Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 23 de gener de 2017

dissabte, 21 de gener de 2017

Ana Ibáñez



Alicia, 2016.jpg

La luz de Ocaña.jpeg

Fèlix Rodríguez Fandos




Esplèndida cendra

Em trasllueixo entre basses de no matèria,
el túnel amb llum a les acaballes
se’m metamorfoseja en un brut clavegueram,
humit, enganxós, fastigós i repugnant.

El sol avui no està germinant,
tot allò moll és ara feram,
sols somnio amb l’ús d’unes tenalles
que m’arranquin i m’eixarcolin de la dèria.

La foscor del meu entorn em fa tòrpid,
necessito un esguard que em dirigeixi,
solució no més lent que ràpid
el despietat mur ja em porta l’expiació.

Maria-Josep Margalef Sagristà




Habitaré els silencis


Habitaré els silencis
pregons de les muntanyes
quan en les nits antigues
s’escoltaran ressons
de vells vestigis de
manades de llops i
tremolor de pedres
sota dels cascs potents
de cent cavalls.

Habitaré els silencis
parlants de les absències
mentre la vida corre
encara per les venes
i s’afirma, potent,
en cada riure, en cada so
que m’arriba
en cada cant.

Habitaré els silencis
amics de mans amigues
que en el joc de la vida
m’han donat bones cartes
quan la força del vent
lluitava per endur-se’m.

Habitaré els silencis
perquè la vida em porta
i ja no entenc el viure
fora d’aquests silencis
que m’acompanyen sempre.

Amposta, 30/11/14

Nadal

Nadal arriba amb un fred tímid
que va amagant-se a les butxaques dels abrics
i el vent revol aparadors, les vidrieres i els torrons
i s’il·luminen els carrers amb les llumetes de colors.

Nadal s’aboca a les botigues, nassets que miren
amb grans ulls tastant els vins i les joguines
mentre molts pares van fent sumes
que portaran als seus fillets les il·lusions.

Nadal és més que el fred a fora i les llumetes
de colors! Nadal és més que les joguines!
Nadal és més que fer torrons!
Nadal és somni i és la màgia de desitjar
un món millor!

Josep Sou




Antoni Albalat Salanova

Francisco Pérez Belda



15-Adan.jpg

w07 20 anys-b5----.jpg

w07 20 anys-b15.jpg

diumenge, 15 de gener de 2017

Rebuts amb posterioritat al límit de participacions.

Francisco Pérez Belda
Antoni Albalat Salanova
Josep Sou
Maria-Josep Margalef Sagristà
Fèlix Rodríguez Fandos
Ana Ibáñez
Marcelo Díaz
Maria Josepa Rivera Vallès
Antoni Casals i Pascual
Carles Vall


Estos poemes es publicaran, amb consentiment dels autors i autores, al bloc i s'intentarà encabir-los en l'edició electrònica del llibre de la VIII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

Tomàs Camacho Molina

Alfredo Gavin Agustí


El vi i la poesia estesos per la taula.
Versos i punyals satírics
per a destil·lar els millors aromes
a les paraules encadenades.

Entre els versos i els misteris,
creix la nostra amistat.
Signatures
entre àngels caiguts i intempèries,
vam descobrir els sons de l’arpa
amb cordes vibrants de caliu i complicitat.
Contrast de lectures i lectors,
elegància i simplicitat.

