XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

dissabte, 31 de desembre del 2011

Antònia Renau Manén

La roba blanca

Quan endreço la roba blanca;

llençols, coixineres, i estovalles

penso en la mare.

Ella somreia i olorava

plegant peça a peça

la roba blanca.

A mi m’agraden

els llençols amb puntes de coixí,

les coixineres amb fistons de colors,

les estovalles amb brodats blancs,

de l’àvia Conxa.

Això sento, quan plego i endreço

peça a peça,

la meva roba blanca.

Setembre de 1979

TONA


Hores de mar


A les cinc de la tarda,
la mar s’ ha vestit
de potents blaus,
El cel, de pàl•lides transparències.

A les sis de la tarda,
la mar s’ agita.
El vent de ponent
Dóna entrada a cruixents onades

A les set de la tarda,
La mar s’ha vestit
de verds olives.
El cel, de grisos esventats
amb espurnes lluminoses.

A les vuit del capvespre,
La mar i el cel
es fonen a l’horitzó,
obrint la porta
a les nits d’insomni.

Octubre 2010

David Ruz Guiu

Un matí pels somnis

És volant que prenen forma de formiga
les sagetes ferotges que maseguen indòmites
el cor de l’arbre de grans ombres,
les alenades de fosca escuma de l’hivern indevot.

Els conta contes dels meus núvols,
em diuen que resten encara finals no escrits
que tenen l’aparença de les millors obres;
només cal voler-ho escoltar tancant els ulls,
que és quan més clar s’interpreta una estrofa,
allí on els que somien
poden tornar a començar.

No et preocupis quan estiguis somiant;
aquí tens un vaixell,
l’onatge et durà de nou a la costa.

Josepa Ribera Vallès

RE ESTIMAR

Veure de les fonts de la memòria.

Sentir a prop una olor, un encant,
una flaire reconeguda.

Re estimar,
trobar proper
un recés, un pensament, una paraula.

Re estimar,
com renovar uns vots,
com recollir el farcell,
dels records preuats i entranyables.

Re estimar,
retrobar un temps
un poder,
uns braços acollidors que bressen.

1-5-2011

">

PENSAR EN FEMENÍ

Que vol dir… pensar en femení?

Posar-los-hi faldilles als pensaments?
Posar-hi ovaris a les respostes a donar?
Posar els cinc sentits...
i cinc solucions a resoldre conflictes?

Pensar en color rosa o violeta?,
Voler fer de mare de tot el que camina?

Vendre l’ànima
per un tros de “xoriço” a posar-se a la boca?

Pensar en femení...
Més percepcions i més interès en les coses?
Més instint, més resolucions,
més capacitats afectives, més ganes,
més control, més conformitats, més paciència.

Menys guanys?

Dones.
Dues cames i dos braços.
Cap ple, i recobert de cabell... llarg?
Pit, sexe i cul en condicions òptimes.

Dones.

Raonament, com persona.
Conclusió femenina?.

4-5-2011

">
PASSEIG PER L'HISTÒRIA

Cultura.
Poble.
Llegenda.
Costums.
Retenir.
Conviure.
Aprendre.
Progrés.
Respectar.

No oblidar.
No lluitar.
No sobreestimar-nos.
No desestimar.
No perdre.
No morir en l’intent.

Terra compartida.

Tradició.
Anys que s’amunteguen.
Projecte de futur.

Elaboració permanent.

No escatimar forces.

23-4-2011



DONO

Dono cops de puny a les paraules.
I al que volen dir, i al que diuen, també

s’abracen com germanes
i s'esbatussen fredament,
com partits polítics contraris...
dels d’abans i dels d’ara,
per conèixer, i per reconèixer.

Paraules de doble fil.
Imatges de doble circuit.
Llenguatge obert,
d’un pensament que sagna.

Paraules
que m’has ficat a la boca,
buscant el no i el sí, entre hores.
I que una expressió meva
que pot ser volguda, abraça.

Paraules que van i vénen
com rius,
com barques,
com l’aigua que canta a la font,
com cada dia que passa.

Paraules que no saben què és callar
paraules que s’abracen,
paraules que estimen.

Estimen. Sinceritat i reflexió,
llengua i panegíric, futur i esperança.

La meva por
i qualsevol contrició.


17-4-2011
">

dijous, 29 de desembre del 2011

Anna Canalda

NADA

Me besas,
pero nada.

Tus brazos,
me rodean,
y nada.
Tus dedos,
AL BORDE de mi piel.
Tus manos,
y no siento.
NaDa.
¡Y no sientes NADA!,
¡de mí No SaLe nada!,
¡Nada, de nADA!
No sientes.
¿Quién siente?
NADie
Eso es: Nada.
No hay nada.

NADA EXISTE
TODO SALE DE LA NADA

No recibo,
nada.
No regalo,
ni derrocho,
no siento nada,

no me miras,
ni tengo ojos.

Ni te detienes,
aunque ni hay prisas.
Por decir que no hay nada...

Gracias, me dices.
DE NADA

NO TE MIRO.
TÚ NO MIRAS.
Como cuando no se encuentra NADA...
de nada.
Cuando todo falta...
no hay nada.

Nada.



POBRE DE TU


Et penses que ets l'únic,
que viuràs en aquesta casa?
Ai, pobre de tu,
d'aquí un bon grapat d'anys,
quan mitja vida t'hagi passat,
llavors neixeran els futurs
hereus de la teva llar...
Aquestes parets que veus,
aquest sofà on jeus,
ja han vist respirar
més de tres generacions d'amants...
Ai, pobre de tu quan t'adonis,
que després del teu cos,
no vindrà el judici final.



A LA PARCA


Et tinc por,
més pànic que tenir al davant un camí fosc,
sense fi.
Em fas més temor
que l'home del sac al nin.
Tan malalt poses el meu cor
quan et penso,
que encara no sé com,
te'm puc estar dirigint.
El dia que no tingui,
sentiments porucs...
m'aixecaré del llit
i et demanaré que vinguis,
sense fer-te d'esperar,
i que em cloguis els ulls,
per sempre,
i que te m'enduguis al més enllà.
Quan més hi penso més m'enutjo,
en no trobar sentit al meu alè,
no sé encara per què lluito,
ni per què, sabent que hi seràs,
encara creix dintre meu,
l'instint de viure més ferm.
Però tu hi ets,
tu divagues pels carrers.
Tu et presentes les nits que vols,
dintre d’adormides ments,
i en tornes a fer d'elles el que vols,
i pots fer que no agafin el son,
mai més.
Tu hi seràs,
sempre que jo en sigui conscient,
tu sempre camines al meu costat,
per tal de fer-t'hi present,
en un instant.
A tu, que ara et desafio,
t'he d'explicar també,
tot el que t'admiro,
malhauradament,
doncs la teva presència,
és tan poderosa,
que quan tu vens,
gaire no hi ha per fer,
per dir que res.



FETITXES INDÒMITS


Fetitxes indòmits,
fetge i vòmits.
Paisatges irònics,
diagnòstics dramàtics.
Sarcòfags, crepuscles,
pobres criatures...
les que et surtiran del ventre,
estirpades i dutes,
senyores i senyors!,
a l'espai dantesc!,
de mals i males sutures!,
de carrers enverinats,
de misèries engendrades,
de tantes i tantes llavors maritals!
L'aliment ja s'agafa del terra,
llençat per qui el desprecia,
desvirgat a base de passar,
per nombroses mans desganades,
nodrint nous insectes,
amb falses ales d'àngel!...
que volaran, no gaire alt,
escampant les mol•lècules de l'aire,
sembrant terror i fem,
fent veure que és glòria,
glòria de Déu.

Cèlia Marcos i Gimeno

PUNTS EN SUSPENSIÓ


ESCENES

I

Sol ponent
darrere els núvols
mentre uns llavis
llepen uns altres llavis
i els seus mugrons de seda,
i somien vides vermelles
i trenquen pells
d'idees fosques.
Desperten desitjos,
desperten enveges.
Una és rossa i l'altra morena.

II

Presonera d'una nit
sense esperança,
d'un aire enrarit de pors,
d'un amor carregat de ràfegues.
Alço la mà fins a tocar
la lluna
i em canta lletres sense noms,
músiques sense sons.
Dins del mar
endinso somnis
en barques de llàgrimes
amarades de dol.

III

El cel és un vitrall
de núvols desdibuixats

Ran de l’aigua
els caçadors contemplen
l’horitzó.
Els seus cossos nus
envegen les onades
sense peixos, sense dol.


El cel és un vitrall
de somnis compulsius.

Colliré de les estrelles
algunes llavors, sense fressa,
per escampar-les pels núvols
i omplir de llum el cel.
T’ho presentaré a l’albada
mentre el roig il•lumina l’aigua..

El cel és un vitrall
d’enyorances sense retallar...

IV

Tot s’ha omplert de nit
i s’ha buidat de tu
i s’ han nafrat els peus
de tantes llàgrimes vessades,
i els ulls
de tants camins desfets.

I m'adormiré amb els colors

dels teus braços
que, com un paraigües de somriures,
inundaven els carrers guarnits de somnis.

Replegaré novament les ales
i deixaré passar alguns ponts de l'ànima.
Les desaré dins del cofre
dels pensaments dicromats,
dels records sense presència.

V
Alanina del meu cor,
sulfat de coure,
àcid nítric i clòric.
diamida de l’àcid oxàlic,
amida primària.

Butanona estimada,
Cianamida enyorada,
acridina, purina i cromona,
la meva fenilhidroxilamina
de l’estirol.

Extensiu i vel•leïtós sóc
de l’encís de l’imida càlcica,
de la nitramida i clorazida.

En un racó del teu cor
fes-me un petit recer
jo que sóc benzoat de metil,
radical benzil (bifenil)
difluor diclorometà,
potser bromur de plom i, de segur,
un hexa hidrogen ortosilicat ortoaluminat de sodi:
Et somio...

dimecres, 28 de desembre del 2011

Albert Guiu Bagés

Els versos del riu



Jesús Moncada em somriu des de lluny

però sempre és a prop,

com un poble enfonsat

del seu mirall de batec viu.



