Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 31 de desembre de 2012

Glòria Fandos



UNA CARÍCIA

Una carícia, un sospir,
una mirada, un anhel,
cossos entrellaçats, bells vestits,
amb una dansa suau, subtil,
pell eriçada, estremida de plaer,
gotims perlats de suor, un desig,
dits, mans, solcant camins,
llavis rosats, tendres, humits,
entre cabells despentinats
es fan pas, a la intimitat amagada,
un brollador dolç d’essències,
cors bategant a l’uníson,
com un cavall desbocat, sense fre,
amb la força d’un riu torrencial,
es creuen les mirades,
embogides de felicitat...
Com arribar al cel i tocar les estrelles,
seguim junts, hores que semblen instants,
que no acabi aquesta nit
sota els arbres, les fulles i el vent,
a les ombres es fonen les besades,
llargues abraçades que m’omplen de força,
el teu tacte als llavis, a la cara, als ulls,
al meridià del meu cos,
un comiat, un record...
tot sentit, tot somiat...

LA IMMENSITAT DE LA MAR

La immensitat de la mar blava
a l’horitzó albiro la teva mirada,
amb l’esperança fugissera,
copsant el meu cor
de la teva visió plena,
el teu record viu, arraulit
a la meva ment il•lusionada.

Et gronxo als braços,
amb un sentiment de mare infinit.
Et canto una cançó de bressol,
per acompanyar el teu somni,
com quan eres petit...

Et veig al mar, a l’escuma blanca,
a les ones juganeres,
que deixen empremtes a l’arena.
Et veig al vol de les gavines
quan eixamplen les ales,
recercant la llibertat.

Et veig a la superfície del mar,
caminant sobre l’aigua salada,
on es reflecteixen els núvols de sol.
Et sento en el meu cor, incrustat,
brodat el teu rostre, el teu nom,
per sempre, amb lletres d’or.

Víctor Canicio Chimeno




SOÑETO A LA EÑE
(poema independentista)



soñé que sin la eñe no era nada
y en sueños le compuse este soñeto
de viejo soñador del alfabeto
cierta noche de amor por mí soñada

la eñe de otras letras escoltada
presumía de tilde y esqueleto
entre rimas sonoras, gran respeto
le rendía la corte encopetada

mi eñe castellana, noble dueña
que gobierna el palacio del lenguaje
y custodia las selvas del idioma

en la eñe campea nuestra enseña,
español santo y seña, cromosoma
del que nace un soñeto en homenaje


LO COLIRIO DE CINTETA
(poema estellesià)


a La Cava pel matí
Maria Cinta va sortir

i se'n va anar a la farmàcia
a contar una desgràcia:

colirio per a la xona!
demanava aquella dona

la dependenta allavons
va quedar-se veent visions

los colirios li va dir
són bons per a veure fi

per això li demanava
perquè no veig una fava!


AMANTE Y MAR
(poema de cierto amor)




mi amante es un delfín, una sirena
cuando sale del mar y viene a verme
se tiende junto a mi, luego se duerme
confundida en la playa con la arena

mi amante adormecida, tan ajena,
sonríe y al soñar quiere quererme,
me abraza y amenaza con mecerme
por siempre entre sus brazos, me encadena

mi amante, al despertar, regresa al mar
donde nada feliz y ensimismada,
yo en el recuerdo la vuelvo a contemplar

mi amante, en esta playa, es otra ola
nacida para mí, clara y salada,
su aliento es un rumor de caracola

Albert Guiu Bagés




Jorge Luis Borges (1899-1986)

Decir Borges


Imaginar a Borges en las nubes,
es presentir con los ojos cerrados
una tormenta de mil inteligencias.

Pensar a Borges mientras llueve,
es entrever en cada gota que cae
un secreto de la imaginación.

Juzgar a Borges por su literatura,
es dar un veredicto de Dios
a un ciego que inventaba luces.

Visitar a Borges en sus infinitos,
es entrar en un despacho
con hechizos en lugar de diplomas.

Leer a Borges en los reflejos del océano,
es entender que en el alma de cada gota de agua
cabe el mayúsculo cuerpo del mar.

Interpretar a Borges tras sus metáforas,
es robar la llave a Alicia
para entrar en el país de las maravillas.

