Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 31 de desembre de 2011

Antònia Renau Manén

La roba blanca

Quan endreço la roba blanca;

llençols, coixineres, i estovalles

penso en la mare.

Ella somreia i olorava

plegant peça a peça

la roba blanca.

A mi m’agraden

els llençols amb puntes de coixí,

les coixineres amb fistons de colors,

les estovalles amb brodats blancs,

de l’àvia Conxa.

Això sento, quan plego i endreço

peça a peça,

la meva roba blanca.

Setembre de 1979

TONA


Hores de mar


A les cinc de la tarda,
la mar s’ ha vestit
de potents blaus,
El cel, de pàl•lides transparències.

A les sis de la tarda,
la mar s’ agita.
El vent de ponent
Dóna entrada a cruixents onades

A les set de la tarda,
La mar s’ha vestit
de verds olives.
El cel, de grisos esventats
amb espurnes lluminoses.

A les vuit del capvespre,
La mar i el cel
es fonen a l’horitzó,
obrint la porta
a les nits d’insomni.

Octubre 2010

David Ruz Guiu

Un matí pels somnis

És volant que prenen forma de formiga
les sagetes ferotges que maseguen indòmites
el cor de l’arbre de grans ombres,
les alenades de fosca escuma de l’hivern indevot.

Els conta contes dels meus núvols,
em diuen que resten encara finals no escrits
que tenen l’aparença de les millors obres;
només cal voler-ho escoltar tancant els ulls,
que és quan més clar s’interpreta una estrofa,
allí on els que somien
poden tornar a començar.

No et preocupis quan estiguis somiant;
aquí tens un vaixell,
l’onatge et durà de nou a la costa.

Josepa Ribera Vallès

RE ESTIMAR

Veure de les fonts de la memòria.

Sentir a prop una olor, un encant,
una flaire reconeguda.

Re estimar,
trobar proper
un recés, un pensament, una paraula.

Re estimar,
com renovar uns vots,
com recollir el farcell,
dels records preuats i entranyables.

Re estimar,
retrobar un temps
un poder,
uns braços acollidors que bressen.

1-5-2011

">

PENSAR EN FEMENÍ

Que vol dir… pensar en femení?

Posar-los-hi faldilles als pensaments?
Posar-hi ovaris a les respostes a donar?
Posar els cinc sentits...
i cinc solucions a resoldre conflictes?

Pensar en color rosa o violeta?,
Voler fer de mare de tot el que camina?

Vendre l’ànima
per un tros de “xoriço” a posar-se a la boca?

Pensar en femení...
Més percepcions i més interès en les coses?
Més instint, més resolucions,
més capacitats afectives, més ganes,
més control, més conformitats, més paciència.

Menys guanys?

Dones.
Dues cames i dos braços.
Cap ple, i recobert de cabell... llarg?
Pit, sexe i cul en condicions òptimes.

Dones.

Raonament, com persona.
Conclusió femenina?.

4-5-2011

">
PASSEIG PER L'HISTÒRIA

Cultura.
Poble.
Llegenda.
Costums.
Retenir.
Conviure.
Aprendre.
Progrés.
Respectar.

No oblidar.
No lluitar.
No sobreestimar-nos.
No desestimar.
No perdre.
No morir en l’intent.

Terra compartida.

Tradició.
Anys que s’amunteguen.
Projecte de futur.

Elaboració permanent.

No escatimar forces.

23-4-2011



DONO

Dono cops de puny a les paraules.
I al que volen dir, i al que diuen, també

s’abracen com germanes
i s'esbatussen fredament,
com partits polítics contraris...
dels d’abans i dels d’ara,
per conèixer, i per reconèixer.

Paraules de doble fil.
Imatges de doble circuit.
Llenguatge obert,
d’un pensament que sagna.

Paraules
que m’has ficat a la boca,
buscant el no i el sí, entre hores.
I que una expressió meva
que pot ser volguda, abraça.

Paraules que van i vénen
com rius,
com barques,
com l’aigua que canta a la font,
com cada dia que passa.

Paraules que no saben què és callar
paraules que s’abracen,
paraules que estimen.

Estimen. Sinceritat i reflexió,
llengua i panegíric, futur i esperança.

La meva por
i qualsevol contrició.


17-4-2011
">

dijous, 29 de desembre de 2011

Anna Canalda

NADA

Me besas,
pero nada.

Tus brazos,
me rodean,
y nada.
Tus dedos,
AL BORDE de mi piel.
Tus manos,
y no siento.
NaDa.
¡Y no sientes NADA!,
¡de mí No SaLe nada!,
¡Nada, de nADA!
No sientes.
¿Quién siente?
NADie
Eso es: Nada.
No hay nada.

NADA EXISTE
TODO SALE DE LA NADA

No recibo,
nada.
No regalo,
ni derrocho,
no siento nada,

no me miras,
ni tengo ojos.

Ni te detienes,
aunque ni hay prisas.
Por decir que no hay nada...

Gracias, me dices.
DE NADA

NO TE MIRO.
TÚ NO MIRAS.
Como cuando no se encuentra NADA...
de nada.
Cuando todo falta...
no hay nada.

Nada.



POBRE DE TU


Et penses que ets l'únic,
que viuràs en aquesta casa?
Ai, pobre de tu,
d'aquí un bon grapat d'anys,
quan mitja vida t'hagi passat,
llavors neixeran els futurs
hereus de la teva llar...
Aquestes parets que veus,
aquest sofà on jeus,
ja han vist respirar
més de tres generacions d'amants...
Ai, pobre de tu quan t'adonis,
que després del teu cos,
no vindrà el judici final.



