III Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

Francesc Mompó i Valls

2012-01-09T12:39:00.000-08:00

I vingueres

I vingueres a l’arbre orb
per enroscar la flama a l’escorça,
flama blava en tronc mil•lenari
nodrit al bosc de les tenebres,
i com un tel virginal esquinçares la fosca
amb una pluja de gesmil i lluernes.
Sobre la pell seca dels llavis
deixares caure espurnes de reixiu,
carboncle salvatge,
mentre que als ulls se t’abocava un alfabet
d’herba fresca i cants d’alosa.
I jo, avui, als teus peus retut,
amb revol de festa grossa,
pare les tovalles al cor
amb un cistell de pa tendre
i un pessic d’acollidora sal,
i a les mans et pose
aromes de forest novella
i un ram de gestos amatents.

27 de febrer de 2010

POEMA ESCRIT DE CAMÍ A SÈTE PER A GEORGES BRASSENS I PER A PAUL VALERY; I LLEGIT DAVANT LA TOMBA DE VALERY

CEMENTERIS MARINS

Fumaré uns versos sense guitarra
vora una mar coneguda,
li deixaré com a penyora
l’alè de l’onatge pairal,
bescanviarem, si més no un instant,
el tacte de la sorra i la pell nua
de les jeunes filles de la Camarga.
Sé que ja ets pols i música
com música i mar és Paul,
mes també sé que tots tres tastem
de l’escudella de la llum
i de la secreta taula dels mots.
Alce la copa a la falsa frontera
on descansen els morts.

Agost 2011

Carles Vall i Martí (Onatge)

2012-01-07T11:57:00.000-08:00

Les primeres paraules de l’any...

Floriran les tendreses profundes
la flama de la vida il•lumina
el cel de cada dia, els somriures
són estels, els teus llavis
el bressol on neix vida
desitjada, pagès de carícies
et sembraré el cos fins
que gemegui el poema,
l’ànima cantarà sense paraules,
som tu i jo amb el
fred de viure i l’abraçada
que calma l’hivern de la nuesa...,
a l’arbre del t’estimo, a cada
branca hi ha el teu nom,
és temps d’estimar,
brindo amb tu, el silenci
crida paraula, boca a boca
el gran diàleg...

31 desembre 2011

De dos silencis...

De dos silencis
respirem un sol crit,
a les arrels hi tenim
l’alfabet dels desigs,
en pouem fins que
esdevenim poema
de vida, resseguim
els llavis dom dos
deserts en busca
de cruïlla per
trobar l’aigua que
calmi la set,carícies orfes,
sentiments a cor obert,
dona i home
a l’enclusa de la vida,
foc a la hipocresia,
paraules al mur
de la vergonya,
després de pluges
i tempestes, sempre
queda una lletra,
que cap campana
t’atemoreixi ni
cap cel governi
la teva vida,
compartim fins
que puguem compartir...,
estimar no és agredir.

Tot i que no sóc partidari de les coses i les actituds per un dia, sinó en la pedagogia i el respecte del dia a dia. Un intent de poema en contra de la violència de gènere.

NO...

No, no a tenir
por a la por.
Els cops i les hematomes
no són una mostra d’amor.
Torturar i esclavitzar
no és estimar.
No t’abracis al
teu maltractador...
La violència no ha
de ser el coixí
dels teus somnis...
L’agressió no és
mai una carícia.
No et faci por
parlar, denunciar,
has de ser lliure,
no et sotmetis
a cap tirà.
No has de ser
pa de tortura...
No a cap violència,
totes són presó!
Estimar no
té sinònim.
Torturar, tampoc.

Ningú no ha d’esberlar
la teva sensibilitat,
ni la teva tendresa...
No callis, VIU!

Maria-Josepa Margalef

2012-01-04T02:13:00.000-08:00

Tornaré a ser

Voldria tornar a ser
aquella nau de veles
desplegades
amb amors, amb cançons,
amb amics i amb paraules!

Però et busco i no hi ets,
m’allunyo i t’apropes
et sento i te’n vas.
Tinc molt mal d’estómac!

Per això retorno a mi
i ofego la cançó que
naix dins meu.
I tu ja no hi ets!

I, si sóc ben sincera,
veritablement,
m’importa ben poc
que tu ja no hi siguis!

Tornaré a ser
aquella nau de veles
desplegades
amb amors, amb cançons,
amb amics i amb paraules!

Deixeu-me reposar

Deixeu-me reposar en el meu llit
de fins llençols de fil,
de finestrons oberts
amb cortinetes
a l’aire de la nit,
a l’oneig dels arbres,
a la brisa marina,
a l’aroma d’acàcies i jardins
i al cant de l’ocellada
als dematins!

Antònia Renau Manén

2011-12-31T11:28:00.000-08:00

La roba blanca

Quan endreço la roba blanca;

llençols, coixineres, i estovalles

penso en la mare.

Ella somreia i olorava

plegant peça a peça

la roba blanca.

A mi m’agraden

els llençols amb puntes de coixí,

les coixineres amb fistons de colors,

les estovalles amb brodats blancs,

de l’àvia Conxa.

Això sento, quan plego i endreço

peça a peça,

la meva roba blanca.

Setembre de 1979

TONA

Hores de mar

A les cinc de la tarda,
la mar s’ ha vestit
de potents blaus,
El cel, de pàl•lides transparències.

A les sis de la tarda,
la mar s’ agita.
El vent de ponent
Dóna entrada a cruixents onades

A les set de la tarda,
La mar s’ha vestit
de verds olives.
El cel, de grisos esventats
amb espurnes lluminoses.

A les vuit del capvespre,
La mar i el cel
es fonen a l’horitzó,
obrint la porta
a les nits d’insomni.

Octubre 2010

David Ruz Guiu

2011-12-31T05:58:00.000-08:00

Un matí pels somnis

És volant que prenen forma de formiga
les sagetes ferotges que maseguen indòmites
el cor de l’arbre de grans ombres,
les alenades de fosca escuma de l’hivern indevot.

Els conta contes dels meus núvols,
em diuen que resten encara finals no escrits
que tenen l’aparença de les millors obres;
només cal voler-ho escoltar tancant els ulls,
que és quan més clar s’interpreta una estrofa,
allí on els que somien
poden tornar a començar.

No et preocupis quan estiguis somiant;
aquí tens un vaixell,
l’onatge et durà de nou a la costa.

Josepa Ribera Vallès

2011-12-31T05:32:00.000-08:00

RE ESTIMAR

Veure de les fonts de la memòria.

Sentir a prop una olor, un encant,
una flaire reconeguda.

Re estimar,
trobar proper
un recés, un pensament, una paraula.

Re estimar,
com renovar uns vots,
com recollir el farcell,
dels records preuats i entranyables.

Re estimar,
retrobar un temps
un poder,
uns braços acollidors que bressen.

1-5-2011

PENSAR EN FEMENÍ

Que vol dir… pensar en femení?

Posar-los-hi faldilles als pensaments?
Posar-hi ovaris a les respostes a donar?
Posar els cinc sentits...
i cinc solucions a resoldre conflictes?

Pensar en color rosa o violeta?,
Voler fer de mare de tot el que camina?

Vendre l’ànima
per un tros de “xoriço” a posar-se a la boca?

Pensar en femení...
Més percepcions i més interès en les coses?
Més instint, més resolucions,
més capacitats afectives, més ganes,
més control, més conformitats, més paciència.

Menys guanys?

Dones.
Dues cames i dos braços.
Cap ple, i recobert de cabell... llarg?
Pit, sexe i cul en condicions òptimes.

Dones.

Raonament, com persona.
Conclusió femenina?.

4-5-2011

PASSEIG PER L'HISTÒRIA

Cultura.
Poble.
Llegenda.
Costums.
Retenir.
Conviure.
Aprendre.
Progrés.
Respectar.

No oblidar.
No lluitar.
No sobreestimar-nos.
No desestimar.
No perdre.
No morir en l’intent.

Terra compartida.

Tradició.
Anys que s’amunteguen.
Projecte de futur.

Elaboració permanent.

No escatimar forces.

23-4-2011

DONO

Dono cops de puny a les paraules.
I al que volen dir, i al que diuen, també

s’abracen com germanes
i s'esbatussen fredament,
com partits polítics contraris...
dels d’abans i dels d’ara,
per conèixer, i per reconèixer.

Paraules de doble fil.
Imatges de doble circuit.
Llenguatge obert,
d’un pensament que sagna.

Paraules
que m’has ficat a la boca,
buscant el no i el sí, entre hores.
I que una expressió meva
que pot ser volguda, abraça.

Paraules que van i vénen
com rius,
com barques,
com l’aigua que canta a la font,
com cada dia que passa.

Paraules que no saben què és callar
paraules que s’abracen,
paraules que estimen.

Estimen. Sinceritat i reflexió,
llengua i panegíric, futur i esperança.

La meva por
i qualsevol contrició.

17-4-2011

Anna Canalda

2011-12-29T12:43:00.000-08:00

NADA

Me besas,
pero nada.

Tus brazos,
me rodean,
y nada.
Tus dedos,
AL BORDE de mi piel.
Tus manos,
y no siento.
NaDa.
¡Y no sientes NADA!,
¡de mí No SaLe nada!,
¡Nada, de nADA!
No sientes.
¿Quién siente?
NADie
Eso es: Nada.
No hay nada.

NADA EXISTE
TODO SALE DE LA NADA

No recibo,
nada.
No regalo,
ni derrocho,
no siento nada,

no me miras,
ni tengo ojos.

Ni te detienes,
aunque ni hay prisas.
Por decir que no hay nada...

Gracias, me dices.
DE NADA

NO TE MIRO.
TÚ NO MIRAS.
Como cuando no se encuentra NADA...
de nada.
Cuando todo falta...
no hay nada.

Nada.

POBRE DE TU

Et penses que ets l'únic,
que viuràs en aquesta casa?
Ai, pobre de tu,
d'aquí un bon grapat d'anys,
quan mitja vida t'hagi passat,
llavors neixeran els futurs
hereus de la teva llar...
Aquestes parets que veus,
aquest sofà on jeus,
ja han vist respirar
més de tres generacions d'amants...
Ai, pobre de tu quan t'adonis,
que després del teu cos,
no vindrà el judici final.

A LA PARCA

Et tinc por,
més pànic que tenir al davant un camí fosc,
sense fi.
Em fas més temor
que l'home del sac al nin.
Tan malalt poses el meu cor
quan et penso,
que encara no sé com,
te'm puc estar dirigint.
El dia que no tingui,
sentiments porucs...
m'aixecaré del llit
i et demanaré que vinguis,
sense fer-te d'esperar,
i que em cloguis els ulls,
per sempre,
i que te m'enduguis al més enllà.
Quan més hi penso més m'enutjo,
en no trobar sentit al meu alè,
no sé encara per què lluito,
ni per què, sabent que hi seràs,
encara creix dintre meu,
l'instint de viure més ferm.
Però tu hi ets,
tu divagues pels carrers.
Tu et presentes les nits que vols,
dintre d’adormides ments,
i en tornes a fer d'elles el que vols,
i pots fer que no agafin el son,
mai més.
Tu hi seràs,
sempre que jo en sigui conscient,
tu sempre camines al meu costat,
per tal de fer-t'hi present,
en un instant.
A tu, que ara et desafio,
t'he d'explicar també,
tot el que t'admiro,
malhauradament,
doncs la teva presència,
és tan poderosa,
que quan tu vens,
gaire no hi ha per fer,
per dir que res.

FETITXES INDÒMITS

Fetitxes indòmits,
fetge i vòmits.
Paisatges irònics,
diagnòstics dramàtics.
Sarcòfags, crepuscles,
pobres criatures...
les que et surtiran del ventre,
estirpades i dutes,
senyores i senyors!,
a l'espai dantesc!,
de mals i males sutures!,
de carrers enverinats,
de misèries engendrades,
de tantes i tantes llavors maritals!
L'aliment ja s'agafa del terra,
llençat per qui el desprecia,
desvirgat a base de passar,
per nombroses mans desganades,
nodrint nous insectes,
amb falses ales d'àngel!...
que volaran, no gaire alt,
escampant les mol•lècules de l'aire,
sembrant terror i fem,
fent veure que és glòria,
glòria de Déu.

Cèlia Marcos i Gimeno

2011-12-29T12:18:00.000-08:00

PUNTS EN SUSPENSIÓ

ESCENES

I

Sol ponent
darrere els núvols
mentre uns llavis
llepen uns altres llavis
i els seus mugrons de seda,
i somien vides vermelles
i trenquen pells
d'idees fosques.
Desperten desitjos,
desperten enveges.
Una és rossa i l'altra morena.

II

Presonera d'una nit
sense esperança,
d'un aire enrarit de pors,
d'un amor carregat de ràfegues.
Alço la mà fins a tocar
la lluna
i em canta lletres sense noms,
músiques sense sons.
Dins del mar
endinso somnis
en barques de llàgrimes
amarades de dol.

III

El cel és un vitrall
de núvols desdibuixats

Ran de l’aigua
els caçadors contemplen
l’horitzó.
Els seus cossos nus
envegen les onades
sense peixos, sense dol.

El cel és un vitrall
de somnis compulsius.

Colliré de les estrelles
algunes llavors, sense fressa,
per escampar-les pels núvols
i omplir de llum el cel.
T’ho presentaré a l’albada
mentre el roig il•lumina l’aigua..

El cel és un vitrall
d’enyorances sense retallar...

IV

Tot s’ha omplert de nit
i s’ha buidat de tu
i s’ han nafrat els peus
de tantes llàgrimes vessades,
i els ulls
de tants camins desfets.

I m'adormiré amb els colors

dels teus braços
que, com un paraigües de somriures,
inundaven els carrers guarnits de somnis.

Replegaré novament les ales
i deixaré passar alguns ponts de l'ànima.
Les desaré dins del cofre
dels pensaments dicromats,
dels records sense presència.

V
Alanina del meu cor,
sulfat de coure,
àcid nítric i clòric.
diamida de l’àcid oxàlic,
amida primària.

Butanona estimada,
Cianamida enyorada,
acridina, purina i cromona,
la meva fenilhidroxilamina
de l’estirol.

Extensiu i vel•leïtós sóc
de l’encís de l’imida càlcica,
de la nitramida i clorazida.

En un racó del teu cor
fes-me un petit recer
jo que sóc benzoat de metil,
radical benzil (bifenil)
difluor diclorometà,
potser bromur de plom i, de segur,
un hexa hidrogen ortosilicat ortoaluminat de sodi:
Et somio...

Albert Guiu Bagés

2011-12-28T05:15:00.000-08:00

Els versos del riu

Jesús Moncada em somriu des de lluny

però sempre és a prop,

com un poble enfonsat

del seu mirall de batec viu.

Gerard Vergés em fita i amb agilitat

d'au fluvial, aterra sobre meu

la mirada de perfums de taronja,

a la riba udola una lloba

la grandesa del cel i la terra

que m'abracen el camí,

vers la mar que ell tant estima.

Josep Igual remena un cafè lentament

al bell mig d'una Copla de Manrique

mentre contempla el seu salat final,

que li fa pensar en la vida, en mi.

Sebastià Juan Arbó decideix convertir-se

en tot allò que el va fer escriure,

aleshores per sobre les meves pells

hi navega la màgia creativa d'un mariner,

capaç de manar estols i estols de paraules

cantores i testimonis de la lluita d'una terra.

Andreu Carranza camina fins al límit de la riba,

em mira, es mira, el miro, ens mirem,

aleshores puja a la barca que em creua,

i comença a escriure silencis d'oliveres,

a dibuixar grossos ulls de mules,

a fer d'arquitecte d'una pàtria de terra autèntica

per la que lluità el seu pare,

per a la que ha escrit ell.

Joan Guasch i Torné

2011-12-26T14:36:00.001-08:00

Persianes

Recordo un temps de carrers calitjosos,
d'alès líquids i esguards amorosits.
Recordo el callat bes del cel i l’aurora
i el sol mig adormit desemperesint-se per llevant.
Recordo els petits balcons abaltits
i nuvolets de mosques de colors
zumzejant carregoses les migdiades.
Recordo uns llavis rosats i humits
cloent-se tremolosos
tocant a penes uns altres llavis de mel.
Recordo el misteri del somriure de la lluna
i la còsmica orgia nocturna dels estels
atapeint els límits infinits de l'univers.
I als folls amagats entre somnis de follia!
(Ah! I al príncep blau
fent feliç una noia solitària).
Recordo també la dolça princesa
de pits rodons i temptadors
esmunyint-se pel laberint dels meus dits,
entre el vel de la translúcida calitja
i el dibuix entrefosc de la persiana.
Recordo la pols dels carrerons deserts
i els rossinyols dormint, tot esperant la nit,
i grans mules avorrides
remugant garrofes en la fosca de les estables
i gossos badallant i mandrejant
sota figueres gegantines.
Recordo el bes dels teus llavis,
la seda dels teus cabells,
la malícia divertida de la teva mirada.
Ho recordo com es recorden
les tardes de diumenge de la infantesa,
llargues i peresoses
dissolent-se sota el llit, sota l’estora,
travessant l’ombra feixuga i lenta
de la persiana.
I els cossos nus ondulant-se
i travessar les hores feixucs,
dissipats per l'estiu mandrós.
Recordo també el brunzit de les cigales
decorant monòton la distància
mentre furtiva i silenciosa
entraves descalça a la meva cambra.
Jo no hi era.
Tu tampoc.
Ens havíem fos en la calitja del somni
del vast univers que era només
un núvol daurat d’encens i de llum.
Despertàvem sempre
tatuats per l'ombra de la persiana.
Pel balcó obert alenava el carrer tranquil,
adormit com els gats,
mentre llambordes i pardals es torraven al sol.
Recordo el bromerot que parlava amb les flors,
i les flors emmelades besar-lo,
deixar-se fer.
Recordo el veí que roncava
i el murmuri de fulles de les plantes dels balcons
que volien dropejar i no podien.
O potser era la melodia de la marinada, no ho sé.
I encara recordo els torrents nets,
prop dels carrers solitaris...
Recordo tantes coses que, sovint,
penso que no existeixo
i que només sóc un altre miratge
que s’esvaeix per les escletxes de la persiana.

Baltasar Casanova Giner

2011-12-26T11:48:00.000-08:00

La utopia aquella

Li caigué, el cop, sobre el genoll
I sentí cruixir la ròtula.
Per suportar el dolor
Pensà en aquells anys clandestins...

Baixava en força un altre cop.
Aixecà els braços. Se cobrí la cara.
Sentí el cruixit del colze.
... i dixà anar el record
rere les banderes roges i les utopies.
Llibertat! Llibertat!
La policia al servei del poble!

Un cop inesperat li feu cruixir les costelles.
En encongir-se de dolor, la barra negra
baixant en força
Li obrí el cap.

Des de terra el mirà, tu a qui servixes?
I posà punt i final a la pregunta en tancar els ulls.

Entre uns esbarzers urbans
Agonitzava ella.

Mario

Salta, Mario, salta!
I Mario saltava.
I la rondalla volava la jota.
I Mario feia petar les castanyoles
I girava al voltant dels músics,
L’enversador versava de torrons i asguilandos
I Mario saltava. En un peu. En l’altre.
Entre les balladores. Sol.

A la casa del costat
hi havia el crit esgarrat d’un xiquet.
I Mario, en un nus al cor, ballava i ballava.

La rondalla encara tocava quan lo plor va cessar.
I Mario rodava i saltava i feia petar les castanyoles.
Mentre, galtes avall, li rajava el plor.

Magda Guillén

2011-12-25T14:11:00.000-08:00

Lo terrible

Asir lo terrible de la vida,
comprender y exponerse a una misma historia universal,
dispersarse en la elegancia del guante que cae como pañuelo
impregnado de pasado, descubierto,
abierto en canal de localidades, de prudencia,
de acopio depositado en lugares cercanos y cerrados.

En lugar de abrir, siempre cerrar,
para volver a abrir y silenciar la duda,
lo plausible del aliento de Lou Andreas Salomé
y de Rilke, ese amor raro entre nubes de algodón infinitas,
de matriz partida y sinuosa, ausente,
espacio común vitalicio, intacto y compartido.

Abrirse para dejar pasos a la absoluta esencia,
abrirse al paraíso de lo terrible.

Volverías a dispersarte por el mar en nada.
Sobrevivirte y dispersarse porque sí, ahora cuenta.

Fraternidad

Hubo un tiempo para la fraternidad.
Fue como un obsequio continuado,
una metáfora de la vida.

Hubo momentos grandes,
épocas dramáticas también.
Hubo siempre para todos.