Recordar a Borges en sus palabras,
es balancearse con vertiginosas cavilaciones
en el columpio de sus inmortales palabras.

Decir Borges en la semántica literaria,
es recordar el escalón del Aleph
y admirar todo el universo en su mente.

Gustavo Adolfo Bécquer


Bécquer contempla el cielo por última vez,
se mueren definitivamente las golondrinas,
sus dedos dejan de cavilar en el arpa,
todavía joven, añora con tristeza, una vejez imposible,
las pupilas que le preguntaban por la poesía
pasan del azul a las tinieblas,
el poeta hace las maletas del silencio.

El cielo contempla a Bécquer por última vez,
se inmortalizan las golondrinas
desde su imposible regreso de alas negras.
Toda la bandada comprende su sensibilidad,
desde un rincón suena su arpa,
alguien susurra “no sé qué te diera por un beso”,
se abren sus maletas en la barca de Caronte,
y como de una caja de Pandora de hermosuras
surgen rimas que siempre volverán.

La muerte da paso a la eternidad,
Bécquer da paso al otro Bécquer,
al de todos los ojos ávidos de poesía
que siempre viajarán a las páginas,
firmadas por el profundo espíritu
de la leyenda que escribió las leyendas.

dissabte, 29 de desembre de 2012

David Ruz Guiu

David Ruz Guiu

Dietari del boig que podria ser

I

Som el que ens queda ver venir,
lletres del destemps
precipitant-se a capturar un final,
designis que poc a poc
van completant el nostre trencaclosques.

II

Els carrers són buits,
ja no se senten les portes tancar al seu pas
ni creix l’herba sobre el terra trepitjat.

Tot és cendra del crit desolat,
pols de cossos que no sobreviuen
tampoc a la memòria.

Al contrari del que molts
han gosat pensar,
la raó no ens farà lliures.


III

La llibertat és, per mi,
un llibre amb veu pròpia.

IV

Què no s’escoltin més
els vidres trencar-se al terra,
les balades d’una casa
no poden ser escrites amb por.
Què un mirall no sigui
l’amic a qui dones l’esquena,
perquè la veritat és una llàgrima
que coneix la teva cara.
Què no udoli més el llop.
Què una rosa
obri una altra rosa.

V

L’amor és una quimera
si es confon amb el sexe.


VI

Rara cosa vull
que no hagi estat ja
dita en mans d’altri,
perseguint, al vol il•lusori,
papallones del que desitges
i no pots tenir;
la voluntat de fer front
al silenci que és l’enyor,
un quadre que pinten
esbufecs d’esplina nit.

Res del que tinc m’allibera,
potser perquè venero una entelèquia.


VII

Si ser boig és ser diferent
senzillament vull ser boig.



divendres, 28 de desembre de 2012

POETES PARTICIPANTS A LA IV MOSTRA I POETES PARTICIPANTS EN MOSTRES ANTERIORS


POETES PARTICIPANTS A LA IV MOSTRA, PER ORDE D’ARRIBADA



  1. David Ruz Guiu
  2. Albert Guiu Bagés
  3. Víctor Canicio Chimeno
  4. Glòria Fandos
  5. Artur M. Ballesté
  6. Pilar Cabot
  7. Ramon Sellarès i Enrich
  8. Manuel Rivera Moral
  9. José María Sánchez
  10. Emigdi Subirats i Sebastià
  11. Antoni Casals i Pascual
  12. Félix Rodríguez Fandos
  13. Ángel Granja Rodríguez
  14. Agustín Calvo Galán
  15. Francisco Pérez Belda
  16. Rafael Haro Sancho
  17. Francesc Arnau i Chinchilla
  18. Antoni Albalat Salanova
  19. Baltasar Casanova Giner
  20. Fede Cortés
  21. Josep Igual Febrer
  22. Teresa Morales
  23. Magda Guillén
  24. Maria Josep Margalef Sagristà
  25. Miquel Jordà
  26. Manuel Pèrez Bonfill
  27. Zoraida Burgos Matheu
  28. Josepa Ribera Vallès
  29. Cèlia Reverter
  30. Carles Vall - Onatge
  31. Tomàs Camacho Molina

