XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

diumenge, 10 de desembre del 2017

Emigdi Subirats Sebastià



Flandes, 7 de desembre

FLANDES, 7 de desembre
Un jorn gris per terra de Flandes,
arreu s’enraona la llengua d’Ausiàs,
arreu somriures i ressons de festa.
Uns bells llaços grocs i solidaris,
com a gudaris els exiliats retrobats,
i una república ens cal defensar.
Sonen estridents la gralla i la dolçaina,
construeixen uns elaborats castells,
cantem consignes molt humanes,
i abracem els nostres consellers,
i el president que mai no ens han pres.
Avui sentim el dolç regust a victòria,
–a la memòria, el mal que ens han fet!–
Avui el català aquí és llengua cabdal,
places i carrers plens de senyera i estel!
El cel de Flandes se’ns mostra obscur,
el fred ens cala fins les entranyes,
però nostres banderes onegen estelades.
Llavors el clam s’impregna de poemes,
i els versos roents ressonen al firmament.
A l’alba, s’endega una jornada intensa,
milers d’ànimes recorren els carrers,
els riures ens acompanyen tostemps,
i els ideals ben alts, dintre del nostre ser.
Aquest jorn guardarem en remembrança
eterna, car la glòria es reté a la memòria.
L’esperança catalana amb tot l’anhel!
Res no és fosc amb tanta galivança,
que porta l’estima per tanta bona gent.
Al cel… com si hi haguès un blau ben lluent!
I Flandes reviu com mai la història ancestral,
eixes centúries de grandesa i victòria!
Temps comercials amb l’or del nou continent,
ara és la seu de l’innoble poder financer.
I és que han construït l’Europa del banquer,
insensible al sofriment de pobles i gent!
Ciutat, t’han convertit en capital del diner!
Luxoses oficines i eixe infame parlament,
d’elegant façana i la més crua realitat!
En un jorn nuvolat, a vessar d’esperances,
–on defensàrem l’Ebre i ara la llibertat–
en eixe llunyà país que ens han apropat,
els nostres drets seran respectats!
I joiosos els direm en flamenc i francès,
Merci, Vlaenderen, Dank je!

Rafael Haro Sancho

HAIKÚS DEL TE



Prenc te japonès
en la tasseta de fang
els ulls et desitjo.


Negres en pur blanc
que no perdin la guspira
delitosos ulls de vida.


Malgrat els dubtes
tothora presents, amor
et buscaré els ulls.


Roses del febrer
espurnes de sol i fred
parla l’ametller.


Ulls de primavera
imperiós desig de seda
de sines secretes.


Obren els sentits
l’aigua solta pels canals
l’aroma de l’herba.


Pinta la gavina
subtils paisatges blau cel
marinades d’oli.

El buit florirà
tot i no donar mai el fruit
marges purs d’absència.

Els silencis temo.
Són aforismes de cendra
tendrament pensats.

Cingle vora mar
penya-segat prenyat d’ombres
por fatal d’hivern.

El tranquil llenç d’aigua
tremola ales de libèl·lula
nostàlgia de vida.

Lentament la vida
passa pel nostre costat
sense dir-nos res.

Apressadament
la carrera ens venç el temps,
meta és la memòria.

Ans d’entendre res
s’aturaran els rellotges,
deixant-te vençut.

Vicent Pellicer Ollés

L’aigua desitjada

De la gorja del cel,
amarat;
del  sostre de l’univers,
diluvial;
dels pous dels núvols,
profunds;
dels ulls dels àngels,
fecunds,
ploren aigües estanyades,
inesgotables,
que l’home de solc i aixada, i terra!,
clivellada,
espera amb ànsia,
delerosa!


I corren rierols de llàgrimes,
despullades,
per bancals d’oliveres fargues,
ferrenyes!


De les fonts del cosmos,
oceàniques,
vessa aigua desitjada,
pluja!,
pluja!,
consol i assossec dels camps,
d’oliveres  fargues,

estimades!


Ana Ibáñez



Josep Miquel Gràcia Zapater






dissabte, 9 de desembre del 2017

Víctor Canicio Chimeno

MEDITACIÓN DE LA TERRAZA





este año la viña

dará cuatro raquíticos racimos

si los pájaros quieren respetarla



la higuera vergonzosa

diecinueve higos



el frágil limonero

dos docenas de frutos



la hiedra que se abraza a la columna

imitación granito

trepará despacio a su indeciso antojo



crecerá segura la araucaria del sur

en sabia simetría



el cactus mexicano

que espera el desembarco de Zapata

seguirá contemplando a todas horas

el mar de los Alfaques



los geranios medrarán de nuevo

en sus macetas



sufrirán las adelfas

plagas diminutas

de voraces pulgones



y yo espero no dar

al final del otoño


el último suspiro
MEDITACIÓN DEL PATO A LA CAZUELA





este pato yacente en tu cazuela

víctima fue inocente de la caza

una vieja costumbre que amenaza

a todo lo que vive, corre y vuela



reconoces también aunque te duela

que el pato de sabroso tiene traza:

al mirarlo la vista se solaza

y al comerlo su carne te consuela



el pato de ordinario paga el pato

porque no sobrevive a la aventura

y acumula sus huesos en tu plato



como en un monumento funerario

a la grata memoria que aún perdura


de un volátil placer: el culinario

Marta Pérez i Sierra


AIXÒ NO ÉS UN CONTE

Això era i no era...
Ai! No!
No puc començar així,
perquè sí que era...
I tant que era!
Era una princesa aviciada
i consentida que sempre aconseguia,
d’una manera o altra, el que ella volia.
Vivia en un palau magnífic
i un venturós dia es va enamorar.
Ai las!
D’una altra princesa del reialme veí.
La va festejar i la va conquerir
amb belles paraules i amables fets,
talment trobairitz.

Li volia tots els béns,
que cap mal li succeís.
Li feu construir una torre de cristall
i en ella la va tancar.
No volia que mai, però mai,
rodolés escales avall,
així que li trencà les cames,
d’un sol cop, perquè quasi no patís.
No volia que mai, però mai, plorés,
no ho hauria sostingut,
així que li tragué els ulls,
amb molta cura,
com aquell que desprèn un tel.
Totes les nits l’estimava, amb orb desig.  

L’empresonada, cega i tolida,
li deia amb un fil de veu:
–Aquest buit que m'estreny l’estómac
és l'infern dels teus sentits,
la teva mà sobre el meu ventre,
la teva llengua dins meu,
és la serp del meu minúscul paradís.
Duc una data a l'espatlla
i un reguitzell d'estels tatuats a la pell,
un, per cada dia perdut.
La teva saliva no els esborrarà mai.
Ni la saba de totes les flors del món,
ni que destil·lis els temps i els dols.
Em constreny la teva sol·licitud,
les roses s'han fet corona d'espines.
Em sagna el front.
Llàgrimes d'ivori couen el plaer.
Cops de puny roig intens,
com un poema que disparés,
rítmic, el meu alè.–

Però un dia, el plor que duia dins
l’empresonada,
eixí com un vòmit malaltís,
cada llàgrima, ala de fada,
com pètals de seda, lliures,
ompliren la torre per dins;
les seves cames, enterrades al jardí,
floriren com heura enfiladissa
i vestiren la torre de vermells i blaus,
les fulles, colibrís sense potes,
es multiplicaven sense fi.

L’enamorada no se’n sabia avenir.
L’empresonada enfebrí.

Amb la llengua bífida, molt llarga,
milers de colibrís lleparen la torre,
immòbils, iridescències d’espases,
amb els becs, la destruïren.
Les ales de fada, totes les penes
lligades, encordaren l’enamorada
fins a escanyar-la. Moradissa.
La mort, sojorn de l’empresonada.

Foren els ocells les seves cames
i les diminutes ales la seva mirada,
l’empresonada quedà lliure,
li tornaren els ulls a les conques,
les boniques cames al tronc,
el somriure a les galtes
i la joia als peus, als peus menuts
que caminen versos i res més.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat,
vet aquí que aquesta història
mai es pot dir que s’ha acabat.  




Busca'm en els plecs de l'aigua.
En els sacsons del núvol rosa.

En la queixa de l'herba del bosc.
En el riure que fon el temps.

Entre les ungles, volgudament,
pell que desclou la pell, cisell.

Dins la sal dels estels oberts
sobre un mar enjogassat.

Després mira't les mans:
quants cops no m'has acaronat.  



Camí de mercat. 
Només tens deu anys. 
La mula tira del carro,
la veu del pare l'empeny. 
Les figues llueixen
sobre les fulles humides,
les teves mans de nen
les han disposat polides. 
Camí de mercat. 
No tens amb que jugar. 
Amb un tros de filferro, 
dur i gruixut, t'entretens. 
Dibuixes una infància
que no tens. Perfils
que habiten en els teus dits
menuts. Invents inútils, 
jocs d'en Josep,
que perd el temps, 
-diuen els pares-.  
Camí de mercat. 
Imagines un món
que no t'és permès. 
Les rodes del carro
s'enfonsen en el fang
que tu demà pastaràs. 
La mula tira del carro. 
Tu perfiles núvols
i cares d'herois de conte. 
El pare calcula 
minsos beneficis.


Ets

Un núvol que enriola el cel,
que es dona generós al dia. 
Que es gronxa, que dubte,
en cada un dels sostres blaus. 
Un bell i difícil poema,
crític, feréstec, delicat,
que es trenca sense rima,
que no encaixa sense música. 
Un peix abissal i tot el mar,
en cada una de les onades
i en tota la sal i les escates
perdudes.