¿Habrá mañana también,
o tendremos que huir al extranjero?

Antoni Casals i Pascual

2011-12-25T02:05:00.000-08:00

PETITA SUITE DE LA TARDOR QUE ACABA

I
Com aquella olivera mil•lenària
que ens mirava, distreta, mentre rèiem
al seu voltant un dia de vacances,
anem pensant en els futurs que arriben
malgrat les inclemències dels presagis.
Més endavant, si s’instal•la un mal temps
i els averanys malignes
han d’acabar sent certs, riurem altra vegada
en recordar moments de placidesa
que, per moments, ens feien ser més joves.
Com si el temps no passés, com si la vida
es pogués resumir en fotografies.

II

Aviat vindrà l’hivern
i aviat les nits prendran
el lloc de les onades
als nostres somnis tendres.

Ja no sento aquells nens
clapotejant, ni barques
a la vora d’un port
de llum clara i diàfana.

Ara hi ha una muntanya
retallada en un cel
que es fa roig i de marbre.

I una vall travessada
per un riu i unes aigües,
univers d’esperances.

III
Viure, morir, perdent-se l’un en l’altre
Joan Vinyoli

Fidel a les creences dels ancestres
busques la salvació, un futur benigne,
compartit sota els porxos, i una estricta
lleialtat sense dubtes quan els vespres
s’anticipen i avisen de l’hivern.
I et saps perdut en tu mateix, conrees
desesperances breus i moviments,
obscuritats, llavors, i manifestes
espais vençuts per paraules quietes,
apreses en la nit que se t’afirma.

Brollen els àmbits que et fan perdurable.
Entre les cendres, versots que propugnen
una impossible i subtil innocència
moren, trofeus d’una albada perversa.

Jorge Acebo Canedo

2011-12-24T10:27:00.000-08:00

Notas para habitar Occidente

Quién reúne lo propio en lo prestado, espiga órganos atemporales, vasallo ante el trazo del barro, mientras labra el tiempo su oficio, quién reside en el hocico de las lluvias.
Qué yunque encorvado nos funde, la vértebra en su amura, quién trashuma con la navaja fielmente oxidada.
Apenas queda humear en la taza matinal de aquellos que nos conocieron, cuando se hayan drenado los calendarios.
No hay indicio puro.
Pensar hasta las últimas consecuencias se parece a esa vejez remada en las corrientes, que se agota sin distancias.
Progreso colmado de salitre, para qué romper en dos lo hecho y lo nunca por hacer. Para qué pernoctar de más, para qué abatir el sueño sin curtir la fatiga.
Latir rudimentario, que estallas en la boca del espacio, finaliza este exilio.
Espacio mental que nos diezmas, no has previsto las cañadas en tu desborde.

§

Sujeta a leyes extrañas sin rostro, alma que traficas en los páramos, qué importa el hombre que busca ser destino de otros.
Como tal, no puede atravesar sin atropello por lo que de un lado y de otro se encuentra. Esta vida quemará sus aranceles de paso.
Tú desciendes en ese lance de vegas arrojadas de los márgenes, escarcha producida en la metáfora sobre las salamandras, artificio del labio.
Tú desciendes, senda abierta, descombrada por el hechizo.
Seamos con los hombres hasta donde se pueda. Entonces, quedará salir de la piel con la que se nace.
Imprimir en ambos, ciegamente tal vez, esta tierra transitoria, y remitir un equipaje transparente que resucite en la siguiente generación.

Francesc Arnau i Chinchilla

2011-12-24T08:27:00.000-08:00

El castell

Als pirotècnics del meu poble

Ha arribat la gran nit, el colofó de les festes,
el públic a l’aguait ja espera els trons d’avís
al balcó de l’Horta. La nit és clara i neta,
aleshores s’apaguen els llums de les faroles,
les converses s’aturen com un estol de coloms
que s’aboquen a la plaça principal de la vila.

Mamprèn a il•luminar-se el cel amb les carcasses,
les primeres que són com uns ploris de foc
es creuen composant un bosc de llum fantàstic,
després vénen les cegues, aquelles que no veus
fins que arriben ben altes i esclaten en molts trons,
com els canons antiaeris a les pel•lícules bèl•liques,
que cerquen destruir els avions enemics,
però açò és pacífic i no té res a veure...

Hi ha a continuació la secció de les canyes,
més lleugeres potser, però també molt més àgils,
que dibuixen al fons de l’horitzó marí
figures geomètriques com un quadre de Braque,
i una pluja de fulles de moltíssims colors
s’emmiralla quan cau a les sèquies i als marges,
on el públic més jove roman bocabadat,
com si de sobte arribés la tardor tan desitjada
a un planeta utòpic d’un Sol estrafolari,
oníric, psicodèlic, magnífic i fantàstic.

La fragor va creixent amb bategades rítmiques,
sembla la percussió d’una banda de rock,
i s’escolten les turbines d’avions supersònics,
xiulets llunyans de trens, rotors dels helicòpters,
submarins i transatlàntics, que no fan cap soroll,
però els notes, els sents, com sents els terratrèmols
quan somouen el terreny anunciant el tsunami,
fins que arriba el moment on s’aplega a l’èxtasi
del final, on els colors són barrejats a la paleta
de la nit de l’estiu, el zenit, el sublim...

Anit tinguérem sort, el vent bufà a favor.

***

25 de juny del 2011

Ángel Granja Rodríguez

2011-12-24T08:16:00.001-08:00

EL DESFASADO

Me gustaría poder escribir,
sobre el amor, la luna y esas cosas
que para tanta gente son hermosas
porque son algo para conseguir.

Pero yo me tengo que resistir
y hablar de las espinas de las rosas,
de compañeros que llenan las fosas,
de aquellos que no podemos vivir.

Cantemos la realidad del obrero,
de su esfuerzo y sus necesidades,
de su caminar como un explotado.

Y de como se enriquece el banquero
y desaparecen las igualdades,
y haciendo esto me llaman... desfasado.

Quiero hablar de aquellos que están hambrientos,
que van caminando desprotegidos,
que van por unos pasillos perdidos
y sus quejas se las llevan los vientos.

De los emigrantes que están sedientos,
los que están con su esfuerzo doloridos,
de aquellos que lucharon convencidos,
por un mundo nuevo, sin descontentos.

Recuerdo para aquellos guerrilleros
que lucharon contra los poderosos,
dejando su vida por el sembrado.

Contra los estúpidos pregoneros
que alimentan a los facinerosos,
como insulto me llaman... desfasado.

Porque las injusticias me rebelan
y me defiendo contra este sistema,
porque sé la solución del problema,
del porqué, si protesto... me encarcelan.

También entiendo que a ellos les duelan,
cuando mis denuncias minan su esquema
y les hace que pierdan esa flema,
al escuchar si mis razones vuelan.

Si voy gritando contra la opresión
que hace más ricos a los poderosos
y procuro ayuda al que tengo al lado.

Si como obrero no tengo nación
y alzo mi puño contra estos mafiosos.
Me encanta que me llamen... desfasado.

Manuel Méndez

2011-12-24T08:12:00.001-08:00

Aquella noche
me quedé con la hoja en blanco,
después de tanto tiempo
defendiendo la certeza de su ortografía.
la pureza de su encantamiento.

Y limpié el estribo,
y cabalgué por el blanco turbio
de una frase maltrecha,
entonces no pude, amor,
devolver tu devoción
hacia mi cuerpo,
que adoras.

¿Dónde están las almas que conocí?
Los cuerpos,
¿dónde?

¿Dónde duermen, insomnes?
¿Dónde el tuyo y el otro?

Y cuántos más.

¿Dónde?

Las volátiles volutas se fueron.
La garganta ronca.
El pecho horadado,

Como ella,
como él,
se fueron en silencio.

Gritando con todas sus fuerzas.
En una contradicción inmisericorde.

Mientras…
Observas como desaparece de tu inmediatez,
cómo regresa a su lejanía,

el humo que guiña tus ojos.

Fede Cortés

2011-12-24T08:09:00.000-08:00

La vida passa

Cada dia igual
i “todas las noches lo mismo”
Rutina fatal
que ens fa creure que res no avança.
(“La mediocridad es un timo”)
Però avui m’he adonat que el temps passa,
malgrat el fàstic i l’avorriment,
i he vist que en tens més que jo de cabells,
però són tots blancs
(“Las nieves del tiempo plateando la sien”).
Conserves la mirada franca,
rere els ulls continues somiant.
Però el temps t’ha escrit a la pell
els seus inesborrables missatges,
i potser per tot això no hem volgut
reconèixer-nos mútuament.
Val més conservar el record viu
del nostre amor senzill i novell,
i oblidar les despulles que resten.
“Pasa la vida”
canten Pata Negra (tot rient?).

La dimensió desconeguda de la pols

Polseguera.
Ratxes de vent en totes direccions.
Agulles de gel a l’esquena.
Udolar de llops, rugit de lleons.
La ranera
de la mort, esmorteïda,
ressona en les meves orelles
com milers i milers de bombolles de sifó
gegants i obeses.
Angoixa.
Les ínfimes partícules d’arena
puden a sofre
i viatgen fins la gola resseca.
Infinita set.
A l’horitzó, amb les mans esteses,
envoltada de trons,
la teva estilitzada silueta
és l’únic far que em guia
enmig d’aquesta enorme tempesta.
Però mai em faràs cas.
Per tu només és una lluïda festa
on desenes de parelles ballant
aixequen una lleu i divertida
polseguera.

Una certa esperança

S’apropa el temps de la gran foscor.
La tardor es precipita, lenta,
desprenent olor de rovellons,
cap a la nit infinita i freda.

Es pressenteix la flaire de la neu
i un hom ja es veu amb el moc penjant,
les orelles plenes de perellons,
els dits gelats i les galtes ertes.

Silenci de gel. Lentitud de neu.
Les rates panades hivernant.
La nit estelada anuncia el glaç.
Al foc, crepitar melodiós de troncs.

Arriba el moment de mirar rere teu.
Arriba el moment de recapitular.
Arriba el temps de repassar les lliçons.
Arriba el dia que cal afrontar
la realitat i ser plenament conscient
que, vulguis o no, t’han abandonat.

Només resta confiar en el seny del futur
perquè l’amor, com la primavera,
sempre torna quan menys se l’espera.

Suposant que passis l’hivern.

Jordi Pijoan López

2011-12-24T08:07:00.000-08:00

LA MÀ ET TREMOLA

Acaçant al drac corres el perill de convertir-te en drac... O quelcom semblant sentenciava un filòsof que no ve al cas. I així t’ho indiquen els somnis que tens, dormint o en vigília, tant se val. Sents l’arma al costat i no tens clar que la puguis mantenir ferma a la cartutxera. Dubtes que en totes les teves bales puguis aconseguir que el foc es mantingui dintre la baina, només latent i sense crear cap petit infern particular. I tens temor perquè tu pots exercir de petit dimoni puntual. Tens temor de tu mateix en un mal dia que no siguis tu. O això penses per disculpar-te, tros d’hipòcrita! Tu ets tu.
I si no t’ho creus mira’t a l’espill i boça! Perquè vols desenfundar i ser tu la justícia. Ja ho deia Dirty Harry, el teu mestre filòsof, que no hi ha res dolent en disparar si hom dispara contra persones que s’ho mereixen. Però qui s’ho mereix? La mà et tremola tot pensant-ho.

PUNYS DE FERRO

Punys de ferro, guants carregats.
1 a 20 en contra teva i el destí depèn de tu, perquè tu te n’has encomanat.
Els corredors d’apostes et fan befa i es quedaran amb un pam de nas.

La glòria del combat; per la porta del darrera t’hi colaràs.
I què?, si les aparences seran les mateixes.
¿Perquè quan els herois no són de postal, de cromo, de fotografia...?
Pura façana.

Que no et parlin d’herois que poden acabar clavats a la creu en l’anonimat,
quan fins i tot per morir hem de fer trampes.

Víctor Canicio Chimeno

2011-12-24T07:51:00.000-08:00

METÁSTASIS (VEINTIDÓS POEMAS)

para Cayita
en Estocolmo

LAS AES FUNDADORAS

nacidas en las Selvas del Idioma
anduvieron por ellas admiradas
sin saber aún a dónde iban

curiosas y desnudas
hallaron consonantes y crearon
lAs pAlAbrAs

MEDITACIÓN DEL PÉNDULO

el péndulo se aleja
luego vuelve

así hasta que se para
y nos separa

AVENTURA FRUSTRADA

entra el revisor
dispuesto a todo

y tú
tonto de ti
llevas billete

EN LA ARCADIA FELIZ

cada vez que Cupido
falla el blanco

las flechas del carcaj
se le sonríen

APRENDIZAJE DEL INTERRUPTOR

sólo dice sí o dice no
con ciega intermitencia programada

nacido en occidente
no conoce matices

CANÍCULA CUATRO

hace calor
sudan las palabras
agostadas

los teléfonos móviles
se toman un respiro

MÁS OTOÑO

vuela otra hoja de una vida
escrita fugazmente junto a ti

no fuimos ni siquiera
un texto presentable

COSTUMBRES DE LOS PULPOS

al tener ocho brazos
con ventosas
a los pulpos adultos
les cuesta separarse

por eso son reacios
al trance tremebundo del abrazo

OTRO CRIMEN

sin un móvil siquiera
que llevarse al oído

tan desconectado
que no existe

LUNÁTICO

ático lejano del poeta
para ver la luna
más de cerca

DEVORACIÓN

la palabra alimenta
y se traga al autor

DEL CARÁCTER

tú eres mi carácter
adoptivo

bipolar
deprimente
conflictivo

muy especialmente
mientras vivo

NÚMEROS Y LETRAS

hay números que sueñan con ser letras
igual que los romanos

al cero le complace
verse confundido con la O

el uno tiene vocación de A
donde todo comienza

a los doses les gustan
sonoras compañías

el tres es flor vocal
ensimismada

y pi se enorgullece de sentirse infinito
en su propio lenguaje

OTRA SOLUCIÓN AL INFINITO

las líneas paralelas de un poema
se encuentran al leerlo

LOS MISTERIOS DEL TIEMPO

¿dónde se alimenta
el tiempo que madura entre nosotros?

¿cómo pasa
y existe?

¿donde yace
cansado de joder?

PASAPORTE DE POETA

este pasaporte de poeta
permite traspasar ciertas fronteras

andan los versos de camino
buscando quien los lea

SIGLO XXI

cómo es posible
funcionar sin pilas

ser
sin batería

estar desconectado y consumido
carente de un sistema
que llaman energía

VALOR DEL CORAZÓN

un día el corazón
se plastifica

sin saber muy bien
qué documenta

BIOGRAFÍA DE UN POEMA

nació una noche de insomnio
prolongado

su cuna fue un papel
su padre un lápiz

trató de ser feliz
sin saber siquiera lo que hacía

cayó al final en el olvido
y falleció de viejo

SILENCIO Y GRITO

en silencio las cosas sucedían
muy a gusto

tenían
lentamente
su sentido

alguien gritó después del primer rayo
sonó también un trueno
y se rompió el encanto

VIVIR ES UN ARTE ENDECASÍLABO

nadie sabe que siempre es consumido
se gasta con el tiempo y no se admira

ÚLTIMAS CARICIAS

piel abandonada al tacto perezoso
de un sol de mediodía

por ella se pasean
las moscas de noviembre

Heidelberg / Sant Carles de la Ràpita
diciembre 2011

Lluís Calvo

2011-12-24T07:42:00.000-08:00

Dos poemes d’Estiula (Labreu edicions, 2011)

http://www.youtube.com/watch?v=T4GFCnibUDQ&feature=related

Som expulsats del món i en som, tan sols, espurnes
que s’alcen en un clos de solitud.
Un somni astut, que vola i xiula i canta,
ens aplega en un calze amagadís
que s’alça en nom del Tot. Qui pogués, en l’abisme,
conèixer-ne l’ordit! Fórem com ell, un dia,
i ara en busquem l’encís. Tan fràgil i llisquent
que, abans que puguem heure’l, ja és pols enmig dels dits.

A Llentes i Estiula, a la Riba i l’Auró, a les Ajagudes i la Garsa, volen els corbs, floreixen els blauets i s’entollen els camins. Des de la carena totes les masies caben a la mà. Els antics ramats són ara un únic bel. I tots els rocs el mateix roc: marga, gres o còdol. I els pins? I els terrampers?
El nostre pensament és més ràpid que la llum. Podem anar on vulguem, en un instant que fulgura i s’enfuig. Romandre aquí és el màxim encert. Parlar-ne, el revers de la indiferència. Tu esculls, al capdavall, la senda alada: sempre impredictible, desobedient, excepcional.
I per anar als Rasos de Tubau tira pel dret. Hi arribaràs en poca estona, si cap marrada –o aligot– no t’hi distreu.

Alfredo Gavin

2011-12-24T07:37:00.000-08:00

UNA HISTORIA DE PLAYA O DE GUERRA

Yo aquí tumbado en la arena contemplando

un avión a reacción,
que allá arriba en el cielo distante
va dejando una estela de humo
que se borra en un lenguaje intermitente
de signos blancos
en un azul de cerámica impoluta,

pensando qué pensará ese piloto solitario,

¿deja migajas de humo
para saber volver?
¿o para que alguien le siga?
¿señales apaches, avisos de una inminencia?
¿telegrafía su soledad?

Lanzado a reacción,
¿qué urgencias lo precipitan?
¿queda su vida ordinaria paralizada,
suspendida, resuelta,
por la intensidad del instante acelerado?
¿se desvanecen las idiocias del vivir en la tierra?
¿se olvidan más rápidas las ofensas?

Allá arriba,
¿nos ve dolorosa y específicamente pequeños?
¿nos lee también como un lenguaje sin codificar
de signos abigarrados en la arena?

Envuelto en la estridencia del sonido supersónico,
¿somos para él una imagen de silencio y placidez?

¿acaso él no ha estado alguna vez en la playa?
¿acaso no sabe de la incontinente basura mental
que histérica se propala en los gritos de la gente?

Allá arriba, pienso,
un caballero del aire
y aquí abajo un barrigón de playa,

allá un ser lanzado hacia el espacio
y aquí un espacio quieto y sudado,

allá una acción de infinitas significaciones,
aquí una insignificancia de cercadas pasividades,

allá un silencio abismado y profundo y solemne,
aquí un ruido vulgar, grosero, insoportable,

allá un cielo y aquí una tierra.

¡Dios mío,
que nos tire una bomba,
caballero del aire,
a esta masa de
cobardes de la arena!

DROGODEPENDENCIA

No sé qué tiene
el oxígeno
que engancha a todos.

No hay mono más terrible,
que el del adicto cuando siente
que escasea
y no llega el suministro.

El oxígeno,
esa sí que es una droga dura.

Los otros monos
-coca, jaco, alcohol-
no diré que sean de peluche,
son terribles, infernales,
pero, reconozcámoslo,
son menos agónicos,
menos definitivos.

Comparativamente,
son simulacros, juegos
para aplazar la muerte.
El oxígeno es más exigente.
Aunque ligeramente contaminado
es la verdad en estado puro.

Te ata a la vida,
esa realidad implacable en la que estás tú,
en la que no puedes dejar de estar tú

y en la que existen ratas, moralistas,
traiciones, suciedades,
conciencia, lucidez,
callejones sin salida,
corazones rotos,
putas tristes, peces muertos,
calaveras con esmoquin,
representantes, drogadictos,
mentiras centrales, verdades periféricas,
imbecilidades compartidas,
miserables cobardes, pelotas,
seres de este mundo,

y de nuevo tú, indefenso y con las manos vacías,
con todos los infiernos de todas las gentes de todos los días.

Sí, droga dura el oxígeno.

Iván Díaz Sancho

2011-12-24T07:25:00.001-08:00

Frente a la indignidad, el tartamudo

Y tanta sangre monta tanto cerdo
con el dólar ahumado, a pata coja,
quebrada en el valor la cuerda floja,
que hebilla no de oro el hombre cuerdo.

Cordura desatada en el desierto
en aras de lo líquido, la toga
en cortes de infección, la tela en boga
que nos liga de fútbol su oda al tuerto.

Y toma del pastel el tartamudo
la nata ya cuajada por el vientre,
la flor evaporada en un embudo.

Pues si duda de un miembro que anda ausente,
le burlan la palabra a lo cornudo,
mirándose la orgía sin que entre.

