Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 28 de novembre de 2014

Mariola Nos

Viatge

Tanco la porta per fora
on la roba negra
penjada als fils
sembla l'ombra
del que vaig ser
ahir

Vestida de dol

Acompanyada ara
per una pluja de records

i ell

descorro la cortina
que dóna a Rambles
només un poc
per fer un ull

tímidament
despullada

Davant o ben a prop
està el Pastís
crec

No he tornat
més

En el tancat
d'on vaig tirar
la clau
el recordava

igualment

Em diu que sí 
que està allí

Respiro
amb un somriure

Allà al Timbal
m'han dit que així
entra l'alè
sense voler

Ja hi veurem

A les dues del matí
són les tres

Un altre canvi
Una altra pèrdua

Fins a l'altra



Març 2014

En un hotel a Rambles. Barcelona. En un viatge a l'escola de teatre  El Timbal una nit que va canviar l'hora. 


Més d'una vegada el canvi d'hora ha marcat la meua vida. Hi ha dates que mai podré oblidar i sempre recordo. 

dilluns, 24 de novembre de 2014

Manuel Rivera Moral

ÍCAR A LA XARXA



           
           

           



            Qui ets tu?

            “Jo sóc el que em fuig,
potser somni, potser mentida,
un préstec sindicat amb el temps,
palimpsest intermitent,
pintura de moltes capes,
invasió continuada de micos i gestos,
una punta de fel dolç als meus llavis,
una branca d’olivera i una rosa,
una arma i una creu trencades a l’altra mà,
l’orella de Van Gogh
i aquella que va mossegar Tyson,
un pretèrit d’amor plusquamperfet,
un futur potencial, un sec present,
un núvol que passa i em salva de l’Atac.”

            “Jo sóc, de la meva derrota, el missatger,
el conveni sense firmar amb l’ànima,
un animalet espantat en la tempesta,
un cuc que teixeix la seva bava i la seva closca,
el soliloqui del xiprer,
l’escombriaire als boscos de la meva tardor,
una ferida de navalla que supura i supura,
la meva més bella covardia,
un cor de cuir i un cor amb bressol,
el meu trasbals i el meu garbell,
els meus cabells blancs, la meva foscor,
el meu besllum,
un circumstancial de lloc i temps.”

            “Jo sóc el que hem menjat:
el vi ranci i més dolç de la casa,
ànec chic a la taronja xinesa,
ametlles amargants, cor de carxofa,
la vida filetejada.”

            “Jo sóc l’ombra del teu gos i el teu gat,
la meva camisa, la meva suor i els meus afaits,
l’assalt amb telefèric al teu castell càtar,
titellaire, foll i pidolaire de porta teva,
dansaire en un pas a dos,
els teus raïms i els teus ossos
pels que visc i em desvisc,
la teva conjunció copulativa
i també un antropòleg d’antres,
un sol amb Camarón de la Isla,
uns daus amb fetilleres i silbatangos.”

            “En realitat,
jo sóc totes les persones,
la meva quotidiana temptativa,
els rescatats, els altres,
el perdut afany dels vents,
diversos fronts,
allò que busco,
emigrant, dervix infinit,
gras i desafinat cisteller del cor,
campió de curses cap enrere al seu col·legi,
xiquet que juga vora del mar desconegut,
licantrop de trops, geòmetra arquitecte de l’aire,
absolutament modern, absolutament antic,
aspirant aeternum a missioner
i pels àngels de Crist absolt i dissuadit,
arxiver i lladre major d’inutilitats,
un pell roja, un peu negre, l’esperança blanca,
un combat oratori a quinze assalts,
un crític de pintura astral i de mamífers,
una temporada a l’infern
per una punxada a les venes metafísica,
el rebel que va apurar la frenada fins a l’abisme.”

            “Jo sóc el fingidor que veritablement sent,
la fletxa que mai no hi arriba,
fragment de paraula i gramàtica,
un permanent interrogant:
per què Món i no No-res?”
           
            “No és fàcil trobar-me.
            Vaig caure en una vall fonda i perduda.
            Vaig caure a la xarxa del desig.
            Sóc un Ícar caigut.
            Jo sóc com tu,

            un Caigut.”

diumenge, 23 de novembre de 2014

Fede Cortés







Del recull ORACIÓN CALIENTE. Falset-Barcelona, 1979.





Artur Segarra Esteller



SILENCI
S’acaba el dia.
Encara no he trobat el silenci
per a poder
fer poesia.
La nit no ha existit.
I ja torna a ser de dia.
Torna el rumor
i la melancolia.

Cerco un lloc
perquè transiten en mi
els pensaments
i els sentiments,
per cercar el poema
imantat de la vida.

L’he trobat.
És un curt camí
ple de flors
amb dos espills
de marbre negre.
De dos ànimes estimades,
de cossos desfets.

