Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 30 d’agost de 2010

Joan Guasch Torné

L’HOME QUE POSA ELS CARRERS


Ja no reconec l’home que posa els carrers
cada matí, ni tan sols reconec el camí
que va a la casa on vaig néixer i créixer
i on a cops i a empentes em vaig fer gran,
i després vell i mentrestant estúpid.
Ja no reconec els veïns perquè tots són
nous. Els de sempre ja són morts i enterrats.
Camino perdut, tombo cantonades estranyes
que s’ondulen com si haguessin begut
massa. Ploro arraconat en un mar de
pols trista perquè enyoro el temps viscut,
però el temps viscut és temps depassat i dissolt
en el magma roent de la memòria i els records.
Quina base més falsa! Quina gran mentida!
Quin pànic quan tot és nou i irrecognoscible!
L’home que posa els carrers em saluda.
Jo el miro i faig un lleuger gest amb el cap.
S’allunya tot xiulant fluixet una cançó
antiga. Al seu pas la realitat es fa matèria.
Surt el sol. S’amaguen els gats. Les orenetes
volen. La llum em torna translúcid. Eteri.
Hi ha gent que passa a través meu. Sorprès
em palpo, però no hi sóc. Pot ser és que sóc
un altre, o no sóc res. Potser soc l’home
que posa els carrers i a qui ningú,
ni jo mateix,
no coneix.
Començo a riure angoixat, trist, irat,
embogit, rebentat de no saber, de no
comprendre, de no trobar-me, de no ser.
Ningú no em mira. Ningú no em veu.
Crido sense veu el meu nom, l’únic senyal
personal: el nom sóc jo!
Crido l’eixordador silenci del meu nom
i la boca em vessa de mosques, negres
com les lletres de les paraules, aspres
com un fel rabiós, podrit, vessat entre llàgrimes
i laments. Ploro lletres majúscules, parèntesis
que delimiten el temps, el meu temps, el temps
dels veïns que ja no hi són i que enyoro,
el temps del meu carrer polsegós de passat
incert, perdut entre boirines i calitges, entre
rialles de nens que han crescut i viscut i mort
i són ara només uns noms sense rostre, potser
uns vagues records, una veu, un somriure, unes
trenes, uns genolls pelats, unes cuixes vermelles
de patir fred i gana, la gana dels suburbis polsosos,
grisos, eixuts, esgotadors, putrefactes.
Acabo de posar els carrers per a la gent del present,
perquè tinguin un sòl ferm per trepitjar, per córrer,
per viure i somriure, i menjar croissants acabats
de fer i dibuixar un rastre de molles per retornar
a l’escalf dels aparadors endreçats i lluminosos
i trobar els portals de les cases i pujar als pisos
calents. Escric aquest crit desesperat
per rescatar la ment de l’eixordador udol
de l’oblit de la memòria. O per quan la memòria
m’oblidi. Pel dia que l’home que posa els carrers
em saludi, i jo, en veure el seu reflex,
ja no sàpiga qui és.

Cèlia Marcos Gimeno

(Pitgeu sobre les imatges per fer-les més grans)



dilluns, 23 d’agost de 2010

Fèlix Rodríguez i Fandos



Benvingut, poema

Ha arribat una brisa feta paraula
als nuclis d’una antiga indiferència,
lletres amb flaire d’intel•lecte
però amb gust a sensació
acaronen la tensa pell,
el mur no roman com a simple maó,
l’ansietat esmicola la seva paciència,
deixa pas lliure a les seves entranyes,
el poema ja ha entrat a tot ell,
en situacions i oportunitats estranyes,
però no vull defugir de la raó,
i li dono la meva passió en forma
de la més fèrtil benvinguda
a la Poesia sense displicència.

23 d'agost de 2010

dilluns, 9 d’agost de 2010

Glòria Fandos

UN NOU ESTIU

Noves vacances
i un nou estiu,
desigs d’esperances
i el sol que somriu.

La nit serena i un cel,
atapeït d’estels.
Nous amics i nous amors
i els antics i vells,
temps de silenci,
d’estimar i recordar,
guardats com un tresor.

Els peus nus, acariciats
per la sorra blanca
de la platja de sal.

Despertar somnis,
mai somniats,
trepitjar i seguir senders
que em portaran al bosc,,
perfum de pinedes
i de verdors...
Tot silenci, tot amor...
Paraules que volen,
són ocells, eixamplen les ales
i suaument, amb la xerradissa
de sirenes amb escames
de peixos, de riu i de mar
i pètals de flors rosades,
de les primaveres,
d’escuma i onades
m’abracen el cor...



7 d’agost de 2010

LA TARDOR

La tardor de bells paisatges,
d’arbres i fulles grogues,
enrere un estiu nostàlgic,
terres resseques i àrides
i rius moribunds, renaixeran
amb l’aigua dolça de pluja.



FONDRAN EL GEL

Neu gelada, fina i blanca,
boirina vaporosa i gris,
s’apropa l’hivern i el fred,
el nostre alè suspès el l’aire,
delerós de tornar-se a trobar,
de nou poder-se fusionar,
caliu d’uns llavis rosats
que més tard o d’hora
es tornaran a trobar.

Besades tendres,
es tornaran tan ardents
que fondran el gel,
els cors i els cossos
només seran un,
mans, dits, carícies,
recorreran camins,
per llocs amagats,
íntims, de lluna i de nit,
sublim erotisme d’amor,
un desig, un sospir...
i ja mai a l’horitzó,
de mar i de cel,
de blanc i de blau,
existirà un dia trist,
només tu i jo... per sempre,
avui, ara, demà...

19 d'agost 2010

Poetes participants a la II Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar

Baltasar Casanova Giner
Glòria Fandos
Fèlix Rodríguez i Fandos
Cèlia Marcos Gimeno
Joan Guasch Torné
Teresa Domingo i Català
José Ángel Hernández Sánchez
Juan González Soto
Albert Guiu Bagés
Jesús M. Tibau
Fede Cortés
Jordi Pijoan-López
Josep Igual Febrer
Emigdi Subirats Sebastià
Magda Guillén
Juan Carlos Elijas
Antoni Casals i Pascual
Víctor Canicio Chimeno
Iván Díaz Sancho
Maria-Josep Margalef Sagristà
Josepa Ribera Vallès
Cinta Moreso Rué
Gerard Llorens De Cesaris
Alfredo Gavin Agustí
Sergi Quiñonero
Rafel Haro Sancho
Manuel Méndez
Manel Alonso Català
Ángela Serrano Herrera
Ángel Granja Rodríguez
Lluís Calvo
Jaume C. Pons Alorda
Alfonso López Gradolí
Biel Ferrer Puig
Adolfo Canillas Sacristán
Antònia Renau Manén
Cèlia Reverter Reverter
Carles Vall Martí
Tomàs Camacho Molina

Baltasar Casanova Giner






Inaugura la II Mostra un poeta des del cor del Delta i amb el Delta a la poesia.
Pitgeu sobre la imatge per a fer-la més gran.
Hem hagut de tractar el poema com a imatge perquè té una disposició tipogràfica especial.