Kyoto, diciembre de 2011

Rafael Haro i Sancho

2011-12-08T12:04:00.001-08:00

Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada”

Salvador Espriu

Avança la tanca que amb el cor llampega,
posseïda d’amor, l’ ànima anima
el farcit cos, tremolós d’anys,
poruc de tot, buit de seny i només ànsia,
caminant cap al feixuc barranc
on el desig s’aboca.
Cansat de nos, d’afectes sems,
de jornades semblants on s’enyora el son,
la part més lúcida del llit
on no es tem el desengany,
ni el plor, ni la mort.

I totes les apostes,
els il•luminats colors de vida,
llampants espurnes d’un cor que batega,
esdevenen caduques arnes
on diposito encara
màgiques creences,
passions inútils
i una fútil esperança d’amor pur.

Agustín Calvo Galán

2011-12-08T11:48:00.001-08:00

http://proyectodesvelos.blogspot.com/

Josep Igual Febrer

2011-12-07T16:52:00.000-08:00

QUATRE POEMES

NATURA MORTA

l’oli de dues arengades deixà
les siluetes
al paper d’estrassa
oblidat en una prestatgeria corcada.

un polsim d’estalzí negrós ha afegit,
a la part inferior dreta,
una creu, inclinada
com un arbre en el vendaval.

guardo la troballa
- dèria de congruències?-
a dins
la bíblia interconfessional.

AIXÍ COM CELL QUI CERCA...

Així com cell qui cerca
el brogit més pur a les palpentes,
t’espero en el passadís del somni
on les fronteres es desdiuen
de la frontalitat impenetrable.
Assajarem destres provatures de fluïdesa
sense esquinçada ni malentès,
despresos de la lletjor d’esperar cap torna.

O TEU SILENCIO

Eu quero oir o teu silencio
amb ecos superposats
dels llavis que t’han habitat
els ocres i el brot de roselles.

Eu quero oir o teu silencio
de granits antropomòrfics,
fressa de sedes incògnites
i espasmes mig emmordassats.

Eu quero oir o teu silencio
altre cop ( el cap adorable al pit),
el vibràtil salconduit
per arribar a demà confiadament.

APUNT DEL NATURAL

flueix el pardal
sense consciència
de congruències
ni voluntats de relat.

la branca tremola
quan parteix.

Sergi Quiñonero

2011-12-07T16:40:00.001-08:00

Finalmente,
me doy cuenta de
que la vida es
como
un pedaleo en
monociclo,
mientras haces
malabarismos con
cinco naranjas
en tus manos.

Todo va bien,
lo estás logrando,
y, de repente,
sin esperarlo,
se te pincha
una rueda.

Gener 2011

Un enorme gripau corredor a la carretera, ni s'immuta davant els llums del meu vehicle. Després d'uns moments de dubte m'aturo, faig marxa enrere i el recullo.

Ara viu als camps que envolten casa meva, prop d'un salt d'aigua que a l'hivern fa carenes de glaç.

Octubre 2010

Emigdi Subirats i Sebastià

2011-12-06T12:39:00.000-08:00

De nom Cristòfol, homenatge al cavaller Cristòfol Despuig
COL•LOQUI EXTENS SOBRE NATURA I PARLA

Jo, Cristòfol Despuig, cavaller de raça, tortosí d’esperit i català d’ànima, em veig en cor de donar inici ací a una xerrada intensa sobre el temps que ha passat i que passa; mentre trepitjo els carrers de la meua ciutat natal tan aimada, i enraono amb cura sobre la història passada i altres afers de casa amb uns bons companys que amen les lletres i la llenga d’ací. Confesso els meus anhels perduts, i no m’estic de fer ús del ben noble ars poetica per cantar eixes glòries passades de la gran Corona nostrada, que a la vegada admiro i enyoro.

CRISTÒFOL

Cristòfol, jo, de més noble estirp hereu,
Fill d’una urbs amb llustrosa cultura,
Canto al passat car el present ja temo,
I el diàleg de tots els temps enceto,
Per eixos angosts carrers que tant adoro.
Flairo l’enyor dels antics reialmes,
Nodrits de glòria per terres i mars.
Eixos estendards patris tostemps llueixo
Encara, arreu d’orient, d’allà i d’ací,
Que allò aliè mai no m’és ben propi.
Sóc present, llavors, en l’ahir tothora,
Amb llurs llenguatges ancestrals,
Immensa recança sento pels jorns d’avui,
Quasi vençut per gens amats veïns,
Et dulce et decorum est qui per patria mori[1].

De més noble nissaga, Despuig, sóc jo,
Embrió d’herois d’eixes contrades
nostres, que amb tanta força reviuen
milers de suaus tonades de dolçaines,
al so humit que mana el flumen[2] pare,
Les sensacions d’ací són les que anoto,
Unes humils vivències del jorn a jorn,
Que provenen dels pretèrits temps
Del gran Abu Bakhr, lloat fill d’ací,
filòsof del món sencer un dia.
Adéu a la set dels gegantins savis,
Que pels escaients arrels moriren.
Siau[3] als grans relats de la història,
Que la llemosina veu sabé escampar
Amb el seu tan sa orgull de mare.

Despuig, Cristòfol, jo, el foraster no entén,
Ni la seva gentil llenga[4] podria mai
Amb prou pulcritud fer-ne un ús escrit,
Car sense sentit romandria allò que ha estat,
En secula[5] dels temps, de les generacions, el pa.
Potser sóc rancuniós com tots imagineu,
No se m’han exhaurit records en la distància,
Voldria treure els mots que em donin bona veu,
La nit d’avui, tan plena de constància i d’anhel
Que endemés puc enraonar d’afers de casa.
Veig poca lluminositat en hores de foscor,
Em ve el sabor d’aquella aigua que encadena,
Enlaira allò que en mi queda de serena
Gentilesa, reticent d’allò que he tocat,
L’anhel de gelosia d’uns déus sense ventura.

Qui més que Despuig llegir un romanç podria,
Pretensiós de voler ser i clos laberint,
I palpo amb la part tendra de les mans
L’ésser tenaç en què em vaig convertint.
Car més dur l’engany la passió pot fer.
En el presagi irrefutable, em basta
La impressionant alçària d’un llorer,
Que arrela als camps dels humans en casta.
Que ací nascuts conreen i fan digne
Dels Costums Dertosae el bell parlar.
Concòrdia recerco en l’escrutini,
En va obrint els ulls perquè endevini,
De quina fosquedat sóc resplendor.
I ja no disposo síl•labes per aprendre,
Romanc deixat de mots, m’esvaniré.

Qui diu, Despuig, si l’impuls que m’embriaga
Omplint-me d’hipèrboles, no és la por?
Que em deixa mal regust i llavors m’amarga
El paladar, en un gran paradigma on jo,
No em guardo mai de presumir grandeses.
Contemplo i m’esforço per retrobar el lloc
Antic del paradís irreal, ple de riqueses,
On regna l’aire, l’aigua i el foc.
Natura cent per cent i plena d’encant!
To be or not to be[6], que escriurà el geni!
Lloat sigui el temps quan en Llull guarnia
d’una adorable follia el pensament,
Fruit del ben pensar de la història guanyada,
Rubrico el desencant, saviesa acabada,
Allò que ell creà, l’home a galops desfà.

[1] Frase llatina que significa: I dolç i decorós és qui mor per la pàtria.
[2] riu
[3] Pretenc jugar amb la paraula adéu-siau, que he introduït en dos versos cap a dalt.
[4] Durant l’obra “Els Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, es fa ús de la paraula ‘llenga’ i no llengua.
[5] Escursament de la frase llatina “In secula seculorum”, que significa pels segles dels segles.
[6] ‘Ser o no ser’, famosa expressió usada per William Shakespeare a la seva tragèdia ‘Hamlet’, que és una de les quotacions més conegudes de la literatura de tots els temps.

José Ángel Hernández

2011-12-06T10:24:00.000-08:00

Inicia la semilla
la ofrenda de su transformación
sin luz,
en silencio.

****

¿Qué pudo
la palabra
contra su erosión?
¿Qué pueden
sus cenizas
sino cegar?
Concedamos sus lunas
—restos de interrogantes—
al deshielo.

Cerca llega
una voz esquilmada.

****

Profundidad
de la nieve,
nuestros ojos.
Todo muro,
caligrafía
de sombras.

De Pavesas. (Inédito).

http://favorablespoema.blogspot.com/

Juan Carlos Elijas

2011-12-06T07:33:00.000-08:00

TODO EL MUNDO AL SUELO

Hoy, veintitrés, febrero:
las horas en que España
fue cañí, fue una caña,
fue teja, fue Tejero.

Cuarenta años de suero
- la gafa se me empaña-,
de libertad tacaña
a ojo de buen cubero.

Al Congreso, bigornio,
entró como un Torrente
con fuerza de tricornio.

Coronel de picota,
demócrata indecente:
caballo, rey y sota.

Júlia Costa

2011-12-06T03:49:00.000-08:00

La segona estrella a la dreta

T’adorms entre els llençols de seda blancs
Quan el dia ja se’n va, somies
I somies en què apareix el noi vestit de verd
Et demana que l’acompanyis just allà
A la segona estrella a la dreta
On els somnis es fan realitat
T’agafes amb força i coratge a la seva mà
Tanques amb força els ulls i veus que voles
Et sorprens parant sobre les manetes del Big Ben
La segona estrella a la dreta, sospires
Et mires i et veus com una nena
A punt de tocar l’estrella i sense mirar enrere
Comences a veure un gran vaixell pirata
Les típiques sirenes que se t’acosten i et fan la punyeta
T’agafa de la mà un petit nen que et diu guapa
T’adones que li comença a créixer el nas i no et sorprens
Endinsant-te dins la selva escoltes: Hakuna Matata
Somrius i veus a un lleó convençut de ser rei
Un aire dolç se t’encomana i el respires
Descobreixes que no és res més que l’amor
L’amor d’aquell home que es penja de lianes
El mateix amor que aprèn a compartir aquella Bestia
Aquell petó que desperta a la noia que porta temps que dorm
I mires enlaire i veus aquell Aladin enamorat de la seva Jasmin
Et trobes la sabata de cristall d’aquella noia que marxa puntual
Tot ignorant-la arribes al bosc on hi ha aquella petita caseta
Set homenets fan les feines de la casa mentre una noia presumida
Seu en una cadira a prendre el te, i tu que penses quina enveja!
La fada emprenyadora decideix que toca despertar
I t’acomiades amb un càlid somriure
Prometent que tard o d’hora tornaràs.

http://trossetsdemijulia.blogspot.com/

Juan González Soto

2011-12-06T03:10:00.001-08:00

Glòria Fandos

2011-12-06T02:50:00.000-08:00

UN ALTRE ESTIU

Quant el vent pentina
els cabells del sol,
sempre igual i diferent,
es marceixen les roses
i floreix l’amor...
Esclata la llum
i tot és claror.

El nen petit que juga
a la frescor del parc,
cau i s’aixeca, plora i se’n riu.

Recorda el passat
un vell que se’l mira
nostàlgic i trist...
La seva mirada es perd
a l’aigua dels llacs,
dels rierols i els rius.

L’altre dia era com ell.
Qui s’ha emportat el temps?
Només ha passat per davant seu
i no s’ha aturat...
Sense voler l’ha seguit,
on ha anat? A cap lloc.
Allà hi és, sol, vell i cansat,
assegut a un banc,
se n‘adona que en un vol
la vida ha fugit...
Mirant al nen que juga
sospira i somriu.
I pensa, és un altre estiu.

Els estius passaran,
i un any, demà,
aquest nen que juga
estarà com ell,
assegut en aquell banc
i mirarà com juga
un altre nen...
Serà un altre estiu.

TEMPS DE RIQUESES

Temps de riqueses
se m’esmuny entre les mans,
alegries i festes, espurnejats
de focs artificials i purpurina,
llamps que s’allunyen,
sentiments que s’apaguen,
formen un silenci reparador,
són matinades assolellades
o emboirades, on es vessen
les tristeses...

Una vida llarga i cansada,
on cada dia que avança
em cau un pes més
sobre l’esquena,
i em pesa al cor...
he de trobar la força
per seguir el camí,
on jo mateixa veig
la meva ombra que se’n va
i jo em quedo mirant...
com s’allunya.

Mai a Tortosa hi haurà un futur
de tortosins absents,
estarem tots junts, units,
per un riu de la vida,
on la Santa Cinta ens guiarà
per un camí d’estels
i d’esperances...

Els records es difuminen,
perduts en el temps,
dia a dia Tortosa
té un present, que floreix
a mans plenes.

Al món no hi ha guerres,
ni conflictes i al cel
s’obrirà una escletxa
deixant pas, tant sols,
l’amor i la pau...
Quin somni...
només és un somni,
un somni de poeta.

Glòria Fandos

III Mostra Oberta de Poesia a Alcanar: Relació de poetes participants i bases

2011-07-23T03:23:00.000-07:00

POETES PARTICIPANTS A LA III MOSTRA,
PER ORDE D’ARRIBADA

1. Glòria Fandos
2. Júlia Costa
3. Juan González Soto
4. Juan Carlos Elijas
5. José Ángel Hernández
6. Emigdi Subirats i Sebastià
7. Sergi Quiñonero
8. Josep Igual Febrer
9. Agustín Calvo Galán
10. Rafael Haro i Sancho
11. Iván Díaz Sancho
12. Alfredo Gavin Agustí
13. Lluís Calvo
14. Antoni Casals i Pascual
15. Víctor Canicio Chimeno
16. Jordi Pijoan López
17. Fede Cortés
18. Manuel Méndez
19. Ángel Granja Rodríguez
20. Francesc Arnau i Chinchilla
21. Jorge Acebo Canedo
22. Magda Guillén
23. Baltasar Casanova Giner
24. Joan Guasch i Torné
25. Albert Guiu Bagés
26. Cèlia Marcos i Gimeno
27. Anna Canalda
28. Josepa Ribera Vallès
29. David Ruz Guiu

BASES

Objectius:

Aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències.
Posar-los en contacte entre ells i amb el públic d’Alcanar.

Possibles formes de participació:

1. Enviament d’un enllaç a un vídeo, amb una durada màxima de 3 minuts, de recitació poètica a mostrapoesiaalcanar@gmail.com.

L’enllaç serà publicat al bloc http://alcanarpoesia.blogspot.com

2. Participació a la lectura pública que tindrà lloc a Alcanar el dissabte 24 de març de 2012.
(Enguany es tancarà, per capacitat organitzativa, a un màxim de 40 participacions, per rigurós orde de recepció dels poemes).

Terminis:

Enviament de propostes i textos (durada màxima de la lectura 3’), en format rtf (Rich text format) que seran recitats abans del 31 de desembre de 2011. Els textos s’aniran penjant al bloc creat a l’efecte. També els enllaços als vídeos, cas que la participació siga en vídeo.

Els poemes han de ser originals i no sotmesos a drets d’autor, l’organització d’este certamen declina qualsevol responsabilitat en este sentit.

Premis:

Per tractar-se d’una mostra no hi haurà premis, però els autors i autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
Tots els participants rebran un diploma de participació.

Qualsevol circumstància no prevista en estes bases serà resolta a criteri del Comitè Organitzador.

Ho organitza:

Comissió de Cultura Ajuntament d’Alcanar

Hi col•labora:
Biblioteca Institut Sòl de Riu
(Vinculat al Certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres, que organitza l’Institut Sòl de Riu, d’Alcanar)

Descarrega't el llibre de la II Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

2011-04-04T14:30:00.000-07:00

https://docs.google.com/viewer?a=v&pid=explorer&chrome=true&srcid=0B9WoR0gLHlgBOTE0OGE3ZWEtZGQ3ZS00ZmY1LWIzOTEtMWIxMDIwZDc3OTE1&hl=en&authkey=CJ_88PQG

LA II MOSTRA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

2011-03-20T14:03:00.000-07:00

Alcnar Televisió ha fet un gran servei a la Mostra. Des d'aquí volem expressar el nostre agraïment.
Accés a les recitacions dels poetes que van participar a la lectura pública:
http://www.youtube.com/user/AlcanarTV?feature=mhum#p/u

Avui Mariola Nos ens ha fet una entrevista per a "Anem de bòlid", que s'emetrà segurament el proper dimarts. També volem agrair-li la seua presència, recolzament i les fotografies. Entrevista a partir del minut 15. L'enllaç: http://vimeo.com/21687836

Fotos: Biblioteca Pública Trinitari Fabregat

Presència, que agraïm afectuosament, al Canal 56:

Alcanar II Mostra Oberta de Poesia d’Alcana 19-03-11. from canal56 on Vimeo.

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/384302-39-rapsodes-a-la-ii-mostra-de-poesia-dalcanar.html

PROGRAMACIÓ DE LA MOSTRA

2011-03-03T06:38:00.000-08:00

Tomàs Camacho Molina

2011-02-13T11:21:00.000-08:00

EN MI ACABA

Als jóvens

És tan bell el que feu!...
…I tan impossible.

Aquesta alegria del jove:
alcohol i festa,
i ni ombra de la mort.

Feliços, pletòrics, units
per la música tribal dels dissabtes
o els diumenges.

Cossos conreats
en el nou ritual
de la fibra, de la carn activa,
sense lament de malaltia,
sense ombra de mort.

Aquesta finestra indiscreta
em permet apropar-me
als vostres cossos
sense cobejar-los.
Sóc feliç sabent
que esteu vivint
com un dia
potser vaig viure jo.

Amb un punt de bogeria
i molts d’inconsciència,
quan el camí no tenia més ombra de dubte
que la de l'arbre que acull i refresca,
quan el record dels meus morts
no pesava sobre mi,
quan l'insomni del dubte perpetu no aguaitava.

I m'arriben ressons de cants innocents,
de cants malenconiosos,
de cants d'una nostàlgia
entre la balada i la nana,
amb l’empremta d'una cultura agrària
llaurada en el si de les tavernes
o les diminutes places
de les viles assolellades i fins i tot àrides
de l'estepa castellana.

El ritual que s’apunta per conjurar la mort.
M'arriben fotos dels meus companys
que amb el pas dels anys
van tenint en els seus rostres
l'esgarrapada del temps
i anhelen el refugi del record,
d'aquells anys feliços
en els quals gairebé tot estava resolt
perquè no hi havia més que el que hi havia,
tampoc menys.

Ara, aguaitats per les obligacions,
corcats per les ambicions,
vivim lluny de la font
on rajava l'aigua pura
i de l'ombra de l'arbre,
lluny dels bancs de la seducció,
quan les paraules creixien
tallades pel diamant del desig,
quan tot el que esperàvem
era el sabor d'uns llavis,
tot present, com el préssec
que es va desfent sense pensar
en el matí ni deixant un llast de passat.

Alberga el meu cos un gran cansament,
divago tot el dia
i quan arriba el moment de llaurar
em venç el somni.
El treball proposat es posterga
i no passa res,
pot esperar o no fer-se,
ningú se n’adonarà,
perquè el projecte que he escollit
només habita en mi,
i en mi acaba.

Vegeu recitació a:
http://www.youtube.com/watch?v=UeZAqXY89HE&feature=player_embedded

Carles Vall Martí

2011-02-13T11:18:00.000-08:00

A la flama del far

Avui sóc
una ombra
gràcies a la
teva llum.

Sóc una fulla
gràcies al
teu arbre.

Sóc un oblit
perquè al teu eco
només hi
ressona silenci.

I sóc pedra
amb les pedres
del camí.

I sóc ocell
a la flama del far.

A la terra unes paraules

A la terra unes paraules,
algun mot, un verb,
un adjectiu, tres accents,
paper i tinta, somiar
amb els ulls oberts,
tocar de peus a terra
sense calçar sabates de plom...
Aturar-se per sentir la vida,
per tenir-ne consciència.
No estalviïs temps
mai no seràs ric de temps.
El temps sempre és una
guillotina que acaba tallant...
El seu tall sempre
talla cor i vida...
Que la infusió de la tassa
es mantingui sempre tèbia.
No hi posis massa sucre
et disfressarà la realitat,
si es que hi ha realitat.
Freda, només serà un
impacte a la teves dents.
La vida és com un camí
de vidre, tot es pot trencar.
Si es trenca, cada trosset
de vidre és un sol o una lluna,
o el trosset d’un camí
que ja no serà...

Des de la cala...

Des de la cala
et mires el món
i el veus.
Abraçada pel mar,
dialogues amb ell.
El silenci destil•la
vida dintre teu.
Dibuixes somriures
que es fan gavines
i s’enlairen fins
la celístia dels estels.

Des de la cala
tot t’arriba
amb l’onatge
l’almívar de la sal
conserva records
i vivències amb
la virginitat del
pas del temps.