A LA PARCA


Et tinc por,
més pànic que tenir al davant un camí fosc,
sense fi.
Em fas més temor
que l'home del sac al nin.
Tan malalt poses el meu cor
quan et penso,
que encara no sé com,
te'm puc estar dirigint.
El dia que no tingui,
sentiments porucs...
m'aixecaré del llit
i et demanaré que vinguis,
sense fer-te d'esperar,
i que em cloguis els ulls,
per sempre,
i que te m'enduguis al més enllà.
Quan més hi penso més m'enutjo,
en no trobar sentit al meu alè,
no sé encara per què lluito,
ni per què, sabent que hi seràs,
encara creix dintre meu,
l'instint de viure més ferm.
Però tu hi ets,
tu divagues pels carrers.
Tu et presentes les nits que vols,
dintre d’adormides ments,
i en tornes a fer d'elles el que vols,
i pots fer que no agafin el son,
mai més.
Tu hi seràs,
sempre que jo en sigui conscient,
tu sempre camines al meu costat,
per tal de fer-t'hi present,
en un instant.
A tu, que ara et desafio,
t'he d'explicar també,
tot el que t'admiro,
malhauradament,
doncs la teva presència,
és tan poderosa,
que quan tu vens,
gaire no hi ha per fer,
per dir que res.



FETITXES INDÒMITS


Fetitxes indòmits,
fetge i vòmits.
Paisatges irònics,
diagnòstics dramàtics.
Sarcòfags, crepuscles,
pobres criatures...
les que et surtiran del ventre,
estirpades i dutes,
senyores i senyors!,
a l'espai dantesc!,
de mals i males sutures!,
de carrers enverinats,
de misèries engendrades,
de tantes i tantes llavors maritals!
L'aliment ja s'agafa del terra,
llençat per qui el desprecia,
desvirgat a base de passar,
per nombroses mans desganades,
nodrint nous insectes,
amb falses ales d'àngel!...
que volaran, no gaire alt,
escampant les mol•lècules de l'aire,
sembrant terror i fem,
fent veure que és glòria,
glòria de Déu.

Cèlia Marcos i Gimeno

PUNTS EN SUSPENSIÓ


ESCENES

I

Sol ponent
darrere els núvols
mentre uns llavis
llepen uns altres llavis
i els seus mugrons de seda,
i somien vides vermelles
i trenquen pells
d'idees fosques.
Desperten desitjos,
desperten enveges.
Una és rossa i l'altra morena.

II

Presonera d'una nit
sense esperança,
d'un aire enrarit de pors,
d'un amor carregat de ràfegues.
Alço la mà fins a tocar
la lluna
i em canta lletres sense noms,
músiques sense sons.
Dins del mar
endinso somnis
en barques de llàgrimes
amarades de dol.

III

El cel és un vitrall
de núvols desdibuixats

Ran de l’aigua
els caçadors contemplen
l’horitzó.
Els seus cossos nus
envegen les onades
sense peixos, sense dol.


El cel és un vitrall
de somnis compulsius.

Colliré de les estrelles
algunes llavors, sense fressa,
per escampar-les pels núvols
i omplir de llum el cel.
T’ho presentaré a l’albada
mentre el roig il•lumina l’aigua..

El cel és un vitrall
d’enyorances sense retallar...

IV

Tot s’ha omplert de nit
i s’ha buidat de tu
i s’ han nafrat els peus
de tantes llàgrimes vessades,
i els ulls
de tants camins desfets.

I m'adormiré amb els colors

dels teus braços
que, com un paraigües de somriures,
inundaven els carrers guarnits de somnis.

Replegaré novament les ales
i deixaré passar alguns ponts de l'ànima.
Les desaré dins del cofre
dels pensaments dicromats,
dels records sense presència.

V
Alanina del meu cor,
sulfat de coure,
àcid nítric i clòric.
diamida de l’àcid oxàlic,
amida primària.

Butanona estimada,
Cianamida enyorada,
acridina, purina i cromona,
la meva fenilhidroxilamina
de l’estirol.

Extensiu i vel•leïtós sóc
de l’encís de l’imida càlcica,
de la nitramida i clorazida.

En un racó del teu cor
fes-me un petit recer
jo que sóc benzoat de metil,
radical benzil (bifenil)
difluor diclorometà,
potser bromur de plom i, de segur,
un hexa hidrogen ortosilicat ortoaluminat de sodi:
Et somio...

dimecres, 28 de desembre de 2011

Albert Guiu Bagés

Els versos del riu



Jesús Moncada em somriu des de lluny

però sempre és a prop,

com un poble enfonsat

del seu mirall de batec viu.



Gerard Vergés em fita i amb agilitat

d'au fluvial, aterra sobre meu

la mirada de perfums de taronja,

a la riba udola una lloba

la grandesa del cel i la terra

que m'abracen el camí,

vers la mar que ell tant estima.



Josep Igual remena un cafè lentament

al bell mig d'una Copla de Manrique

mentre contempla el seu salat final,

que li fa pensar en la vida, en mi.



Sebastià Juan Arbó decideix convertir-se

en tot allò que el va fer escriure,

aleshores per sobre les meves pells

hi navega la màgia creativa d'un mariner,

capaç de manar estols i estols de paraules

cantores i testimonis de la lluita d'una terra.



Andreu Carranza camina fins al límit de la riba,

em mira, es mira, el miro, ens mirem,

aleshores puja a la barca que em creua,

i comença a escriure silencis d'oliveres,

a dibuixar grossos ulls de mules,

a fer d'arquitecte d'una pàtria de terra autèntica

per la que lluità el seu pare,

per a la que ha escrit ell.

