Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 10 de desembre de 2017

Emigdi Subirats Sebastià



Flandes, 7 de desembre

FLANDES, 7 de desembre
Un jorn gris per terra de Flandes,
arreu s’enraona la llengua d’Ausiàs,
arreu somriures i ressons de festa.
Uns bells llaços grocs i solidaris,
com a gudaris els exiliats retrobats,
i una república ens cal defensar.
Sonen estridents la gralla i la dolçaina,
construeixen uns elaborats castells,
cantem consignes molt humanes,
i abracem els nostres consellers,
i el president que mai no ens han pres.
Avui sentim el dolç regust a victòria,
–a la memòria, el mal que ens han fet!–
Avui el català aquí és llengua cabdal,
places i carrers plens de senyera i estel!
El cel de Flandes se’ns mostra obscur,
el fred ens cala fins les entranyes,
però nostres banderes onegen estelades.
Llavors el clam s’impregna de poemes,
i els versos roents ressonen al firmament.
A l’alba, s’endega una jornada intensa,
milers d’ànimes recorren els carrers,
els riures ens acompanyen tostemps,
i els ideals ben alts, dintre del nostre ser.
Aquest jorn guardarem en remembrança
eterna, car la glòria es reté a la memòria.
L’esperança catalana amb tot l’anhel!
Res no és fosc amb tanta galivança,
que porta l’estima per tanta bona gent.
Al cel… com si hi haguès un blau ben lluent!
I Flandes reviu com mai la història ancestral,
eixes centúries de grandesa i victòria!
Temps comercials amb l’or del nou continent,
ara és la seu de l’innoble poder financer.
I és que han construït l’Europa del banquer,
insensible al sofriment de pobles i gent!
Ciutat, t’han convertit en capital del diner!
Luxoses oficines i eixe infame parlament,
d’elegant façana i la més crua realitat!
En un jorn nuvolat, a vessar d’esperances,
–on defensàrem l’Ebre i ara la llibertat–
en eixe llunyà país que ens han apropat,
els nostres drets seran respectats!
I joiosos els direm en flamenc i francès,
Merci, Vlaenderen, Dank je!

Rafael Haro Sancho

Vicent Pellicer Ollés


M’ARRIBA A LA BOCA
M’arriba a la boca la tristor.
Tot el que hi ha al  meu voltant
és sal, fang i terra marcida.
On és la ciutat de l´amor?
On són els clavells malva
que la felicitat regalava
pels carrers de verge olor?

M’arriba a la boca la sentor
de garriga i de fonoll,
de riu jove i abraonat,
i dels anys novells, la remor.
On són els dits dolços
que acotxaven el meu son?
On és la vida?, aquella tendror!

M´arriba a la boca la frescor
de gessamí porpra,
del vol de l´oreneta,
i del cel noble, la blavor.
On són els dies clars,
que pintaven serralades vellutades?
On són els vents frescos, de melicotó?

M’arriba a la boca la resplendor
de records dels vostres somriures,
de la veu cortesa del pare,
i de tu, mare, els ulls, quina flor!
On és el jardí ufanós?,
i les moreres de fulles grosses?
On és casa meua?, quina formosor!

M’arriba a la boca l’amargor
del meu cos fiblat, desnerit;
ja no passejo  per les albades;
se me’n va la vida, la braó!
On són les aigües de l´Ebre curial?,
l’atzur de primavera?,

i els jolius grocs de l’auró?

Ana Ibáñez



Josep Miquel Gràcia Zapater

(En procés)

dissabte, 9 de desembre de 2017

Víctor Canicio Chimeno

(En procés)

Marta Pérez i Sierra


AIXÒ NO ÉS UN CONTE

Això era i no era...
Ai! No!
No puc començar així,
perquè sí que era...
I tant que era!
Era una princesa aviciada
i consentida que sempre aconseguia,
d’una manera o altra, el que ella volia.
Vivia en un palau magnífic
i un venturós dia es va enamorar.
Ai las!
D’una altra princesa del reialme veí.
La va festejar i la va conquerir
amb belles paraules i amables fets,
talment trobairitz.

Li volia tots els béns,
que cap mal li succeís.
Li feu construir una torre de cristall
i en ella la va tancar.
No volia que mai, però mai,
rodolés escales avall,
així que li trencà les cames,
d’un sol cop, perquè quasi no patís.
No volia que mai, però mai, plorés,
no ho hauria sostingut,
així que li tragué els ulls,
amb molta cura,
com aquell que desprèn un tel.
Totes les nits l’estimava, amb orb desig.  