Gerard Vergés em fita i amb agilitat

d'au fluvial, aterra sobre meu

la mirada de perfums de taronja,

a la riba udola una lloba

la grandesa del cel i la terra

que m'abracen el camí,

vers la mar que ell tant estima.



Josep Igual remena un cafè lentament

al bell mig d'una Copla de Manrique

mentre contempla el seu salat final,

que li fa pensar en la vida, en mi.



Sebastià Juan Arbó decideix convertir-se

en tot allò que el va fer escriure,

aleshores per sobre les meves pells

hi navega la màgia creativa d'un mariner,

capaç de manar estols i estols de paraules

cantores i testimonis de la lluita d'una terra.



Andreu Carranza camina fins al límit de la riba,

em mira, es mira, el miro, ens mirem,

aleshores puja a la barca que em creua,

i comença a escriure silencis d'oliveres,

a dibuixar grossos ulls de mules,

a fer d'arquitecte d'una pàtria de terra autèntica

per la que lluità el seu pare,

per a la que ha escrit ell.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Joan Guasch i Torné

Persianes


Recordo un temps de carrers calitjosos,
d'alès líquids i esguards amorosits.
Recordo el callat bes del cel i l’aurora
i el sol mig adormit desemperesint-se per llevant.
Recordo els petits balcons abaltits
i nuvolets de mosques de colors
zumzejant carregoses les migdiades.
Recordo uns llavis rosats i humits
cloent-se tremolosos
tocant a penes uns altres llavis de mel.
Recordo el misteri del somriure de la lluna
i la còsmica orgia nocturna dels estels
atapeint els límits infinits de l'univers.
I als folls amagats entre somnis de follia!
(Ah! I al príncep blau
fent feliç una noia solitària).
Recordo també la dolça princesa
de pits rodons i temptadors
esmunyint-se pel laberint dels meus dits,
entre el vel de la translúcida calitja
i el dibuix entrefosc de la persiana.
Recordo la pols dels carrerons deserts
i els rossinyols dormint, tot esperant la nit,
i grans mules avorrides
remugant garrofes en la fosca de les estables
i gossos badallant i mandrejant
sota figueres gegantines.
Recordo el bes dels teus llavis,
la seda dels teus cabells,
la malícia divertida de la teva mirada.
Ho recordo com es recorden
les tardes de diumenge de la infantesa,
llargues i peresoses
dissolent-se sota el llit, sota l’estora,
travessant l’ombra feixuga i lenta
de la persiana.
I els cossos nus ondulant-se
i travessar les hores feixucs,
dissipats per l'estiu mandrós.
Recordo també el brunzit de les cigales
decorant monòton la distància
mentre furtiva i silenciosa
entraves descalça a la meva cambra.
Jo no hi era.
Tu tampoc.
Ens havíem fos en la calitja del somni
del vast univers que era només
un núvol daurat d’encens i de llum.
Despertàvem sempre
tatuats per l'ombra de la persiana.
Pel balcó obert alenava el carrer tranquil,
adormit com els gats,
mentre llambordes i pardals es torraven al sol.
Recordo el bromerot que parlava amb les flors,
i les flors emmelades besar-lo,
deixar-se fer.
Recordo el veí que roncava
i el murmuri de fulles de les plantes dels balcons
que volien dropejar i no podien.
O potser era la melodia de la marinada, no ho sé.
I encara recordo els torrents nets,
prop dels carrers solitaris...
Recordo tantes coses que, sovint,
penso que no existeixo
i que només sóc un altre miratge
que s’esvaeix per les escletxes de la persiana.

Baltasar Casanova Giner

La utopia aquella

Li caigué, el cop, sobre el genoll
I sentí cruixir la ròtula.
Per suportar el dolor
Pensà en aquells anys clandestins...

Baixava en força un altre cop.
Aixecà els braços. Se cobrí la cara.
Sentí el cruixit del colze.
... i dixà anar el record
rere les banderes roges i les utopies.
Llibertat! Llibertat!
La policia al servei del poble!

Un cop inesperat li feu cruixir les costelles.
En encongir-se de dolor, la barra negra
baixant en força
Li obrí el cap.

Des de terra el mirà, tu a qui servixes?
I posà punt i final a la pregunta en tancar els ulls.

Entre uns esbarzers urbans
Agonitzava ella.


Mario

Salta, Mario, salta!
I Mario saltava.
I la rondalla volava la jota.
I Mario feia petar les castanyoles
I girava al voltant dels músics,
L’enversador versava de torrons i asguilandos
I Mario saltava. En un peu. En l’altre.
Entre les balladores. Sol.

A la casa del costat
hi havia el crit esgarrat d’un xiquet.
I Mario, en un nus al cor, ballava i ballava.

La rondalla encara tocava quan lo plor va cessar.
I Mario rodava i saltava i feia petar les castanyoles.
Mentre, galtes avall, li rajava el plor.

diumenge, 25 de desembre del 2011

Magda Guillén

Lo terrible

Asir lo terrible de la vida,
comprender y exponerse a una misma historia universal,
dispersarse en la elegancia del guante que cae como pañuelo
impregnado de pasado, descubierto,
abierto en canal de localidades, de prudencia,
de acopio depositado en lugares cercanos y cerrados.

En lugar de abrir, siempre cerrar,
para volver a abrir y silenciar la duda,
lo plausible del aliento de Lou Andreas Salomé
y de Rilke, ese amor raro entre nubes de algodón infinitas,
de matriz partida y sinuosa, ausente,
espacio común vitalicio, intacto y compartido.

Abrirse para dejar pasos a la absoluta esencia,
abrirse al paraíso de lo terrible.

Volverías a dispersarte por el mar en nada.
Sobrevivirte y dispersarse porque sí, ahora cuenta.


Fraternidad

Hubo un tiempo para la fraternidad.
Fue como un obsequio continuado,
una metáfora de la vida.

Hubo momentos grandes,
épocas dramáticas también.
Hubo siempre para todos.

¿Habrá mañana también,
o tendremos que huir al extranjero?

Antoni Casals i Pascual

PETITA SUITE DE LA TARDOR QUE ACABA

I
Com aquella olivera mil•lenària
que ens mirava, distreta, mentre rèiem
al seu voltant un dia de vacances,
anem pensant en els futurs que arriben
malgrat les inclemències dels presagis.
Més endavant, si s’instal•la un mal temps
i els averanys malignes
han d’acabar sent certs, riurem altra vegada
en recordar moments de placidesa
que, per moments, ens feien ser més joves.
Com si el temps no passés, com si la vida
es pogués resumir en fotografies.



II

Aviat vindrà l’hivern
i aviat les nits prendran
el lloc de les onades
als nostres somnis tendres.

Ja no sento aquells nens
clapotejant, ni barques
a la vora d’un port
de llum clara i diàfana.

Ara hi ha una muntanya
retallada en un cel
que es fa roig i de marbre.

I una vall travessada
per un riu i unes aigües,
univers d’esperances.




III
Viure, morir, perdent-se l’un en l’altre
Joan Vinyoli


Fidel a les creences dels ancestres
busques la salvació, un futur benigne,
compartit sota els porxos, i una estricta
lleialtat sense dubtes quan els vespres
s’anticipen i avisen de l’hivern.
I et saps perdut en tu mateix, conrees
desesperances breus i moviments,
obscuritats, llavors, i manifestes
espais vençuts per paraules quietes,
apreses en la nit que se t’afirma.

Brollen els àmbits que et fan perdurable.
Entre les cendres, versots que propugnen
una impossible i subtil innocència
moren, trofeus d’una albada perversa.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Jorge Acebo Canedo


Notas para habitar Occidente


Quién reúne lo propio en lo prestado, espiga órganos atemporales, vasallo ante el trazo del barro, mientras labra el tiempo su oficio, quién reside en el hocico de las lluvias.
Qué yunque encorvado nos funde, la vértebra en su amura, quién trashuma con la navaja fielmente oxidada.
Apenas queda humear en la taza matinal de aquellos que nos conocieron, cuando se hayan drenado los calendarios.
No hay indicio puro.
Pensar hasta las últimas consecuencias se parece a esa vejez remada en las corrientes, que se agota sin distancias.
Progreso colmado de salitre, para qué romper en dos lo hecho y lo nunca por hacer. Para qué pernoctar de más, para qué abatir el sueño sin curtir la fatiga.
Latir rudimentario, que estallas en la boca del espacio, finaliza este exilio.
Espacio mental que nos diezmas, no has previsto las cañadas en tu desborde.

§

Sujeta a leyes extrañas sin rostro, alma que traficas en los páramos, qué importa el hombre que busca ser destino de otros.
Como tal, no puede atravesar sin atropello por lo que de un lado y de otro se encuentra. Esta vida quemará sus aranceles de paso.
Tú desciendes en ese lance de vegas arrojadas de los márgenes, escarcha producida en la metáfora sobre las salamandras, artificio del labio.
Tú desciendes, senda abierta, descombrada por el hechizo.
Seamos con los hombres hasta donde se pueda. Entonces, quedará salir de la piel con la que se nace.
Imprimir en ambos, ciegamente tal vez, esta tierra transitoria, y remitir un equipaje transparente que resucite en la siguiente generación.

Francesc Arnau i Chinchilla

El castell

Als pirotècnics del meu poble


Ha arribat la gran nit, el colofó de les festes,
el públic a l’aguait ja espera els trons d’avís
al balcó de l’Horta. La nit és clara i neta,
aleshores s’apaguen els llums de les faroles,
les converses s’aturen com un estol de coloms
que s’aboquen a la plaça principal de la vila.