dilluns, 26 de desembre de 2011

Joan Guasch i Torné

Persianes


Recordo un temps de carrers calitjosos,
d'alès líquids i esguards amorosits.
Recordo el callat bes del cel i l’aurora
i el sol mig adormit desemperesint-se per llevant.
Recordo els petits balcons abaltits
i nuvolets de mosques de colors
zumzejant carregoses les migdiades.
Recordo uns llavis rosats i humits
cloent-se tremolosos
tocant a penes uns altres llavis de mel.
Recordo el misteri del somriure de la lluna
i la còsmica orgia nocturna dels estels
atapeint els límits infinits de l'univers.
I als folls amagats entre somnis de follia!
(Ah! I al príncep blau
fent feliç una noia solitària).
Recordo també la dolça princesa
de pits rodons i temptadors
esmunyint-se pel laberint dels meus dits,
entre el vel de la translúcida calitja
i el dibuix entrefosc de la persiana.
Recordo la pols dels carrerons deserts
i els rossinyols dormint, tot esperant la nit,
i grans mules avorrides
remugant garrofes en la fosca de les estables
i gossos badallant i mandrejant
sota figueres gegantines.
Recordo el bes dels teus llavis,
la seda dels teus cabells,
la malícia divertida de la teva mirada.
Ho recordo com es recorden
les tardes de diumenge de la infantesa,
llargues i peresoses
dissolent-se sota el llit, sota l’estora,
travessant l’ombra feixuga i lenta
de la persiana.
I els cossos nus ondulant-se
i travessar les hores feixucs,
dissipats per l'estiu mandrós.
Recordo també el brunzit de les cigales
decorant monòton la distància
mentre furtiva i silenciosa
entraves descalça a la meva cambra.
Jo no hi era.
Tu tampoc.
Ens havíem fos en la calitja del somni
del vast univers que era només
un núvol daurat d’encens i de llum.
Despertàvem sempre
tatuats per l'ombra de la persiana.
Pel balcó obert alenava el carrer tranquil,
adormit com els gats,
mentre llambordes i pardals es torraven al sol.
Recordo el bromerot que parlava amb les flors,
i les flors emmelades besar-lo,
deixar-se fer.
Recordo el veí que roncava
i el murmuri de fulles de les plantes dels balcons
que volien dropejar i no podien.
O potser era la melodia de la marinada, no ho sé.
I encara recordo els torrents nets,
prop dels carrers solitaris...
Recordo tantes coses que, sovint,
penso que no existeixo
i que només sóc un altre miratge
que s’esvaeix per les escletxes de la persiana.

Baltasar Casanova Giner

La utopia aquella

Li caigué, el cop, sobre el genoll
I sentí cruixir la ròtula.
Per suportar el dolor
Pensà en aquells anys clandestins...

Baixava en força un altre cop.
Aixecà els braços. Se cobrí la cara.
Sentí el cruixit del colze.
... i dixà anar el record
rere les banderes roges i les utopies.
Llibertat! Llibertat!
La policia al servei del poble!

Un cop inesperat li feu cruixir les costelles.
En encongir-se de dolor, la barra negra
baixant en força
Li obrí el cap.

Des de terra el mirà, tu a qui servixes?
I posà punt i final a la pregunta en tancar els ulls.

Entre uns esbarzers urbans
Agonitzava ella.


Mario

Salta, Mario, salta!
I Mario saltava.
I la rondalla volava la jota.
I Mario feia petar les castanyoles
I girava al voltant dels músics,
L’enversador versava de torrons i asguilandos
I Mario saltava. En un peu. En l’altre.
Entre les balladores. Sol.

A la casa del costat
hi havia el crit esgarrat d’un xiquet.
I Mario, en un nus al cor, ballava i ballava.

La rondalla encara tocava quan lo plor va cessar.
I Mario rodava i saltava i feia petar les castanyoles.
Mentre, galtes avall, li rajava el plor.

diumenge, 25 de desembre de 2011

Magda Guillén

Lo terrible

Asir lo terrible de la vida,
comprender y exponerse a una misma historia universal,
dispersarse en la elegancia del guante que cae como pañuelo
impregnado de pasado, descubierto,
abierto en canal de localidades, de prudencia,
de acopio depositado en lugares cercanos y cerrados.

En lugar de abrir, siempre cerrar,
para volver a abrir y silenciar la duda,
lo plausible del aliento de Lou Andreas Salomé
y de Rilke, ese amor raro entre nubes de algodón infinitas,
de matriz partida y sinuosa, ausente,
espacio común vitalicio, intacto y compartido.

Abrirse para dejar pasos a la absoluta esencia,
abrirse al paraíso de lo terrible.

Volverías a dispersarte por el mar en nada.
Sobrevivirte y dispersarse porque sí, ahora cuenta.


Fraternidad

Hubo un tiempo para la fraternidad.
Fue como un obsequio continuado,
una metáfora de la vida.

Hubo momentos grandes,
épocas dramáticas también.
Hubo siempre para todos.

¿Habrá mañana también,
o tendremos que huir al extranjero?

Antoni Casals i Pascual

PETITA SUITE DE LA TARDOR QUE ACABA

I
Com aquella olivera mil•lenària
que ens mirava, distreta, mentre rèiem
al seu voltant un dia de vacances,
anem pensant en els futurs que arriben
malgrat les inclemències dels presagis.
Més endavant, si s’instal•la un mal temps
i els averanys malignes
han d’acabar sent certs, riurem altra vegada
en recordar moments de placidesa
que, per moments, ens feien ser més joves.
Com si el temps no passés, com si la vida
es pogués resumir en fotografies.



II

Aviat vindrà l’hivern
i aviat les nits prendran
el lloc de les onades
als nostres somnis tendres.

Ja no sento aquells nens
clapotejant, ni barques
a la vora d’un port
de llum clara i diàfana.

Ara hi ha una muntanya
retallada en un cel
que es fa roig i de marbre.

I una vall travessada
per un riu i unes aigües,
univers d’esperances.




III
Viure, morir, perdent-se l’un en l’altre
Joan Vinyoli


Fidel a les creences dels ancestres
busques la salvació, un futur benigne,
compartit sota els porxos, i una estricta
lleialtat sense dubtes quan els vespres
s’anticipen i avisen de l’hivern.
I et saps perdut en tu mateix, conrees
desesperances breus i moviments,
obscuritats, llavors, i manifestes
espais vençuts per paraules quietes,
apreses en la nit que se t’afirma.

Brollen els àmbits que et fan perdurable.
Entre les cendres, versots que propugnen
una impossible i subtil innocència
moren, trofeus d’una albada perversa.

dissabte, 24 de desembre de 2011

Jorge Acebo Canedo


Notas para habitar Occidente


Quién reúne lo propio en lo prestado, espiga órganos atemporales, vasallo ante el trazo del barro, mientras labra el tiempo su oficio, quién reside en el hocico de las lluvias.
Qué yunque encorvado nos funde, la vértebra en su amura, quién trashuma con la navaja fielmente oxidada.
Apenas queda humear en la taza matinal de aquellos que nos conocieron, cuando se hayan drenado los calendarios.
No hay indicio puro.
Pensar hasta las últimas consecuencias se parece a esa vejez remada en las corrientes, que se agota sin distancias.
Progreso colmado de salitre, para qué romper en dos lo hecho y lo nunca por hacer. Para qué pernoctar de más, para qué abatir el sueño sin curtir la fatiga.
Latir rudimentario, que estallas en la boca del espacio, finaliza este exilio.
Espacio mental que nos diezmas, no has previsto las cañadas en tu desborde.

