Amb desmesura

propugnes incerteses:

ets tu, o ets l'altre?



Et desconeixes,

tu mateix quan et mires:

espills s'esquerden



No hi ha tendresa

mirall endins, ni marges.

Sols incertesa.



Com breu murmuri,

sents com passen les coses:

udola l'aire.

19 de gener de 2010

dilluns, 18 de gener de 2010

Glòria Fandos

RECORDS

De la ciutat d’Alcanar
guardo el els meus records,
poemes brodats als llavis,
el temps em porta la remor,
el perfum del seus camps,
els colors verds i grocs
d’extensos tarongerars.

El pensament
curull de tristors,
les mans a vessar d’enyorances,
guardades als plecs del cor,
on es guarden les esperances.

Els fruits saborosos i dolços,
com paraules ensucrades
i promeses d’amics,
que fugiren indiferents,
en un silenci fosc,
amb el corrent del riu remorós,
d’aigua clara i transparent.

Només queda la quietud
en mig de la tristesa,
de solitud i fragàncies
saboroses,
que es precipitaren,
a l’insondable i profund
pou de l’oblit.

Renaixen grafies,
versos, poesies,
noves amistats floreixen,
ballen les lletres,
al compàs de l’amor,
del cor d’una poeta
que només sap estimar,
i contempla el mar,
l’horitzó blau i llunyà,
sempre de primavera.

Glòria Fandos
18 de gener de 2010


MENTIDES

Mentides que caminen, corren,
sense peus ni cames,
mentides que volen,
sense ocells ni ales.

Mentides s’esmicolen,
en un cel estrellat
d’ignoràncies,
al niu de la ment,
petita i cansada,
com l’aigua d’un riu
embassada que no avança,
buida de fragàncies.

Fantasia i realitat
es confon, s’adorm,
i desperta la poesia,
a la primera claror
de la matinada,
la rosada avergonyida
renta els ulls i la cara,
al nou dia que comença,
i mai a cap ànima
es farà pas... cap mentida.

Glòria Fandos

26 de gener de 2010

Onatge

Esdevinc


Esdevinc
mar i onatge
quan m’aculls,
també si em rebutges.
No vull ser mai
un abordatge
ni un esclavatge.
Només ser el
vent del camí,
el pètal de la flor,
una flama
del foc,
una gota
de la rosada,
una lletra
del poema,
una guspira
de llum
en la boira.
Omplir amb tu
la copa i brindar
amb aigua de lluna.
Ser la petita ombra
quan vulguis reposar.
Que la carícia
floreixi a dos.
A la mateixa
barca, dos rems...


Fill de l’alegria he engendrat
silenci de dolor…


Fill de l’alegria he engendrat silenci de dolor.
He vist les fulles de tardor i el florir de la primavera,
he vist la calma del mar i l’amorositat de les seves ones,
he escrit el teu nom a la sorra,
amb tu he arribat fins el far.
He sentit amb tu el fred de viure, i també amb tu
he sembrat la llavor d’una carícia, el caliu de l’amor.
Cada núvol té la seva pluja i cada pluja el seu riu.
L’amor té mil cares i molts somriures i també el seu plor.
Només tu coneixes les passes del meu camí,
només tu has engendrat amor en mi.
Venim de més enllà, però tenim un ahir,
la mútua companyia ens ha unit en l’avui.
De vegades la vida escriu el poema
i no en podem canviar ni una sola lletra,
si no ens agrada podem ignorar-lo o deixar-lo de llegir.
L’avantatge i desavantatge de viure
és que res no és etern fins i tot el record
s’acaba perdent entre la boira i el sol.
Però avui som tu i jo i el món que hem creat.
Ara conec la carícia que neix de tu
i la sal de les teves llàgrimes.
Tu també em coneixes, només sóc un home...
Hem caminat per carrers de cendra i per carrers de foc.
Avui som el repòs dels anys que ens han sembrat...