Mamprèn a il•luminar-se el cel amb les carcasses,
les primeres que són com uns ploris de foc
es creuen composant un bosc de llum fantàstic,
després vénen les cegues, aquelles que no veus
fins que arriben ben altes i esclaten en molts trons,
com els canons antiaeris a les pel•lícules bèl•liques,
que cerquen destruir els avions enemics,
però açò és pacífic i no té res a veure...

Hi ha a continuació la secció de les canyes,
més lleugeres potser, però també molt més àgils,
que dibuixen al fons de l’horitzó marí
figures geomètriques com un quadre de Braque,
i una pluja de fulles de moltíssims colors
s’emmiralla quan cau a les sèquies i als marges,
on el públic més jove roman bocabadat,
com si de sobte arribés la tardor tan desitjada
a un planeta utòpic d’un Sol estrafolari,
oníric, psicodèlic, magnífic i fantàstic.

La fragor va creixent amb bategades rítmiques,
sembla la percussió d’una banda de rock,
i s’escolten les turbines d’avions supersònics,
xiulets llunyans de trens, rotors dels helicòpters,
submarins i transatlàntics, que no fan cap soroll,
però els notes, els sents, com sents els terratrèmols
quan somouen el terreny anunciant el tsunami,
fins que arriba el moment on s’aplega a l’èxtasi
del final, on els colors són barrejats a la paleta
de la nit de l’estiu, el zenit, el sublim...

Anit tinguérem sort, el vent bufà a favor.

***

25 de juny del 2011

Ángel Granja Rodríguez

EL DESFASADO

Me gustaría poder escribir,
sobre el amor, la luna y esas cosas
que para tanta gente son hermosas
porque son algo para conseguir.

Pero yo me tengo que resistir
y hablar de las espinas de las rosas,
de compañeros que llenan las fosas,
de aquellos que no podemos vivir.

Cantemos la realidad del obrero,
de su esfuerzo y sus necesidades,
de su caminar como un explotado.

Y de como se enriquece el banquero
y desaparecen las igualdades,
y haciendo esto me llaman... desfasado.

Quiero hablar de aquellos que están hambrientos,
que van caminando desprotegidos,
que van por unos pasillos perdidos
y sus quejas se las llevan los vientos.

De los emigrantes que están sedientos,
los que están con su esfuerzo doloridos,
de aquellos que lucharon convencidos,
por un mundo nuevo, sin descontentos.

Recuerdo para aquellos guerrilleros
que lucharon contra los poderosos,
dejando su vida por el sembrado.

Contra los estúpidos pregoneros
que alimentan a los facinerosos,
como insulto me llaman... desfasado.

Porque las injusticias me rebelan
y me defiendo contra este sistema,
porque sé la solución del problema,
del porqué, si protesto... me encarcelan.

También entiendo que a ellos les duelan,
cuando mis denuncias minan su esquema
y les hace que pierdan esa flema,
al escuchar si mis razones vuelan.

Si voy gritando contra la opresión
que hace más ricos a los poderosos
y procuro ayuda al que tengo al lado.

Si como obrero no tengo nación
y alzo mi puño contra estos mafiosos.
Me encanta que me llamen... desfasado.

Manuel Méndez

Aquella noche
me quedé con la hoja en blanco,
después de tanto tiempo
defendiendo la certeza de su ortografía.
la pureza de su encantamiento.

Y limpié el estribo,
y cabalgué por el blanco turbio
de una frase maltrecha,
entonces no pude, amor,
devolver tu devoción
hacia mi cuerpo,
que adoras.

¿Dónde están las almas que conocí?
Los cuerpos,
¿dónde?

¿Dónde duermen, insomnes?
¿Dónde el tuyo y el otro?

Y cuántos más.

¿Dónde?

Las volátiles volutas se fueron.
La garganta ronca.
El pecho horadado,

Como ella,
como él,
se fueron en silencio.

Gritando con todas sus fuerzas.
En una contradicción inmisericorde.

Mientras…
Observas como desaparece de tu inmediatez,
cómo regresa a su lejanía,

el humo que guiña tus ojos.

Fede Cortés

La vida passa


Cada dia igual
i “todas las noches lo mismo”
Rutina fatal
que ens fa creure que res no avança.
(“La mediocridad es un timo”)
Però avui m’he adonat que el temps passa,
malgrat el fàstic i l’avorriment,
i he vist que en tens més que jo de cabells,
però són tots blancs
(“Las nieves del tiempo plateando la sien”).
Conserves la mirada franca,
rere els ulls continues somiant.
Però el temps t’ha escrit a la pell
els seus inesborrables missatges,
i potser per tot això no hem volgut
reconèixer-nos mútuament.
Val més conservar el record viu
del nostre amor senzill i novell,
i oblidar les despulles que resten.
“Pasa la vida”
canten Pata Negra (tot rient?).

La dimensió desconeguda de la pols

Polseguera.
Ratxes de vent en totes direccions.
Agulles de gel a l’esquena.
Udolar de llops, rugit de lleons.
La ranera
de la mort, esmorteïda,
ressona en les meves orelles
com milers i milers de bombolles de sifó
gegants i obeses.
Angoixa.
Les ínfimes partícules d’arena
puden a sofre
i viatgen fins la gola resseca.
Infinita set.
A l’horitzó, amb les mans esteses,
envoltada de trons,
la teva estilitzada silueta
és l’únic far que em guia
enmig d’aquesta enorme tempesta.
Però mai em faràs cas.
Per tu només és una lluïda festa
on desenes de parelles ballant
aixequen una lleu i divertida
polseguera.



Una certa esperança


S’apropa el temps de la gran foscor.
La tardor es precipita, lenta,
desprenent olor de rovellons,
cap a la nit infinita i freda.

Es pressenteix la flaire de la neu
i un hom ja es veu amb el moc penjant,
les orelles plenes de perellons,
els dits gelats i les galtes ertes.

Silenci de gel. Lentitud de neu.
Les rates panades hivernant.
La nit estelada anuncia el glaç.
Al foc, crepitar melodiós de troncs.

Arriba el moment de mirar rere teu.
Arriba el moment de recapitular.
Arriba el temps de repassar les lliçons.
Arriba el dia que cal afrontar
la realitat i ser plenament conscient
que, vulguis o no, t’han abandonat.

Només resta confiar en el seny del futur
perquè l’amor, com la primavera,
sempre torna quan menys se l’espera.

Suposant que passis l’hivern.

Jordi Pijoan López

LA MÀ ET TREMOLA

Acaçant al drac corres el perill de convertir-te en drac... O quelcom semblant sentenciava un filòsof que no ve al cas. I així t’ho indiquen els somnis que tens, dormint o en vigília, tant se val. Sents l’arma al costat i no tens clar que la puguis mantenir ferma a la cartutxera. Dubtes que en totes les teves bales puguis aconseguir que el foc es mantingui dintre la baina, només latent i sense crear cap petit infern particular. I tens temor perquè tu pots exercir de petit dimoni puntual. Tens temor de tu mateix en un mal dia que no siguis tu. O això penses per disculpar-te, tros d’hipòcrita! Tu ets tu.
I si no t’ho creus mira’t a l’espill i boça! Perquè vols desenfundar i ser tu la justícia. Ja ho deia Dirty Harry, el teu mestre filòsof, que no hi ha res dolent en disparar si hom dispara contra persones que s’ho mereixen. Però qui s’ho mereix? La mà et tremola tot pensant-ho.


PUNYS DE FERRO

Punys de ferro, guants carregats.
1 a 20 en contra teva i el destí depèn de tu, perquè tu te n’has encomanat.
Els corredors d’apostes et fan befa i es quedaran amb un pam de nas.

La glòria del combat; per la porta del darrera t’hi colaràs.
I què?, si les aparences seran les mateixes.
¿Perquè quan els herois no són de postal, de cromo, de fotografia...?
Pura façana.

Que no et parlin d’herois que poden acabar clavats a la creu en l’anonimat,
quan fins i tot per morir hem de fer trampes.

Víctor Canicio Chimeno



METÁSTASIS (VEINTIDÓS POEMAS)

para Cayita
en Estocolmo



LAS AES FUNDADORAS



nacidas en las Selvas del Idioma
anduvieron por ellas admiradas
sin saber aún a dónde iban

curiosas y desnudas
hallaron consonantes y crearon
lAs pAlAbrAs


MEDITACIÓN DEL PÉNDULO



el péndulo se aleja
luego vuelve

así hasta que se para
y nos separa


AVENTURA FRUSTRADA



entra el revisor
dispuesto a todo

y tú
tonto de ti
llevas billete


EN LA ARCADIA FELIZ




cada vez que Cupido
falla el blanco

las flechas del carcaj
se le sonríen


APRENDIZAJE DEL INTERRUPTOR



sólo dice sí o dice no
con ciega intermitencia programada

nacido en occidente
no conoce matices


CANÍCULA CUATRO



hace calor
sudan las palabras
agostadas

los teléfonos móviles
se toman un respiro


MÁS OTOÑO



vuela otra hoja de una vida
escrita fugazmente junto a ti

no fuimos ni siquiera
un texto presentable


COSTUMBRES DE LOS PULPOS



al tener ocho brazos
con ventosas
a los pulpos adultos
les cuesta separarse

por eso son reacios
al trance tremebundo del abrazo


OTRO CRIMEN



sin un móvil siquiera
que llevarse al oído

tan desconectado
que no existe


LUNÁTICO



ático lejano del poeta
para ver la luna
más de cerca


DEVORACIÓN



la palabra alimenta
y se traga al autor


DEL CARÁCTER



tú eres mi carácter
adoptivo

bipolar
deprimente
conflictivo

muy especialmente
mientras vivo


NÚMEROS Y LETRAS


hay números que sueñan con ser letras
igual que los romanos

al cero le complace
verse confundido con la O

el uno tiene vocación de A
donde todo comienza

a los doses les gustan
sonoras compañías

el tres es flor vocal
ensimismada

y pi se enorgullece de sentirse infinito
en su propio lenguaje


OTRA SOLUCIÓN AL INFINITO



las líneas paralelas de un poema
se encuentran al leerlo


LOS MISTERIOS DEL TIEMPO



¿dónde se alimenta
el tiempo que madura entre nosotros?