§

Sujeta a leyes extrañas sin rostro, alma que traficas en los páramos, qué importa el hombre que busca ser destino de otros.
Como tal, no puede atravesar sin atropello por lo que de un lado y de otro se encuentra. Esta vida quemará sus aranceles de paso.
Tú desciendes en ese lance de vegas arrojadas de los márgenes, escarcha producida en la metáfora sobre las salamandras, artificio del labio.
Tú desciendes, senda abierta, descombrada por el hechizo.
Seamos con los hombres hasta donde se pueda. Entonces, quedará salir de la piel con la que se nace.
Imprimir en ambos, ciegamente tal vez, esta tierra transitoria, y remitir un equipaje transparente que resucite en la siguiente generación.

Francesc Arnau i Chinchilla

El castell

Als pirotècnics del meu poble


Ha arribat la gran nit, el colofó de les festes,
el públic a l’aguait ja espera els trons d’avís
al balcó de l’Horta. La nit és clara i neta,
aleshores s’apaguen els llums de les faroles,
les converses s’aturen com un estol de coloms
que s’aboquen a la plaça principal de la vila.

Mamprèn a il•luminar-se el cel amb les carcasses,
les primeres que són com uns ploris de foc
es creuen composant un bosc de llum fantàstic,
després vénen les cegues, aquelles que no veus
fins que arriben ben altes i esclaten en molts trons,
com els canons antiaeris a les pel•lícules bèl•liques,
que cerquen destruir els avions enemics,
però açò és pacífic i no té res a veure...

Hi ha a continuació la secció de les canyes,
més lleugeres potser, però també molt més àgils,
que dibuixen al fons de l’horitzó marí
figures geomètriques com un quadre de Braque,
i una pluja de fulles de moltíssims colors
s’emmiralla quan cau a les sèquies i als marges,
on el públic més jove roman bocabadat,
com si de sobte arribés la tardor tan desitjada
a un planeta utòpic d’un Sol estrafolari,
oníric, psicodèlic, magnífic i fantàstic.

La fragor va creixent amb bategades rítmiques,
sembla la percussió d’una banda de rock,
i s’escolten les turbines d’avions supersònics,
xiulets llunyans de trens, rotors dels helicòpters,
submarins i transatlàntics, que no fan cap soroll,
però els notes, els sents, com sents els terratrèmols
quan somouen el terreny anunciant el tsunami,
fins que arriba el moment on s’aplega a l’èxtasi
del final, on els colors són barrejats a la paleta
de la nit de l’estiu, el zenit, el sublim...

Anit tinguérem sort, el vent bufà a favor.

***

25 de juny del 2011

Ángel Granja Rodríguez

EL DESFASADO

Me gustaría poder escribir,
sobre el amor, la luna y esas cosas
que para tanta gente son hermosas
porque son algo para conseguir.

Pero yo me tengo que resistir
y hablar de las espinas de las rosas,
de compañeros que llenan las fosas,
de aquellos que no podemos vivir.

Cantemos la realidad del obrero,
de su esfuerzo y sus necesidades,
de su caminar como un explotado.

Y de como se enriquece el banquero
y desaparecen las igualdades,
y haciendo esto me llaman... desfasado.

Quiero hablar de aquellos que están hambrientos,
que van caminando desprotegidos,
que van por unos pasillos perdidos
y sus quejas se las llevan los vientos.

De los emigrantes que están sedientos,
los que están con su esfuerzo doloridos,
de aquellos que lucharon convencidos,
por un mundo nuevo, sin descontentos.

Recuerdo para aquellos guerrilleros
que lucharon contra los poderosos,
dejando su vida por el sembrado.

Contra los estúpidos pregoneros
que alimentan a los facinerosos,
como insulto me llaman... desfasado.

Porque las injusticias me rebelan
y me defiendo contra este sistema,
porque sé la solución del problema,
del porqué, si protesto... me encarcelan.

También entiendo que a ellos les duelan,
cuando mis denuncias minan su esquema
y les hace que pierdan esa flema,
al escuchar si mis razones vuelan.

Si voy gritando contra la opresión
que hace más ricos a los poderosos
y procuro ayuda al que tengo al lado.

Si como obrero no tengo nación
y alzo mi puño contra estos mafiosos.
Me encanta que me llamen... desfasado.

Manuel Méndez

Aquella noche
me quedé con la hoja en blanco,
después de tanto tiempo
defendiendo la certeza de su ortografía.
la pureza de su encantamiento.

Y limpié el estribo,
y cabalgué por el blanco turbio
de una frase maltrecha,
entonces no pude, amor,
devolver tu devoción
hacia mi cuerpo,
que adoras.

¿Dónde están las almas que conocí?
Los cuerpos,
¿dónde?

¿Dónde duermen, insomnes?
¿Dónde el tuyo y el otro?

Y cuántos más.

¿Dónde?

Las volátiles volutas se fueron.
La garganta ronca.
El pecho horadado,

Como ella,
como él,
se fueron en silencio.

Gritando con todas sus fuerzas.
En una contradicción inmisericorde.

Mientras…
Observas como desaparece de tu inmediatez,
cómo regresa a su lejanía,

el humo que guiña tus ojos.

Fede Cortés

La vida passa


Cada dia igual
i “todas las noches lo mismo”
Rutina fatal
que ens fa creure que res no avança.
(“La mediocridad es un timo”)
Però avui m’he adonat que el temps passa,
malgrat el fàstic i l’avorriment,
i he vist que en tens més que jo de cabells,
però són tots blancs
(“Las nieves del tiempo plateando la sien”).
Conserves la mirada franca,
rere els ulls continues somiant.
Però el temps t’ha escrit a la pell
els seus inesborrables missatges,
i potser per tot això no hem volgut
reconèixer-nos mútuament.
Val més conservar el record viu
del nostre amor senzill i novell,
i oblidar les despulles que resten.
“Pasa la vida”
canten Pata Negra (tot rient?).