Potser només sóc un silenci…

Escolto la vida i no em sento...
Potser només sóc un silenci
amb un eco mar enllà.
Jo sóc maldestre per acariciar les paraules.
Només sóc sensible al que és sensible.
El vent m’obre les finestres
i em fa volar els poemes.
També entra el sol i la lluna.
La nit dorm amb mi al mateix coixí.
L’amor floreix quan ha de florir.
I s’espera en un temps que esdevé etern.
Segueixo escoltant la vida i no em sento.
Només sóc un granet de la sorra de la platja,
una paraula amb gust de sal,
un dèbil alè al cos de la tramuntana,
una petita brasa i cendra en el foc de la vida.
Els arbres deixen caure fulles i fan un camí.
Sempre hi ha un avui i un ahir.
Tot esdevé com una talla en cristall fi.
Dels ocells el seu cant
i la llibertat per volar.
De la meva vida només una estampa
per guardar o per recordar.


Tenim un pa de sang…

Han ferit el blat
i ara tenim un pa de sang...
Ens han cremat els arbres
i ara tenim un bosc
de cendra i de fum.
Ens enverinen l’idioma...
Ens voldrien arrencar les arrels...
Han aixecat muralles
i l’aire ja no és lliure.
Embruten la memòria dels difunts.
Afusellen la veritat
i assassinen l’accent...

Pseudònim: Onatge
17 de gener de 2010

dilluns, 11 de gener de 2010

Juan González Soto

LOS LÍMITES DEL DÍA

A Pilar Carasol e Ildefonso-Manuel Gil

Hoy, lunes quince de julio del año dos mil dos,
hemos hablado, delicadamente
aventura, del tiempo que duerme
vivo en la memoria,
habitante ahora de los labios y la noria
sin luz donde se mueve.
Callaba el silencio para escucharnos,
acercaba su dulce oído mientras
Pilar medía con los dedos su invisible
hilván en una tela, mientras
la diminuta mudez
de vuestras nietas entraba
o salía a la tibieza del sol o la envolvía.

Hemos hablado, delicadamente
aventura, de lugares y del hombre,
Daroca, Benjamín, Ricardo,
Camilo, Serafina, Carolyn,
Vicente, Pascual, Francisco,
Camões, Ramón, José-Manuel,
Dionisio, Valle, Madrid.

¿Todo ha vivido de nuevo
o se aleja al ser nombrado?
Nunca la voz tembló, las palabras
sí temblaron. Mientras,
las niñas volvieron
la mañana para llevarla al mediodía,
y tu café y el mío nos miraban
desde el pozo de sus ojos quietos.
Nos miraban a Pilar, y a ti, y a mí,
y seguían escuchando
desde ese silencio alarmante
de las cosas cuando miran.

Hemos hablado mientras el silencio callaba.
Hemos hablado de tantas cosas
y tanto ha sido el calor que las nombraba
que el tiempo ha desdicho su ley,
ha detenido sus alas,
ha dejado de romper
con su quilla nuestras frentes.

Hemos hablado, delicadamente
aventura, del hombre,
de su desvalimiento
hecho de tiempo y de palabras
contra el tiempo.

Juan González Soto. Las islas sonoras (inédito)

dijous, 7 de gener de 2010

Salvador Giralt, des d'Osona, amb un brindis...

...i l'esperança de la participació de més poetes osonencs.

http://www.youtube.com/watch?v=Ko6-TQyEDzs

Este és el text del poema:



CAVA


Quan entres al convit,

escuma efervescent,

quan el teu fresc esquitx

s'escampa pel convit,

els convidats iguales

amb l'ocell plegat d'ales:

el pollastre rostit.

Tant t'és un ou ferrat

com un senyor torrat,

les nebodes felices

o el lluç de la Feliça;

croquetes, l'estofat,

que l'avi s'ha enfadat;

iguales belles dames

amb figues coll de dama;

polítics i lletrats

amb pòtols afamats;

artistes amb copistes,

cambrers amb potentats;

la bellesa difusa,

amb una puça intrusa;

la noia d'ull esquiu

al suquet de perdiu.