¿cómo pasa
y existe?

¿donde yace
cansado de joder?


PASAPORTE DE POETA



este pasaporte de poeta
permite traspasar ciertas fronteras

andan los versos de camino
buscando quien los lea


SIGLO XXI



cómo es posible
funcionar sin pilas

ser
sin batería

estar desconectado y consumido
carente de un sistema
que llaman energía


VALOR DEL CORAZÓN



un día el corazón
se plastifica

sin saber muy bien
qué documenta


BIOGRAFÍA DE UN POEMA



nació una noche de insomnio
prolongado

su cuna fue un papel
su padre un lápiz

trató de ser feliz
sin saber siquiera lo que hacía

cayó al final en el olvido
y falleció de viejo


SILENCIO Y GRITO



en silencio las cosas sucedían
muy a gusto

tenían
lentamente
su sentido

alguien gritó después del primer rayo
sonó también un trueno
y se rompió el encanto


VIVIR ES UN ARTE ENDECASÍLABO



nadie sabe que siempre es consumido
se gasta con el tiempo y no se admira


ÚLTIMAS CARICIAS



piel abandonada al tacto perezoso
de un sol de mediodía

por ella se pasean
las moscas de noviembre






















Heidelberg / Sant Carles de la Ràpita
diciembre 2011

Lluís Calvo

Dos poemes d’Estiula (Labreu edicions, 2011)

http://www.youtube.com/watch?v=T4GFCnibUDQ&feature=related









Som expulsats del món i en som, tan sols, espurnes
que s’alcen en un clos de solitud.
Un somni astut, que vola i xiula i canta,
ens aplega en un calze amagadís
que s’alça en nom del Tot. Qui pogués, en l’abisme,
conèixer-ne l’ordit! Fórem com ell, un dia,
i ara en busquem l’encís. Tan fràgil i llisquent
que, abans que puguem heure’l, ja és pols enmig dels dits.















A Llentes i Estiula, a la Riba i l’Auró, a les Ajagudes i la Garsa, volen els corbs, floreixen els blauets i s’entollen els camins. Des de la carena totes les masies caben a la mà. Els antics ramats són ara un únic bel. I tots els rocs el mateix roc: marga, gres o còdol. I els pins? I els terrampers?
El nostre pensament és més ràpid que la llum. Podem anar on vulguem, en un instant que fulgura i s’enfuig. Romandre aquí és el màxim encert. Parlar-ne, el revers de la indiferència. Tu esculls, al capdavall, la senda alada: sempre impredictible, desobedient, excepcional.
I per anar als Rasos de Tubau tira pel dret. Hi arribaràs en poca estona, si cap marrada –o aligot– no t’hi distreu.

Alfredo Gavin

UNA HISTORIA DE PLAYA O DE GUERRA


Yo aquí tumbado en la arena contemplando

un avión a reacción,
que allá arriba en el cielo distante
va dejando una estela de humo
que se borra en un lenguaje intermitente
de signos blancos
en un azul de cerámica impoluta,

pensando qué pensará ese piloto solitario,

¿deja migajas de humo
para saber volver?
¿o para que alguien le siga?
¿señales apaches, avisos de una inminencia?
¿telegrafía su soledad?

Lanzado a reacción,
¿qué urgencias lo precipitan?
¿queda su vida ordinaria paralizada,
suspendida, resuelta,
por la intensidad del instante acelerado?
¿se desvanecen las idiocias del vivir en la tierra?
¿se olvidan más rápidas las ofensas?

Allá arriba,
¿nos ve dolorosa y específicamente pequeños?
¿nos lee también como un lenguaje sin codificar
de signos abigarrados en la arena?

Envuelto en la estridencia del sonido supersónico,
¿somos para él una imagen de silencio y placidez?

¿acaso él no ha estado alguna vez en la playa?
¿acaso no sabe de la incontinente basura mental
que histérica se propala en los gritos de la gente?

Allá arriba, pienso,
un caballero del aire
y aquí abajo un barrigón de playa,

allá un ser lanzado hacia el espacio
y aquí un espacio quieto y sudado,

allá una acción de infinitas significaciones,
aquí una insignificancia de cercadas pasividades,

allá un silencio abismado y profundo y solemne,
aquí un ruido vulgar, grosero, insoportable,

allá un cielo y aquí una tierra.

¡Dios mío,
que nos tire una bomba,
caballero del aire,
a esta masa de
cobardes de la arena!


DROGODEPENDENCIA


No sé qué tiene
el oxígeno
que engancha a todos.

No hay mono más terrible,
que el del adicto cuando siente
que escasea
y no llega el suministro.

El oxígeno,
esa sí que es una droga dura.

Los otros monos
-coca, jaco, alcohol-
no diré que sean de peluche,
son terribles, infernales,
pero, reconozcámoslo,
son menos agónicos,
menos definitivos.

Comparativamente,
son simulacros, juegos
para aplazar la muerte.
El oxígeno es más exigente.
Aunque ligeramente contaminado
es la verdad en estado puro.

Te ata a la vida,
esa realidad implacable en la que estás tú,
en la que no puedes dejar de estar tú

y en la que existen ratas, moralistas,
traiciones, suciedades,
conciencia, lucidez,
callejones sin salida,
corazones rotos,
putas tristes, peces muertos,
calaveras con esmoquin,
representantes, drogadictos,
mentiras centrales, verdades periféricas,
imbecilidades compartidas,
miserables cobardes, pelotas,
seres de este mundo,

y de nuevo tú, indefenso y con las manos vacías,
con todos los infiernos de todas las gentes de todos los días.

Sí, droga dura el oxígeno.

Iván Díaz Sancho

Frente a la indignidad, el tartamudo


Y tanta sangre monta tanto cerdo
con el dólar ahumado, a pata coja,
quebrada en el valor la cuerda floja,
que hebilla no de oro el hombre cuerdo.

Cordura desatada en el desierto
en aras de lo líquido, la toga
en cortes de infección, la tela en boga
que nos liga de fútbol su oda al tuerto.

Y toma del pastel el tartamudo
la nata ya cuajada por el vientre,
la flor evaporada en un embudo.

Pues si duda de un miembro que anda ausente,
le burlan la palabra a lo cornudo,
mirándose la orgía sin que entre.

Kyoto, diciembre de 2011

dijous, 8 de desembre del 2011

Rafael Haro i Sancho

Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada”

Salvador Espriu

Avança la tanca que amb el cor llampega,
posseïda d’amor, l’ ànima anima
el farcit cos, tremolós d’anys,
poruc de tot, buit de seny i només ànsia,
caminant cap al feixuc barranc
on el desig s’aboca.
Cansat de nos, d’afectes sems,
de jornades semblants on s’enyora el son,
la part més lúcida del llit
on no es tem el desengany,
ni el plor, ni la mort.

I totes les apostes,
els il•luminats colors de vida,
llampants espurnes d’un cor que batega,
esdevenen caduques arnes
on diposito encara
màgiques creences,
passions inútils
i una fútil esperança d’amor pur.

Agustín Calvo Galán








http://proyectodesvelos.blogspot.com/

Josep Igual Febrer

QUATRE POEMES





NATURA MORTA

l’oli de dues arengades deixà
les siluetes
al paper d’estrassa
oblidat en una prestatgeria corcada.

un polsim d’estalzí negrós ha afegit,
a la part inferior dreta,
una creu, inclinada
com un arbre en el vendaval.

guardo la troballa
- dèria de congruències?-
a dins
la bíblia interconfessional.




AIXÍ COM CELL QUI CERCA...

Així com cell qui cerca
el brogit més pur a les palpentes,
t’espero en el passadís del somni
on les fronteres es desdiuen
de la frontalitat impenetrable.
Assajarem destres provatures de fluïdesa
sense esquinçada ni malentès,
despresos de la lletjor d’esperar cap torna.





O TEU SILENCIO

Eu quero oir o teu silencio
amb ecos superposats
dels llavis que t’han habitat
els ocres i el brot de roselles.

Eu quero oir o teu silencio
de granits antropomòrfics,
fressa de sedes incògnites
i espasmes mig emmordassats.

Eu quero oir o teu silencio
altre cop ( el cap adorable al pit),
el vibràtil salconduit
per arribar a demà confiadament.




APUNT DEL NATURAL

flueix el pardal
sense consciència
de congruències
ni voluntats de relat.

la branca tremola
quan parteix.

Sergi Quiñonero

Finalmente,
me doy cuenta de
que la vida es
como
un pedaleo en
monociclo,
mientras haces
malabarismos con
cinco naranjas
en tus manos.

Todo va bien,
lo estás logrando,
y, de repente,
sin esperarlo,
se te pincha
una rueda.


Gener 2011
































Un enorme gripau corredor a la carretera, ni s'immuta davant els llums del meu vehicle. Després d'uns moments de dubte m'aturo, faig marxa enrere i el recullo.

Ara viu als camps que envolten casa meva, prop d'un salt d'aigua que a l'hivern fa carenes de glaç.

Octubre 2010


dimarts, 6 de desembre del 2011

Emigdi Subirats i Sebastià

De nom Cristòfol, homenatge al cavaller Cristòfol Despuig
COL•LOQUI EXTENS SOBRE NATURA I PARLA

Jo, Cristòfol Despuig, cavaller de raça, tortosí d’esperit i català d’ànima, em veig en cor de donar inici ací a una xerrada intensa sobre el temps que ha passat i que passa; mentre trepitjo els carrers de la meua ciutat natal tan aimada, i enraono amb cura sobre la història passada i altres afers de casa amb uns bons companys que amen les lletres i la llenga d’ací. Confesso els meus anhels perduts, i no m’estic de fer ús del ben noble ars poetica per cantar eixes glòries passades de la gran Corona nostrada, que a la vegada admiro i enyoro.