Torno a la intempèrie,
paraula que ens despulla
i carbonitza com un llamp,
monument a la nostra feblesa.
Amor que es construeix entre
haikus i sonets, que creix,
cau i retorna.
Geografies de l’atzar
que ens apleguen
en les seues segures coordenades:
Reus, Andorra, jazz, terrasses, cafès.
L’obsessiu hexàgon del benzè,
presó que fa possible la llibertat.
Tarragona. Cambrils.
Jovialitat redona,
bonhomia i criteri.
Reus, Valls, Villa Carme,
al voltant del poeta Vergés, Gerard,
que ens il·lumina com un crisol
d’humanitat irònica,
amb el dolç plaer dels versos nostàlgics.
I tanmateix Alfredo em rescata
per a la tèbia llum invernal,
suc de clementina i cafè vora el mar,
amb la portada i contraportada
del llibre que ens aplega,
primer i darrer poema.
Successió d’imatges:
captivadores sortides de les seues tintes
i de les fantasies geomètriques
que concilien les formes naturals
i els mons virtuals.
transparents a força de tants d’enigmes.
I sé, que tot retrat és parcial i impossible,
voldria amb un pinzell de paraules
fer créixer l’inconnegut.
La memòria va bastint castells?
O són els castells la memòria?
Si es retrata la metròpoli en un espill,
no és un el propi fragment
en la cerimònia de pas
que desvetla el somni d’un riu,
potser immòbil en el temps,
en un país de bacteris?
Com és impossible erigir el castell del tot,
conformem-nos, amic Alfredo,
amb els fragments
que somnien el tot.

dijous, 12 de gener de 2017

Juan López de Ael




juan lopez de ael.jpg


Búsqueda interior


juan lopez de ael1.jpg


Abstracción geométrica


juan lopez de ael2.jpg
Procesos líquidos

dimarts, 3 de gener de 2017

Baltasar Casanova Giner

Chanson
D’un certain
       Automne

Bonjour
Marie
Suis-je.
Jan.
Tu t’en souviens?
Ce matin je suis allé à Toulouse
Je me suis promené sur le Boulevard de la Gare.
Le ciel était du cuivre de Verlaine
Le sol était recouvert de feuilles jaunes
Comme ces jours là
Tu t’en souviens.
Marie?

La fenêtre du troisième étage était cachée
Par un rideau vert
A cet automne là il n’y avait aucun rideau
La fenêtre était nue

Devant la fenêtre
Tu étais en train de lire Verlaine
Ton corps à contre-jour
Et la Chanson d’Automne dans l’air
Avec les sanglots longs des violons
Tu me regardais
Quand ils blessaient mon cœur
Et nôtres lèvres s’unirent avec une longue baisée
Si longue que notre automne à Toulouse

Dans un coin de la chambre
Verlaine souriait avec une lassitude plaisante.

Il pleuvait dehors.
Delà de la Basilique de Saint Sernin
Au loin
Le soleil se couchait dans un lit orange
Et rouge
La pluie chantait sur le Canal du Midi
Tu t’en souviens
Marie?

Il pleuvait aussi ce matin
Il pleure dans mon cœur
Comme il pleut sur la ville
Chantait Verlaine encore dans l’air.

Tu t’en souviens
Marie
De notre automne à Toulouse?
Boulevard de la Gare
Troisième étage
Ton corps nu à contre-jour…

Mais aujourd’hui
Ce matin
Verlaine
Il a crié très fort sous la pluie
Ces souvenirs, va-t-il falloir les retuer?

Ce matin
Marie
Je me suis promené
Sur le Boulevard de la Gare
À Toulouse
Il pleuvait
Le ciel était de cuivre
Sans lueur aucune
Mais Verlaine n’était pas là.





















Aquella mirada trista

Aquell nen ofegat  
on només haurien de morir les ones
Em van dir ets culpable
Responsable
Maleït

Com tots els camells em compadeixo
D’aquella mirada
D’aquell nin ofegat on només haurien de morir les ones
Però romanc assegut davant la televisió i canvio
De canal
Tant de dolor no el pot aguantar
Un camell del desert





Francesc Xavier Forés Delgado



Plat combinat

Ángel Granja Rodríguez




ROMANCE DE PACO EL ACEITUNO


(canción)


El pueblo nunca lo vio,
pero el pueblo lo sentía,
El pueblo nunca le engañó,
porque el pueblo lo quería,
por ser “Paco el Aceituno”,
por ser hombre y gallardía.