Quan entres al convit,

escuma efervescent,

quan el teu fresc esquitx

s'escampa pel convit,

els convidats iguales

amb l'ocell plegat d'ales:

el pollastre rostit.







http://www.youtube.com/watch?v=miSsqlkQD7U

INDIGESTIÓ



Panxes segades i oprimides
per cinturons de curtes mides;
panxes parteres, reinflades,
còncaves panxes desinflades;
panxes xerraires, panxes mudes,
panxes rasposes i peludes;
panxes tovetes, panxes fines,
panxes brillants i ballarines;
panxes que surten, tafaneres,
que sense córrer sou primeres;
panxes boniques i aparents,
panxes d'estranys i de parents...

Digueu-me, panxes que feu les digestions,
¿com us ho feu per suportar,
jorn rera jorn,
els àpats de la taula d’aquest món?

dimecres, 6 de gener de 2010

Maria Josep Margalef

Les hores

Les hores passen lentes,
Lent-a-ment s’escolen
pels calaixos dels records i la memòria.
Ningú no hi és, ningú no em parla.
El mòbil insisteix a sonar, qui és?
Mensaje de propaganda




El dies i els segons i els minuts

El dies i els segons i els minuts
I les hores
els papers, els racons i la gent
els silencis i el temps i el silenci
escric per tu? No sé si és per a tu.
I tu, qui ets?
Em tens
tots els segons, tots els minuts
totes les hores encaboriada,
i tu què busques i què vols
i com ets tu?
i com sóc jo?
i tu què vols?
i què vols tu?
I jo qui sóc?
I què vull jo?











Fulla

S’han
esquinçat
els vels
I
una
fulla
cau
com
baralluga
de
la
branca
de
l’arbre
N
U
A








Fils


Resten
encara
fils
que
vaig
tallant
amb
tisores
d’orfebre
i
camino per la branca
sin-co-pa-da-ment
camino amb moltes
potes
in-can-sa-ble-ment
i
busco
el lloc
aquell
on
arrelar-me.



L’únic
fil
que
no
tallo
és
el
de
la
meva
saba
i
m’aïllo
en mi
em cuso
a mi
em pinto
a mi
m’estimo
a mi
m’enrosco
amb mi
I
teixeixo
jo


els
m
e
u
s

f
i
l
s

















Avui m’he aixecat despullada de mi

Avui m’he aixecat despullada de mi,
despullada de tots i de tot.
Setmana Santa passa entre vents de dalt
i sols lluents que anuncien primaveres fredes.
La vida es pren un temps per respirar
i fa certa l’afirmació d’Heràclit,
tot canvia i mai res no és igual.
La vida, un riu que avança,
i la memòria dels homes
ens fa creure, innocents,
que existeix una pàtria, uns afectes
i uns llocs que ens pertanyen.
Avui m’he aixecat despullada de mi,
despullada de pàtries, d’afectes i de llocs
que ja no em pertanyen,
consciència nua
existència nua.
Em caldrà, però, tornar a vestir-me,
potser resta algú que em necessita,
tal vegada jo vull i necessito encara,
No obstant això, encara no sé
quins són els hàbits
amb què em caldrà cobrir-me
per prosseguir aquell riu
com si encara fos la meva vida.


Maria Josep Margalef, 6 gener de 2010


Nota: En imatges la veritable disposició tipogràfica dels poemes que tenen una forma especial. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la. Mantenim el text també en una disposició clàssica per a facilitar-ne la lectura.

dimarts, 5 de gener de 2010

Manuel Méndez

Sé que sabes de donde viene
el murmullo que tensa
toda la geografía de tu cuerpo
cuando estás aislada
en el rincón de la estancia,
en el agujero
por donde pasan
crisálidas sin nombre.
Y sabes
que nadie va a venir.
Sabes
que yo ya no recuerdo
ni tan solo aquella querencia.


