Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 30 de desembre de 2016

Glòria Fandos Gracia




LA NIT PERDUDA

El sol, amb la seva omnipotència,
amb la seva patètica indiferència,
ha esvaït les ombres de la nit,
una nit fatídica de trons i llamps.
I avui el sol surt a passejar pel cel, com si no res,
implacable amb la burla reflectida al seu mirar de foc.

Havia de ser la nostra nit, els moments anhelats,
les hores esperades dins del somiar dels dies,
han caminat les busques del temps dins del bategar de la sang,
i el cel amb la seva negror estremeix el cor del món,
és il·luminat pel foc que esclata a la tempesta, i el cel plora,
i plora i les llàgrimes de la nit són pluja que plora per tu i per mi…

Els habitants del cel enfadats canvien els mobles de lloc,
i la nit és llarga i el so trist de la pluja m’acompanya,
i tot em porta a l’oblit pels camins dels núvols de la nit,
i no puc seguir, aquesta havia de ser la nostra nit
i la nit ens esperava dolça i callada amb els teus braços de coixí.
La nostra nit perduda… Quedaran les besades perdudes a l’aire.

Les carícies perdudes no han caminat per la teva pell de ras,
i viatgen perdudes per les distàncies, sense carreteres, ni vies,
ni en avió, ni en tren, ni en cotxe, ni en bus,  només pel vent...
I al carrer plou, i el meu cor té fred i no vens,
i el sol de l’estiu s’esfuma, s’allunya.

Torna a mi... Esperem. És dolça l'espera i el sol surt de nou,
ens torna a escalfar suaument i càlida,
i vull entendre, i vull obrir els ulls amb tu...  
A ANA MARIA MATUTE

La teva vida transcorre
amb angoixes i pors,
mirada de nena, eterna,
innocència a la mirada,
la transportes a les lletres,
enlairant les més dolces fantasies,
i les més tètriques violències.

Marcada per uns records
que sempre t’acompanyen
i els plasmes al paper
amb grans riqueses literàries,
que no s’emportarà el vent,
ni es mullaran amb les pluges,
ni arribaran mai a ser res.

Una nena sempre dona,
una dona sempre nena,
has fet, fas i faràs la delícia
amb la teva gran literatura,
una vida llarga i tan curta
com un sospir...

Aniré mastegant paraules,
de les teves tendreses m’aniré envoltant,
per a guarnir la ment amb el teu llegat.





BENVINGUDA PRIMAVERA

Es torna a fer present l’equinocci de primavera,
primavera especial que sempre espera...

Ja em canso d’esperar, primavera repetida.
Primer dia de primavera, floriran les roses...
els dies es faran més llargs, les nits més curtes,
més dies de sol, menys nits de lluna.

Avui al cel, gran festa, el Sol i la Lluna s’han trobat,
s’han eclipsat per viure l’amor, amagats
darrere els núvols, no el podíem mirar,
ens feriria els ulls amb tanta bellesa,
i ara el cel plora, són llàgrimes de la Lluna i el Sol,
després de l’espera, tornar a esperar...

Els cors dansen a la pluja. Les flors tornen.
I el Sol i la Lluna no tornaran... Com tu...

dijous, 29 de desembre de 2016

Víctor Canicio Chimeno

TERRITORIO LIBRE DE LAS PALABRAS LIBRES


no estamos en los mapas
políticos del mundo


somos los poetas
sin fronteras

ÓPTICA DEL HOMBRE DE VANGUARDIA


trabajar mientras viajas
velozmente en un tren
y evitar que el paisaje
te moleste


atender tus correos en cualquier café
más o menos virtual


ver una peli
bajo las estrellas


sudarte el sueldo
sin salir de casa


la fibra te conecta
al estrés del universo

CORRECCIÓN SOCIAL CONTEMPORÁNEA


amaos los unos a los otros
sobre todas las cosas


y a vosotros mismos
¡adoraos!

PLACERES DEL VERANO


gordas y gordos abarrotan la playa sube el mar de nivel cuando se bañan y la costa sonríe


DISTANCIAS DE LA MUERTE


cuando entraba en combate
mirándose a los ojos
la gente se mataba cuerpo a cuerpo
con la lanza o la espada


la pólvora quemada
inflamó las contiendas


fusiles y cañones se alejaron
de sus presuntos blancos


florecieron las bombas
llovidas de los cielos


las muertes de este siglo
nos llegan programadas
por tierra, mar y aire
después de introducir en el sistema
frías coordenadas


un cadáver reciente
echará muy de menos
la humana calidez
de las viejas batallas


RETRATO DE DAMA QUE PROMETE


mujer de armas tomar
sin ánimo de lucro
busca pacifista
reciclable en caliente


LA DERROTA


será una larga lucha y las palabras
caerán en combate


tristes oraciones desmembradas
perderán en línea su sentido


inocentes sujetos van a ser
pasados por las armas


verbos afligidos
buscarán predicados


metáforas heridas
vagarán por los campos de batalla
sembrados de despojos del idioma