POETES PARTICIPANTS EN MOSTRES ANTERIORS

  1. Adolfo Canillas Sacristán
  2. Agustí Masip
  3. Agustín Calvo Galán
  4. Albert Guiu Bagés
  5. Alfonso López Gradolí
  6. Alfredo Gavin Agustí
  7. Ángel Granja Rodríguez
  8. Ángela Serrano Herrera
  9. Anna Canalda
  10. Anna Miralpeix
  11. Antoni Casals i Pascual
  12. Antònia Renau Manén
  13. Baltasar Casanova Giner
  14. Biel Ferrer Puig
  15. Carles Vall i Martí          Onatge
  16. Carme Rosanas Martí
  17. Cèlia Marcos i Gimeno
  18. Cèlia Reverter Reverter
  19. Cinta Moreso Rué
  20. David Ruz Guiu
  21. Emigdi Subirats Sebastià
  22. Fede Cortés
  23. Fèlix Rodríguez i Fandos
  24. Francesc Arnau i Chinchilla
  25. Francesc Mompó i Valls
  26. Francesc Xavier Forés
  27. Gerard Llorens De Cesaris
  28. Glòria Fandos
  29. Helena Porteros Liroz
  30. Iván Díaz Sancho
  31. Jaume Busquets
  32. Jaume C. Pons Alorda
  33. Jesús M. Tibau
  34. Joan Guasch i Torné
  35. Joan Josep Roca Labèrnia
  36. Jordi Pijoan López
  37. Jorge Acebo Canedo
  38. José Ángel Hernández Sánchez
  39. Josep Igual Febrer
  40. Josepa Ribera Vallès
  41. Juan Carlos Elijas
  42. Juan González Soto
  43. Júlia Costa
  44. Lluís Calvo
  45. Lluís Solà
  46. Magda Guillén
  47. Manel Alonso Català
  48. Manel Ferrer
  49. Manuel Méndez
  50. Manuel Rivera Moral
  51. Maria-Josepa Margalef Sagristà
  52. Olivier Herrera
  53. Persones amb discapacitats del Centre Ocupacional i Llar Alcanar amb el suport de persones sense discapacitat reconeguda
  54. Pilar Cabot
  55. Rafael Haro i Sancho
  56. Ramón García Mateos
  57. Ramon Sellarès
  58. Robert Jové
  59. Salvador Giralt
  60. Sergi Quiñonero
  61. Teresa Domingo i Català
  62. Tomàs Camacho Molina
  63. Víctor Canicio Chimeno

IV MOSTRA OBERTA DE POESIA A ALCANAR

BASES

IV MOSTRA OBERTA DE POESIA A ALCANAR

Objectius:

Aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències.
Posar-los en contacte entre ells i amb el públic d’Alcanar.

Possibles formes de participació:


1. Enviament d’un enllaç a un vídeo, amb una durada màxima de 3 minuts, de recitació poètica a mostrapoesiaalcanar@gmail.com. Participació màxima per autor: 3 pàgines.

L’enllaç serà publicat al bloc http://alcanarpoesia.blogspot.com

2. Participació a la lectura pública que tindrà lloc a Alcanar el dissabte 23 de març de 2013.
(Enguany es tancarà, per capacitat organitzativa, a un màxim de 30 participacions, per rigurós orde de recepció dels poemes).

Terminis:

Enviament de propostes i textos (durada màxima de la lectura 3’), en format rtf (Rich text format) o jpg (si es tracta d'una imatge o disposició tipogràfica especial) que seran recitats (o projectats) abans del 31 de gener de 2013. Els textos s’aniran penjant al bloc creat a l’efecte. També els enllaços als vídeos, cas que la participació siga en vídeo.

Els poemes han de ser originals i no sotmesos a drets d’autor, l’organització d’este certamen declina qualsevol responsabilitat en este sentit.

Les persones participants a esta Mostra Oberta accepten implícitament l'edició a l'empara de la marca Creative Commons.


Premis:

Per tractar-se d’una mostra no hi haurà premis, però els autors i autores participants podran posar a la venda els seus llibres.

Tots els participants rebran un diploma de participació.

En l'edició d'enguany, per raons pressupostàries, no s'imprimiran llibres, però es possibilitarà que qui vulga un exemplar puga encomanar-lo, i pagar-lo, a la impremta (sota demanda).