CRISTÒFOL

Cristòfol, jo, de més noble estirp hereu,
Fill d’una urbs amb llustrosa cultura,
Canto al passat car el present ja temo,
I el diàleg de tots els temps enceto,
Per eixos angosts carrers que tant adoro.
Flairo l’enyor dels antics reialmes,
Nodrits de glòria per terres i mars.
Eixos estendards patris tostemps llueixo
Encara, arreu d’orient, d’allà i d’ací,
Que allò aliè mai no m’és ben propi.
Sóc present, llavors, en l’ahir tothora,
Amb llurs llenguatges ancestrals,
Immensa recança sento pels jorns d’avui,
Quasi vençut per gens amats veïns,
Et dulce et decorum est qui per patria mori[1].

De més noble nissaga, Despuig, sóc jo,
Embrió d’herois d’eixes contrades
nostres, que amb tanta força reviuen
milers de suaus tonades de dolçaines,
al so humit que mana el flumen[2] pare,
Les sensacions d’ací són les que anoto,
Unes humils vivències del jorn a jorn,
Que provenen dels pretèrits temps
Del gran Abu Bakhr, lloat fill d’ací,
filòsof del món sencer un dia.
Adéu a la set dels gegantins savis,
Que pels escaients arrels moriren.
Siau[3] als grans relats de la història,
Que la llemosina veu sabé escampar
Amb el seu tan sa orgull de mare.

Despuig, Cristòfol, jo, el foraster no entén,
Ni la seva gentil llenga[4] podria mai
Amb prou pulcritud fer-ne un ús escrit,
Car sense sentit romandria allò que ha estat,
En secula[5] dels temps, de les generacions, el pa.
Potser sóc rancuniós com tots imagineu,
No se m’han exhaurit records en la distància,
Voldria treure els mots que em donin bona veu,
La nit d’avui, tan plena de constància i d’anhel
Que endemés puc enraonar d’afers de casa.
Veig poca lluminositat en hores de foscor,
Em ve el sabor d’aquella aigua que encadena,
Enlaira allò que en mi queda de serena
Gentilesa, reticent d’allò que he tocat,
L’anhel de gelosia d’uns déus sense ventura.

Qui més que Despuig llegir un romanç podria,
Pretensiós de voler ser i clos laberint,
I palpo amb la part tendra de les mans
L’ésser tenaç en què em vaig convertint.
Car més dur l’engany la passió pot fer.
En el presagi irrefutable, em basta
La impressionant alçària d’un llorer,
Que arrela als camps dels humans en casta.
Que ací nascuts conreen i fan digne
Dels Costums Dertosae el bell parlar.
Concòrdia recerco en l’escrutini,
En va obrint els ulls perquè endevini,
De quina fosquedat sóc resplendor.
I ja no disposo síl•labes per aprendre,
Romanc deixat de mots, m’esvaniré.

Qui diu, Despuig, si l’impuls que m’embriaga
Omplint-me d’hipèrboles, no és la por?
Que em deixa mal regust i llavors m’amarga
El paladar, en un gran paradigma on jo,
No em guardo mai de presumir grandeses.
Contemplo i m’esforço per retrobar el lloc
Antic del paradís irreal, ple de riqueses,
On regna l’aire, l’aigua i el foc.
Natura cent per cent i plena d’encant!
To be or not to be[6], que escriurà el geni!
Lloat sigui el temps quan en Llull guarnia
d’una adorable follia el pensament,
Fruit del ben pensar de la història guanyada,
Rubrico el desencant, saviesa acabada,
Allò que ell creà, l’home a galops desfà.

[1] Frase llatina que significa: I dolç i decorós és qui mor per la pàtria.
[2] riu
[3] Pretenc jugar amb la paraula adéu-siau, que he introduït en dos versos cap a dalt.
[4] Durant l’obra “Els Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, es fa ús de la paraula ‘llenga’ i no llengua.
[5] Escursament de la frase llatina “In secula seculorum”, que significa pels segles dels segles.
[6] ‘Ser o no ser’, famosa expressió usada per William Shakespeare a la seva tragèdia ‘Hamlet’, que és una de les quotacions més conegudes de la literatura de tots els temps.

José Ángel Hernández

Inicia la semilla
la ofrenda de su transformación
sin luz,
en silencio.

****


¿Qué pudo
la palabra
contra su erosión?
¿Qué pueden
sus cenizas
sino cegar?
Concedamos sus lunas
—restos de interrogantes—
al deshielo.

Cerca llega
una voz esquilmada.


****


Profundidad
de la nieve,
nuestros ojos.
Todo muro,
caligrafía
de sombras.




De Pavesas. (Inédito).

http://favorablespoema.blogspot.com/

Juan Carlos Elijas

TODO EL MUNDO AL SUELO

Hoy, veintitrés, febrero:
las horas en que España
fue cañí, fue una caña,
fue teja, fue Tejero.

Cuarenta años de suero
- la gafa se me empaña-,
de libertad tacaña
a ojo de buen cubero.

Al Congreso, bigornio,
entró como un Torrente
con fuerza de tricornio.

Coronel de picota,
demócrata indecente:
caballo, rey y sota.


Júlia Costa

La segona estrella a la dreta



T’adorms entre els llençols de seda blancs
Quan el dia ja se’n va, somies
I somies en què apareix el noi vestit de verd
Et demana que l’acompanyis just allà
A la segona estrella a la dreta
On els somnis es fan realitat
T’agafes amb força i coratge a la seva mà
Tanques amb força els ulls i veus que voles
Et sorprens parant sobre les manetes del Big Ben
La segona estrella a la dreta, sospires
Et mires i et veus com una nena
A punt de tocar l’estrella i sense mirar enrere
Comences a veure un gran vaixell pirata
Les típiques sirenes que se t’acosten i et fan la punyeta
T’agafa de la mà un petit nen que et diu guapa
T’adones que li comença a créixer el nas i no et sorprens
Endinsant-te dins la selva escoltes: Hakuna Matata
Somrius i veus a un lleó convençut de ser rei
Un aire dolç se t’encomana i el respires
Descobreixes que no és res més que l’amor
L’amor d’aquell home que es penja de lianes
El mateix amor que aprèn a compartir aquella Bestia
Aquell petó que desperta a la noia que porta temps que dorm
I mires enlaire i veus aquell Aladin enamorat de la seva Jasmin
Et trobes la sabata de cristall d’aquella noia que marxa puntual
Tot ignorant-la arribes al bosc on hi ha aquella petita caseta
Set homenets fan les feines de la casa mentre una noia presumida
Seu en una cadira a prendre el te, i tu que penses quina enveja!
La fada emprenyadora decideix que toca despertar
I t’acomiades amb un càlid somriure
Prometent que tard o d’hora tornaràs.




http://trossetsdemijulia.blogspot.com/

Juan González Soto

Glòria Fandos

UN ALTRE ESTIU

Quant el vent pentina
els cabells del sol,
sempre igual i diferent,
es marceixen les roses
i floreix l’amor...
Esclata la llum
i tot és claror.

El nen petit que juga
a la frescor del parc,
cau i s’aixeca, plora i se’n riu.

Recorda el passat
un vell que se’l mira
nostàlgic i trist...
La seva mirada es perd
a l’aigua dels llacs,
dels rierols i els rius.

L’altre dia era com ell.
Qui s’ha emportat el temps?
Només ha passat per davant seu
i no s’ha aturat...
Sense voler l’ha seguit,
on ha anat? A cap lloc.
Allà hi és, sol, vell i cansat,
assegut a un banc,
se n‘adona que en un vol
la vida ha fugit...
Mirant al nen que juga
sospira i somriu.
I pensa, és un altre estiu.

Els estius passaran,
i un any, demà,
aquest nen que juga
estarà com ell,
assegut en aquell banc
i mirarà com juga
un altre nen...
Serà un altre estiu.


TEMPS DE RIQUESES

Temps de riqueses
se m’esmuny entre les mans,
alegries i festes, espurnejats
de focs artificials i purpurina,
llamps que s’allunyen,
sentiments que s’apaguen,
formen un silenci reparador,
són matinades assolellades
o emboirades, on es vessen
les tristeses...

Una vida llarga i cansada,
on cada dia que avança
em cau un pes més
sobre l’esquena,
i em pesa al cor...
he de trobar la força
per seguir el camí,
on jo mateixa veig
la meva ombra que se’n va
i jo em quedo mirant...
com s’allunya.

Mai a Tortosa hi haurà un futur
de tortosins absents,
estarem tots junts, units,
per un riu de la vida,
on la Santa Cinta ens guiarà
per un camí d’estels
i d’esperances...

Els records es difuminen,
perduts en el temps,
dia a dia Tortosa
té un present, que floreix
a mans plenes.

Al món no hi ha guerres,
ni conflictes i al cel
s’obrirà una escletxa
deixant pas, tant sols,
l’amor i la pau...
Quin somni...
només és un somni,
un somni de poeta.

Glòria Fandos

dissabte, 23 de juliol del 2011

III Mostra Oberta de Poesia a Alcanar: Relació de poetes participants i bases

POETES PARTICIPANTS A LA III MOSTRA,
PER ORDE D’ARRIBADA


1. Glòria Fandos
2. Júlia Costa
3. Juan González Soto
4. Juan Carlos Elijas
5. José Ángel Hernández
6. Emigdi Subirats i Sebastià
7. Sergi Quiñonero
8. Josep Igual Febrer
9. Agustín Calvo Galán
10. Rafael Haro i Sancho
11. Iván Díaz Sancho
12. Alfredo Gavin Agustí
13. Lluís Calvo
14. Antoni Casals i Pascual
15. Víctor Canicio Chimeno
16. Jordi Pijoan López
17. Fede Cortés
18. Manuel Méndez
19. Ángel Granja Rodríguez
20. Francesc Arnau i Chinchilla
21. Jorge Acebo Canedo
22. Magda Guillén
23. Baltasar Casanova Giner
24. Joan Guasch i Torné
25. Albert Guiu Bagés
26. Cèlia Marcos i Gimeno
27. Anna Canalda
28. Josepa Ribera Vallès
29. David Ruz Guiu
30. Antònia Renau Manén
31. Ramón García Mateos
32. Maria-Josepa Margalef Sagristà
33. Carles Vall i Martí
34. Francesc Mompó i Valls
35. Agustí Masip
36. Tomàs Camacho Molina



BASES

Objectius:

Aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències.
Posar-los en contacte entre ells i amb el públic d’Alcanar.