La dimensió desconeguda de la pols

Polseguera.
Ratxes de vent en totes direccions.
Agulles de gel a l’esquena.
Udolar de llops, rugit de lleons.
La ranera
de la mort, esmorteïda,
ressona en les meves orelles
com milers i milers de bombolles de sifó
gegants i obeses.
Angoixa.
Les ínfimes partícules d’arena
puden a sofre
i viatgen fins la gola resseca.
Infinita set.
A l’horitzó, amb les mans esteses,
envoltada de trons,
la teva estilitzada silueta
és l’únic far que em guia
enmig d’aquesta enorme tempesta.
Però mai em faràs cas.
Per tu només és una lluïda festa
on desenes de parelles ballant
aixequen una lleu i divertida
polseguera.



Una certa esperança


S’apropa el temps de la gran foscor.
La tardor es precipita, lenta,
desprenent olor de rovellons,
cap a la nit infinita i freda.

Es pressenteix la flaire de la neu
i un hom ja es veu amb el moc penjant,
les orelles plenes de perellons,
els dits gelats i les galtes ertes.

Silenci de gel. Lentitud de neu.
Les rates panades hivernant.
La nit estelada anuncia el glaç.
Al foc, crepitar melodiós de troncs.

Arriba el moment de mirar rere teu.
Arriba el moment de recapitular.
Arriba el temps de repassar les lliçons.
Arriba el dia que cal afrontar
la realitat i ser plenament conscient
que, vulguis o no, t’han abandonat.

Només resta confiar en el seny del futur
perquè l’amor, com la primavera,
sempre torna quan menys se l’espera.

Suposant que passis l’hivern.

Jordi Pijoan López

LA MÀ ET TREMOLA

Acaçant al drac corres el perill de convertir-te en drac... O quelcom semblant sentenciava un filòsof que no ve al cas. I així t’ho indiquen els somnis que tens, dormint o en vigília, tant se val. Sents l’arma al costat i no tens clar que la puguis mantenir ferma a la cartutxera. Dubtes que en totes les teves bales puguis aconseguir que el foc es mantingui dintre la baina, només latent i sense crear cap petit infern particular. I tens temor perquè tu pots exercir de petit dimoni puntual. Tens temor de tu mateix en un mal dia que no siguis tu. O això penses per disculpar-te, tros d’hipòcrita! Tu ets tu.
I si no t’ho creus mira’t a l’espill i boça! Perquè vols desenfundar i ser tu la justícia. Ja ho deia Dirty Harry, el teu mestre filòsof, que no hi ha res dolent en disparar si hom dispara contra persones que s’ho mereixen. Però qui s’ho mereix? La mà et tremola tot pensant-ho.


PUNYS DE FERRO

Punys de ferro, guants carregats.
1 a 20 en contra teva i el destí depèn de tu, perquè tu te n’has encomanat.
Els corredors d’apostes et fan befa i es quedaran amb un pam de nas.

La glòria del combat; per la porta del darrera t’hi colaràs.
I què?, si les aparences seran les mateixes.
¿Perquè quan els herois no són de postal, de cromo, de fotografia...?
Pura façana.

Que no et parlin d’herois que poden acabar clavats a la creu en l’anonimat,
quan fins i tot per morir hem de fer trampes.

Víctor Canicio Chimeno



METÁSTASIS (VEINTIDÓS POEMAS)

para Cayita
en Estocolmo



LAS AES FUNDADORAS



nacidas en las Selvas del Idioma
anduvieron por ellas admiradas
sin saber aún a dónde iban

curiosas y desnudas
hallaron consonantes y crearon
lAs pAlAbrAs


MEDITACIÓN DEL PÉNDULO



el péndulo se aleja
luego vuelve

así hasta que se para
y nos separa


AVENTURA FRUSTRADA



entra el revisor
dispuesto a todo

y tú
tonto de ti
llevas billete


EN LA ARCADIA FELIZ




cada vez que Cupido
falla el blanco

las flechas del carcaj
se le sonríen


APRENDIZAJE DEL INTERRUPTOR



sólo dice sí o dice no
con ciega intermitencia programada

nacido en occidente
no conoce matices


CANÍCULA CUATRO



hace calor
sudan las palabras
agostadas

los teléfonos móviles
se toman un respiro


MÁS OTOÑO



vuela otra hoja de una vida
escrita fugazmente junto a ti

no fuimos ni siquiera
un texto presentable


COSTUMBRES DE LOS PULPOS



al tener ocho brazos
con ventosas
a los pulpos adultos
les cuesta separarse

por eso son reacios
al trance tremebundo del abrazo


OTRO CRIMEN



sin un móvil siquiera
que llevarse al oído

tan desconectado
que no existe


LUNÁTICO



ático lejano del poeta
para ver la luna
más de cerca


DEVORACIÓN



la palabra alimenta
y se traga al autor


DEL CARÁCTER



tú eres mi carácter
adoptivo

bipolar
deprimente
conflictivo

muy especialmente
mientras vivo


NÚMEROS Y LETRAS


hay números que sueñan con ser letras
igual que los romanos

al cero le complace
verse confundido con la O

el uno tiene vocación de A
donde todo comienza

a los doses les gustan
sonoras compañías

el tres es flor vocal
ensimismada

y pi se enorgullece de sentirse infinito
en su propio lenguaje


OTRA SOLUCIÓN AL INFINITO



las líneas paralelas de un poema
se encuentran al leerlo


LOS MISTERIOS DEL TIEMPO



¿dónde se alimenta
el tiempo que madura entre nosotros?

¿cómo pasa
y existe?

¿donde yace
cansado de joder?