Des de la cala
els sospirs fan
navegar el teu
vaixell de paper,
i arriba a la platja
neta, les petjades
d’altres viatges,
altres marees,
petxines sense
metàfora, el vers
que obre el ulls
cap al far.
Des de la cala
la dansa dels sentiments.
I danses al ritme
de l’alegria, i al
pentagrama de
les il•lusions,
cada dia una
nova cançó.
Respires amb l’alenada
de la posta de sol,
i et mires el cel
sense fer preguntes.

Des de la cala
un mar per endavant,
l’horitzó com
un rosari de vida,
i tu, dona-persona
que cada dia
lleva l’ancora
i va endavant,
i remes contracorrent
amb la força
de l’ara i aquí.

Des de la cala
vas molt més enllà
de l’escala de les roques.
I serenament
cantes a la vida,
et deixes amarar
de sentiments.
Amb el timó
segueixes el rumb
del teu cor.

Des de la cala
no tens fred,
però ets sensible
a la rosa dels vents...
Al joier de la sensibilitat
hi tens la joia
de la carícia.
Somies amb ulls oberts,
i amb la llibertat
de volar com les fulles,
voleies amb el vent.

Des de la cala
un món per
viure i compartir.
A l’enclusa de la vida
cada dia hi
forges un nou dia,
i a la fornal
dónes tremp
al teu poema interior...
De cada flor
els seus pètals
en vida.
El tall de la vida,
ni massa esmolat
ni massa oscat.

Des de la cala
un pom de mots,
una safata de somriures,
la força d’haver
nascut dona.
Una infusió
de llàgrimes
per reconfortar...,
la fidelitat dels llibres,
un brindis amb
aigua de lluna,
la força de les arrels,
l’equilibri desequilibri
entre el seny i la rauxa,
un plat pla a taula
pels absents...,
la flama que sempre
és llum i caliu.

Des de la cala...

onatge

http://onatges.blogspot.com

Cèlia Reverter Reverter

2011-02-13T11:16:00.000-08:00

Presa dels teus mots

M'impregno de pluja d'hivern
rere les finestres glaçades
sota endormiscats munts de mantes
entre llanes de tots colors.
I m'endinso en la teva història
embriagada per la màgia
com la caputxeta ho fa al bosc
i com el menut patufet,
a la fosca panxa del bou.
M'agrada respirar profund
i sentir total llibertat,
fugir per viure en altres mons
tot i ser presa dels teus mots.

Lluny de veritats somortes

Boca eixuta de paraules,
somni impregnat de demà.
Solitud, immensitat,
nostàlgia, pensaments,
lent el temps fugisser.
Com quan voldries cantar una cançó
i sents que has perdut la tonada.
Com quan cridaries ben fort
i sents tenir la veu ofegada.
I t'aixoplugues en el silenci,
lluny de veritats somortes.

Antonia Renau Manén

2011-02-06T14:53:00.000-08:00

PREJUBILACIÓ

El foli blanc,
la taula nova,
les cadires adaptables,
els ordinadors al dia,
les plantes oxigenades,
l’horari calculat,
el rellotge d’entrar i sortir.

El trajecte
d’anar i tornar cada dia.
Cada dia amb les caravanes,
amb els reflexes del sol
o la foscor del matí.

Aquesta monotonia,
esforçada, conquistada,
apreciada dia a dia,
anys darrera anys.

D’aquí a poc
no hi serà.
Demà no hi serà.
Hi haurà una altra monotonia?

febrer 2001

http://www.youtube.com/watch?v=wnVpE1dBWhw

EL MEU CARRER

El meu carrer és curt, estret i fa pujada.
Des de dalt, la mar queda emmarcada;
des de baix, esglaons de pedres i roques.

El silenci hi fa estada.
El vent embolcalla el cos i la pell.

Anys i anys de tardors, estius, hiverns i primaveres,
han esculpit parets de pedra i fang
on les herbes fan camí.

La vida es viu dia a dia,
moment a moment,
instant a instant.

La parella de la casa del 10
torna de veure sa filla de terra endins.
La dona vídua del 12
puja a dinar a casa sa filla del 23 cada matí.

Els de les cases del 18 i 20
són de fora, de ciutats de parles diverses;
alguns cops a l’any,
obren finestres, maten formigues,
compren geranis, pinten parets
i exclamen: “Això es vida!“
El brunzir de paraules i rialles
i músiques estiuenques,
omplen l’estiu de nits estrellades.

Un matí els cotxes ja no hi són.

El meu carrer torna al silenci,
el sol embolcalla el cos i la pell,
el nou setembre obre camí a les pluges de tardor.

Juny 2010

http://www.youtube.com/watch?v=qFkw_XoEBk0
http://www.youtube.com/watch?v=OLtEog-0Lj0

Adolfo Canillas Sacristán

2011-02-06T14:50:00.000-08:00

NAZIM HIKMET

Hona hemen
eta inon ez
izan zen
eta ez den
Nazim Hikmet

turkiar arrunta izan
eta turkiarrak baino
turkiarrago bizi izan zen

baina mundutik
turkiartasunik gabe ibili zen
Turkiatik at beti
Turkian bertan egon arren

ohore handia
hil eta
inor izanik ez
ezer izanik ez
Turkiara txistuka
turkiarrenik turkiarren datorren
Nazim Hikmeti.

He aquí
y en ningún lugar
al que fue
y no es
Nazim Hikmet

fue un sencillo turco
y vivió más turco
que los turcos

pero anduvo por el mundo
sin turquedad
siempre fuera de Turquía
aunque en la misma Turquía estuviera

inmenso honor
al que muerto
no siendo nadie
no siendo nada
viene silbaldo a Turquía
el mayor turco entre los más turcos
Nazim Hikmet.

TOTEMA

Totem hitza
apika
ez hiztegi guztietan

hitz arrotza
zaharregia zakarregia zantarregia
triburik basatienaren berezkoa omen

eskultura eman
eta zuhaitz izan
tinko errotuta lurrean
tente airean
beti zerura begira
eta adarrak lau haizetara

oskolan irudiak landu
eta margotzen omen dituzte
tribuaren historia eta oroimena
betidanik orainaldian jokatzen omen zituztelako

EL TÓTEM

La palabra tótem
quizás
no esté en todos los diccionarios

es una palabra extranjera
demasiado vieja demasiado tosca y repulsiva
propia dicen de la más salvaje de las tribus

parece una escultura
pero se trata de un árbol
firmemente enraizado en el suelo
erguido en el aire
siempre mirando al cielo
con las ramas a los cuatro vientos

dicen que en la corteza
esculpen y pintan figuras
porque la memoria y la historia de la tribu
siempre la conjugaron en presente

totema herriaren erdian
omen dago landaturik
bere itzalak herri osoa
txokoak oro babes ditzan
besarkada amoros
ala itogarri batean
-jakin badaki norberak
zer daraman bihotzean-

hori dela eta
totem aurrean
galderak lurruntzen omen dira
zalantzak ezabatu
koldarkeria bistaratu

tribukideek
etsaiak topatu ahala
harrapatu eta
totemera omen eramaten dituzte
haien odolarekin
indartzen baita zuhaitza

azken berri hau berriz
filmetan baizik
ez omen da ikusi.

el tòtem se halla plantado
dicen en la mitad del poblado
para que su sombra proteja
todo el pueblo todo rincón
en un abrazo
amoroso o asfixiante
-saber ya sabe cada cuál
qué lleva en el corazón-

por eso
delante del tótem
las preguntas dicen que se evaporan
las dudas se borran
la cobardía queda al descubierto

los componentes de la tribu
tan pronto como encuentran enemigos
los atrapan y dicen
los llevan al tótem
pues con su sangre
se fortalece el árbol

sin embargo esta última noticia
no se ha visto dicen
sino en las películas.

LEO LA PRENSA: MI TIERRA QUIERE SER TAMBIÉN
UNA GRANDE Y LIBRE

He aquí nuestro padre
augusto entre los ínclitos
y bla bla bla bla

(no fue nuestro padre
ignoramos que fuera padre
pero necesitábamos un padre)

he aquí sus gestas
heroicas entre las hazañosas
y bla bla bla bla

(no fueron sus hechos
tampoco fueron hechos
pero los necesitábamos hechos)

he aquí nuestro ser
uno entre los puros
y bla bla bla bla

(ni los filósofos saben qué es ser
pero necesitábamos ser un ser
y trascendente
sin olvidar que la razón nos asiste
cuando nuestros vates por doquier
amputan extirpan y destripan
en pos del tronco de la estirpe
pues sin tronco no hay raíces
ni tierra ancha y con entrañas
ni ramas altas donde alzar las bienaventuranzas)

he aquí en fin nuestro futuro
grande entre los libres
y bla bla bla bla

(que aunque nos digan lo mismo los posos del café
que la noche estrellada de San Juan
quién nos negará lo que está por ver
tengamos la moneda presta y amañada
cara hoy: cuanto más necesario más cierto
cruz mañana).

YO DESPIERTO, TÚ ESTÁS

Debiera estar prohibida
tanta hermosura conjurada
con dicha mayor

debiera penarse con reclusión domiciliaria
persianas echadas
cortinas corridas inclusive

la luna refleja en sus ojos
y los aviones
se da por cierto
vuelan a la deriva temerosos de olvidarse
en una tormenta de sueños apátridas

como está demostrado el peligro
de que un rayo de sol rebotado en un diente
incendie el horizonte

sin negligir la física especulativa
al advertir el alcance en el giro monacal de las galaxias
cuando su piel roza la brisa

definitivamente debiera estar prohibido
que una mano amotinada contra el tiempo
golpee como palo contra el agua

no dar la vuelta a Galileo
no corregir el centro de la tierra
debiera castigarse con la hoguera.

TARDE DE PISCINAS EN MENDIZORROZA

“Arrastra el viento
una bolsa de plástico”

¿qué sentido tiene
mi visión y mi nota?

pasó la bolsa
más rápido el viento
qué atrás el lápiz
que esculpió el momento

alargo los ojos de nuevo

¿la bolsa...?
ya no será la bolsa
que aflora en la memoria
rodando mentideros

¿el viento...?
el sol disolvió su caricia
mientras su garabato pesa
como un ancla grotesca
visible e inmóvil

y sin embargo fueron los sentí
la bolsa
el viento
me afirmé en ellos

sigue bañándose la gente

constato la estulticia
de detenerse a levantar
acta de que se ha existido.

Biel Ferrer Puig

2011-01-23T14:10:00.000-08:00

AMB EL NERVI ATENT

No ens digueu paciència,
que se’ns perd el temps.

Isidre Fonts

Al nostre espai compartit de treball,
la remor s’enganxa en cada racó.
A l’agenda pensarosa del pla,
vessa el neguit per les tasques pendents.
Hi ha la incertesa, doncs, però la veu
d’algú ens parla amb esperança prou ferma:
- Tot ho farem, entre tots!
Mentrestant,
impacients, notem com passa el temps
i el dia del combat, com una festa,
que s’acosta cada minut que passa,
porta feina que encara està per fer.
Cal arromangar-se, esmolar les eines,
empènyer els troncs feixucs amb cors valents
perquè el clima no hi és propens.
Cau pedra
ara mateix i l’empresa perilla.
Qui vetlla els núvols crida, ordena: - Al cau
cal aixoplugar les municions!
La divisa, tendra i fràgil encara,
pateix: ni el gener ni el febrer ni el març
gosen sentenciar que florirà.
L’escamot de l’avantguarda primera
forneix un horitzó a l’abast al lluny:
no podem confiar la fita certa
a ningú que no siguem tu i jo.
Conversem d’estratègies prou tenses
i els rius davallen amb brogit humit
que s’endú la pols del silenci eixut.
Sabem que perdre hores és tan absurd
que abolim esma, distraccions, planys,
malgrat que ens encallem en certs moments,
quan els tarannàs extrems fan soroll.
Afrontem els actes sense recança
i n’aprenem tot fent camí rabent.
Muts, treballem com artesans del ferro
roent que ens forneix de pensaments alts
per si de cas en l’encontre coral
podem aportar el nostre mot ardent.
Entomem reptes, acarem parers,
construïm, plegats, el futur.
Lluitem,
amb el nervi atent. Fem. Decidim.

Alfonso López Gradolí

2011-01-12T14:01:00.000-08:00

EL RITUAL

De madrugada, escribo unas palabras
resultado de meditaciones, el deseo
de pervivencia, la tensión que llevará al poema.
Miro los libros, la madera oscura
y ensamblo un armazón de vocablos,
la reseña de los hechos que pasaron.
Alrededor están los nombres de los otros,
los que dijeron “mar” antes de que yo lo viera.
Compruebo inermidad, escaso oficio,
en el desengaño ritual de hacer resumen
con un parcial convencimiento. Desvelo
un esplendor, trabajo con desasosiego
estas líneas que alguien comentará un día.

Estas horas de silencio delgadísimo.

JUAN GIL-ALBERT

La vida es para el alicantino
Juan Gil-Albert un recuerdo
de paz y de sosiego y compara
el día que pasa a una rosa
cuyo color se muda
rememoraba su jardín de el Salt
el paseo de olmos
las huertas murmullo del agua
la luz gris malva del atardecer
Juan vivió en una calle
valenciana con naranjos
le recuerdo en una conferencia
las manos sostenían
un libro encuadernado en piel verde
años más tarde le retrataría
Luis Massoni ante un espejo
en cuya parte alta pasan nubes

LOS NOMBRES QUE SON TARDES

La conmoción suavísima de la nostalgia.
Segura caligrafía que me ha grabado,
días que vuelven y entran en los versos.
Lejanos verdes que me dieron desconcierto,
bosques bajo el inmóvil aire. Quiero
decir los nombres que son tardes y caminos
y escribo con el sentimiento, rodeado
estoy del contorno tranquilo de la noche.
Miro esta luz agrisada, busco calmadores
sienas, colores que me benefician. Vuelve
un alboroto de ladridos y motores. Golpean
oscuramente los ruidos del verano,
un no sé qué de ausencia y vencimiento.
Recordatorio de la soledad, el arañazo
de lo inolvidable. “Vivir es un museo de cicatrices”,
dice Luis Rosales. Finales pálidos de días,
filtrada la luz solemne sobre el campo.
Vuelve el afán por explicar las tardes;
los árboles son oscuras hogueras recogidas.

Jaume C. Pons Alorda

2011-01-10T15:13:00.000-08:00

L’espill prodigiós

Crec en el dia
perquè conec el fragment de nit
que cadascú porta en el seu dins.
Però, per què creu tothom
que la pedra és muda? Ans la pedra no calla,
crida tant que ni la sentim, tot arrecerant-nos
als profunds sepulcres celestes:
absoluta fondària dels cels que en nosaltres fan corona
escolant-se purpúriament sobre el nostre esguard emancipat.
Llavors, envoltats de destrals i dagues, resplendim i resplendim
davall del sol, plat de pus lluminós
que evidencia la podridura còsmica
com una gangrena extraordinària.

http://www.youtube.com/watch?v=1Zz0385pA9Q&feature=related

Lluís Calvo

2011-01-10T15:11:00.000-08:00

Cataclisme

És aquest no saber, al límit de l’ossada,
qui encén el cos podrit per la toxina ardent
i abat de sobte el món que, impàvid, ens reclama
quan arrauxats obrim les comportes del vent.

És no saber si vas o véns, o si retornes,
al lloc mateix d’on neix la petja i el recer,
car si ésser és bastir, tan sols caldrà un no dir
arrelat entre els pins i les pluges de l’ombra.

Si el sí és no –i el no és sí–, ¿què més haurem de dir-nos?
Ara i demà fan temps. Abans de destruir-nos.

http://www.youtube.com/watch?v=1Zz0385pA9Q&feature=related

Ángel Granja Rodríguez

2011-01-07T11:13:00.000-08:00

A MIS ANÓNIMOS CAMARADAS

Para aquellos compañeros
que no están en el recuerdo;
sin embargo, la historia
se ha escrito gracias a ellos,
anónimos camaradas,
gente sencilla del pueblo.

A todos los que su vida
nos han servido de ejemplo
y, sin embargo, olvidados
por los cronistas del reino
que nos cantan esas gestas...
que siempre ganan los buenos.

El general duerme en casa
y el soldado en el infierno.
El juez aplica las leyes
y el humilde cae preso.
Los patrones se enriquecen
por el sudor del obrero.

Y entremedias de todo esto,
las luces del firmamento
brillan con luz apagada,
recordando al compañero
que un día se rebeló...
y que ahora yace muerto.

Olvidados por el mundo,
ignorados por los textos,
así pasaron su vida,
con su lucha y en silencio,
con la muerte siempre a cuestas,
con dolor y sufrimiento.

Recuerdo para el esclavo
que a latigazos fue muerto,
después de haber entregado
su vida para el imperio
y hacer más grande a los grandes
y más necios a los necios.

Levantaron pirámides,
construyeron grandes pueblos,
edificaron castillos,
ellos movían los remos,
les robaron sus mujeres,
sus hijos y hasta sus cuerpos.

Y siempre los poderosos,
a base de sangre y fuego,
mantenían su poder
para ocultar ese miedo
a la fuerza de la unión
que hiciera temblar su imperio.

¿Qué habría hecho Espartaco,
Viriato o los comuneros,
por poner unos ejemplos,
si no hubieran existido
a su lado compañeros,
que de forma tan callada
lucharon juntos... con ellos?

¿Qué habría sido del mundo,
sin los mártires labriegos
que explotaban los señores
para sus lucros y juegos
y levantaron su voz,
frente al castigo y el miedo?

Y de las revoluciones
que hicieron un mundo nuevo.
Que forjaron una industria,
que organizaron los gremios,
para poder defenderse
del malvado carroñero.

¡Solo nos hablan de líderes!
¡Claro que hacen falta líderes!
¡Qué dirijan al pueblo
para tomar el poder...
para ganar los terrenos...
para dirigir a las masas...
para ganar a los dueños!

¿Pero qué habrían hecho ellos
sin esos voluntariosos,
con sus ideas de lucha
frente a esos poderosos,
que en forma indiscriminada
les enviaron a los fosos?

Para ti es este homenaje,
anónimo compañero,
y si la historia te olvida,
y no estás en los entierros,
yo abriré los corazones
y mantendré tu recuerdo.

Anónimos camaradas
que yacéis en las cunetas
de los angostos caminos
donde os quitaron la vida,
anónimos camaradas
que llenáis fosas comunes
sin nombre en los pergaminos,
bajo tierra enmudecida.

Recibid este homenaje
y del modo más rotundo,
que sin vuestro esfuerzo y lucha,
sin vuestro ardor profundo,
el hombre no sería hombre,
ni el mundo sería mundo.

Ángela Serrano Herrera

2011-01-04T13:01:00.000-08:00

SI SIQUIERA EL LLANTO

Si siquiera el llanto
fuera nuestro,
ya que no la dicha.
Hubo, sí, hubo una dicha plural.
Ahora, la dicha, ¿tuya?
El llanto, mío.
Si siquiera el llanto fuera nuestro…

TERCIOPELO “SHIFÓN”

Terciopelo shifón,
sobre el músculo cardiaco.
Terciopelo shifón,
tu juramento.
La palabra “jamás”,
de un modo instintivo,
o bien pensado,
resbaló fuera de ti
y vino a instalarse,
cual lienzo de exquisito terciopelo,
en las zonas del alma que necesitaban la caricia...
“Jamás”, perdió la dureza de la” jota”
y se extendió, manto de testas coronadas,
protegiendo mi corazón toda la noche.

DOLOROSA SOMBRA

Tu rostro aparece, se evapora.

Tu gesto... ¿es sí?, ¿no?
La rápida mirada, la sonrisa ladeada,
¿aprueban, están conmigo?
¿Son, están?
¿Tú estás? ¿Eres tú?
¿Cuento contigo? ¿Siempre?
¿Sueño? ¿Eres ese producto soñado?
¿Qué eres tú realmente?
¿Distinto? ¿Distante?
¿Cercano?
¿Eres yo? ¿Sólo yo?
¿Estás, otro, ahí?
¿Te escapas?
¿En el espejo?
¿Detrás del hechizo estás?
¡Turbadora sombra!

Manel Alonso Català

2011-01-04T03:48:00.000-08:00

Ulls per a recórrer
amb carícies anònimes,
fugitives, clandestines,
les textures pretesament secretes
que s’oculten sota els plecs
fluids, sonors, d’un poema.
Ulls d’una avidesa addictiva,
perseguint caravanes de mots,
que ens demanen i s’atorguen
un vers més encara
per al gaudi comú.