¿Qué puedo hacer?
¿Atravesar una estrella?
¿O quedarme quieto?
¿O alzar los brazos
con su cuerpo dolorido?
¿O robarle jirones a la luna?


Urdí una incomodidad,
una incertidumbre.
No se dio cuenta
Y continuó prendida de la añoranza.


Cuando vuelvas
desde otro tiempo,
¿qué rostro
me dirá quién eres?



Mientras,
la vela se apaga...
en un incendio de recuerdos.


Ella
siempre viene
atada a la brisa de todos los atardeceres.
Rostro de fango,
te acaricio a distancia.


Cierro los ojos,
oigo el fulgor de sus mejillas,
y yo estoy dentro
embebecido de lluvia de luna.


No te vayas, amor.
No sin antes decirme
qué será de los duendes.
Y del todo…
¿Quién se hará cargo, amor?


Oí un grito
en el quicio de una puerta
y un susurro contenido:
Eran ángeles primarios
aprendiendo de la incertidumbre.


Cuando atenazo
la levedad de tu estructura
presiento arcángeles
devotos de un Dios obsceno
que taladran tu hermosura.


Intensamente
caen lluvias acrisoladas
en el festín de la tormenta.
Un verso brilla
en la palma de su mano,
un relámpago se escapa.


Mi exhausta dependencia,
mis sueños de arena,
mis pensamientos imparables,
mi regreso desde el horizonte,
mis noches,
tu profunda herida.


Desolada la tierra,
la armonía desolada.
El tiempo solo es un murmullo,
se escapa
y se esconde
tu rostro.
Gritas
para que todo sea más pausado,
para que incluso todo retroceda.


Y quiero resolver,
quiero,
sí, resolver,
si puedo,
ese sueño
desde el que me arrastras.


Me hablan de tu hermosura,
me hablan
los vagabundos errantes,
las mesas carcomidas,
los escombros de la noche,
amontonados,
también me hablan.

dilluns, 4 de gener de 2010

Carme Rosanas Martí

1.-

Melodia silenciosa
que s'escapa dels dits.
Només en somnis
m'envolta amatent.

2.-

Com l'estrella caiguda
damunt la sorra, enyora el mar...
La fulla seca que s'endu el riu
i no sap on va.
La closca buida i escrostonada
d'un cargol que ja no és...
naufrago en els dies i en les nits.

3.-

Vençut el temps,
neix l'instant
mig efímer
mig etern.

del blog Col•lecció de moments
http://carmerosanas.blogspot.com/

divendres, 1 de gener de 2010

Jaume Bosquet

14 D’ABRIL DE 2008

Jo, que he passat la ratlla dels cinquanta,
em trobo, pare, avui que en fas vuitanta,
buscant sentit al fet que tu em demanis,
un cop més, un poema de regal.

Segueix encara el ritme de la dansa
d’aquella Rambla fora de les hores
imaginada en versos inserits
en el treball constant rere un taulell
d’olor de celtes curts i de segells.

Segueix perquè estem vius. Quan em reclames
a l’espai d’una boia de paraules,
una veu dolça diu des de l’enigma
blindat del mar:
"La pedra sempre creix.
El cos es fa petit i trencadís,
mentre inquieta sura la nostra ànima
—picapedrer valent i esperançat—
gairebé lliure, a punt per ser-ho Tot.”

Jaume Bosquet




QUE HO OMPLE TOT

M’és més fort el desig
ara, amb els cabells blancs,
que quan et vaig conèixer
i érem només desig.

M’és més forta la força
que m’empeny al teu cos,
que m’enlaira aigua amunt.

Vaporosa, incessant,
dolorosa presència
alada, consciència
que vol sortir de mi
i ser per sempre tu
en el buit que ho omple tot.



Jaume Bosquet, 1 de gener de 2010