PASAPORTE DE POETA



este pasaporte de poeta
permite traspasar ciertas fronteras

andan los versos de camino
buscando quien los lea


SIGLO XXI



cómo es posible
funcionar sin pilas

ser
sin batería

estar desconectado y consumido
carente de un sistema
que llaman energía


VALOR DEL CORAZÓN



un día el corazón
se plastifica

sin saber muy bien
qué documenta


BIOGRAFÍA DE UN POEMA



nació una noche de insomnio
prolongado

su cuna fue un papel
su padre un lápiz

trató de ser feliz
sin saber siquiera lo que hacía

cayó al final en el olvido
y falleció de viejo


SILENCIO Y GRITO



en silencio las cosas sucedían
muy a gusto

tenían
lentamente
su sentido

alguien gritó después del primer rayo
sonó también un trueno
y se rompió el encanto


VIVIR ES UN ARTE ENDECASÍLABO



nadie sabe que siempre es consumido
se gasta con el tiempo y no se admira


ÚLTIMAS CARICIAS



piel abandonada al tacto perezoso
de un sol de mediodía

por ella se pasean
las moscas de noviembre






















Heidelberg / Sant Carles de la Ràpita
diciembre 2011

Lluís Calvo

Dos poemes d’Estiula (Labreu edicions, 2011)

http://www.youtube.com/watch?v=T4GFCnibUDQ&feature=related









Som expulsats del món i en som, tan sols, espurnes
que s’alcen en un clos de solitud.
Un somni astut, que vola i xiula i canta,
ens aplega en un calze amagadís
que s’alça en nom del Tot. Qui pogués, en l’abisme,
conèixer-ne l’ordit! Fórem com ell, un dia,
i ara en busquem l’encís. Tan fràgil i llisquent
que, abans que puguem heure’l, ja és pols enmig dels dits.















A Llentes i Estiula, a la Riba i l’Auró, a les Ajagudes i la Garsa, volen els corbs, floreixen els blauets i s’entollen els camins. Des de la carena totes les masies caben a la mà. Els antics ramats són ara un únic bel. I tots els rocs el mateix roc: marga, gres o còdol. I els pins? I els terrampers?
El nostre pensament és més ràpid que la llum. Podem anar on vulguem, en un instant que fulgura i s’enfuig. Romandre aquí és el màxim encert. Parlar-ne, el revers de la indiferència. Tu esculls, al capdavall, la senda alada: sempre impredictible, desobedient, excepcional.
I per anar als Rasos de Tubau tira pel dret. Hi arribaràs en poca estona, si cap marrada –o aligot– no t’hi distreu.

Alfredo Gavin

UNA HISTORIA DE PLAYA O DE GUERRA


Yo aquí tumbado en la arena contemplando

un avión a reacción,
que allá arriba en el cielo distante
va dejando una estela de humo
que se borra en un lenguaje intermitente
de signos blancos
en un azul de cerámica impoluta,

pensando qué pensará ese piloto solitario,

¿deja migajas de humo
para saber volver?
¿o para que alguien le siga?
¿señales apaches, avisos de una inminencia?
¿telegrafía su soledad?

Lanzado a reacción,
¿qué urgencias lo precipitan?
¿queda su vida ordinaria paralizada,
suspendida, resuelta,
por la intensidad del instante acelerado?
¿se desvanecen las idiocias del vivir en la tierra?
¿se olvidan más rápidas las ofensas?

Allá arriba,
¿nos ve dolorosa y específicamente pequeños?
¿nos lee también como un lenguaje sin codificar
de signos abigarrados en la arena?

Envuelto en la estridencia del sonido supersónico,
¿somos para él una imagen de silencio y placidez?

¿acaso él no ha estado alguna vez en la playa?
¿acaso no sabe de la incontinente basura mental
que histérica se propala en los gritos de la gente?

Allá arriba, pienso,
un caballero del aire
y aquí abajo un barrigón de playa,

allá un ser lanzado hacia el espacio
y aquí un espacio quieto y sudado,

allá una acción de infinitas significaciones,
aquí una insignificancia de cercadas pasividades,

allá un silencio abismado y profundo y solemne,
aquí un ruido vulgar, grosero, insoportable,

allá un cielo y aquí una tierra.

¡Dios mío,
que nos tire una bomba,
caballero del aire,
a esta masa de
cobardes de la arena!


DROGODEPENDENCIA


No sé qué tiene
el oxígeno
que engancha a todos.

No hay mono más terrible,
que el del adicto cuando siente
que escasea
y no llega el suministro.

El oxígeno,
esa sí que es una droga dura.

Los otros monos
-coca, jaco, alcohol-
no diré que sean de peluche,
son terribles, infernales,
pero, reconozcámoslo,
son menos agónicos,
menos definitivos.

Comparativamente,
son simulacros, juegos
para aplazar la muerte.
El oxígeno es más exigente.
Aunque ligeramente contaminado
es la verdad en estado puro.

Te ata a la vida,
esa realidad implacable en la que estás tú,
en la que no puedes dejar de estar tú

y en la que existen ratas, moralistas,
traiciones, suciedades,
conciencia, lucidez,
callejones sin salida,
corazones rotos,
putas tristes, peces muertos,
calaveras con esmoquin,
representantes, drogadictos,
mentiras centrales, verdades periféricas,
imbecilidades compartidas,
miserables cobardes, pelotas,
seres de este mundo,

y de nuevo tú, indefenso y con las manos vacías,
con todos los infiernos de todas las gentes de todos los días.

Sí, droga dura el oxígeno.

Iván Díaz Sancho

Frente a la indignidad, el tartamudo


Y tanta sangre monta tanto cerdo
con el dólar ahumado, a pata coja,
quebrada en el valor la cuerda floja,
que hebilla no de oro el hombre cuerdo.

Cordura desatada en el desierto
en aras de lo líquido, la toga
en cortes de infección, la tela en boga
que nos liga de fútbol su oda al tuerto.

Y toma del pastel el tartamudo
la nata ya cuajada por el vientre,
la flor evaporada en un embudo.

Pues si duda de un miembro que anda ausente,
le burlan la palabra a lo cornudo,
mirándose la orgía sin que entre.

Kyoto, diciembre de 2011

dijous, 8 de desembre de 2011

Rafael Haro i Sancho

Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada”

Salvador Espriu

Avança la tanca que amb el cor llampega,
posseïda d’amor, l’ ànima anima
el farcit cos, tremolós d’anys,
poruc de tot, buit de seny i només ànsia,
caminant cap al feixuc barranc
on el desig s’aboca.
Cansat de nos, d’afectes sems,
de jornades semblants on s’enyora el son,
la part més lúcida del llit
on no es tem el desengany,
ni el plor, ni la mort.