Oïda per a escoltar com s’aproxima,
esmortint amb el tou dels dits,
la queixa dels vidres trencats de l’alba,
el gat incombustible de les hores;
eixir al seu encontre i agafar-lo al braç com un nadó,
acariciar-li amb sol•licitud el llom i la papada
i creure descobrir en el seu ronroneig
els jeroglífics indesxifrables
del perquè de tot plegat.

Olfacte per a desemmascarar
la flaire que retorna la imatge primigènia
del primer somriure que ens va seduir
i que vam anar perdent en el pou obscur
i sense fons de la memòria.
Olfacte per a ensumar el rastre
d’un miratge ingenu que s’oculta
darrere de l’ombra de les excuses
de totes les recerques.

De la col•lecció de poemes inèdita Per a què?, de Manel Alonso i Català

Manuel Méndez

2011-01-02T08:26:00.000-08:00

Nada, nunca fue preciso
Que fuésemos a otros
Formulismos para versos
Que escribo en el vidrio
Quebrado por un golpe
que se olvida
Cuando llegas así, desnuda,
En el iris del ojo insomne
Que te incomoda
Que quebranta tus silencios.

La desnudez sin palabras.
La respuesta inaceptable.
La voluntad resquebrajada.
El don de sentir.
El flujo de las mareas.
El grito demoledor.
La quietud.

Hablemos del tiempo.
Del que usamos ayer.
Arropado por tu belleza.
La más suave
La más nítida.
Y hablamos de otros días,
Extraños.
Llegaron otros mundos.
Escondidos,
Pero no estaban solos.
Cavilamos los sucesos:
Una mano sobre el hombro.
Una cabeza que gira.
¿Y por qué su sonrisa fue tan cálida?
¿De dónde vino?
No tuvimos tiempo.
Pero el conocimiento nuestro
Dibujó una lejanía.

Rafael Haro Sancho

2010-12-31T08:16:00.000-08:00

Abans no s’aturin tots els rellotges

Abans no s’aturin tots els rellotges
acomplint exactament el seu deure,
amarro la barca al moll anant a seure
vora el fosc cingle de les pors ferotges.

Ni feliç ha estat tot allò passat,
ni sempre cruel esdevingué l’abril,
reviu però el record, missatger subtil
l’espant sotmès d’ahir, el tomb errat.

Va ser pensar el voler que tot ho era,
sols estimant tenia sentit la vida,
i la part pel tot em mostrà la fera.

No només dolor però, enyor roses,
esclau de la memòria encara em lliga
tement planys, espines, negres foses.

Sergi Quiñonero

2010-12-31T08:06:00.000-08:00

A Brossa

---------

La meva
esquerda,
la meva pròpia
esquerda,
això sóc
jo.
Just el
pont,
la unió
i la
separació,
entre
tots aquests
jos
que
endevino
al
meu
interior.

http://boek861.blog.com.es/2010/09/06/sergi-quinyonero-del-poema-visual-al-land-art-9320143/

Alfredo Gavin Agustí

2010-12-30T14:26:00.000-08:00

NADALA AFRICANA

Al vint-i-cinc de desembre
fam, fam, fam.

DESITJOS PER A L’ANY NOU

Estimat amic, ja estem a les escorrialles
de l’any vell i pel nou, ja saps que et desitjo
que puguis respirar pels teus propis medis,
que et siguin propicis virus i bacteris,
meteorits i amos, càlculs i arguments,
que no et taquin les males opinions
ni les opinions favorables,
que conservis els ossos, els diners,
la vergonya i la paraula,
que et respectin els corrents d’aire,
les baixades electorals, els mals de molts
i el consol dels afectats,
que tinguis sort, un aliment d’elegits,
que no et profanin les vísceres,
que no et delatin les pústules,
que no et guarneixen amb flors.

Ja saps que portem vides perilloses:
alts índex de glucèmia,
un sedentarisme que no es justifica
ni amb les millors pel•lícules de John Ford,
un colesterol que deturaria les pujades de l’Ebre,
i uns triglicèrids atrinxerats, prenent posicions
com talibans.

Ens fem vells i ens creixen els enemics
en la mateixa mesura
en què caminen cap a la dignitat,
un lloc sense lloc, un país sense país.

Però si les intencions són els inicis dels canvis
tal vegada, l’any nou dirà de tu
que estimes més la veritat que la rialla,
i més la rialla que l’ordre,
i més l’ordre que l’aparença,
i més l’aparença que el Felip, el contemporani,
que encén la foguera al carrer i marxa a casa
a posar-se la calefacció als peus.

Bon any, et desitjo, amic,
que ja sortiran molts a fotre’ns-el.

Gerard Llorens De Cesaris

2010-12-30T14:25:00.000-08:00

Corre, crida, mor

Avui l’alt tribunal surt de cacera.
Pren a Catalunya com a objectiu
desplegant urpes de les seves arpes,
com fera ferotge, símbol del mal.
Presa ben fàcil, a ningú estranya
i així, tot calm, anem a dormir.

L’aire de la nit, entrant per la porta
deixa una pregunta sense resposta.
Per què no desperta la gent del poble
al veure aquesta cultura morir?
Tots hi pensen, inclús algun somia.
Pels carrers de foscor asfaltats, un jove
corre, crida, mor. És la nostra fi.

Avui l’alt tribunal surt de cacera,
per què collons no li fotem barreres?

Ai catalans

Ai catalans, us puc dir que us estimo
com uns germans, com una gran família
lligats per la terra esclava d’un poble.
Ai catalans, puc rebutjar sentències
o agenollar-me, feble i desvalgut,
com faria un pobre davant el ric.
No, catalans, Espanya no és tant rica
com els prats i les ribes que ens envolten,
o les melodies, pures i vives
que es fonen en una única força.

Ai catalans, no us puc dir que us estimo
si sou covards i no lluiteu tots junts.

Els peus fora de la fossa,
Els punys llestos per la guerra.

Últim crit

Peus escaldats, travessa massa llarga
com les simfonies de les botigues.
Terra covarda, escriuen els soldats
que per la pàtria tinta han vessat.
No hi ha cap temple, sols unes maletes
com làmpades d’il•lusió als ulls.
La sang prou freda per marxar, no corre
per les meves venes. Fidel al poble!
Fills de la posta de Sol escolteu
l’orgull d’una veu que agonitza, morta.

Cinta Moreso Rué

2010-12-30T06:09:00.001-08:00

Dona!

Terra, aigua,
sol, saó,
planura llençada al vent,
infinit, sense horitzó.

Roquissar que al cel t’arrapes,
enfilant drecera amunt.
Xarxa de núvols lluents,
pluja d’estels, dona, llum….

L’univers s’obre de cames
esperant dolça llavor.
De la vida ets receptacle.
Crits de part, dolor, suor…

Ets la companya adient,
ets la núvia que hom vol,
ets l’esposa desitjada,
ets la que lleves el dol.

Pelegrins en la planura,
guspires i estels al vol.
Ets la mare medicina
que apaivaga tots els focs.

Per això, quan a l’albada
de l’astre la calentor,
ballada bella poncella,
d’un marge amagat racó.

Sonen d’argent les trompetes,
pluja de mel i de flors.
Salten els rius , les rieres
i s’alegren tots els cors.
Dona, mare, vida, amor…

Les meves arrels

Fusta d’olivera farga,
flor de “mostra” que blanqueja.
Grassa de l’oli que xucles
del cor de la nostra Terra.

Verds els ulls de bargalló,
Fil marró que lluenteja.
De veure’t sempre tenim
tanta la mirada plena,
que els esguards
vessen la llum i d’oli és
la llàgrima que ens vessa.

El cos cargolat, vella olivera,
si “contarelles” poguessis,
quin cabàs a la vora del foc
n’abocaries i paint
el plat de col i la sardina
tants de secrets com arrugues
contaries.

M’explicaries qui sóc,
somnis de dolça infantesa.
Quan jeia a la teva ombra
sentint la tèbia “falera”
somniant coses per venir.

Encara recordo el vent,
quan bressolava les fulles,
i pentinava brollant
la verdosa cabellera.

Ets una festa als sentits;
Al mirar-te,
amb el romaní olorar-te,
escoltar el vent abraçar-te,
vella amiga l’olivera.

Perds la vida cada any
quan les olives t’escarren
i ens tornes a donar la vida
tastant l’oli que ens regales.

Quin fruir per al gust,
fusta d’olivera farga,
flor de mostra que blanqueja
grassa d’oli que xucles
del cor de la nostra Terra.

Jesús

Josepa Ribera Vallès

2010-12-30T02:21:00.000-08:00

AGREDOLÇ

Gust d’agredolç té la vida i la mort.
I el camí que entremig ens apressa.

O ens espera. O ens empenta. O ens crida.

Agredolç...com el teu somriure glaçat.
Com la ganyota, que se t’intueix i es desdibuixa.

Agredolç
com el jornal curt,
o les expectatives breus.

Agredolç.

Paraula de doble fil.
Llengua de doble sentit.

Punt i a part,
de tota la història.

11-11-1998

http://www.youtube.com/watch?v=hbA-j5BD6Uw
http://www.tv3.cat/videos/2782030

COSES QUE NO VOLEM DIR MAI

no t’estimo..., i per això callo i accedeixo.

Es veritat que em disgustes,
per això refuso la teva companyia i el teu contacte.

Canvio de vorera quan et veig venir.

Quan vols intervenir o t’acostes, parlo d’un altra tema.

Intento oblidar-te en les meves oracions.

M’oblido voluntàriament de tu, en les meves llistes.

No et desitjo res, perquè no et desitjo.

Soc cruel, despietada, ignorant, dolenta, frívola, estúpida, intransigent i antipàtica.

Giro la cara, a la sinceritat...

L’entorn m’ha ensenyat.
M’agradaria parlar-te, i demanar-te de fer camins diferents,
de no creuar-nos mai, o d’ésser sincers en els nostres sentiments, potser, recíprocs ...
però, he de fer aquest altre paper per el qual m’escarrasso,
i sempre dins meu...sento una veu petita...formigueig i consciència és,

m’agradaria més parlar-te i dir-te d’una vegada:
que a tu no et ser estimar !

11-2-2006

http://www.youtube.com/user/JosepaPiera#p/a/u/1/8zKIQFwS4y8

Maria-Josep Margalef Sagristà

2010-12-30T02:05:00.000-08:00

Joc de daus

Ells somnis vetllen el cadàver del que vam ser
mentre la vida ens fuig cavalcant un cavall blanc
sense ales que es perd en l’horitzó llunyà de les
paraules dites i de les callades,
de les mans que s’agafen
i les que es rebutgen, dels pianos desafinats
i dels rellotges sense busques.

La vida juga i es disfressa de teatre de titelles,
i els personatges de la Comèdia de l’Art
fan, esperpèntics, la seva entrada com
trapelles que s’amaguen d’una malifeta
que els retorna la seva imatge en un espill
que voldrien pàtina d’or i que no és més
que un vidre amarat de suor i de pols.

Tot el que havia estat força i múscul, nervi
i geni, resta en l’oblit d’unes parpelles closes
d’un cos en què la pell es torna tel de ceba
i les paraules, estels nàufrags de ports coneguts
i cares estimades en els estius llunyans de brises
marines i aromes d’acàcies i geranis.

Si jo pogués

Si jo pogués amb destres dits
traçar la vida i les estrelles de la nit.

Si jo pogués viure a redós del teu amor.

Si jo pogués prémer la vida i estimar.

Si jo pogués saber-ho tot, o simplement
saber que amb tu camino sempre sense
perdre’m en la nit.

Si jo sabés com és el món.

Si jo sabés si hi ha un retorn.

Si jo pogués t’agafaria de les mans.

Si jo pogués desitjaria un somni vell.

Si jo sabés abraçaria un somni nou.

Si jo pogués, si jo sabés
construiria un món d’immensitats
i amor callat.

Si jo sabés, si jo pogués, compartiria
sempre amb tu la soledat.

Iván Díaz Sancho

2010-12-29T05:55:00.000-08:00

Come on, come on

Come on, tú tampoco vivirás ya eternamente
despojado de tus oros y sin techo.
Ya no hay máscara que cubra esas ojeras,
ni baratas mascarillas
que te alejen de un cadáver sin barquero,
donde yate el corazón con cada vela.
Porque el pésame ambición
nos crece en forma de pirámide
y apunta al desentierro de todo trapo sucio,
de cada vasija peleada
sin descanso, yo tan vengativo
y tú tan... come on, tú tampoco
estás a tiempo de lo eterno,
convertido en pura estatua de portada,
soul sin techo,
de aquella otra revista que tiré
ya el mes pasado.

Kyoto, octubre de 2010

http://www.facebook.com/video/video.php?v=1732374919841&saved

Víctor Canicio Chimeno

2010-12-28T13:24:00.000-08:00

UNO ESCRIBE

uno escribe
para descubrir qué sabe
descubre que no sabe
y sigue

uno escribe
preguntas que se hace
(no responde)

uno escribe
porque el lápiz
a veces
siente la nostalgia de las letras
ocultas en la mina

uno escribe
para poner orden
en lo que no piensa

uno escribe
para que no se diga
para que se diga
y para que se callen

uno escribe
para andar por el mundo
sin salir de casa

uno cree o no cree
en lo que escribe
por eso se equivoca

uno escribe
por inercia
y descubre que inercia
rima
con solercia*

uno escribe
para dar de comer a los demonios
que a todos nos devoran
desde dentro

uno escribe
para abrirse espacios

uno escribe
para llenar el tiempo

uno escribe
para darle al César
algún que otro disgusto
merecido

uno escribe
sus poemas de amor a la palabra
desde toda la vida

uno escribe
recuerdos del olvido en el que piensa

uno escribe en serio
y parece de broma
o viceversa

uno no escribe
y tampoco se nota

uno escribe
como quien combate

uno escribe
cuando le apetece
muy de vez en cuando
elegir enemigo

uno escribe
para poder morirse
más tranquilo

uno escribe
cargado de presentes
que regala

los tiempos van cambiando
pero todo pesa

uno escribe
para sentirse leve

___
* Solercia, del latin solertia, es la industria, habilidad o astucia para tratar una cosa.

Antoni Casals i Pascual

2010-12-28T09:02:00.000-08:00

Des del balcó

Podem imaginar que aquesta mar
absent conté la boira i que hi ha un mar
perdut endins la boira. Resseguim
un horitzó des del balcó des d’on
tot ho mirem, prenent certa distància,
i acaronem en somnis, imprecises,
les línies que s’amaguen on comença
el foc. Ens hem buscat i hem obtingut
només el discutible
plaer de compartir la incoherència.

Juan Carlos Elijas

2010-12-28T07:57:00.000-08:00

EN UN SONETO EL MUERTO CABE

Dime, Yorik, no marches de mi vera,
a quién atañó el cráneo que ahora
levanto con mi mano en mala hora,
a quién se le fugó la edad ligera.

Dime, Yorik, de quién la calavera,
revélame si hay vida tras la aurora,
qué momia late y qué momia decora
el verso hasta tener la estrofa entera.

Defenderás la vida en tumba incrédula,
sabrás que de ricino es el jarabe:
catorce cucharadas de la médula.

Cegar asunto horrible en drama suave:
escrito en servilleta, escrito en cédula,
verás que en un soneto el muerto cabe.

http://www.youtube.com/watch?v=HUB0mxJa9tw&feature=related

Magda Guillén

2010-12-28T04:41:00.000-08:00

MANSEDUMBRE

No lloro la nada
pues la nada no nada hoy.
No es, no hay ni existe
en el sentido de un timbre concreto,
un color, una postal de Navidad,
una noche de versos, copas y risas.
No lloro la noche que nadie es.
No hay nada ya que nada llore.

En la barca llueve Colacao
disfrazando vino del Priorat, pan de molde
y esa “carta” color chocolate del loro.
Hoy en Roma lo llaman paquetes bomba.
Yo me pregunto qué diría mi papa
-corazón partío, patio del colegio, muñeca-
de tanto anarquista disfrazado
de mariposa, o trucha o tiburón.

El mundo está loco, ¿de amor?
Menos mal que me salvo
bajo este manto de rosas de plástico,
viva imagen del tomillo y el espliego
de mi hogar en el campo,
mismo olor, misma mansedumbre.

Emigdi Subirats Sebastià

2010-12-28T04:29:00.000-08:00

DE SITGETANES

A un jove sitgetà[1]

Un dolç somriure present totstemps
al rostre.... marca un jove ferm,
amb ulls brillants... cara de nen,
cabell castany... llarg... modern,
vestint texans diàriament
i amb l'anhel ideal d'adolescent.

Manté totstemps conversa ufana,
tendresa als llavis... bondat al cor,
plaent amistat i confiança plena,
escolta missatges de consell,
trencant barreres d'edat i condició,
enlairant il•lusions als quatre vents.

I el blau i grana l'inspira arreu,
i quatre barres li guien l'esperit,
i un estel roig a dalt regna...
i en Pau segueix el seu camí a pas ferm,
fent dels estudis el màxim d'una vida,
mentre l'amor juvenil roman omnipresent.

Amb simpatia i caràcter afable
aquest xavalet desperta al viure,
a ell m'uneix una estima reverend...
els seus ideals nobles... coherents,
regust de festa i d'harmonia,
de riure ara i adés... créixer amb sentiments.

I UNS VERSETS AMB ESTIMA[2]

S'obren les portes del centre i les rialles agafen so
en un matí de tardor... a primera hora.
Hora d'escola, d'il•lusions i d'anhels
d'adolescent que cerquen al•licients de vida.
La xerrera desimbolta ocupa el seu espai.
Som a l'hora d'anglès, la parla universal
que ens prediquen pel darrera i pel davant
que és crucial de conèixer i dominar.
El xaval fa un esguard a la pissarra i s'atura
en un punt gramatical que l'angoixa.
La noia comenta la jugada amb l'amiga
del costat... que troba la solució adequada.
I el senyor professor enlaira als quatre vents
l'explicació del moment... i es queixa... i crida
...i s'enfada perquè no se l'escolta... suficientment.
Eixa és la rutina del dia d'avui... de sempre.
Eixa és la joia d'un moment quotidià
per aquell que estima la docència
i de la vivència a l'aula en fa... VIDA.

Ara i ací... canta el poeta els versos més bells
en nostra llengua catalana.
I ens arriba a l'ànima i reflecteix com un espill
una llàgrima... que ens il•lusiona i agermana.

Som i serem de nostra escola sitgetana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha escola més ufana
sota la capa del sol.

La pau de la nit sitgetana

I el sabor de la nit se'm desperta
vivent.... al so trencant de les onades,
- desdeny de silencis colpidors -,
per eixos carrerons estrets i blancs,
d'una ciutat dormida... tolerant,
amb regust a vestigis d'antany.
Navegant sense rumb clar,
cerco trobar el sentit a una vida!

I penso... en onades de sal
cobrint platges verges senceres,
en infants solitaris sense parla,
en adolescents amb anhels incerts,
en dolça airejada de senyeres,
en el caliu de la dona enamorada
i els xiquets que estimo més que res,
i en eixes filigranes de gols en blau i grana.

Ix l'esperit que conrea il•lusions
accelerades i salabroses,
en nits de tardor amb regust a mar,
olor a sal... retina en blau marí,
desig carnal ara i adés,
arreu la vida, cala la pluja fina,
refila la dolçaina... la gralla,
tendra solitud en nit plàcida.

Sitges- vora el mar - 9-desembre de 2010, 11 de la nit.

TE'N RECORDES MATEO?[3]

Te'n recordes, Mateo, de l'ocellet blau?
Cantava de matinada en primavera.
Era un so bell, de pau a l'ànima.
I tu, quan infant, jugaves al parc
i també cantaves anhels, esperances...

Te'n recordes, Mateo, de la infantesa?
Quan tot són jocs, tot és creixença...
I els anhels d'infant et fan somriure,
i el viure és joganer i blau
de nou, a l'escola i a casa...

Te'n recordes, Mateo, de la platja
sitgetana, amb onades blaves i raigs
de sol que retraten el paradís a la terra?
I xiquets jugant a pilota, i més grans
amb moments d'oci ara i adès... tothora.

Te'n recordes, Mateo, del Benaprès?
Els anys que passen amb rapidesa.
Un noi callat, tendre, amb mirada assossegada...
Ací cresqueres... entre jocs i classes,
i feies el teu camí de viure jove.

Te'n recordes, Mateo, del teu camí de viure jove?
I a nosaltres ara quelcom gran ens manca.
És l'anhel, l'estima, l'esperança,
la mirada assossegada o la veu calmada.
Ja no et tenim ací, no escoltem la teua paraula.