anunciarán los signos
inminentes muertes


la sangre derramada inundará
las grandes bibliotecas


el arte de escribir perderá su trascendencia
y caerá en el olvido


SONETO EN RED


muy falto de contactos se conecta
a las redes que surca de ordinario
cautivo como el pez en el acuario
donde narra su historia predilecta


comparte así el vacío que lo afecta
y las penas que sufre en su calvario
navegando de nuevo solitario
sujeto de una crónica imperfecta


en su jaula virtual siente el impacto
del espacio infeliz que lo acompaña
por el mundo real cae la tarde


desde un medio tramposo y putrefacto
a golpe de teclado entra en campaña
del vicio de seguirlo Dios nos guarde

RETORNO A LA GALAXIA

perdido en el espacio
por graves contratiempos planetarios
llegarás algún día a la galaxia
que te vio nacer


contémplala despacio
en su materia oscura
poblada de vacío


sabrás a dónde vas
de dónde vienes
y quién fuiste

Pau Civit i Poblet




REMEMORO

Miro els conreus des de la meva roca,

ells em guarden la joventut perduda,

les cendres d'aquelles flors que vaig estimar,

les neus que vaig fondre, sense saber el perquè.

He caminat tants camins i triturat tants desenganys.

El passat viscut es projecta al conreu

la pols, retrata el que ja sé,

el passat, el viscut, amb les seves serps,

les seves mels, els seus vinagres.

Encara són vives les serps,

enroscadas a la escorça del meu tronc.

A voltes, només quan estic sol,

el passat m'envolta, emmuralla el meu cos.

LLavors, pausadament, destrio llibres, mirades,

textures de préssec, cartes de vinagre,

carícies antigues, petons de cargol.

El passat em compacta, i em fixa a la terra.

Plena d'objectes amb ànima sobre mobles cansats.

Petons de dolces i arrugades pells.

Tot és a la terra!

Alguns adéus em fiblen, i em dol, i escric i escric,

i rememoro, perquè ja sóc gran...

la infància alegre i la joventut rebel.





EL FIL VIOLAT

Imperceptible i noctàmbul,
un fil violat, mimètic i juganer,
perfora l'aire del cel sangtraït.
De Salses a Guardamar,
per damunt d'oliveres i blats,
camps de tarongers,
i prats construïts, amb gòtiques
flors de carxofera.
Fa dringar els picarols sords
de les espigues d'arròs,
i dormita a les platges més dolces.
A pas de vila recull
expressions de la nostra
diversitat lingüística.
Funàmbules paraules dansen
com donyets folls dins el fil violat.
A l'estiu sec, voreja flamarades
tot saludant l'avi garrofer
i les seves sendres.
Ulls de mussols marins,
senyors dels segles,
espectres de poetes,
de la terra i del mar
són testimoni.
Nuat al cap de Creus, s’estén
pels aiguamolls,
el Bages, la Llitera i la Conca,
el Matarranya,
Marines i Costera,
l'Horta, la Mariola
i el delta majestuós.
Arquers i caçadors
figuratius i esquemàtics
de les muntanyes de Prades,
de la Valltorta i la Sarga,
observen astorats el pas de les paraules.
Els terrats en revetlla de les ciutats,
i els carrers encesos per sant Joan
cremen els blaus.
Poetes i amants d'avui, atien
epistolaris nous d'immediatesa.
Amb papers groguencs al musell,
els rats-penats voltegen extraviats.

Rosada Albages


Divaga

Puc mesurar el temps i les paraules?
Encara esbrino quina necessitat tinc?
Ara que tot es fon com el temps de la joventut.
Em sento germinada.
M'agrada, respirar vida a glopades subtils
Cada segon, compta. Cada minut, just.
Cada hora és. L'ara.
Escuro temps de dubtes.
Tan arrauxada sóc.
Que no li dic que no, al disbarat.
És més, el miro amb curiositat.
Un dia gris. És un bon dia gris!!!
No vull viure esverada, però si aprofitant
Cada alè meravellós.
I cap al vespre aprendre a ser calmosa.
El temps m'ensenyarà, com mesurar les paraules.
Posaré claredat a la façana de la meva vida.
Però ara!!!, aprofito i la visc.
ENYORO

Que enyoro?
Enyoro quan tenia
el neguit de veure't.
Enyoro tots els meus petons
que llençava al vent.
Enyoro creure amb ànima
Com ho feia, quan encara
no havia despertat.
Enyoro aquells cels estelats
de qualsevol nit, extremenya.
Enyoro la plaça i l'essència
del meu oncle tallant pernil,
les rialles blanques, aquestes
També les enyoro i el riu i les teves
cartes com m'agradaven
les teves cartes.