I totes les apostes,
els il•luminats colors de vida,
llampants espurnes d’un cor que batega,
esdevenen caduques arnes
on diposito encara
màgiques creences,
passions inútils
i una fútil esperança d’amor pur.

Agustín Calvo Galán








http://proyectodesvelos.blogspot.com/

Josep Igual Febrer

QUATRE POEMES





NATURA MORTA

l’oli de dues arengades deixà
les siluetes
al paper d’estrassa
oblidat en una prestatgeria corcada.

un polsim d’estalzí negrós ha afegit,
a la part inferior dreta,
una creu, inclinada
com un arbre en el vendaval.

guardo la troballa
- dèria de congruències?-
a dins
la bíblia interconfessional.




AIXÍ COM CELL QUI CERCA...

Així com cell qui cerca
el brogit més pur a les palpentes,
t’espero en el passadís del somni
on les fronteres es desdiuen
de la frontalitat impenetrable.
Assajarem destres provatures de fluïdesa
sense esquinçada ni malentès,
despresos de la lletjor d’esperar cap torna.





O TEU SILENCIO

Eu quero oir o teu silencio
amb ecos superposats
dels llavis que t’han habitat
els ocres i el brot de roselles.

Eu quero oir o teu silencio
de granits antropomòrfics,
fressa de sedes incògnites
i espasmes mig emmordassats.

Eu quero oir o teu silencio
altre cop ( el cap adorable al pit),
el vibràtil salconduit
per arribar a demà confiadament.




APUNT DEL NATURAL

flueix el pardal
sense consciència
de congruències
ni voluntats de relat.

la branca tremola
quan parteix.

Sergi Quiñonero

Finalmente,
me doy cuenta de
que la vida es
como
un pedaleo en
monociclo,
mientras haces
malabarismos con
cinco naranjas
en tus manos.

Todo va bien,
lo estás logrando,
y, de repente,
sin esperarlo,
se te pincha
una rueda.


Gener 2011
































Un enorme gripau corredor a la carretera, ni s'immuta davant els llums del meu vehicle. Després d'uns moments de dubte m'aturo, faig marxa enrere i el recullo.

Ara viu als camps que envolten casa meva, prop d'un salt d'aigua que a l'hivern fa carenes de glaç.

Octubre 2010


dimarts, 6 de desembre de 2011

Emigdi Subirats i Sebastià

De nom Cristòfol, homenatge al cavaller Cristòfol Despuig
COL•LOQUI EXTENS SOBRE NATURA I PARLA

Jo, Cristòfol Despuig, cavaller de raça, tortosí d’esperit i català d’ànima, em veig en cor de donar inici ací a una xerrada intensa sobre el temps que ha passat i que passa; mentre trepitjo els carrers de la meua ciutat natal tan aimada, i enraono amb cura sobre la història passada i altres afers de casa amb uns bons companys que amen les lletres i la llenga d’ací. Confesso els meus anhels perduts, i no m’estic de fer ús del ben noble ars poetica per cantar eixes glòries passades de la gran Corona nostrada, que a la vegada admiro i enyoro.

CRISTÒFOL

Cristòfol, jo, de més noble estirp hereu,
Fill d’una urbs amb llustrosa cultura,
Canto al passat car el present ja temo,
I el diàleg de tots els temps enceto,
Per eixos angosts carrers que tant adoro.
Flairo l’enyor dels antics reialmes,
Nodrits de glòria per terres i mars.
Eixos estendards patris tostemps llueixo
Encara, arreu d’orient, d’allà i d’ací,
Que allò aliè mai no m’és ben propi.
Sóc present, llavors, en l’ahir tothora,
Amb llurs llenguatges ancestrals,
Immensa recança sento pels jorns d’avui,
Quasi vençut per gens amats veïns,
Et dulce et decorum est qui per patria mori[1].

De més noble nissaga, Despuig, sóc jo,
Embrió d’herois d’eixes contrades
nostres, que amb tanta força reviuen
milers de suaus tonades de dolçaines,
al so humit que mana el flumen[2] pare,
Les sensacions d’ací són les que anoto,
Unes humils vivències del jorn a jorn,
Que provenen dels pretèrits temps
Del gran Abu Bakhr, lloat fill d’ací,
filòsof del món sencer un dia.
Adéu a la set dels gegantins savis,
Que pels escaients arrels moriren.
Siau[3] als grans relats de la història,
Que la llemosina veu sabé escampar
Amb el seu tan sa orgull de mare.

Despuig, Cristòfol, jo, el foraster no entén,
Ni la seva gentil llenga[4] podria mai
Amb prou pulcritud fer-ne un ús escrit,
Car sense sentit romandria allò que ha estat,
En secula[5] dels temps, de les generacions, el pa.
Potser sóc rancuniós com tots imagineu,
No se m’han exhaurit records en la distància,
Voldria treure els mots que em donin bona veu,
La nit d’avui, tan plena de constància i d’anhel
Que endemés puc enraonar d’afers de casa.
Veig poca lluminositat en hores de foscor,
Em ve el sabor d’aquella aigua que encadena,
Enlaira allò que en mi queda de serena
Gentilesa, reticent d’allò que he tocat,
L’anhel de gelosia d’uns déus sense ventura.

Qui més que Despuig llegir un romanç podria,
Pretensiós de voler ser i clos laberint,
I palpo amb la part tendra de les mans
L’ésser tenaç en què em vaig convertint.
Car més dur l’engany la passió pot fer.
En el presagi irrefutable, em basta
La impressionant alçària d’un llorer,
Que arrela als camps dels humans en casta.
Que ací nascuts conreen i fan digne
Dels Costums Dertosae el bell parlar.
Concòrdia recerco en l’escrutini,
En va obrint els ulls perquè endevini,
De quina fosquedat sóc resplendor.
I ja no disposo síl•labes per aprendre,
Romanc deixat de mots, m’esvaniré.