Te'n recordes, Mateo, de tots nosaltres?

Estampes sitgetanes (1)

Fileres de cases blanques s'encaren al migjorn,
s'han impregnat d'un blanc nodrit d'afanys,
d'immenses sensacions enderrocant fronteres
de centúries amb glòries i fallides perennes,
amb il•lusions serenes d'un poble encès,
que s'enlaira tostemps en època de primavera.

M'atreu tant la calç que pinta eixes parets de la història,
rememoro de nou uns temps ancestrals,
amb històries ufanes que injecten flama a la retina.
I eixa blancor d'uns carrers estrets
revifa la vida d'antany i d'ara,
i res no queda perdut en el pou de la memòria.

Respiro un aire salat que transporta cadències
ensucrades amb el blanc de tots els temps.
Camino a dalt i a baix per carrers que m'encisen,
mentre la gavina vola i el pescador labora.
Llavors cal aturar-se un moment i llençar un crit al buit,
és quan sento ben dintre l'encant de l'elegància.

Estampes sitgetanes (2)

Ja ha revifat la tramuntana de ponent
transportant aires frescos de benaurança.
Sorgeix el blau arreu d'un poble expectant,
vora una mar que ens ompli d'esperança.
S'escampa arreu l'olor salada... la marina,
i encamina infinites passions ufanes.

Sento el sabor de la nit hivernals
per uns carrerons blaus d'aquest poble sa
i tolerant amb sexes, races... idees.
I sento... el soroll d'eixe mar que m'apropa
vivències sonores tostemps, sentiments
de melangia que s'enlairen amb el vent.

Navego per eixe mar de somnis profunds
mentre brollen en mi anhels il•lusionats.
I torna el blau a pintar el rostre serè
d'un poble que s'agita i que esdevé paradís,
si creu amb idees sanes... teixides
amb els quefers més nobles del dia a dia.

[1]Començat a Venècia, juny 2010; acabat a Campredó, desembre 2010. Dedicat al xavalet Pau Cascante i Cirici.
[2] Dedicat als alumnes del 4t ESO A de l’Institut Benaprès de Sitges, del curs 2009-10, grup del qual era tutor.

[3] En record del xaval Mateo Cuartero, traspassat al desembre de 2010.

Josep Igual Febrer

2010-12-23T15:49:00.000-08:00

QUATRE ACCIONS TOVES

A Bartolomé Ferrando

1
Decorar profusament
el racó predilecte
de la gàbia preferida.
En acabant, pensar un motiu
plausible i anticonvencional
per començar la festa.

2
El parpelleig,
a temps amb la primera cançó
que l’atzar ens lliuri fora de casa.
(alternar amb compassos a contratemps
i després provar de dibuixar l’esquema
de les ombres rogenques).

3
No subratllar cap quietud
durant dia i mig.
Pensar en la gràcia fluent
defugint qualsevol nom propi.

4
Parlar-li
a cau d’orella
a la memòria.
Fins que es desperti
escurada i pietosa.

CONTRAPESOS

Portes unes pedres a un costat del poema
i el poema s’inclina inconvenientment
i un dels poetes grecs que prenen vi al taulell
cau pel marge dret cap al proper llibre o cap a enlloc.

Passa un autobús roig pel poema ajornat.
Una desconeguda et saluda amb la mà enguantada.
No recordes cap cita pendent a Damasc, però potser és arribada
l’hora de cantar a les pantalles dels aeroports histèrics.

Penges el barret de copa a la perxa del poema,
ara sabrem si ets capaç de fer-li expulsar un conill
que simbolitze l’esperança i ature alguna metralla.

Li traus la llançada del costat a la penúltima rebel•lia,
retornes les pedres al bell mig del poema i s’equilibra l’horitzó.
Els nàufrags arrapats al taulell desolat recuperen cert decòrum.

Jordi Pijoan-López

2010-12-18T10:59:00.000-08:00

AL BARRI

Fàstic. Hores mortes.
Perquè massa és l’ànsia
que s’embassa en cossos
jovenívols;
cossos amb fermes cames
per a no anar enlloc;
cames només capaces
de circular en espiral,
sobre si mateix,
fins trobar altres
similars a si mateixos;
congregant-se
al voltant d’un eix del Mal;
el Mal que trobaran en temples
on es representen falsos rituals,
on s’immolaran lentament
a no cap déu, ballant en espiral
i cercant l’èxtasi inexistent.

Passar el temps.
Fumar herbes i reïnes
per tenir somnis que no s’acompliran.
Empassar pastilles amb lletres i caricatures
que no conten cap acudit
però que fan riure per res.
Esnifar i injectar
pols blanques de diferents essències
per suïcidar les ànsies poc a poc.

Al barri
l’argent no brilla per enlloc;
només hi trobes
ciment gris i esquerdat,
murs pintats amb protestes estèrils,
solars erms plens d’escombraries,
cantonades pixades per cans i per humans,
les vies del tren i la fàbrica que emmetzina.

Allà al barri
més pobre ets
quan més vincles l'esquena.
I la plata se't nega.
Manen els barons del crim
que mai no piquen a la mina.
Ells et passen la mà per la cara,
cavalcant les seves carrosses daurades
carregades amb princeses
amb escots i minifaldes
i cuixes i mamelles
que ells mateixos magregen
i que a tu t’estan vedades.
A tu, espectador insípid,
només se’t permet atalaiar
i amb ta ment fer reportatges,
material per inspirar
els teus somnis de grandesa;
material per fer-te la mà
mentrestant esperes
una esperança llunyana
sense forma,
una princesa sense cara
i rebre un amor
que ets incapaç de correspondre.

I mentrestant,
el declinar del temps tediós
i el crim com a escapada.

ESTRATÈGIES DE LA MENTIDA

En la fum que emana del canó de la metralleta,
de nou extasiada,
endevines,
o imagines,
els perfils de lliris eteris.
O potser no te’ls imagines?
Hi veus bellesa...
ai las!, i les maleïdes estratègies de la mentida!

FRÀGIL

Fràgil t’endevines i et vanaglòries dansant com cursi ballarina a la punta de la navalla.
Fràgil et reconeixes i la negació és la constatació de la teva vida.
Fràgil et trobes i t’emmetzines per dintre i per fora.
Fràgil et toques i vols constatar-ho amb la ruleta russa de la fortuna.
No toleres que et duguin la contrària.
I dispares.

Fede Cortés

2010-12-18T10:54:00.000-08:00

Avui he vist joves poetes ensenyant el melic

Avui he vist joves poetes que gaudeixen d’escriure
i poetesses de pell bruna que ensenyen el melic.
I m’he adonat que hi ha llibres plens de paraules mortes
i versos joves que em tornen les ganes de viure.
Si abans em sentia un home madur respectable
dedicat al trencaclosques, molt honorable,
d’unir sentiments i paraules,
ara un nou aire m’entra per la finestra fosca
i m’acompanya vora la taula plena de papers
fent-me sentir, com ells, part d’una revolta.
I noves paraules acudeixen als meus llavis
per descriure poetesses de paraula exquisida
i melic en l’aire.
Pot ser que mai no conegui una dona poeta
seguda a la taula d’un bar, amb llapis i paper,
la cervesa a la vora i el cigarret als llavis.
Però només d’imaginar-me que algun dia
pugui arribar a les seves mans una de les meves
poesies d’amor descrivint com n’és d’atractiva
se’m renoven les forces per a continuar
perdent les matinades amb aquest quefer.
I esperar així, més pacientment, una mort digna.

Si no hagués escrit un poema per a cada dona que he estimat,
si no m’hagués estimat cada dona a qui he escrit un poema,
si cada poema que he escrit hagués estat un amor correspost,
si cada amor conegut no hagués esdevingut un poema;
potser ara no tindria la memòria plena de dones
ni tampoc el calaix ple de poemes.
I ara, a la meva edat, em comptes d’intentar reviure amors
a través de poemes pot ser faria versos que esdevinguessin amors
o potser estimaria dones per a què esdevinguessin poemes.
I no hauria de canviar-me de casa
per encabir tots el poemes que sobreïxen dels calaixos
i les dones que no caben a les habitacions.
Potser és que fa massa anys que escric poesia
o pot ser em deixo portar massa pels sentiments.
Avui, per cert, he vist que hi ha dones joves que fan de poetes
i això em fa témer que hi ha un perill més gran.
Pot ser hauré de canviar de poble a més de canviar de casa.
Pot ser és que ja sóc massa gran, i això no fa per a mi.

Espai de l’autor: http://johnsonijohnson.blogspot.com/

Jesús M. Tibau

2010-12-12T09:19:00.000-08:00

HAIKÚS DE TARDOR

1
Trèmula fulla
cau del verd sense espant.
Tardor comença.

2
Corriols i xàfecs.
Mirem al cel irats,
quan plou maldestre

3
S’escurça el jorn,
tebi el vespre ens acull,
color de llavis.

4
Rialles tornen,
el pati ja els espera.
Tendre comença.

5
Cep del coster
ajagut de verema;
Priorat madur.

6
Flors, cementiri,
passes lentes del record;
captiu novembre.

7
Crua d’espines
creix feréstega al bosc,
tendra castanya.

Jesús M. Tibau
http://jmtibau.blogspot.com

Albert Guiu Bagés

2010-10-31T12:42:00.000-07:00

Un grapat de cireres

Un grapat de colors,
alguns sols
existeixen
gràcies a tu,
i dins de mi.

Colors impossibles
de tan lluminosos
i bells i impossibles,
il·luminant màgicament
la memòria.

Com un quadre
de nenúfars
encisadors i captivadors,
flotant engrescats
sobre l'enèrgica sang
del riu de la vida.

L'amistat

Tots en tenim un grapat que reflecteixen el nostre cor
a les aigües de la nostra memòria,
que composa les felicitats i somriures
dels ressons que ens han fet ser humanitat.

Mirem els distints miralls dels nostres passos
i ens ennueguem perquè veiem unes altres cares,
molt més nostres que la nostra pròpia,
escoltem veus que res tenen a veure amb la nostra
i que s'assemblen més al nostre cor
que el so de les pròpies paraules,
que el concert del propi batec.

A voltes evoquem, mitjançant fotografies,
i se'ns posa un neguit de flors d'ametller
pels túnels dels nostres ulls
afamats d'estimades llunyanies.

A voltes cavil.lem mitjançant mirades closes
i desitgem tornar a les revetlles
de l'esplendor de les presències amigues.

A voltes hi tornem amb abraçades fugaces
i consistents com el cop d'una poma
al caure als sòls de la nostra sensibilitat,
demostrant la llei de l'amistat.

Tres preguntas para Miguel Hernández

¿A dónde va la muerte?
¿De qué color son sus alas?
¿Qué forma tiene su pico?

Una voz que no tiene muerte,
responde desde el fondo de una tierra
enriquecida por las sensibilidades
que han leído las magias
que habitaron el corazón de esa voz:

La muerte va a la vida,
sus alas son noches sin luna,
su pico un rayo que no cesa.

Juan González Soto

2010-10-31T12:24:00.000-07:00

Hacia Xemaá-El-Fná

la caricia salada del viento
nubes vagabundas
la calle hormigueante
caminar, caminar, perderse en la ciudad
topar con transeúntes
avanzar cegado por el reverbero de muros enjalbegados
rostros, rostros, espaldas repetidas
calor mitigado por soplos de brisa
alfombras, pieles de cordero y de cabra, tintes
cuerpos tersos y limpios
floración de pezones, hendiduras estrechas y húmedas
el flujo turbulento de la sangre
caderas ondeantes como dunas
almacenes de tejidos, calles en zigzag
miradas, la música punzante de la plaza
calles abiertas y cerradas, monedas
ciudad en su ajedrez de cruces y bifurcaciones
senderos intermitentes, cabalgata sin fin
bullicio delicioso, dormitar entre tumbas
humano riachuelo, el desierto azul, el océano

José Ángel Hernández Sánchez

2010-10-23T16:30:00.000-07:00

Teresa Domingo i Català

2010-10-23T16:22:00.000-07:00

El mar aquieta velas a la sombra del mástil,
el mar aquieta sombras en la vela del mástil,
en la vela del mar el mástil y las sombras.

Sereno el mar en sombras en la noche cerrada,
encerrada la noche brilla la plata mar,
encerrada la plata brilla la noche mar.

Jazmín que entreabre hojas pétalos de marfil,
rosa que entreabre hojas pétalos de rubí,
clavel que entreabre hojas pétalos de coral.

Pétalos se derraman desertizan el fuego,
el coral se derrama desertiza claveles,
el jazmín se derrama desertiza marfiles.

Tú vienes con el ramo y con tus manos blancas,
negro de madrugada nocturno y alevoso,
y me miras en ciernes y con tus manos blancas.

Me miras y no ves el negro de tus ojos,
el verde de mis ojos las llamas de tus ojos,
el iris de tus ojos pupilas irisadas.

Luna mengua en tus manos luna mengua en las mías,
mis dedos de crisol son agua y desvanecen
la luna de tus manos y el iris de las mías.

Los jardines se incendian en un pulso de abril,
y vaga la doncella y busca la acrobacia
mas las princesas mueren con el himen intacto.

Y nieva en los castillos los copitos en llamas,
esa nieve flamígera que asusta las montañas
y se convierte en río río lleno de ámbar.

La corriente se escapa resucita en jardín,
esmeralda de fuego que visita la piedra,
en el arduo penar del incendio del árbol.

Cariátide de hielo sombra gris plateada
amante de una obscena y sin embargo blancura
que deslíe sus naves cuando hierven las nubes.

Y con todo es el mar y la sombra en que vive,
y el mástil que despunta con el viento en las velas,
y la noche serena que reluce en la plata.

Joan Guasch Torné

2010-08-30T13:57:00.000-07:00

L’HOME QUE POSA ELS CARRERS

Ja no reconec l’home que posa els carrers
cada matí, ni tan sols reconec el camí
que va a la casa on vaig néixer i créixer
i on a cops i a empentes em vaig fer gran,
i després vell i mentrestant estúpid.
Ja no reconec els veïns perquè tots són
nous. Els de sempre ja són morts i enterrats.
Camino perdut, tombo cantonades estranyes
que s’ondulen com si haguessin begut
massa. Ploro arraconat en un mar de
pols trista perquè enyoro el temps viscut,
però el temps viscut és temps depassat i dissolt
en el magma roent de la memòria i els records.
Quina base més falsa! Quina gran mentida!
Quin pànic quan tot és nou i irrecognoscible!
L’home que posa els carrers em saluda.
Jo el miro i faig un lleuger gest amb el cap.
S’allunya tot xiulant fluixet una cançó
antiga. Al seu pas la realitat es fa matèria.
Surt el sol. S’amaguen els gats. Les orenetes
volen. La llum em torna translúcid. Eteri.
Hi ha gent que passa a través meu. Sorprès
em palpo, però no hi sóc. Pot ser és que sóc
un altre, o no sóc res. Potser soc l’home
que posa els carrers i a qui ningú,
ni jo mateix,
no coneix.
Començo a riure angoixat, trist, irat,
embogit, rebentat de no saber, de no
comprendre, de no trobar-me, de no ser.
Ningú no em mira. Ningú no em veu.
Crido sense veu el meu nom, l’únic senyal
personal: el nom sóc jo!
Crido l’eixordador silenci del meu nom
i la boca em vessa de mosques, negres
com les lletres de les paraules, aspres
com un fel rabiós, podrit, vessat entre llàgrimes
i laments. Ploro lletres majúscules, parèntesis
que delimiten el temps, el meu temps, el temps
dels veïns que ja no hi són i que enyoro,
el temps del meu carrer polsegós de passat
incert, perdut entre boirines i calitges, entre
rialles de nens que han crescut i viscut i mort
i són ara només uns noms sense rostre, potser
uns vagues records, una veu, un somriure, unes
trenes, uns genolls pelats, unes cuixes vermelles
de patir fred i gana, la gana dels suburbis polsosos,
grisos, eixuts, esgotadors, putrefactes.
Acabo de posar els carrers per a la gent del present,
perquè tinguin un sòl ferm per trepitjar, per córrer,
per viure i somriure, i menjar croissants acabats
de fer i dibuixar un rastre de molles per retornar
a l’escalf dels aparadors endreçats i lluminosos
i trobar els portals de les cases i pujar als pisos
calents. Escric aquest crit desesperat
per rescatar la ment de l’eixordador udol
de l’oblit de la memòria. O per quan la memòria
m’oblidi. Pel dia que l’home que posa els carrers
em saludi, i jo, en veure el seu reflex,
ja no sàpiga qui és.

Cèlia Marcos Gimeno

2010-08-30T13:50:00.000-07:00

(Pitgeu sobre les imatges per fer-les més grans)

Fèlix Rodríguez i Fandos

2010-08-23T14:41:00.001-07:00

Benvingut, poema

Ha arribat una brisa feta paraula
als nuclis d’una antiga indiferència,
lletres amb flaire d’intel•lecte
però amb gust a sensació
acaronen la tensa pell,
el mur no roman com a simple maó,
l’ansietat esmicola la seva paciència,
deixa pas lliure a les seves entranyes,
el poema ja ha entrat a tot ell,
en situacions i oportunitats estranyes,
però no vull defugir de la raó,
i li dono la meva passió en forma
de la més fèrtil benvinguda
a la Poesia sense displicència.

23 d'agost de 2010

Glòria Fandos

2010-08-09T11:34:00.000-07:00

UN NOU ESTIU

Noves vacances
i un nou estiu,
desigs d’esperances
i el sol que somriu.

La nit serena i un cel,
atapeït d’estels.
Nous amics i nous amors
i els antics i vells,
temps de silenci,
d’estimar i recordar,
guardats com un tresor.

Els peus nus, acariciats
per la sorra blanca
de la platja de sal.

Despertar somnis,
mai somniats,
trepitjar i seguir senders
que em portaran al bosc,,
perfum de pinedes
i de verdors...
Tot silenci, tot amor...
Paraules que volen,
són ocells, eixamplen les ales
i suaument, amb la xerradissa
de sirenes amb escames
de peixos, de riu i de mar
i pètals de flors rosades,
de les primaveres,
d’escuma i onades
m’abracen el cor...

7 d’agost de 2010

LA TARDOR

La tardor de bells paisatges,
d’arbres i fulles grogues,
enrere un estiu nostàlgic,
terres resseques i àrides
i rius moribunds, renaixeran
amb l’aigua dolça de pluja.

FONDRAN EL GEL

Neu gelada, fina i blanca,
boirina vaporosa i gris,
s’apropa l’hivern i el fred,
el nostre alè suspès el l’aire,
delerós de tornar-se a trobar,
de nou poder-se fusionar,
caliu d’uns llavis rosats
que més tard o d’hora
es tornaran a trobar.

Besades tendres,
es tornaran tan ardents
que fondran el gel,
els cors i els cossos
només seran un,
mans, dits, carícies,
recorreran camins,
per llocs amagats,
íntims, de lluna i de nit,
sublim erotisme d’amor,
un desig, un sospir...
i ja mai a l’horitzó,
de mar i de cel,
de blanc i de blau,
existirà un dia trist,
només tu i jo... per sempre,
avui, ara, demà...

19 d'agost 2010

Poetes participants a la II Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar

2010-08-09T11:32:00.000-07:00

Baltasar Casanova Giner
Glòria Fandos
Fèlix Rodríguez i Fandos
Cèlia Marcos Gimeno
Joan Guasch Torné
Teresa Domingo i Català
José Ángel Hernández Sánchez
Juan González Soto
Albert Guiu Bagés
Jesús M. Tibau
Fede Cortés
Jordi Pijoan-López
Josep Igual Febrer
Emigdi Subirats Sebastià
Magda Guillén
Juan Carlos Elijas
Antoni Casals i Pascual
Víctor Canicio Chimeno
Iván Díaz Sancho
Maria-Josep Margalef Sagristà
Josepa Ribera Vallès
Cinta Moreso Rué
Gerard Llorens De Cesaris
Alfredo Gavin Agustí
Sergi Quiñonero
Rafel Haro Sancho
Manuel Méndez
Manel Alonso Català
Ángela Serrano Herrera
Ángel Granja Rodríguez
Lluís Calvo
Jaume C. Pons Alorda
Alfonso López Gradolí
Biel Ferrer Puig
Adolfo Canillas Sacristán
Antònia Renau Manén
Cèlia Reverter Reverter
Carles Vall Martí
Tomàs Camacho Molina

Baltasar Casanova Giner

2010-08-09T11:20:00.000-07:00

Inaugura la II Mostra un poeta des del cor del Delta i amb el Delta a la poesia.
Pitgeu sobre la imatge per a fer-la més gran.
Hem hagut de tractar el poema com a imatge perquè té una disposició tipogràfica especial.