Su cueva fue un santuario,
donde las gentes sencillas,
dejaban sus prebendas,
sus sombreros y mantillas,
en lo alto de aquella sierra
Que juntaba tres provincias.


Si pasáis por el camino,
donde una piedra perdida,
a la sombra de un olivo,
recostada en la colina,
os invita a que descanséis….
Parad junto a su orilla.


Allí murió el “Aceituno”,
lo dicen las malas lenguas,
pero nadie vio su cuerpo,
ni su manta, ni su yegua,
ni su mechón de azabache,
ni sus brillantes espuelas.


(canción)


El pueblo nunca lo vio,
pero el pueblo lo sentía,
El pueblo nunca le engañó,
porque el pueblo lo quería,
por ser “Paco el Aceituno”,
por ser hombre y gallardía.


Hay diez pueblos castellanos
que bordean la sierra,
con sus calles de barro
y con sus campos de tierra,
sus gentes de rostro enjuto
y esa iglesia que no cierra.


No les preguntéis por qué,
ni el cómo de su leyenda.
De pueblo en pueblo, camina
con susurro de tinieblas.
Dicen que sí que existió,
aunque nadie lo refrenda.


Era honesto y caballero,
hombre de palabra y ley,
amigo del desahuciado
y gran enemigo del rey.
Sus manos eran amigas
y su corazón de miel.


Portaba cuchillo al cinto,
la manta por bandolera,
botas con punta fina,
como hombre que señorea.
Era un hidalgo en el monte
y un labrador en la tierra.


Cuentan que él solo podía
tumbar a cien regidores
y era su voz tan potente
que hacía temblar las torres
cuando impartía justicia
defendiendo a los pastores.


Un cacique, degollado
y empezarán las ofrendas.
Mañana, la soldadesca
animará su sentencia.
Y una vez más, por los campos,
continuará la leyenda.


(canción)


El pueblo nunca lo vio,
pero el pueblo lo sentía,
El pueblo nunca le engañó,
porque el pueblo lo quería,
por ser “Paco el Aceituno”,
por ser hombre y gallardía.


El recaudador temblaba
al encontrar que ninguno
daba razón de su vida.
Sabe que no es oportuno
preguntar a aquellas gentes
sobre Paco el Aceituno.


Pero insiste en su osadía,
de interrogar uno a uno,
y ya sabe la respuesta….
Somos del voto San Bruno,
aquel santo que devolvía
los males, ciento por uno.


No me miréis corregidor…
Soy Paco y también Juan,
Anselmo y lo que usted quiera,
que somos de este lugar,
somos gente de la tierra,
con nuestro honor, nuestro pan…


Y si unimos tres provincias,
por el secano y la sierra,
no es para darle las gracias
de sus leyes y prebendas,
es que somos campesinos,
Somos sangre de la tierra.


Si buscáis al Aceituno,
Entre los pueblos cercanos,
no encontraréis la saliva
que mancille a nuestro hermano.
Sois parásitos del miedo,
nosotros del pueblo llano.


(canción)


El pueblo nunca lo vio,
pero el pueblo lo sentía,
El pueblo nunca le engañó,
porque el pueblo lo quería,
por ser “Paco el Aceituno”,
por ser hombre y gallardía.


Y la leyenda siguió
como un reguero de pólvora
por las cañadas marchitas
Y por los campos sin sombra.
La autoridad tuvo miedo…
y el pobre engordó su alforja.


Si a estos pueblos venís,
con el sol, o en primavera,
te mirarán cara a cara,
saben lo que les espera.
Aceituno solo hubo uno…
Y lo demás son quimeras.


(canción)


El pueblo nunca lo vio,
pero el pueblo lo sentía,
El pueblo nunca le engañó,
porque el pueblo lo quería,
por ser “Paco el Aceituno”,

por ser hombre y gallardía.