Qualsevol circumstància no prevista en estes bases serà resolta a criteri del Comitè Organitzador.

Ho organitza:

Comissió de Cultura Ajuntament d’Alcanar (pendent d'aprovació)

Hi col•labora:
Biblioteca Pública Trinitari Fabregat
Biblioteca Institut Sòl de Riu
(Vinculat al Certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres, que organitza l’Institut Sòl de Riu, d’Alcanar)

diumenge, 25 de març de 2012

LA III MOSTRA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ I A INTERNET

Hem d'agrair la bona faena d'Emigdi Subirats al programa Lletres ebrenques, d'Antena Caro el dia previ a la III Mostra:

http://www.antenacaro.cat/audios_antenacaro.php?id=1595

Resum visual (provisional):

https://profiles.google.com/mostrapoesiaalcanar/photos/5723789698438615233


Al Canal 56:


Al Canal 21:

Al programa de Jesús M. Tibau "Tens un racó dalt del món"

http://tensunraco.blogspot.com/2012/04/tomas-camacho-tens-un-raco-dalt-del-mon.html

http://vimeo.com/39924588

dilluns, 12 de març de 2012

Tomàs Camacho Molina

UNA VISITA A TRINITARI FABREGAT A PARÍS
DE DOS JÓVENS EN LLUNA DE MEL EL 1979

A Trinitari Fabregat, en el centenari del seu naixement
A Joan Bta. Beltran Queralt
A Maria José i família, com a consol

Sóc qui va arrencar estes paraules del silenci,
que no de l’oblit. Una petita història de tres persones
que es troben a 1.264 quilòmetres del seu poble natal,
una tarda de desembre del 1979 (I la data no és innocent).

Després de l’encaixada i l’intercanvi de petons
entre la M. José i Trinitari Fabregat
van sortir al carrer i van caminar
fins que van seure a una cafeteria,
a la mateixa vora del riu.
La tarda era grisa a París, i tornava a ploure.
Allí va començar una autèntica confessió de Trinitari Fabregat
que semblava més despert, més directe,
com si busqués la seua complicitat.
Van parlar tota la tarda, que se’ls va fer molt curta,
de la infantesa i primera joventut a Alcanar,
sempre present a la seua memòria;
del carrer Felip Pedrell; de la tenda d’Enrique de Cèsar,
ell tenia intenció de muntar-se’n una de pròpia;
de les primeres corregudes, per les Escaletes, acaçant
les xiquetes;
de la seua decisió, no exempta de dificultats familiars
de marxar a Barcelona amb el seu entranyable amic
Antoni Colell;
de la seua experiència com a dependent a la ciutat
comtal, dormint damunt del taulell.
De l’article publicat a Nuestra Bandera, “Lo que no som”,
de la il·lusió que va simbolitzar aquella República
per als jóvens inquiets i amb una gran fam
d’aprendre;
del desastre, en tots els ordes, que va representar
la Guerra Civil, i molt especialment per a les seues
aspiracions literàries; de la derrota imposada
i mai acceptada.
Les paraules no podran expressar mai
el que van sentir aquella tarda,
al costat de Trinitari Fabregat, parlant de tots
aquests temes.
Després van comentar la publicació
i presentació de Recull de Poesies
i la situació política d’Alcanar
–estava interessat a veure com s’integraria Alcanar
en el procés de reconstrucció nacional de Catalunya–,
ja que havia estat sempre un poble
indefinit en l’aspecte nacional.
A continuació van parlar
de la Nit Popular Canareva i les seues conseqüències.
Ell era molt escèptic respecte de la situació del país
i estava molt desencantat del comportament dels partits.
Es diria que estava una mica de tornada
de moltes coses.
Trinitari Fabregat no va ser mai un activista
polític, va ser un lluitador, en temps difícils,
per la cultura i la llengua catalana.

A mesura que avançava la tarda tornava la malenconia,
van parlar de la seua família, dels seus fills,
de la falta que li feia Odette, de la poca salut de la seua filla
i, sobretot, de la seua il·lusió de tornar a Alcanar definitivament,
cosa poc probable, degut als compromisos ineludibles
que tenia amb els seus fills a París.
Quan van aixecar-se de la taula, les llums dels fanals
reflectien l’aigua tranquil·la del Sena, que donaven
una sensació de pau i claredat.