Possibles formes de participació:


1. Enviament d’un enllaç a un vídeo, amb una durada màxima de 3 minuts, de recitació poètica a mostrapoesiaalcanar@gmail.com.

L’enllaç serà publicat al bloc http://alcanarpoesia.blogspot.com

2. Participació a la lectura pública que tindrà lloc a Alcanar el dissabte 24 de març de 2012.
(Enguany es tancarà, per capacitat organitzativa, a un màxim de 40 participacions, per rigurós orde de recepció dels poemes).

Terminis:

Enviament de propostes i textos (durada màxima de la lectura 3’), en format rtf (Rich text format) que seran recitats abans del 31 de desembre de 2011. Els textos s’aniran penjant al bloc creat a l’efecte. També els enllaços als vídeos, cas que la participació siga en vídeo.

Els poemes han de ser originals i no sotmesos a drets d’autor, l’organització d’este certamen declina qualsevol responsabilitat en este sentit.

Premis:

Per tractar-se d’una mostra no hi haurà premis, però els autors i autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
Tots els participants rebran un diploma de participació.

Qualsevol circumstància no prevista en estes bases serà resolta a criteri del Comitè Organitzador.

Ho organitza:

Comissió de Cultura Ajuntament d’Alcanar

Hi col•labora:
Biblioteca Institut Sòl de Riu
(Vinculat al Certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres, que organitza l’Institut Sòl de Riu, d’Alcanar)

dilluns, 4 d’abril del 2011

Descarrega't el llibre de la II Mostra Oberta de Poesia a Alcanar


https://drive.google.com/file/d/0B9WoR0gLHlgBOTE0OGE3ZWEtZGQ3ZS00ZmY1LWIzOTEtMWIxMDIwZDc3OTE1/view?usp=sharing

diumenge, 20 de març del 2011

LA II MOSTRA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Alcnar Televisió ha fet un gran servei a la Mostra. Des d'aquí volem expressar el nostre agraïment.
Accés a les recitacions dels poetes que van participar a la lectura pública:
http://www.youtube.com/user/AlcanarTV?feature=mhum#p/u

Avui Mariola Nos ens ha fet una entrevista per a "Anem de bòlid", que s'emetrà segurament el proper dimarts. També volem agrair-li la seua presència, recolzament i les fotografies. Entrevista a partir del minut 15. L'enllaç: http://vimeo.com/21687836


Fotos: Biblioteca Pública Trinitari Fabregat

Presència, que agraïm afectuosament, al Canal 56:

Alcanar II Mostra Oberta de Poesia d’Alcana 19-03-11. from canal56 on Vimeo.



http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/384302-39-rapsodes-a-la-ii-mostra-de-poesia-dalcanar.html

dijous, 3 de març del 2011

PROGRAMACIÓ DE LA MOSTRA

diumenge, 13 de febrer del 2011

Tomàs Camacho Molina

EN MI ACABA

Als jóvens

És tan bell el que feu!...
…I tan impossible.

Aquesta alegria del jove:
alcohol i festa,
i ni ombra de la mort.

Feliços, pletòrics, units
per la música tribal dels dissabtes
o els diumenges.

Cossos conreats
en el nou ritual
de la fibra, de la carn activa,
sense lament de malaltia,
sense ombra de mort.

Aquesta finestra indiscreta
em permet apropar-me
als vostres cossos
sense cobejar-los.
Sóc feliç sabent
que esteu vivint
com un dia
potser vaig viure jo.

Amb un punt de bogeria
i molts d’inconsciència,
quan el camí no tenia més ombra de dubte
que la de l'arbre que acull i refresca,
quan el record dels meus morts
no pesava sobre mi,
quan l'insomni del dubte perpetu no aguaitava.

I m'arriben ressons de cants innocents,
de cants malenconiosos,
de cants d'una nostàlgia
entre la balada i la nana,
amb l’empremta d'una cultura agrària
llaurada en el si de les tavernes
o les diminutes places
de les viles assolellades i fins i tot àrides
de l'estepa castellana.

El ritual que s’apunta per conjurar la mort.
M'arriben fotos dels meus companys
que amb el pas dels anys
van tenint en els seus rostres
l'esgarrapada del temps
i anhelen el refugi del record,
d'aquells anys feliços
en els quals gairebé tot estava resolt
perquè no hi havia més que el que hi havia,
tampoc menys.

Ara, aguaitats per les obligacions,
corcats per les ambicions,
vivim lluny de la font
on rajava l'aigua pura
i de l'ombra de l'arbre,
lluny dels bancs de la seducció,
quan les paraules creixien
tallades pel diamant del desig,
quan tot el que esperàvem
era el sabor d'uns llavis,
tot present, com el préssec
que es va desfent sense pensar
en el matí ni deixant un llast de passat.

Alberga el meu cos un gran cansament,
divago tot el dia
i quan arriba el moment de llaurar
em venç el somni.
El treball proposat es posterga
i no passa res,
pot esperar o no fer-se,
ningú se n’adonarà,
perquè el projecte que he escollit
només habita en mi,
i en mi acaba.

Vegeu recitació a:
http://www.youtube.com/watch?v=UeZAqXY89HE&feature=player_embedded

Carles Vall Martí

A la flama del far


Avui sóc
una ombra
gràcies a la
teva llum.

Sóc una fulla
gràcies al
teu arbre.

Sóc un oblit
perquè al teu eco
només hi
ressona silenci.

I sóc pedra
amb les pedres
del camí.

I sóc ocell
a la flama del far.


A la terra unes paraules


A la terra unes paraules,
algun mot, un verb,
un adjectiu, tres accents,
paper i tinta, somiar
amb els ulls oberts,
tocar de peus a terra
sense calçar sabates de plom...
Aturar-se per sentir la vida,
per tenir-ne consciència.
No estalviïs temps
mai no seràs ric de temps.
El temps sempre és una
guillotina que acaba tallant...
El seu tall sempre
talla cor i vida...
Que la infusió de la tassa
es mantingui sempre tèbia.
No hi posis massa sucre
et disfressarà la realitat,
si es que hi ha realitat.
Freda, només serà un
impacte a la teves dents.
La vida és com un camí
de vidre, tot es pot trencar.
Si es trenca, cada trosset
de vidre és un sol o una lluna,
o el trosset d’un camí
que ja no serà...


Des de la cala...


Des de la cala
et mires el món
i el veus.
Abraçada pel mar,
dialogues amb ell.
El silenci destil•la
vida dintre teu.
Dibuixes somriures
que es fan gavines
i s’enlairen fins
la celístia dels estels.

Des de la cala
tot t’arriba
amb l’onatge
l’almívar de la sal
conserva records
i vivències amb
la virginitat del
pas del temps.

Des de la cala
els sospirs fan
navegar el teu
vaixell de paper,
i arriba a la platja
neta, les petjades
d’altres viatges,
altres marees,
petxines sense
metàfora, el vers
que obre el ulls
cap al far.
Des de la cala
la dansa dels sentiments.
I danses al ritme
de l’alegria, i al
pentagrama de
les il•lusions,
cada dia una
nova cançó.
Respires amb l’alenada
de la posta de sol,
i et mires el cel
sense fer preguntes.

Des de la cala
un mar per endavant,
l’horitzó com
un rosari de vida,
i tu, dona-persona
que cada dia
lleva l’ancora
i va endavant,
i remes contracorrent
amb la força
de l’ara i aquí.

Des de la cala
vas molt més enllà
de l’escala de les roques.
I serenament
cantes a la vida,
et deixes amarar
de sentiments.
Amb el timó
segueixes el rumb
del teu cor.


Des de la cala
no tens fred,
però ets sensible
a la rosa dels vents...
Al joier de la sensibilitat
hi tens la joia
de la carícia.
Somies amb ulls oberts,
i amb la llibertat
de volar com les fulles,
voleies amb el vent.

Des de la cala
un món per
viure i compartir.
A l’enclusa de la vida
cada dia hi
forges un nou dia,
i a la fornal
dónes tremp
al teu poema interior...
De cada flor
els seus pètals
en vida.
El tall de la vida,
ni massa esmolat
ni massa oscat.

Des de la cala
un pom de mots,
una safata de somriures,
la força d’haver
nascut dona.
Una infusió
de llàgrimes
per reconfortar...,
la fidelitat dels llibres,
un brindis amb
aigua de lluna,
la força de les arrels,
l’equilibri desequilibri
entre el seny i la rauxa,
un plat pla a taula
pels absents...,
la flama que sempre
és llum i caliu.

Des de la cala...

onatge

http://onatges.blogspot.com

Cèlia Reverter Reverter

Presa dels teus mots


M'impregno de pluja d'hivern
rere les finestres glaçades
sota endormiscats munts de mantes
entre llanes de tots colors.
I m'endinso en la teva història
embriagada per la màgia
com la caputxeta ho fa al bosc
i com el menut patufet,
a la fosca panxa del bou.
M'agrada respirar profund
i sentir total llibertat,
fugir per viure en altres mons
tot i ser presa dels teus mots.


