Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 9 de gener de 2012

Francesc Mompó i Valls

I vingueres


I vingueres a l’arbre orb
per enroscar la flama a l’escorça,
flama blava en tronc mil•lenari
nodrit al bosc de les tenebres,
i com un tel virginal esquinçares la fosca
amb una pluja de gesmil i lluernes.
Sobre la pell seca dels llavis
deixares caure espurnes de reixiu,
carboncle salvatge,
mentre que als ulls se t’abocava un alfabet
d’herba fresca i cants d’alosa.
I jo, avui, als teus peus retut,
amb revol de festa grossa,
pare les tovalles al cor
amb un cistell de pa tendre
i un pessic d’acollidora sal,
i a les mans et pose
aromes de forest novella
i un ram de gestos amatents.

27 de febrer de 2010



POEMA ESCRIT DE CAMÍ A SÈTE PER A GEORGES BRASSENS I PER A PAUL VALERY; I LLEGIT DAVANT LA TOMBA DE VALERY


CEMENTERIS MARINS


Fumaré uns versos sense guitarra
vora una mar coneguda,
li deixaré com a penyora
l’alè de l’onatge pairal,
bescanviarem, si més no un instant,
el tacte de la sorra i la pell nua
de les jeunes filles de la Camarga.
Sé que ja ets pols i música
com música i mar és Paul,
mes també sé que tots tres tastem
de l’escudella de la llum
i de la secreta taula dels mots.
Alce la copa a la falsa frontera
on descansen els morts.

Agost 2011

dissabte, 7 de gener de 2012

Carles Vall i Martí (Onatge)

Les primeres paraules de l’any...

Floriran les tendreses profundes
la flama de la vida il•lumina
el cel de cada dia, els somriures
són estels, els teus llavis
el bressol on neix vida
desitjada, pagès de carícies
et sembraré el cos fins
que gemegui el poema,
l’ànima cantarà sense paraules,
som tu i jo amb el
fred de viure i l’abraçada
que calma l’hivern de la nuesa...,
a l’arbre del t’estimo, a cada
branca hi ha el teu nom,
és temps d’estimar,
brindo amb tu, el silenci
crida paraula, boca a boca
el gran diàleg...


31 desembre 2011


De dos silencis...


De dos silencis
respirem un sol crit,
a les arrels hi tenim
l’alfabet dels desigs,
en pouem fins que
esdevenim poema
de vida, resseguim
els llavis dom dos
deserts en busca
de cruïlla per
trobar l’aigua que
calmi la set,carícies orfes,
sentiments a cor obert,
dona i home
a l’enclusa de la vida,
foc a la hipocresia,
paraules al mur
de la vergonya,
després de pluges
i tempestes, sempre
queda una lletra,
que cap campana
t’atemoreixi ni
cap cel governi
la teva vida,
compartim fins
que puguem compartir...,
estimar no és agredir.



Tot i que no sóc partidari de les coses i les actituds per un dia, sinó en la pedagogia i el respecte del dia a dia. Un intent de poema en contra de la violència de gènere.



NO...



No, no a tenir
por a la por.
Els cops i les hematomes
no són una mostra d’amor.
Torturar i esclavitzar
no és estimar.
No t’abracis al
teu maltractador...
La violència no ha
de ser el coixí
dels teus somnis...
L’agressió no és
mai una carícia.
No et faci por
parlar, denunciar,
has de ser lliure,
no et sotmetis
a cap tirà.
No has de ser
pa de tortura...
No a cap violència,
totes són presó!
Estimar no
té sinònim.
Torturar, tampoc.



Ningú no ha d’esberlar
la teva sensibilitat,
ni la teva tendresa...
No callis, VIU!

dimecres, 4 de gener de 2012

Maria-Josepa Margalef

Tornaré a ser

Voldria tornar a ser
aquella nau de veles
desplegades
amb amors, amb cançons,
amb amics i amb paraules!

Però et busco i no hi ets,
m’allunyo i t’apropes
et sento i te’n vas.
Tinc molt mal d’estómac!

Per això retorno a mi
i ofego la cançó que
naix dins meu.
I tu ja no hi ets!

I, si sóc ben sincera,
veritablement,
m’importa ben poc
que tu ja no hi siguis!

Tornaré a ser
aquella nau de veles
desplegades
amb amors, amb cançons,
amb amics i amb paraules!



Deixeu-me reposar

Deixeu-me reposar en el meu llit
de fins llençols de fil,
de finestrons oberts
amb cortinetes
a l’aire de la nit,
a l’oneig dels arbres,
a la brisa marina,
a l’aroma d’acàcies i jardins
i al cant de l’ocellada
als dematins!