Aquella tarda els havia parlat amb un home de carn i ossos,
havien parlat de les misèries i grandeses de la vida
però, sobretot, havien parlat d’Alcanar i de Catalunya.

Trinitari estava molt content del dia que havia passat
amb ells. Es van abraçar desitjant-se salut i sort.
No podien imaginar, en aquell moment,
que seria l’última vegada que veurien Trinitari Fabregat.

Van passar els anys, van morir tots els fills de Trinitari;
ell mateix, va morir un dia de Remei del 1994.
Està enterrat a Montmarte, un poeta despistat va buscar
inútilment la seua tomba al Père Lachaise.
Va veure, és cert, les de Wilde i Jim Morrison,
a Wilde no li falten ni besets ni flors;
a Morrison no li falta ni whisky ni cigarretes.
Ara han posat una càpsula de metacrilat que impedix
besar el granit pesat i alat de la tomba d’Oscar.
Però tornem a Alcanar:
dos dels tres protagonistes d’esta història
estan morts. Un té la seua darrera residència a París;
l’altre, a Alcanar, però estaria bé creure que tenen
la seua residència als nostres cors,
o, tal vegada, a la nostra memòria;
com pot ser ens agradaria que fos
quan nosaltres ja no estarem.

Alcanar, 12 de febrer de 2012



Nota:
El poema està calcat de l’article de Joan Bta. Beltran Queralt: “Trinitari Fabregat i la transició a Alcanar”, dins del llibre Jornada d’Estudi Trinitari Fabregat i el seu temps (1912-1994), Col. L’Engolfa, núm. 4, Ajuntament d’Alcanar, Alcanar 2004.

dijous, 2 de febrer de 2012

Agustí Masip

Petita part de la meva petita mort

I

Cloc el puny;
se m'escapa el món que em desclou
la pell d'aires sumaríssims;
verdeja la tarda ran de riu
serpentejant aspres vinyes que deixa enrera;

Cloc el puny
i sento l'esvoranc dins el cos
com un turment de còdols que la tempesta
trasllada lluny de la pau guanyada.


M'hi sento escrit en cada revolt,
cada pedra em sap el trepig,
em reconeixen les fulles renovades,
primaveres primeres, dels àlbers antics, tan amics,
i el camí se m’esfonsa al meu pas.

Em reconec, ni que sigui vençut,
sempre caminant, amic i amant.




II


Trasllado, foc i pedres,
per camins encreuats de bandits;
resllisca el pas feixuc que duc
i ni a l'altra banda del mar no em veig segur,
traspassat de corsaris antics, ni essent arribat
a la riba llunyana.

He errat tots els camins
i ara no em resta sinó...
només la tornada.


III


Avanço amb el rem ben fermat a les mans,
ni les aigües més braves ni els còdols més aguts
em fan defallir de seguir avançant.

Tenim encara la vida al davant
per lluitar-hi i vèncer-la;
la sort només és el resultat
de tants dies treballats.


IV

Arraulit sota l’ombra ufanosa de l’om
cloc els ulls per tenir-te a prop,
per sentir-me que sense tu, jo valc poc;
endreço els meus records, que també són teus,
per rememorar, altre cop, els moments feliços
que he passat al teu costat.


V

Subjugo el pensament als sentiments,
apedaço els records amb cinta aïllant,
endreço, delerós, els somnis tinguts
per saber-ne l’abast real,
callo els mots que et diria per no malmetre
l’instant que et tinc al costat.

Si et digués que sóc un altre
només faria que empitjorar les coses,
perquè et vas enamorar de mi
tal i com era aleshores.

dilluns, 9 de gener de 2012

Francesc Mompó i Valls

I vingueres


I vingueres a l’arbre orb
per enroscar la flama a l’escorça,
flama blava en tronc mil•lenari
nodrit al bosc de les tenebres,
i com un tel virginal esquinçares la fosca
amb una pluja de gesmil i lluernes.
Sobre la pell seca dels llavis
deixares caure espurnes de reixiu,
carboncle salvatge,
mentre que als ulls se t’abocava un alfabet
d’herba fresca i cants d’alosa.
I jo, avui, als teus peus retut,
amb revol de festa grossa,
pare les tovalles al cor
amb un cistell de pa tendre
i un pessic d’acollidora sal,
i a les mans et pose
aromes de forest novella
i un ram de gestos amatents.