Bases provisionals II MOSTRA OBERTA DE POESIA A ALCANAR

2010-07-19T03:00:00.000-07:00

Objectius:

Aconseguir una àmplia trobada de poetes de diferents tendències.
Posar-los en contacte entre ells i amb el públic d’Alcanar.

Possibles formes de participació:

1. Enviament d’un enllaç a un vídeo, amb una durada màxima de 3 minuts, de recitació poètica a mostrapoesiaalcanar@gmail.com.

L’enllaç serà publicat al bloc http://alcanarpoesia.blogspot.com

2. Participació a la lectura pública que tindrà lloc a Alcanar el dissabte 19 de març de 2011.
(Enguany es tancarà, per capacitat organitzativa, a un màxim de 40 participacions, per rigurós orde de recepció dels poemes).

Terminis:

Enviament de propostes i textos (durada màxima de la lectura 3’), en format rtf (Rich text format) que seran recitats abans del 31 de desembre de 2010. Els textos s’aniran penjant al bloc creat a l’efecte. També els enllaços als vídeos, cas que la participació siga en vídeo.

Els poemes han de ser originals i no sotmesos a drets d’autor, l’organització d’este certamen declina qualsevol responsabilitat en este sentit.

Premis:

Per tractar-se d’una mostra no hi haurà premis, però els autors i autores participants podran posar a la venda els seus llibres.
Tots els participants rebran un diploma de participació.

Qualsevol circumstància no prevista en estes bases serà resolta a criteri del Comitè Organitzador.

Ho organitza:

Comissió de Cultura Ajuntament d’Alcanar

Hi col•labora:
Biblioteca IES Sòl de Riu
(Vinculat al Certamen de recitació poètica Elena Monroig Ferreres, que organitza l’Institut Sòl de Riu, d’Alcanar)

PROGRAMA DE LA I MOSTRA OBERTA DE POESIA D'ALCANAR

2010-03-14T04:56:00.000-07:00

(Pitgeu sobre la imatge per a fer-la més gran)
Ha arribat l'hora de trobar-nos i escoltar poesia.
La participació ha estat un èxit. Hem estat més de 40 les persones que hem enviat alguns poemes.
La procedència i la diversitat de tendències és notòria. Malauradament la distància o les ocupacions impediran que alguns puguen acudir-hi. Tot i així ens podem consolar pensant que tenim al nostre abast els seus poemes i vídeos, que agraïm molt sincerament.
Tornem a recomanar la lectura reposada i els comentaris per a augmentat la vitalitat d'esta Mostra de Poesia que hem construït entre totes i tots.
La poesia està viva i esta lectura pública cerca posar en contacte a la poesia amb el públic. No volem que siga només una trobada de poetes, volem que siga una trobada de persones lectores de poesia, perquè som conscients dels grans valors que la poesia aporta a les persones i a la vida, Hölderlin ja ho va dir: "El que perdura ho funden els poetes".
Us estem molt agraïts a totes i tots!

Olivier Herrera

2010-03-07T02:21:00.000-08:00

CANT D'AMOR I DE FIDELITAT

A ALCALÀ DE XIVERT, ALCOSSEBRE I CABICORP

I abans de l'home,
l'olivera era la mare
i la font de la vida.
I jo sóc oli,
el fill de l'olivera.
Sóc celta i ibèric,
el fruit salvatge i lliure
d'un arbre sòlid i productiu.

Jo vivia en el Palau,
Poble Antic i la Solivella
quan Roma no era Imperi
ni Jerusalem llegenda.
Jo vinc de Cabicorp,
d’Alcossebre i de Xivert.
Vinc dels Terrers Blancs,
del Coll i de la Mateta.

I d'Alcalà,
el meu cos és i serà
la pols dels seus camins.
Jo vinc de les Estelades,
i de la Bassa d'Amet,
del Fons del Camp,
d’on collíem el blat
en la terra de pa.

I d'Alcalà,
el meu cos és i serà
la pols del seus camins.
El meu cos
son les ametlles d'Estopet
i el raïm de la Foia,
les taronges de Rivavaques
i l'aigua de la Palava.

Vaig lluitar en Enesa,
en Torre Badum
i el Pla de Roda,
i vaig portar la senyera,
amb el Rei en Jaume,
de l’Aragó i el Principat
fins el País
i a la ciutat de València.

Vaig viure i conviure
amb el moro fins el 1609,
pujava al seu castell
per seure a la seva taula.
I el dia que ell
se'n tornaria més enllà del mar,
jo li guardaria la sínia,
el foc i l'art, la sèquia i l'horta.

Sóc el fill
dels pins d’Irta
i de les petxines
de la Cala Mundina.
Vaig defensar el poble
de l'atac pirata.
Vaig posar al Campanar
la pedra més xicoteta i més alta.

Sóc gaspatxer,
fill d'aquest poble.
Vaig nàixer
del ventre generós
d'aquesta terra.
I defenso
i honoro
terra i casa.

Domitila,
la meva mare,
xicoteta i dolça
com una pruna,
valenta i dura
segava amb la falç
de sol a sol,
de lluna a lluna.

I jo sóc oli,
sóc el fill
de l'olivera,
sóc la pols
dels teus camins,
Alcalà,
Mareta
Meva.
Any 1979

CRÒNICA D'UN VIATGE

I
DEL BAIX MAESTRAT

Sóc el fill d'un país
on la terra i el sol,
ens han donat l'olivera,
el taronger i l'ametller,
com a fruits del seu amor.

Sóc fill de Domitila i d'Olivier.

Vaig nàixer a Cabicorp,
terme d’Alcalà de Xivert,
quan la Plana
es va vestir de blanc,
l'any de la gran gelada.

El meu pare,
treballador del camp,
va donar la seva sang,
pels seus fills,
per l'amor a la llibertat.

El dia que el van matar,
en Cabicorb i Torrenostra,
en Alcossebre,
Torreblanca i Alcalà de Xivert,
el cor dels homes es faria xicotet.

En sentir els trets
i l'olor de pólvora,
els animals de ploma
alçarien el vol,
volarien nord enllà.

Les mans i els ulls
de les dones
i els homes,
foren un crit i un plor
clamant al cel.

Passarien els anys
que tot ho curen.
Els xiquets es farien grans
i sabrien respectar
i estimar el seu poble.

Avui jo treballo
i visc a Alcossebre
a l'ombra de la serra d'Irta,
Visc a vora mar,
davant les Columbretes.

Visc on les aigües són netes,
i les platges són amples
i de sorra fina.
Davant d’on el cel i el mar
es besen en la ratlla blava.

A L'ALTA BRIANZA

II

I perquè estimo la meva gent,
el meu poble i la meva terra,
estimo la gent i el poble
del pintor Marco d'Oggiono.

El país d'Alejandro Manzoni,
el poeta que, amb l'amor,
parla del treball i dels afanys
de la gent Llombarda.

El poeta que ens conta la història,
d'un poble que a l'ombra
de les muntanyes de Sant Primo,
Resegone i Grigna.

Creix amb la voluntat irreductible
d'ésser lliure i de viure.
A la vora dels llacs
D'Annone, de Lecco i de Como.

En Montevechia i en Bellagio,
en la Rocola i en Bergamo,
he vist a qui treballa i defensa,
el seu dret a una vida culta i digna.

I sento i estimo amb l'ànima
la meva gent d'Oggiono,
aquest el meu poble
de la dolça Brianza.

Luigi, Agnesse, Felí,
Dionigi, Anna, Franca,
Luigi, Lulla, Laura,
Sílvia.

En Oggiono i en Alcalà,
en Alcossebre i Bellagio,
en la Dolça Brianza
i el Baix Maestrat.

Defensem casa i terra
i el treball creatiu.
Estimem el cant de la merla
al fons de l'olivar.

Estudiem la nostra història,
creixem a la llibertat
en estimar i respectar
a l'home i a la natura.
Gener 1982

http://www.poetasdelatierra.org

Tomàs Camacho Molina

2010-02-28T13:11:00.000-08:00

CARLES SANTOS TOCA A L’ESGLÉSIA DE VALLIBONA
EL 22 D’AGOST DE 2009 ABANS DE LA NÍTIDA CELÍSTIA
DESPRÉS DE LA ESPIRAL DE LA MÚSICA ELEVADA
ENMIG DEL VOLCÀ TURÓ
QUAN ELS ESTRANYS PEREGRINS
ESCALEN LA SERP IRREGULAR I GRISA
CERCANT L’IMPREVISIBLE RITUAL DEL SO

Com, amb els ulls tancats,
es pot fer color de la música,
pintura de piano?

Ritual mític i místic.
La música que es toca amb els ulls tancats
s’ha d’escoltar amb els ulls tancats?

Energia primigènia
contra melodia acadèmica.

Este home que passeja una tímida gosseta
ara toca la pedra de la lluna.

Poc a poc la suor va amarant
la pell de l’intèrpret.

Espirals i laberints de música
on d’una nota sorgeix una cadència nova.

Energia i dolcesa
remuntant un nou vol.

Alguna elegia entre molta orgia,
estiu superposat a l’hivern.

Lleu presència de pluja,
immensa presència de mar.

La partitura sóc jo,
jo sóc la constel•lació de notes
d’una vida voraç i alegre.

Concentració, fascinació.

I el poble, com davant
d’una abstracció, no sap què passa,
però sap que és sublim.

Mans i ment cridada a la perfecció,
mans que se redupliquen,
que toquen el passat mentre toquen el futur.
Mans de mar a cel,
de foc a terra.
Esfinx o cariàtide?
Bust perfecte,
cordes tenses del coll.
Pel•lícula de sons,
constel•lació d’imatges.

Absent del món,
concentrat en els sons.
Cap percudint en l’aire.
Mans vertiginoses
com la llum o el foc.

Som inútils papaterres.

Sons de l’aire.
Bucle de sons.

Sóc el déu d’una nova harmonia.

Mecànica i llibertat
combinades en sons aurífers.

La tragèdia
és que la música s’acaba?

Les mosques volen desconcertades,
no saben d’on ve el tro de la música.
La força que fa ingràvid el piano.

Guerra d’urpes,
revolució de marfil.
Jo he escrit això,
altres han escrit els seus pensaments.
I està bé que així siga,
la creació porta a la recreació.

Èxtasi i badalls.

Poema a peces.
Fragments inconnexos.

Bach i Beck i Bacus.

Núvol rítmic.

Vallibona, poble recòndit,
centre de l’univers
per la subtilesa
d’una música, tot present,
que s’enlaira a un estrany infinit.

Regal de la música i el misteri.

Res s’ha d’exigir,
tot s’ha de rebre!

Res és previsible.
Els matisos de la vibració
abans d’arribar al silenci.

Angel Granja

2010-02-28T12:49:00.000-08:00

EL CÈRVOL

Quién te diría al nacer,
Hace tantísimo tiempo
Que ni tu mismo te acuerdas,
Allà por esos lares
Del Port de Morella,
Donde te apadrinaban,
Peñascos de la sierra,
El Tossal Gros, Turmell
Y tantas y tantas piedras.
Y pueblos a los que diste vida
Y se acostaron en tu ribera,
Herbés, Vallibona,
Canet, Traiguera,
Porque buscabas el mar,
Tu solo, por tu cuenta
Y elegiste Vinaròs
Para gloria nuestra.

Te fuiste haciendo mayor,
Muy, muy mayor, eso ya no importa.
Pero deja que te cuente
El porqué pasan las cosas.

Vinaròs te recogió en una canción,
Bueno…te acunó para
Que fueras tradición.
Y lo cuentan abuelos, hijos, primos,
Eres historia, ¿hay algo mejor?
No te lo esperabas, a que no.

Pues sí, y es que son tantos años,
Con ese run, run, que casi, casi,
Se nos rompe el corazón,
Al pensar lo que podías ser
Y como te veo ahora yo.

Has tenido muchos enemigos,
Y contra ellos has peleado.
Sequías, torrentes, guerras,
Pero nada es comparado
Con el peor de todos,
Con ese elemento incontrolado
Que es el hombre y además
Se llama civilizado.
Pero ¿qué te voy a contar?
Si tú eres el primero que lo has notado.

Son cincuenta kilómetros
De lento recorrido.
Sin ese alimento natural
Por el habías nacido.
Solo de vez en cuando te rebelas
Y te muestras agresivo.
Y nosotros estúpidos
Te atacamos sin sentido.

En Vinaròs te desnudan
De tu ropaje milenario,
Porque piensan los que mandan
Que ya no eres necesario.

Si naciste río, río seguirás,
Tú y yo lo sabemos.
Y seguirás por siglos y siglos
Y seguirás cuando no estamos,
Aunque te hayan desnudado…
Seguirás cuando no estemos,
Eres mejor que nosotros,
Tú y yo lo sabemos.

Persones amb discapacitats del Centre Ocupacional i Llar Alcanar amb el suport de persones sense discapacitat reconeguda

2010-02-26T09:30:00.000-08:00

Per a festes,
carrers engalanats:
lo poble, LLUENT.

La mare del Remei
el ve a visitar:
flors, catifes, llums, altars.

Tot lo poble content,
per a glòria de Maria,
la nostra verge del Remei.

Arribà la tardor,
els vestits vulguèrem mudar:
però no és possible,
no senyor.
Encara sentim massa CALOR!!
Potser arribarà el fred...
potser quan estiguem pels volts de Nadal.

Amb neules i torrons
ho haurem de celebrar!?

Per a llavors, en família:
torró, polvoró, caneló...
...i llangostí si la barca el pesca i la pasta ho deixa.

La CRISI!!!

Aquest Nadal la gent: muda.

Silenci!!!

La gent de diners,
angula.

I amb sopes mos conformem.
A falta de bons torrons:
préssec en almívar.

Menjarem?
Avui sopem.

Sopem bajoques en pataca,
pollastre al forn.
De postres, pera...
Jo voldria cirera!!!

FARTS!!

Queda poc per la pasta!?

Des d'este enllaç accedireu al vídeo preparat per a la I Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar:

http://coalcanar.blogspot.com/2010/03/us-esperem-la-mostra-oberta-de-poesia.html

Francesc Xavier Forés

2010-02-20T08:44:00.000-08:00

Llarga i estirada estança llisa
en les dunes banyades
pels reflexos del sol, els ulls s’hi fixen
la bromera de les aigües torbades
mar enfora, rossega tellerines
el blau ejacula en la mirada tremolosa
de l’encant, i les oles de l’arena
assossegada, passegen bellesa
captivat pel paissatge, l’escena
broncejada s’arbora, trepant de nou
el desig, i la calor, coberta
d’una borrassa de nit, recorda el Delta.

...de temps cerclat per les aigües de la memòria

Al pont rellisca el passeig, i pas curt
sèquia avall, el traspàs lliga fort
el prim dissipat cercle de rams
assenyalant incessants rostres malaurats
fingint no entendre l’enderivell i nadant
riu endins, per mullar la cicatriu que acull
l’impuls, i apropant el llaüt que remulla els
seus peus bruts de fang, a dos mariners
d’aigües verdoses.

...de temps cerclat per les aigües de la memòria

Deixa’m entrar al teu forat humit
beure a glops d’ofec el teu vi
deixa’m mirar la llum
que els teus ulls delaten
i traspassar el llindar
cap al roig dels teus llavis
deixa’m destriar-te
al foc de la matinada
i dir-te:
no hi ha tros, que gust no trobe.

...de passions banyades de semen

Polsegada, i els ulls borrosos
com l’amada, goig
pel matí roig,l’ànsia
zel i dubte, al foscant
gust de barreja, la durada
suc mèlic
l’acte i el fimbreig, volada
la passió encesa
la llengua vetada.

Lo fred del cos que banya l’orgull
i una ombra foscant cridant a la nit
el goig més llarg, color de porporina
flama verge de cartró
dis-me boig, i trenco l’ànsia.

No puc mirar-la al foc
confessant que l’he estimada
no puc cobrir-la d’abric al seu hivern
no puc travessar la seva cambra, color plata
no puc ser guia d’un senyal somort
amant de la tragèdia
empresonat d’absència
ni deslliurar puc, la seva dolça causa.

Robert Jové

2010-02-16T13:00:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=YVX3pkqFWVM

ARRASTRAR SENSE TRUMFOS

Sovint,
el que volem dir,
s’escola entre paraules malgirbades.
El concepte,
cau al fons d’un pou
ressec com el palmell d’un avi.
Cridem
ben fort,
fins desencaixar-nos les barres,
fins que no tinguem res més a dir.
El meu cor porta dol
per les guerres i les plagues,
plora pel gemec del mar i
pels espasmes de la terra.
Predica la doctrina
que la vida només és
un espai de temps
entre dos mons inabarcables.
No pots oblidar
la teva condemna
ni embriac la nit de cap d’any.
A ponent es manifesta
el perfil del Pedraforca humit.
A pagès els suïcides
ho són per atzar,
una mala girada,
un estrep mal collat.

http://www.youtube.com/watch?v=VI-AEzfwUPA

ELLA DEU SER UN ÀNGEL
(recorda ventafocs, que has de tornar abans de les dotze)

Qui no et coneix viu endebades
Sentir-te riure és com
ensumar esmalt d’ungles.
Et pintes els llavis amb cendra
de seda cremada i paper d’arròs.
Enjoiada amb perles de plàstic
li piques l’ullet a la vida.
Quan passes pel carrer
els núvols descarreguen flors,
plouen clavells i orquidees.
Bassals tapats amb cotó fluix.
Per curta que sigui
la distància que ens separa
es fa llarg el camí. Per
escàs que sigui el temps
que dura la teva absència les hores són eternes.
Es perden els costums
i es dicten noves lleis.
Canvien les fronteres
i es formulen nous presagis.
De la plaça estant es veuen les piràmides.
Avui, viurem arraulits a l’escalfor de la llar,
envoltats de tòpics com Michel Jordan
torna a jugar, mil dies després, lluny de Xicago.
Qui no t’ha vist, viu endebades.

Anna Miralpeix

2010-02-16T12:58:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=GLzczMj_CEw

I així és com et passa la vida
diumenge festiu
dimarts al súper.
Peatge d’anada.
Els plàtans majestuosos
sense fulles encara
esgarrapen el cel
i els teus llavis
peatge de tornada.
L’esclat de l’atzavara
i la xerrameca de les margarides
t’estoven
i la cosa aquesta dels pollancres
que vola quan s’encén la primavera
se’t fica al nas i penses
mentre et grates i no et passa la picor
si n’hi ha de llocs per anar a volar.

http://www.youtube.com/watch?v=129693vWObw

T’imagines reversible i et desprens de tot per esclatar en big bang altra vegada. Assages fent equilibris acrobàtics i gramaticals i, sense trampes, conjugues el verb que emergeix d’una paret blanca. Desendreçant l’espai que aclivella l’encalç de l’ombra incerta propagues després camins que ja coneixes. I et deixes prendre de bell nou esdevenint part del procés inevitable que et pertoca, intermitent, i acreix el gruix de la memòria.

Manel Ferrer i Valentí Rubió (guitarra)

2010-02-15T07:18:00.002-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=VHAoBXqpztY

NAZARÉ

A Nazaré, sempre ones trencant-se a la sorra de “a Praia”.
A Nazaré, ahir hi havia caçadors i valents pescadors.
Mirades de Miracles de Verges Negres,
amb miradors de Vels Blancs.
Ara turisme, vídeos i cintes de més res.
Només coincideix pornogràfica publicitat cada mes,
entre antigues postals de vestits tradicionals.
A Nazaré, s’entra a assedegar una set anònima,
i s’en surt essent anònims de la set.
De totes maneres, les ones colpejant la sorra volcànica,
esborren les empremtes dels nostre anhels
i passem a ser, merament, sinònims.
Sinònims, prenent el sol a la sorra de la maresma.
Antònims, del silenci de les ones.
A Nazaré, sempre ones de bellesa naixent “a Praia”

http://www.youtube.com/watch?v=02HTQodzQf4

Sí Homes. Homes Sí.
Amb els vostres cors d’or,
esteu adormits,
sense cap amor,
cap amor,
amor.
Amor,
amor,
amor.

Lluís Solà

2010-02-15T07:11:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=zZvRlZdRdAY

A les places del migdia
hem fet l´estudi absolut,
tenir set però no beure,
tenir set i haver begut.

Com la salvatgina pura
hem baixat cap als torrents,
com més corríem nosaltres
més s´esmuny l´aigua corrents.