Lluny de veritats somortes


Boca eixuta de paraules,
somni impregnat de demà.
Solitud, immensitat,
nostàlgia, pensaments,
lent el temps fugisser.
Com quan voldries cantar una cançó
i sents que has perdut la tonada.
Com quan cridaries ben fort
i sents tenir la veu ofegada.
I t'aixoplugues en el silenci,
lluny de veritats somortes.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Antonia Renau Manén

PREJUBILACIÓ


El foli blanc,
la taula nova,
les cadires adaptables,
els ordinadors al dia,
les plantes oxigenades,
l’horari calculat,
el rellotge d’entrar i sortir.

El trajecte
d’anar i tornar cada dia.
Cada dia amb les caravanes,
amb els reflexes del sol
o la foscor del matí.

Aquesta monotonia,
esforçada, conquistada,
apreciada dia a dia,
anys darrera anys.

D’aquí a poc
no hi serà.
Demà no hi serà.
Hi haurà una altra monotonia?


febrer 2001

http://www.youtube.com/watch?v=wnVpE1dBWhw


EL MEU CARRER


El meu carrer és curt, estret i fa pujada.
Des de dalt, la mar queda emmarcada;
des de baix, esglaons de pedres i roques.

El silenci hi fa estada.
El vent embolcalla el cos i la pell.

Anys i anys de tardors, estius, hiverns i primaveres,
han esculpit parets de pedra i fang
on les herbes fan camí.

La vida es viu dia a dia,
moment a moment,
instant a instant.

La parella de la casa del 10
torna de veure sa filla de terra endins.
La dona vídua del 12
puja a dinar a casa sa filla del 23 cada matí.

Els de les cases del 18 i 20
són de fora, de ciutats de parles diverses;
alguns cops a l’any,
obren finestres, maten formigues,
compren geranis, pinten parets
i exclamen: “Això es vida!“
El brunzir de paraules i rialles
i músiques estiuenques,
omplen l’estiu de nits estrellades.

Un matí els cotxes ja no hi són.

El meu carrer torna al silenci,
el sol embolcalla el cos i la pell,
el nou setembre obre camí a les pluges de tardor.

Juny 2010

http://www.youtube.com/watch?v=qFkw_XoEBk0
http://www.youtube.com/watch?v=OLtEog-0Lj0

Adolfo Canillas Sacristán

NAZIM HIKMET


Hona hemen
eta inon ez
izan zen
eta ez den
Nazim Hikmet

turkiar arrunta izan
eta turkiarrak baino
turkiarrago bizi izan zen

baina mundutik
turkiartasunik gabe ibili zen
Turkiatik at beti
Turkian bertan egon arren

ohore handia
hil eta
inor izanik ez
ezer izanik ez
Turkiara txistuka
turkiarrenik turkiarren datorren
Nazim Hikmeti.








He aquí
y en ningún lugar
al que fue
y no es
Nazim Hikmet

fue un sencillo turco
y vivió más turco
que los turcos

pero anduvo por el mundo
sin turquedad
siempre fuera de Turquía
aunque en la misma Turquía estuviera

inmenso honor
al que muerto
no siendo nadie
no siendo nada
viene silbaldo a Turquía
el mayor turco entre los más turcos
Nazim Hikmet.




TOTEMA


Totem hitza
apika
ez hiztegi guztietan

hitz arrotza
zaharregia zakarregia zantarregia
triburik basatienaren berezkoa omen

eskultura eman
eta zuhaitz izan
tinko errotuta lurrean
tente airean
beti zerura begira
eta adarrak lau haizetara

oskolan irudiak landu
eta margotzen omen dituzte
tribuaren historia eta oroimena
betidanik orainaldian jokatzen omen zituztelako








EL TÓTEM


La palabra tótem
quizás
no esté en todos los diccionarios

es una palabra extranjera
demasiado vieja demasiado tosca y repulsiva
propia dicen de la más salvaje de las tribus

parece una escultura
pero se trata de un árbol
firmemente enraizado en el suelo
erguido en el aire
siempre mirando al cielo
con las ramas a los cuatro vientos

dicen que en la corteza
esculpen y pintan figuras
porque la memoria y la historia de la tribu
siempre la conjugaron en presente









totema herriaren erdian
omen dago landaturik
bere itzalak herri osoa
txokoak oro babes ditzan
besarkada amoros
ala itogarri batean
-jakin badaki norberak
zer daraman bihotzean-

hori dela eta
totem aurrean
galderak lurruntzen omen dira
zalantzak ezabatu
koldarkeria bistaratu

tribukideek
etsaiak topatu ahala
harrapatu eta
totemera omen eramaten dituzte
haien odolarekin
indartzen baita zuhaitza

azken berri hau berriz
filmetan baizik
ez omen da ikusi.






el tòtem se halla plantado
dicen en la mitad del poblado
para que su sombra proteja
todo el pueblo todo rincón
en un abrazo
amoroso o asfixiante
-saber ya sabe cada cuál
qué lleva en el corazón-

por eso
delante del tótem
las preguntas dicen que se evaporan
las dudas se borran
la cobardía queda al descubierto

los componentes de la tribu
tan pronto como encuentran enemigos
los atrapan y dicen
los llevan al tótem
pues con su sangre
se fortalece el árbol

sin embargo esta última noticia
no se ha visto dicen
sino en las películas.






LEO LA PRENSA: MI TIERRA QUIERE SER TAMBIÉN
UNA GRANDE Y LIBRE



He aquí nuestro padre
augusto entre los ínclitos
y bla bla bla bla

(no fue nuestro padre
ignoramos que fuera padre
pero necesitábamos un padre)

he aquí sus gestas
heroicas entre las hazañosas
y bla bla bla bla

(no fueron sus hechos
tampoco fueron hechos
pero los necesitábamos hechos)

he aquí nuestro ser
uno entre los puros
y bla bla bla bla

(ni los filósofos saben qué es ser
pero necesitábamos ser un ser
y trascendente
sin olvidar que la razón nos asiste
cuando nuestros vates por doquier
amputan extirpan y destripan
en pos del tronco de la estirpe
pues sin tronco no hay raíces
ni tierra ancha y con entrañas
ni ramas altas donde alzar las bienaventuranzas)

he aquí en fin nuestro futuro
grande entre los libres
y bla bla bla bla

(que aunque nos digan lo mismo los posos del café
que la noche estrellada de San Juan
quién nos negará lo que está por ver
tengamos la moneda presta y amañada
cara hoy: cuanto más necesario más cierto
cruz mañana).



YO DESPIERTO, TÚ ESTÁS


Debiera estar prohibida
tanta hermosura conjurada
con dicha mayor

debiera penarse con reclusión domiciliaria
persianas echadas
cortinas corridas inclusive

la luna refleja en sus ojos
y los aviones
se da por cierto
vuelan a la deriva temerosos de olvidarse
en una tormenta de sueños apátridas

como está demostrado el peligro
de que un rayo de sol rebotado en un diente
incendie el horizonte

sin negligir la física especulativa
al advertir el alcance en el giro monacal de las galaxias
cuando su piel roza la brisa

definitivamente debiera estar prohibido
que una mano amotinada contra el tiempo
golpee como palo contra el agua

no dar la vuelta a Galileo
no corregir el centro de la tierra
debiera castigarse con la hoguera.



TARDE DE PISCINAS EN MENDIZORROZA


“Arrastra el viento
una bolsa de plástico”

¿qué sentido tiene
mi visión y mi nota?

pasó la bolsa
más rápido el viento
qué atrás el lápiz
que esculpió el momento

alargo los ojos de nuevo

¿la bolsa...?
ya no será la bolsa
que aflora en la memoria
rodando mentideros

¿el viento...?
el sol disolvió su caricia
mientras su garabato pesa
como un ancla grotesca
visible e inmóvil

y sin embargo fueron los sentí
la bolsa
el viento
me afirmé en ellos

sigue bañándose la gente

constato la estulticia
de detenerse a levantar
acta de que se ha existido.

diumenge, 23 de gener del 2011

Biel Ferrer Puig

AMB EL NERVI ATENT


No ens digueu paciència,
que se’ns perd el temps.


Isidre Fonts


Al nostre espai compartit de treball,
la remor s’enganxa en cada racó.
A l’agenda pensarosa del pla,
vessa el neguit per les tasques pendents.
Hi ha la incertesa, doncs, però la veu
d’algú ens parla amb esperança prou ferma:
- Tot ho farem, entre tots!
Mentrestant,
impacients, notem com passa el temps
i el dia del combat, com una festa,
que s’acosta cada minut que passa,
porta feina que encara està per fer.
Cal arromangar-se, esmolar les eines,
empènyer els troncs feixucs amb cors valents
perquè el clima no hi és propens.
Cau pedra
ara mateix i l’empresa perilla.
Qui vetlla els núvols crida, ordena: - Al cau
cal aixoplugar les municions!
La divisa, tendra i fràgil encara,
pateix: ni el gener ni el febrer ni el març
gosen sentenciar que florirà.
L’escamot de l’avantguarda primera
forneix un horitzó a l’abast al lluny:
no podem confiar la fita certa
a ningú que no siguem tu i jo.
Conversem d’estratègies prou tenses
i els rius davallen amb brogit humit
que s’endú la pols del silenci eixut.
Sabem que perdre hores és tan absurd
que abolim esma, distraccions, planys,
malgrat que ens encallem en certs moments,
quan els tarannàs extrems fan soroll.
Afrontem els actes sense recança
i n’aprenem tot fent camí rabent.
Muts, treballem com artesans del ferro
roent que ens forneix de pensaments alts
per si de cas en l’encontre coral
podem aportar el nostre mot ardent.
Entomem reptes, acarem parers,
construïm, plegats, el futur.
Lluitem,
amb el nervi atent. Fem. Decidim.

dimecres, 12 de gener del 2011

Alfonso López Gradolí

EL RITUAL


De madrugada, escribo unas palabras
resultado de meditaciones, el deseo
de pervivencia, la tensión que llevará al poema.
Miro los libros, la madera oscura
y ensamblo un armazón de vocablos,
la reseña de los hechos que pasaron.
Alrededor están los nombres de los otros,
los que dijeron “mar” antes de que yo lo viera.
Compruebo inermidad, escaso oficio,
en el desengaño ritual de hacer resumen
con un parcial convencimiento. Desvelo
un esplendor, trabajo con desasosiego
estas líneas que alguien comentará un día.