Qui diu, Despuig, si l’impuls que m’embriaga
Omplint-me d’hipèrboles, no és la por?
Que em deixa mal regust i llavors m’amarga
El paladar, en un gran paradigma on jo,
No em guardo mai de presumir grandeses.
Contemplo i m’esforço per retrobar el lloc
Antic del paradís irreal, ple de riqueses,
On regna l’aire, l’aigua i el foc.
Natura cent per cent i plena d’encant!
To be or not to be[6], que escriurà el geni!
Lloat sigui el temps quan en Llull guarnia
d’una adorable follia el pensament,
Fruit del ben pensar de la història guanyada,
Rubrico el desencant, saviesa acabada,
Allò que ell creà, l’home a galops desfà.

[1] Frase llatina que significa: I dolç i decorós és qui mor per la pàtria.
[2] riu
[3] Pretenc jugar amb la paraula adéu-siau, que he introduït en dos versos cap a dalt.
[4] Durant l’obra “Els Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, es fa ús de la paraula ‘llenga’ i no llengua.
[5] Escursament de la frase llatina “In secula seculorum”, que significa pels segles dels segles.
[6] ‘Ser o no ser’, famosa expressió usada per William Shakespeare a la seva tragèdia ‘Hamlet’, que és una de les quotacions més conegudes de la literatura de tots els temps.

José Ángel Hernández

Inicia la semilla
la ofrenda de su transformación
sin luz,
en silencio.

****


¿Qué pudo
la palabra
contra su erosión?
¿Qué pueden
sus cenizas
sino cegar?
Concedamos sus lunas
—restos de interrogantes—
al deshielo.

Cerca llega
una voz esquilmada.


****


Profundidad
de la nieve,
nuestros ojos.
Todo muro,
caligrafía
de sombras.




De Pavesas. (Inédito).

http://favorablespoema.blogspot.com/

Juan Carlos Elijas

TODO EL MUNDO AL SUELO

Hoy, veintitrés, febrero:
las horas en que España
fue cañí, fue una caña,
fue teja, fue Tejero.

Cuarenta años de suero
- la gafa se me empaña-,
de libertad tacaña
a ojo de buen cubero.

Al Congreso, bigornio,
entró como un Torrente
con fuerza de tricornio.

Coronel de picota,
demócrata indecente:
caballo, rey y sota.


Júlia Costa

La segona estrella a la dreta



T’adorms entre els llençols de seda blancs
Quan el dia ja se’n va, somies
I somies en què apareix el noi vestit de verd
Et demana que l’acompanyis just allà
A la segona estrella a la dreta
On els somnis es fan realitat
T’agafes amb força i coratge a la seva mà
Tanques amb força els ulls i veus que voles
Et sorprens parant sobre les manetes del Big Ben
La segona estrella a la dreta, sospires
Et mires i et veus com una nena
A punt de tocar l’estrella i sense mirar enrere
Comences a veure un gran vaixell pirata
Les típiques sirenes que se t’acosten i et fan la punyeta
T’agafa de la mà un petit nen que et diu guapa
T’adones que li comença a créixer el nas i no et sorprens
Endinsant-te dins la selva escoltes: Hakuna Matata
Somrius i veus a un lleó convençut de ser rei
Un aire dolç se t’encomana i el respires
Descobreixes que no és res més que l’amor
L’amor d’aquell home que es penja de lianes
El mateix amor que aprèn a compartir aquella Bestia
Aquell petó que desperta a la noia que porta temps que dorm
I mires enlaire i veus aquell Aladin enamorat de la seva Jasmin
Et trobes la sabata de cristall d’aquella noia que marxa puntual
Tot ignorant-la arribes al bosc on hi ha aquella petita caseta
Set homenets fan les feines de la casa mentre una noia presumida
Seu en una cadira a prendre el te, i tu que penses quina enveja!
La fada emprenyadora decideix que toca despertar
I t’acomiades amb un càlid somriure
Prometent que tard o d’hora tornaràs.




http://trossetsdemijulia.blogspot.com/

Juan González Soto

Glòria Fandos

UN ALTRE ESTIU

Quant el vent pentina
els cabells del sol,
sempre igual i diferent,
es marceixen les roses
i floreix l’amor...
Esclata la llum
i tot és claror.

El nen petit que juga
a la frescor del parc,
cau i s’aixeca, plora i se’n riu.

Recorda el passat
un vell que se’l mira
nostàlgic i trist...
La seva mirada es perd
a l’aigua dels llacs,
dels rierols i els rius.

L’altre dia era com ell.
Qui s’ha emportat el temps?
Només ha passat per davant seu
i no s’ha aturat...
Sense voler l’ha seguit,
on ha anat? A cap lloc.
Allà hi és, sol, vell i cansat,
assegut a un banc,
se n‘adona que en un vol
la vida ha fugit...
Mirant al nen que juga
sospira i somriu.
I pensa, és un altre estiu.

Els estius passaran,
i un any, demà,
aquest nen que juga
estarà com ell,
assegut en aquell banc
i mirarà com juga
un altre nen...
Serà un altre estiu.


TEMPS DE RIQUESES

Temps de riqueses
se m’esmuny entre les mans,
alegries i festes, espurnejats
de focs artificials i purpurina,
llamps que s’allunyen,
sentiments que s’apaguen,
formen un silenci reparador,
són matinades assolellades
o emboirades, on es vessen
les tristeses...

Una vida llarga i cansada,
on cada dia que avança
em cau un pes més
sobre l’esquena,
i em pesa al cor...
he de trobar la força
per seguir el camí,
on jo mateixa veig
la meva ombra que se’n va
i jo em quedo mirant...
com s’allunya.

Mai a Tortosa hi haurà un futur
de tortosins absents,
estarem tots junts, units,
per un riu de la vida,
on la Santa Cinta ens guiarà
per un camí d’estels
i d’esperances...

Els records es difuminen,
perduts en el temps,
dia a dia Tortosa
té un present, que floreix
a mans plenes.

Al món no hi ha guerres,
ni conflictes i al cel
s’obrirà una escletxa
deixant pas, tant sols,
l’amor i la pau...
Quin somni...
només és un somni,
un somni de poeta.

Glòria Fandos