Amb ells, trobo
el silenci, l’amor.
I entenc que diu el poeta

que és poesia.

dimarts, 18 de novembre de 2014

Samuel Vila Bonet



PLATAFORMES

Dimensions voluptuoses
esquitxen nebuloses rugoses
que passen pel meu davant.
Els vidres es rebenten,
les parets s’esquerden,
els pilars s’esberlen...
I tot cau
I recau
per a què es torni a construir,
per a què es tornin les mans a ferir,
i dintre les ferides, la perdició
tapant el forat de la guitarra
i els abismes de la reflexió;
jo m’he quedat tancat
en llur obscura profunditat,
enmig d’una orgia
d’ombres i soledat.
Mai no ho havia vist així,
des de aquesta perspectiva,
des d’aquí dalt,
sempre he estat embadocat
amb un silenci allunyat,
xuclant verí
de llum artificial.

Sembla que la carretera s’estiri
sota les rodes de l’impossible,
aixafant la mentalitat
d’hom ensobecat,
assegut en una gravetat invisible,
a l’abast de la grisor d’una argelaga,
en un reflex s’afalaga
amb subtil humilitat fingida,
però no hi ha cos ni matèria,
tan sols hi ha ànima en essència,
i si no hi ha això, no hi ha vida.
Les ramificacions que em brollen de la boca
subjecten plataformes
de pell envellutada, sorgides de la fel
de la terra emmarada,
recorden la puresa de l’origen
i es distreuen en el vertigen
del matí fred,
encara fosc,
on tothom somia despert.
En l’aire del desert
suren les inquietes ments
congelades en fragments
de ciment.

I allí,
en la concòrdia de la perifèria,
irrompia la carretera que,
pensívola,
em mirava,
m’intimidava...
I el seu cor de quitrà
a dures penes bategava.
Vaig córrer a agafar el ganivet
que amputava les cames dels gripaus que trobava,
i vaig tallar-me una vena
i d’allí em va vessar la meva còlera;
vaig voler
llevar-li la vida al dur asfalt
i no vaig poder.
Abatut, havia tornat
als carrers xops de fosca nocturnitat,
a vagar com un esperit
per antics paradisos que ara resten podrits,
i havia amagat la meva sang al mugró del secret  més místic
i ja era cos només,
i ja no era res.
Però ara, la sang ha tornat a mi
i em sento viu,
capaç de tot.
Ara jo sóc
la discòrdia,
un exterminador,
destructor de la raó,
maquiavèl·lic pertorbador...
Ara jo sóc
                                   un pobre boig
solitari...


Miquel Jordà

Miquel Jordà

Sin el tiempo
Si el tiempo no existiera.
Si los recuerdos desaparecieran.
Si tan solo el presente fuera.
¡Qué distinto sería!
No haría falta perdonar, ni olvidar.
ni recordar, ni pensar.
Pero si el tiempo no existiera,
puede que tampoco fueras mía.

2014

dilluns, 17 de novembre de 2014

Antoni Albalat Salanova


Haiku fractal


Hokku

Glòria Fandos Gracia

LA GRANDIOSITAT DEL MAR
La grandiositat del mar,
on les ànimes es despullen,
per curar les ferides que couen
amb la sal immensa quieta i serena,
com el mirar de la gavina de Manrique,
traspassant els mils d'anys del temps,
on tot cap a una llàgrima, a una gota d'aigua,
on la poesia calla i parla, canta i fa silenci,
com l'amor...





PARAULES FUGISSERES

Paraules fugisseres que fereixen,
com el vent de gel amenaçador,
ens mostra el primer respir de l'hivern,
paraules gèlides que tallen la pell del cor,
prefereixo les paraules que estimen, acaricien, no fan mal,
i omplen les benes de vida i de placidesa extrema,
sense brolladors de sang...
El fred unit amb la pobresa que estremeix el món,
i les paraules buides que no solucionen ni diuen res,
mirades que es perden simplement a la fredor de la mort,
i amb les guerres ens introduïm més a la fredor del foc.
No rajaran fils de vida, no brillaran llums d'amor,
les paraules prenen vida i els fuig la força per lluitar,
renaixeran forces noves, el món no s'ha d'acabar,
i una tendresa de dona contra les roques i el mar traïdor,
que la pobresa i el fred no sigui sinònim de mort...

Rafael Haro

ARRENCAR-SE LA CROSTA

Des de la distància dels anys,
esparsos esborranys entre neurones,
fixo en la crosta la mirada,
còrnia òrfena d’estels,
i com màscara de plom
me la desprenc del cos,
revivint altre cop el dolor,
fossat en mi com una estaca,
infringint-me un pas poruc
en un món sense  aliances.

Arrencar - se la crosta,
buidar-se,
fer fora pústula i careta,
cridar versos espinats
amb cadència de roses
i llavis de buguenvíl·lea.
Clamar callar,
deixar la ferida al vent,
oblidar el  mal tret
que solcava l’aire.
I viure.

Arrencar -se la crosta.
Una poema. Un poema.


Magda Guillén Gómez

La iaia

La figura s’insinua en trànsit
per la font de la infància
per la columna dels després
per la teulada amb xemeneia
per al fris de passat continu.

Per la figura s’insinua el trànsit
de l’avui al demà passat
de la iaia que va ser princesa
de la nena que ja no ets
de l’infern de l’esperança.