L’empresonada, cega i tolida,
li deia amb un fil de veu:
–Aquest buit que m'estreny l’estómac
és l'infern dels teus sentits,
la teva mà sobre el meu ventre,
la teva llengua dins meu,
és la serp del meu minúscul paradís.
Duc una data a l'espatlla
i un reguitzell d'estels tatuats a la pell,
un, per cada dia perdut.
La teva saliva no els esborrarà mai.
Ni la saba de totes les flors del món,
ni que destil·lis els temps i els dols.
Em constreny la teva sol·licitud,
les roses s'han fet corona d'espines.
Em sagna el front.
Llàgrimes d'ivori couen el plaer.
Cops de puny roig intens,
com un poema que disparés,
rítmic, el meu alè.–

Però un dia, el plor que duia dins
l’empresonada,
eixí com un vòmit malaltís,
cada llàgrima, ala de fada,
com pètals de seda, lliures,
ompliren la torre per dins;
les seves cames, enterrades al jardí,
floriren com heura enfiladissa
i vestiren la torre de vermells i blaus,
les fulles, colibrís sense potes,
es multiplicaven sense fi.

L’enamorada no se’n sabia avenir.
L’empresonada enfebrí.

Amb la llengua bífida, molt llarga,
milers de colibrís lleparen la torre,
immòbils, iridescències d’espases,
amb els becs, la destruïren.
Les ales de fada, totes les penes
lligades, encordaren l’enamorada
fins a escanyar-la. Moradissa.
La mort, sojorn de l’empresonada.

Foren els ocells les seves cames
i les diminutes ales la seva mirada,
l’empresonada quedà lliure,
li tornaren els ulls a les conques,
les boniques cames al tronc,
el somriure a les galtes
i la joia als peus, als peus menuts
que caminen versos i res més.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat,
vet aquí que aquesta història
mai es pot dir que s’ha acabat.  




Busca'm en els plecs de l'aigua.
En els sacsons del núvol rosa.

En la queixa de l'herba del bosc.
En el riure que fon el temps.

Entre les ungles, volgudament,
pell que desclou la pell, cisell.

Dins la sal dels estels oberts
sobre un mar enjogassat.

Després mira't les mans:
quants cops no m'has acaronat.  



Camí de mercat. 
Només tens deu anys. 
La mula tira del carro,
la veu del pare l'empeny. 
Les figues llueixen
sobre les fulles humides,
les teves mans de nen
les han disposat polides. 
Camí de mercat. 
No tens amb que jugar. 
Amb un tros de filferro, 
dur i gruixut, t'entretens. 
Dibuixes una infància
que no tens. Perfils
que habiten en els teus dits
menuts. Invents inútils, 
jocs d'en Josep,
que perd el temps, 
-diuen els pares-.  
Camí de mercat. 
Imagines un món
que no t'és permès. 
Les rodes del carro
s'enfonsen en el fang
que tu demà pastaràs. 
La mula tira del carro. 
Tu perfiles núvols
i cares d'herois de conte. 
El pare calcula 
minsos beneficis.


Ets

Un núvol que enriola el cel,
que es dona generós al dia. 
Que es gronxa, que dubte,
en cada un dels sostres blaus. 
Un bell i difícil poema,
crític, feréstec, delicat,
que es trenca sense rima,
que no encaixa sense música. 
Un peix abissal i tot el mar,
en cada una de les onades
i en tota la sal i les escates
perdudes. 

Jesús M. Tibau


GESTES INNECESSÀRIES 


Posar nom a les estrelles. 
Mesurar la intenció de cada mot. 
Pintar sense sortir-se de la ratlla. 
Prometre que mai no canviaràs.
Buscar formes a tots els núvols.
Ser immune a la por.
Desarmar-se sense condicions contra els teus llavis.
Remar contra corrent si ets tu la font.
Mirar sols de reüll tots els daus.
Nedar sense haver-ne après mai gaire.
No patir quan la boira es torna espessa.
Vorejar els tolls quan plou massa.
Oblidar el muscle de la noia del davant.
Alimentar-se a diari d’esperança.
Voler punts suspensius i tenir punts febles.
Parlar només entre cometes.
Acabar frases amb signes d'exclamació que es cargolen.
Vèncer les temptacions.

Obrir massa parèntesis.

José Luis Campal



Antònica Renau Manén

Fa temps, hores, dies i anys,
que el pes d'estar atenta
vigilant constant:
El cap per davant del cor,
El mutisme per davant la tristesa,
l'espera per davant la passió,
M'han tret les ganes de viure.

Per salvar el fruits del meu ventre,
de les pors. Inseguretats.
De ferides amb cicatrius.
Perquè aflorin les paraules netes,
les rialles obertes,
la mirada recta.
Perquè el jo i el tu s'entrellacin
per caminar junts amb altres.

Es bo, el meu cansament  de nedar contra corrent,
de caminar sense suport,
de  descansar amb soledats.

Desitjant que les  hores, dies i anys,
relaxin  la vigilància constant.                                      

Juny 1978