27 de febrer de 2010



POEMA ESCRIT DE CAMÍ A SÈTE PER A GEORGES BRASSENS I PER A PAUL VALERY; I LLEGIT DAVANT LA TOMBA DE VALERY


CEMENTERIS MARINS


Fumaré uns versos sense guitarra
vora una mar coneguda,
li deixaré com a penyora
l’alè de l’onatge pairal,
bescanviarem, si més no un instant,
el tacte de la sorra i la pell nua
de les jeunes filles de la Camarga.
Sé que ja ets pols i música
com música i mar és Paul,
mes també sé que tots tres tastem
de l’escudella de la llum
i de la secreta taula dels mots.
Alce la copa a la falsa frontera
on descansen els morts.

Agost 2011

dissabte, 7 de gener de 2012

Carles Vall i Martí (Onatge)

Les primeres paraules de l’any...

Floriran les tendreses profundes
la flama de la vida il•lumina
el cel de cada dia, els somriures
són estels, els teus llavis
el bressol on neix vida
desitjada, pagès de carícies
et sembraré el cos fins
que gemegui el poema,
l’ànima cantarà sense paraules,
som tu i jo amb el
fred de viure i l’abraçada
que calma l’hivern de la nuesa...,
a l’arbre del t’estimo, a cada
branca hi ha el teu nom,
és temps d’estimar,
brindo amb tu, el silenci
crida paraula, boca a boca
el gran diàleg...


31 desembre 2011


De dos silencis...


De dos silencis
respirem un sol crit,
a les arrels hi tenim
l’alfabet dels desigs,
en pouem fins que
esdevenim poema
de vida, resseguim
els llavis dom dos
deserts en busca
de cruïlla per
trobar l’aigua que
calmi la set,carícies orfes,
sentiments a cor obert,
dona i home
a l’enclusa de la vida,
foc a la hipocresia,
paraules al mur
de la vergonya,
després de pluges
i tempestes, sempre
queda una lletra,
que cap campana
t’atemoreixi ni
cap cel governi
la teva vida,
compartim fins
que puguem compartir...,
estimar no és agredir.



Tot i que no sóc partidari de les coses i les actituds per un dia, sinó en la pedagogia i el respecte del dia a dia. Un intent de poema en contra de la violència de gènere.



NO...



No, no a tenir
por a la por.
Els cops i les hematomes
no són una mostra d’amor.
Torturar i esclavitzar
no és estimar.
No t’abracis al
teu maltractador...
La violència no ha
de ser el coixí
dels teus somnis...
L’agressió no és
mai una carícia.
No et faci por
parlar, denunciar,
has de ser lliure,
no et sotmetis
a cap tirà.
No has de ser
pa de tortura...
No a cap violència,
totes són presó!
Estimar no
té sinònim.
Torturar, tampoc.



Ningú no ha d’esberlar
la teva sensibilitat,
ni la teva tendresa...
No callis, VIU!

dimecres, 4 de gener de 2012

Maria-Josepa Margalef

Tornaré a ser

Voldria tornar a ser
aquella nau de veles
desplegades
amb amors, amb cançons,
amb amics i amb paraules!

Però et busco i no hi ets,
m’allunyo i t’apropes
et sento i te’n vas.
Tinc molt mal d’estómac!

Per això retorno a mi
i ofego la cançó que
naix dins meu.
I tu ja no hi ets!

I, si sóc ben sincera,
veritablement,
m’importa ben poc
que tu ja no hi siguis!

Tornaré a ser
aquella nau de veles
desplegades
amb amors, amb cançons,
amb amics i amb paraules!



Deixeu-me reposar

Deixeu-me reposar en el meu llit
de fins llençols de fil,
de finestrons oberts
amb cortinetes
a l’aire de la nit,
a l’oneig dels arbres,
a la brisa marina,
a l’aroma d’acàcies i jardins
i al cant de l’ocellada
als dematins!