De la figura s’insinua un trànsit
a l’obaga de la família
a la situació dels amics intransferibles
a la caiguda de les fulles de tardor
a l’espera d’una besada.

A la figura s’insinua trànsit
trànsit incòmode a les arrugues
a les mans buides i aspres
en un potser que pugui esperar
sense il·lusió en un present efímer.

A la teva figura hi ha un trànsit
i no dubto que serà un adéu en blanc
en la imaginació dels ignorants.

https://soundcloud.com/miwe999/la-iaia

Carmí per al pastor

Camí de terra, posada de blanc
astrolabi de colors magenta
grocs i fusta de pastor
que recorre els prats i muntanya.

Panadera d’oli d’oliva
carmí i puntes blanques a les mànigues
passatemps al taulell
i la caixa buida després de la jornada.

El mocadoret al cap per a tapar
les orelles de tant de sentir incomoditats
el mocadoret al coll que no la soga
el mocadoret per les llàgrimes de final de mes.

Carmí per al pastor que adoba ovelles
carmí per al pescador que flota al vent
carmí per a les penes
carmí per a les punyalades.

https://soundcloud.com/miwe999/carmi-per-al-pastor

Pasatiempos


El tiempo no contesta
las preguntas de cuestiones
como lo que somos ahora.

El tiempo no pregunta sobre cuestiones
como la ilusión de los niños cuando juegan a marcianos
el tiempo es la ilusión de cada día cuando despiertas.

El tiempo cuece la lengua del inconsciente
el tiempo me impacienta y me persigue
cuando te despiertas sin sueño a media noche.

El tiempo pasa y los niños crecen
crees que lo has hecho bien dando lo mejor de ti
el tiempo es lo único propio y ausente.

El tiempo me aniquila lentamente
y tú sigues creciendo sano y risueño
y siento que el esfuerzo ha merecido la pena.




diumenge, 16 de novembre de 2014

Víctor Canicio Chimeno

ALEJANDRA OCULAR



cruzar una mirada
seguir buscando otras
***
SI SE PUEDE ESCOGER



a mí me gustaría
morir como viví

sin darme apenas cuenta
ni saber lo que hacía
***
ENEMIGO A LA VISTA



se acercan
por lo visto
en paz de son

pero estamos
realmente
muy nersoivos
***
RESTOS DE LA RESTA



cuando menos se piensa
uno también es
dos menos uno
***
CUARTETA DEL MÁS HONDO PLACER



jamás podrá un placer ser colectivo
ni estar condicionado a un calendario:
por dulce modo, quizás imperativo,
será solo placer si es solitario
***
LAS TRES PIELES



la primera nos cubre
el cuerpo todo

en la fase embrional
creció junto al cerebro
y aún son buenas amigas

la segunda nos viste a nuestro antojo

la tercera es la casa que habitamos
con cerrojo
***
MALESTAR



muy desmejorado es poco:
estoy peor,
esperando que el tiempo
remate la faena
***
FÚNEBRE

ganas de morirme
de una vez

y no morirme
siempre



Del llibre inèdit OJO

Agustí Calvo Galán


eLefant




Picasso

dissabte, 15 de novembre de 2014

Baltasar Casanova Giner

Fang

Us vull parlar del fang i de l’aigua dolça.

I d’una terra de sal.

Us vull parlar del fang,

del fang dolç i argilenc dels arrossars

i del llac negre i humil de les basses i els erms.

Us vull parlar del batre, de l’erada, de les mans aspres i seques.

Us vull parlar del fang crostat que fereix les mans més endurides.

Us vull parlar de les mans de l’amo.

Del crit apagat de Maria, de la humiliació en mans de l’amo.

Sí. De l’amo, de l’amo de la terra i del jornal.

I de la seua vida. De la seua vida, també.

Us vull parlar de la llibertat en un gest ple de sang.

Us vull parlar del crit de venjança que cobrí,

com un mantell de boira, tores i gorgs, erms i tancats.

Mentre, aliè, silenciós, incansable, lent, un Ebre envellit,

dèbilment,

s’enfronta a la mar en combat desigual.

I la mar l’envaix riu amunt.

I agonitza, el riu, en un lament d’aigua dolça.



Constipation blues
Como el Martín Fierro aquel
Que la Pampa recorría
Montadito en su corcel,
Así anduve por la vida.
Sin alegría y con hiel.

Trabajé en mil carreteras
Y también en las aceras
Por instinto he robado
Las manzanas de los huertos
Y los cuerpos de los lechos.

Mira como he acabado,
Tan sin dientes y tan viejo
Que solo visto pellejos.
Pellejos y más pellejos
Por encima de mis huesos.

Me esfuerzo en las mañanas
Y también a mediodía,
En las noches ya me cansa
Esforzarme todo el día.

Sentadito a la turca
Mis vísceras con la fuerza
Del metano me usurpan
El aire que me rodea.

Oh, my God! Cuánta alegría
Cuando estalla el cañón
En la habitación umbría
Donde acabo esta canción.