Estas horas de silencio delgadísimo.





JUAN GIL-ALBERT


La vida es para el alicantino
Juan Gil-Albert un recuerdo
de paz y de sosiego y compara
el día que pasa a una rosa
cuyo color se muda
rememoraba su jardín de el Salt
el paseo de olmos
las huertas murmullo del agua
la luz gris malva del atardecer
Juan vivió en una calle
valenciana con naranjos
le recuerdo en una conferencia
las manos sostenían
un libro encuadernado en piel verde
años más tarde le retrataría
Luis Massoni ante un espejo
en cuya parte alta pasan nubes




LOS NOMBRES QUE SON TARDES


La conmoción suavísima de la nostalgia.
Segura caligrafía que me ha grabado,
días que vuelven y entran en los versos.
Lejanos verdes que me dieron desconcierto,
bosques bajo el inmóvil aire. Quiero
decir los nombres que son tardes y caminos
y escribo con el sentimiento, rodeado
estoy del contorno tranquilo de la noche.
Miro esta luz agrisada, busco calmadores
sienas, colores que me benefician. Vuelve
un alboroto de ladridos y motores. Golpean
oscuramente los ruidos del verano,
un no sé qué de ausencia y vencimiento.
Recordatorio de la soledad, el arañazo
de lo inolvidable. “Vivir es un museo de cicatrices”,
dice Luis Rosales. Finales pálidos de días,
filtrada la luz solemne sobre el campo.
Vuelve el afán por explicar las tardes;
los árboles son oscuras hogueras recogidas.

dimarts, 11 de gener del 2011

Jaume C. Pons Alorda

L’espill prodigiós

Crec en el dia
perquè conec el fragment de nit
que cadascú porta en el seu dins.
Però, per què creu tothom
que la pedra és muda? Ans la pedra no calla,
crida tant que ni la sentim, tot arrecerant-nos
als profunds sepulcres celestes:
absoluta fondària dels cels que en nosaltres fan corona
escolant-se purpúriament sobre el nostre esguard emancipat.
Llavors, envoltats de destrals i dagues, resplendim i resplendim
davall del sol, plat de pus lluminós
que evidencia la podridura còsmica
com una gangrena extraordinària.

http://www.youtube.com/watch?v=1Zz0385pA9Q&feature=related

Lluís Calvo

Cataclisme

És aquest no saber, al límit de l’ossada,
qui encén el cos podrit per la toxina ardent
i abat de sobte el món que, impàvid, ens reclama
quan arrauxats obrim les comportes del vent.

És no saber si vas o véns, o si retornes,
al lloc mateix d’on neix la petja i el recer,
car si ésser és bastir, tan sols caldrà un no dir
arrelat entre els pins i les pluges de l’ombra.

Si el sí és no –i el no és sí–, ¿què més haurem de dir-nos?
Ara i demà fan temps. Abans de destruir-nos.

http://www.youtube.com/watch?v=1Zz0385pA9Q&feature=related

divendres, 7 de gener del 2011

Ángel Granja Rodríguez

A MIS ANÓNIMOS CAMARADAS


Para aquellos compañeros
que no están en el recuerdo;
sin embargo, la historia
se ha escrito gracias a ellos,
anónimos camaradas,
gente sencilla del pueblo.

A todos los que su vida
nos han servido de ejemplo
y, sin embargo, olvidados
por los cronistas del reino
que nos cantan esas gestas...
que siempre ganan los buenos.

El general duerme en casa
y el soldado en el infierno.
El juez aplica las leyes
y el humilde cae preso.
Los patrones se enriquecen
por el sudor del obrero.

Y entremedias de todo esto,
las luces del firmamento
brillan con luz apagada,
recordando al compañero
que un día se rebeló...
y que ahora yace muerto.

Olvidados por el mundo,
ignorados por los textos,
así pasaron su vida,
con su lucha y en silencio,
con la muerte siempre a cuestas,
con dolor y sufrimiento.

Recuerdo para el esclavo
que a latigazos fue muerto,
después de haber entregado
su vida para el imperio
y hacer más grande a los grandes
y más necios a los necios.

Levantaron pirámides,
construyeron grandes pueblos,
edificaron castillos,
ellos movían los remos,
les robaron sus mujeres,
sus hijos y hasta sus cuerpos.

Y siempre los poderosos,
a base de sangre y fuego,
mantenían su poder
para ocultar ese miedo
a la fuerza de la unión
que hiciera temblar su imperio.

¿Qué habría hecho Espartaco,
Viriato o los comuneros,
por poner unos ejemplos,
si no hubieran existido
a su lado compañeros,
que de forma tan callada
lucharon juntos... con ellos?

¿Qué habría sido del mundo,
sin los mártires labriegos
que explotaban los señores
para sus lucros y juegos
y levantaron su voz,
frente al castigo y el miedo?

Y de las revoluciones
que hicieron un mundo nuevo.
Que forjaron una industria,
que organizaron los gremios,
para poder defenderse
del malvado carroñero.

¡Solo nos hablan de líderes!
¡Claro que hacen falta líderes!
¡Qué dirijan al pueblo
para tomar el poder...
para ganar los terrenos...
para dirigir a las masas...
para ganar a los dueños!

¿Pero qué habrían hecho ellos
sin esos voluntariosos,
con sus ideas de lucha
frente a esos poderosos,
que en forma indiscriminada
les enviaron a los fosos?

Para ti es este homenaje,
anónimo compañero,
y si la historia te olvida,
y no estás en los entierros,
yo abriré los corazones
y mantendré tu recuerdo.

Anónimos camaradas
que yacéis en las cunetas
de los angostos caminos
donde os quitaron la vida,
anónimos camaradas
que llenáis fosas comunes
sin nombre en los pergaminos,
bajo tierra enmudecida.

Recibid este homenaje
y del modo más rotundo,
que sin vuestro esfuerzo y lucha,
sin vuestro ardor profundo,
el hombre no sería hombre,
ni el mundo sería mundo.

dimarts, 4 de gener del 2011

Ángela Serrano Herrera

SI SIQUIERA EL LLANTO

Si siquiera el llanto
fuera nuestro,
ya que no la dicha.
Hubo, sí, hubo una dicha plural.
Ahora, la dicha, ¿tuya?
El llanto, mío.
Si siquiera el llanto fuera nuestro…


TERCIOPELO “SHIFÓN”

Terciopelo shifón,
sobre el músculo cardiaco.
Terciopelo shifón,
tu juramento.
La palabra “jamás”,
de un modo instintivo,
o bien pensado,
resbaló fuera de ti
y vino a instalarse,
cual lienzo de exquisito terciopelo,
en las zonas del alma que necesitaban la caricia...
“Jamás”, perdió la dureza de la” jota”
y se extendió, manto de testas coronadas,
protegiendo mi corazón toda la noche.


DOLOROSA SOMBRA

Tu rostro aparece, se evapora.

Tu gesto... ¿es sí?, ¿no?
La rápida mirada, la sonrisa ladeada,
¿aprueban, están conmigo?
¿Son, están?
¿Tú estás? ¿Eres tú?
¿Cuento contigo? ¿Siempre?
¿Sueño? ¿Eres ese producto soñado?
¿Qué eres tú realmente?
¿Distinto? ¿Distante?
¿Cercano?
¿Eres yo? ¿Sólo yo?
¿Estás, otro, ahí?
¿Te escapas?
¿En el espejo?
¿Detrás del hechizo estás?
¡Turbadora sombra!

Manel Alonso Català

Ulls per a recórrer
amb carícies anònimes,
fugitives, clandestines,
les textures pretesament secretes
que s’oculten sota els plecs
fluids, sonors, d’un poema.
Ulls d’una avidesa addictiva,
perseguint caravanes de mots,
que ens demanen i s’atorguen
un vers més encara
per al gaudi comú.



Oïda per a escoltar com s’aproxima,
esmortint amb el tou dels dits,
la queixa dels vidres trencats de l’alba,
el gat incombustible de les hores;
eixir al seu encontre i agafar-lo al braç com un nadó,
acariciar-li amb sol•licitud el llom i la papada
i creure descobrir en el seu ronroneig
els jeroglífics indesxifrables
del perquè de tot plegat.


Olfacte per a desemmascarar
la flaire que retorna la imatge primigènia
del primer somriure que ens va seduir
i que vam anar perdent en el pou obscur
i sense fons de la memòria.
Olfacte per a ensumar el rastre
d’un miratge ingenu que s’oculta
darrere de l’ombra de les excuses
de totes les recerques.


De la col•lecció de poemes inèdita Per a què?, de Manel Alonso i Català

diumenge, 2 de gener del 2011

Manuel Méndez

Nada, nunca fue preciso
Que fuésemos a otros
Formulismos para versos
Que escribo en el vidrio
Quebrado por un golpe
que se olvida
Cuando llegas así, desnuda,
En el iris del ojo insomne
Que te incomoda
Que quebranta tus silencios.


La desnudez sin palabras.
La respuesta inaceptable.
La voluntad resquebrajada.
El don de sentir.
El flujo de las mareas.
El grito demoledor.
La quietud.


Hablemos del tiempo.
Del que usamos ayer.
Arropado por tu belleza.
La más suave
La más nítida.
Y hablamos de otros días,
Extraños.
Llegaron otros mundos.
Escondidos,
Pero no estaban solos.
Cavilamos los sucesos:
Una mano sobre el hombro.
Una cabeza que gira.
¿Y por qué su sonrisa fue tan cálida?
¿De dónde vino?
No tuvimos tiempo.
Pero el conocimiento nuestro
Dibujó una lejanía.