Hem xuclat arrels i fulles,
el còlquic dolç i el neret,
el roc, el núvol i l´alga,
com més bevíem, més set.

Hem davallat a la cova
on crema constant el fosc,
hi hem aspirat a glopades
els fums del diamant tosc.

Hem trepanat la petxina
i engolit la llet astral,
al capvespre vomitàvem
les entranyes del real.

Una campana vermella
bat el gira-sol del vent,
en el ritual de l´aigua
no hi ha set sense turment.

http://www.youtube.com/watch?v=MWSBzRk5lTg

Al capdamunt de la branca reposen
les pomes clares, les pomes dorments,
plenes de focs pacients i de pluges
altes i despullades. Del llunyà
vénen les pomes plenes i rodones,
de coves fondes, de jardins perduts,
d´inexpugnables dunes blaves,
del lluny i de l´a prop, cansades. Del llunyà
vénen, de les arrels del poc, tenaces,
dels sucres del futur, de rocs
de l´esperança, de rescloses
incandescents i d´olis esmolats
vénen, cansades. I reposen,
adormides, damunt fulles foscants,
plenes i clares, apinyades,
dolces, enceses i clements,
plenes de plenitud, interminables,
plenes, atapeïdes de vivent,
suspeses al balcó de l´ara,
entre el nascut i el no-existent.

Ramon Sellarès

2010-02-13T10:30:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=x8WAXt0djYY

Déu era,
per exemple,
indiferent
branca
fent garrofes
damunt l’enyoradís
amant,
o ombra insistent
al bassal d’un camí
on cada hora violeta
una viola intranquil·la era trepitjada,
grotesca,
pel cavall d’argila o la lluna d’atzar.
Déu,
l’escultor de tanta solitud,
exaltat,
era indiferent infant
i vent...
...llança de llum dins l’amagatall
madur de l'arpa

http://www.youtube.com/watch?v=h_ePEiRP7ew

Solia desitjar assemblar-me
als feixucs arbres
que tant i tant t'agradaven.
De petit,
mentre guaitava els ocells
marfonent-se entre mil fulles aciculades,
amb molsuts dits inexperts
aixafava negríssimes formigues i olorava la reïna
àcidament enganxifosa.
Ahir,
dos esquirols d'ulls atzarosos
varen fotografiar-se dins el panorama
no gens tòpic
d’un poema escrit en anglès.
Rígids, el pèl vermellós
i la cua
tan bonicament perfilada que,
encara ara,
els recordo tebis mentre els posava al forat
on descansaran la resta de la meva memòria.
Un poema en prosa me'ls ha duts
aquest capvespre
tot observant-me com si llegissin
en els meus gestos
una estranya notícia de successos
en qualsevol periòdic
estropellat i humit
pel mal temps

...et deien
¿l’has tastat el tel groc
enllà del túnel
ferit i volent saber
si també és ambigua
com tu
la còrpora de l´insecte
aixafat al parabrises?
Estimaves tant
tota vida.
Avui,
a la barana del balcó,
la teva ombra fa de paisatge
mentre caus des del cinquè.
Se t’acut aquell vers
que encaixava
perfectament...
“...no te’n penedeixes
d’haver sigut
mala persona”.
Al cap i a la fi,
ser poeta,
era això
i poca cosa més,
ser poeta,
arrossegar-ho tot.

Pilar Cabot

2010-02-13T00:58:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=-PEckExnoKA

INDIGÈNCIA

Aquells temps desposseïts
m’hauria baratat per una engruna de tendresa,
per qualsevol amor epidèrmic només
i gairebé envejava l’amor domèstic
-domesticat-
de tanta gent.

Si vols fer net
procura que els records no bleixin.
Cap ombra arrossegada,
cap clariana fugaç de cap antic somriure,
absències/presències callades,
immòbils
en paratges immòbils.

http://www.youtube.com/watch?v=On8w-04Ygi0

KAMIKAZE

Vaig clavar-me els silencis
ventre endins.
Em pensava morir
a cops de silencis.
L’eina,
però,
no va encertar el camí
i em va
desglevar
els mots
amb la ferida.

Alfredo Gavin Agustí

2010-02-11T23:40:00.000-08:00

HISTÒRIA D'UN POBLE

Al poble hi ha
dos bàndols

el bàndol de l'un
que està contra l'altre

i el bàndol de l'altre
que està contra l'un

hi ha el bàndol dels que manen
hi ha el bàndol dels que volen manar

el bàndol dels que van guanyar
i el bàndol dels que varen perdre

-una guerra, un idioma,
una dignitat, un privilegi,
unes peles, unes terres,
una vergonya-

després hi ha els que no són
ni d'un bàndol ni del altre

ni dels que van guanyar
ni dels que van perdre

aquests són com aquells
mexicans de les pel·lícules

gent indolent
envoltada de bandolers.

POEMA D'AMOR

Imaginem, per un instant,
que la humanitat,
només la humanitat,
cau
en un estat de catalèpsia
durant quaranta dies i quaranta nits,
així, tal com estem ara,
en aquest precís instant,
atents a la lectura d'un poema,
o veient la televisió o contemplant els núvols
o passejant pel carrer,
menjant un plàtan o tafanejant un vidre.

El primer que es despertés
no diria allò tan suat i marcit
de què el dinosaure encara era allí.

En el millor dels casos
ja faria prou si se'n sortís
pixat i cagat per tots els insectes,

no diguem-ne menjat i rosegat per les rates
o pitjor encara,

bategant al pols llefiscós dels cucs
o podrit per milions de bacteris.

Com que aixó no deixa de ser una hipòtesi,
un acte d'imaginació retòrica,
per justícia estadística
hi hauria algunes possibilitats de què qualcú
es despertaria indemne i immaculat,

com tu, amor meu, sense cap dubte,
com estàs ara, recent desperta,
sortida a la llum des de la llarga nit
fent-me sentir deslliurat,
como si no hi haguessin insectes o rates en el món.

Jordi Pijoan López

2010-02-03T14:42:00.000-08:00

La cançó del Mal Amor

Hola, princesa.
Com ha anat el dia?
Això!?
No! No tinguis por.
No et pegaré.
Al contrari.
Et vull acaronar.
Ho has fet molt bé.
Hi ha molts calés aquí.
Tot això has fet avui?
Molt bé, princesa, molt bé.
Ho has fet molt bé.
Vinga!, anem-se’n!
Ja n’hi ha prou per avui.
Ja has treballat prou.
A més, plou.
I quan plou no hi ha clients.
Ni els xoriços ronden.
Vinga!, anem-se’n!
Primer fem unes tapes
i unes birres.
Després anirem a casa.
Que si en tinc?
Quan me’n fa falta a mi, princesa?
Jo sempre en tinc.
No pateixis.
Jo mateix esmicolaré la roca
i traçaré les dues ratlles blanques
de l’autopista que et durà al cel.
Perquè jo et vaig prometre el cel.
Recordes, princesa?
I no te l’he donat?
Vinga, princesa;
no et fiquis tonta,
o em posaràs nerviós.
I ja saps que jo quan m’hi fico...
perdo els estreps
de tant que t’estimo.
No siguis desagraïda, princesa.
Sense mi, al carrer no series res.

Sant Valentí 1929

Set cossos inerts
besen el terra
brut del magatzem.
La sang ho inunda tot;
és vermella com les roses
que avui els nois regalen
a les noies;
curiosa manera, la dels gangs,
de celebrar el dia dels enamorats.
Les disfresses eren bones;
els infeliços no van reconèixer
Machine Gun rera les ulleres de sol
i la gorra de policia.
I, quan el van reconèixer,
ja va ser massa tard:
el plom calent
travessava els seus pits,
metrallant una riallada de befa
perquè havíen caigut al parany.

I en Bugs!?
La mandra d’un barber
Li ha salvat la vida.
Des de la cafeteria,
sentí les metralletes
que delletrejaven,
una i altra volta,
el nom de l’Al.
Xurrupant el cafè,
es va penedir
de no haver acceptat el seu pacte;
però ja era massa tard.

3 de febrer de 2010

Ramón García Mateos

2010-02-03T14:01:00.000-08:00

CANCIÓN DE ATARDECIDA

A Joaquín Carbonell,
por su “Canción del olivo”

¡Venga Dios a los hogares
y a las almas de esta tierra
de olivares y olivares!
Antonio Machado

En tierras de Mora
viejas oliveras
buscan sus raíces
de sol y de piedra,
buscan sus raíces
fuera de la tierra:
tierra bendecida
con llanto y sudor,
aroma de aceite
de verde color,
aroma de aceite,
romero y canción.

Atardecida lenta
por las tierras bajas,
atardecer de luz para el viajero
que nostalgia en silencio sus recuerdos:
aquí, donde el camino se detiene,
aquí, donde la sal de la memoria
se anega de dolor y soledad.
Brilla insolente el aire frente al tiempo
mientras el sol recama el horizonte
y se cubre de luz el olivar.
Brilla el aire insolente en el crepúsculo
cuando borran las sombras el prodigio
de tanta luz sobre las copas anchas
de los viejos olivos orgullosos.
Silencio y paz: vuela un milano altivo
y aletea en el cielo la canción.

Ordeña la oliva
desde la escalera
con los dedos rotos
de la ventolera,
con los dedos rotos
de la llegadera.
Empínate, moza,
que vas a llegar.
Échame la toca
que me he de tapar,
échame la toca
que me voy a helar.

Vuela el milano altivo y sosegado
mientras se muere el sol allende el mar.
Vuela el milano en círculo incesante
en la tarde otoñada y en silencio.
Vuela el milano sobre los olivos,
se adivina en el vuelo un mal presagio:
su pico sobre el vértice del miedo.
Mas el viajero conoce la verdad:
el vértice del miedo está en el alma
y no hay buitre voraz de ceño torvo,
sólo es el corazón —tiempo y nostalgia—
quien apaga la luz de la esperanza.

En las lentas ramas
del viejo olivar
cuenta las olivas
un leve pardal,
cuenta las olivas
y se echa a volar:
vuela por los campos,
de la Antigua son,
y a las cinco en punto
ya se pone el sol,
a las cinco en punto
toque de oración.

La luz de la esperanza:
fanal donde se queman soledades,
lámpara y fuego, candelita eterna.
La luz de la esperanza,
el olivo es metáfora perfecta:
ligero al viento —levedad del aire—,
diamantino y tenaz sobre la tierra,
endrino el corazón, cobriza el alma:
el olivo es metáfora perfecta.
Romero por las sendas del silencio
el viajero otra vez vuelve al camino.
Atardecida lenta
por las tierras bajas,
atardece la luz el horizonte
—se duermen en los ojos los recuerdos—.
cuando inunda la noche el olivar.

CANTAR DE AMIGO

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.
Blas de Otero

Un ramito de olivo entre las alas
de una paloma. Sí, un ramo de olivo
para pedir la paz a bocanadas,
a golpes de dolor, luz y camino:

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

Un ramito de olivo solamente
en tu sonrisa. Sí, un ramo de olivo
para poder del corazón prenderte
en ciega claridad a mi destino.

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

Un ramito de olivo esperanzado
ante el futuro. Sí, un ramo de olivo,
enramada de amor sobre tus manos,
como un soplo de paz entre los trigos.

A verdear el aire,
que todo sea ramos
de olivos en el aire.

Joan Josep Roca Labèrnia

2010-02-02T03:53:00.000-08:00

La serra

La serra davalla
cercant tota mar,
és gran tot l’esclat,
de vells i canalla.
Els homes dibuixen
amagat somrís,
un garbell de palla
un pessic de bri.
Com tornen a casa
perduts mariners,
vénen de la serra
no volen res més.
La serra s’ enlaira
en núvols distants,
la festa convida
un sopar pagat.
Els nens s’ alliçonen
entren a l’ engròs,
la mare no els parla
com s’ allunya el sol.
Camí cap a casa,
voltats de cançons,
les noies són maques,
els nois déu n’hi do.
La serra es fa bruna
va perdent color,
esguardo la lluna
la resta és mig plor.

La mar

Sota la serra hi ha mar
dormit, estès,
amb unes barques gandules,
buides de peix.
El pescador en trencacolls
de mes a mes,
la dona li neguiteja,
només fa fred.
Dalt la serra del Montsià,
es guaita el bé,
en baixar les cent camades
desapareix.
El pescador xiscla fort,
cap ric el sent,
amb paraules dissortades
l’ infern li creix.
Al capvespre, en tornar
pels blancs carrers,
els peus se li arrodoneixen
els ulls també.
Entra a casa ple d’empentes,
sense cridar,
a l’ escala es desdibuixa
un riure amarg.
Sense ordre ni catifa
el llit l’acull,
el pescador no té vida:
Com l’hem perdut?

2 de febrer de 2010

Albert Guiu

2010-01-30T13:05:00.000-08:00

Les paraules que no em digueres

Llegia arreu les paraules que no em digueres,

feien mal vestides amb el seu natural silenci,

feien mal perquè t'evocaven, perquè eren absència,

a les vidreres de les botigues de queviures,

entre les multituds cridaneres del mercat,

a les fulles que arrencava del calendari,

entre mil tovalloles contemplant les ones,

a les converses intrascendents amb els altres,

entre sentències de filòsofs escèptics,

a les cartes marcades amb la llunyania,

entre aigües que em salaven els ulls,

a la pàtria de les teves petjades fugides,

entre memòries i nostàlgies ferides,

arreu amb dolor escoltava el teu silenci,

i mut cridava des d'un foll isolament

les paraules que m'hagués agradat dir-te.

30 de gener de 2010

A Joaquín Sabina el día de su aniversario

Sesenta y un años

Quizás tu princesa te ofrezca todavía la boca de fresa

cuando le digas que era mentira que fuera demasiado tarde,

quizás la Magdalena te pida mil y un tragos más

y se los pagues entre complicidades de vidrios desnudos,

quizás leas y escribas hermosos libros de poesía

que enriquezcan esa chistera mágica que es tu sensibilidad,

quizás te inspires en futuras canciones, ojalá,

y las regales a los que comulgamos con tu pentagrama,

quizás camines por la calle y en un escaparate

sonrías porque sigues viviendo en calle melancolía,

quizás hayas vivido todas las vidas de la del pirata cojo

y escondas esas magias tras el ojo tapado por el parche,

quizás no haya ni una sola de tus letras que sea prescindible

porque en todas tu infinito arañará a los que dudan,

quizás le tararees a la luna una rima sobre la soledad

mientras le robas a una paloma sus alas para alcanzarla,

quizás estos quizás se cumplan y el mundo mundial

de estos días de crisis noten que las palabras pueden ser gigantes.

12 de febrer de 2010

Magda Guillén

2010-01-26T14:22:00.000-08:00

El poema "TCP IP Sonate" TCP IP en edició de Marcuzzi.

http://www.archive.org/details/ClickSonateSegundaVersion

A l'espera d'un text de l'autora us oferim esta celebració ritual, no sabem si primigènia, de les noves tecnologies.

Ja ha arribat el text:

COMO UN RÍO

Als meus amants aquàtics naturals de la infància, l’Ebre i el Francolí, que descansen al mar mare del Mediterrani. A ells i a vosaltres que els protegiu i estimeu.

Yo hablo de un río
entre cañaverales,
domesticado.
Al punto de la creación
y la denuncia.

Soy el ama. Tiro del carro,
disparo pronto
tras el objetivo.

Vamos, adelante, la idea,
la llevo, moldeo y echo mi ojo,
mi punto de vista,
filosofía ¬-ética para amar-
de mi juventud.

Retrato la ciudad
de afuera, extramuros,
eterna tras la cirugía estética
y la química, sus campos,
huertos, acequias.

Hablo del rebaño
de cabras, césped artificial
en conserva
del amado río con sus patos,
sus peces y sus panes.

Imagen sin palabras,
no quedan,
se fueron las articulaciones
a saltos de trucha,
chapoteos aproximados

hacia atrás siguiendo
al cangrejo de río pistolero,
invasor, grande, cabezón.

Huyeron
los esqueletos del natural,
envase de plástico al vacío.

Magda Guillén, gener de 2010, Bcn (Sant Andreu)

Manuel Rivera Moral

2010-01-25T07:16:00.000-08:00

PECADORES

Heloïsa i Abelard

Trist i sol
el meu cor, ara devastat
per velles disputes de fe,
ma petite Eloïse,
tu que em vas donar el millor de tu:
ta flor de joventut
i les confessions més enceses
que mai una dona hagi escrit
a un home.
Feia temps que no t’escrivia,
ni et dedicava
un cant o un poema
en llengua vulgar i pecadora
com aquells que compartiren
tu i jo i el nostre fill,
al país de Bretanya.
Sempre penso:
“ja hi vindrà un pensament”,
però els dies se’m fan
cada dia més breus.
Tothora pregunto per tu
doncs encar t’estimo
(i recordo els teus pits pecadors
a la cel·la) mes he perdut
l’alegria de viure’t
i que em visquis, sentir-nos
carn bella i immortal i única.
Els fulls dels dies
volen, i amb ells
les paraules primeres.
No sé si hi restarà
alguna cosa de nosaltres
damunt la llosa comuna,
però no deixis mai
d’escriure’m, que mai més
tornin a separar-nos.

Pilar i Antonio

Juny de 1928:
Pilar Valderrama
viatja sola de Madrid a Segovia.
Busca pau, manantial,
busca Antonio Machado.
Dies després:
presentació, primer sopar,
paraules amables, íntimes
i cordials —hotel del Comercio.
I, des de llavors i durant anys,
se concatenen cautelosos:
passeigs amb lluna, cafès de raval
i molta molta malenconia.
Però el tall de la Guerra
—que inventa finisterres—
irromp.
I ja dues ombres de dos déus
que van somniar junts
s’allunyen oposades.
Cançons, cartes,
cartes mutilades,
cartes ardents, cartes que ardiren,
i una llegenda,
creuen España.
¡Ai, la seva carn
rosa i morena davant del mar,
ai la seva frente amplia,
i la veritat, la veritat indivisible
i que mai no sabrem
de les trobades!

25 de gener de 2010

Lluís Calvo

2010-01-21T05:32:00.001-08:00

Abissal

L’arc de les cames és un meridià
per on passegen llops i hienes
amb la fam dels captius endormiscats.
Instants? Agafa’n un grapat: pits i peus
damunt l’estesa tèbia de les hores.
Però de la terra vas al mar:
no és la finestra, només, sinó una remor
que ve de fora. Quarts de quatre.
Surts del cos i ets un nàufrag,
xarrupes l’última aigua que et queda,
devores l’àrid fruit de la passió.
Un mirall tacat, el llit desfet,
les teves sabatilles com un objecte mil•lenari.
Ens hem tret la careta i els actors
que vam ser es miren, absorts,
per retrobar una nuesa de marees baixes.
És aquest oceà el que voldria:
deixes el teu cap sobre el meu pit
i escoltes sons llunyans. I no dius
que allò que sents és ara aspre, ronc,
que sols hi ha calç on desvetllaves brànquies.

Antoni Casals i Pascual

2010-01-19T04:11:00.000-08:00

Haikús del mirall

¿És un deliri

en el mirall, la imatge,

o el teu fantasma?

El plor d'un arbre

arriba per portar-te

tristes distàncies.

Cal·ligrafies

als murs del teu silenci

criden proclames.

Amb desmesura

propugnes incerteses:

ets tu, o ets l'altre?

Et desconeixes,

tu mateix quan et mires:

espills s'esquerden

No hi ha tendresa

mirall endins, ni marges.

Sols incertesa.

Com breu murmuri,

sents com passen les coses:

udola l'aire.

19 de gener de 2010

Glòria Fandos

2010-01-18T14:18:00.000-08:00

RECORDS

De la ciutat d’Alcanar
guardo el els meus records,
poemes brodats als llavis,
el temps em porta la remor,
el perfum del seus camps,
els colors verds i grocs
d’extensos tarongerars.

El pensament
curull de tristors,
les mans a vessar d’enyorances,
guardades als plecs del cor,
on es guarden les esperances.

Els fruits saborosos i dolços,
com paraules ensucrades
i promeses d’amics,
que fugiren indiferents,
en un silenci fosc,
amb el corrent del riu remorós,
d’aigua clara i transparent.

Només queda la quietud
en mig de la tristesa,
de solitud i fragàncies
saboroses,
que es precipitaren,
a l’insondable i profund
pou de l’oblit.

Renaixen grafies,
versos, poesies,
noves amistats floreixen,
ballen les lletres,
al compàs de l’amor,
del cor d’una poeta
que només sap estimar,
i contempla el mar,
l’horitzó blau i llunyà,
sempre de primavera.

Glòria Fandos
18 de gener de 2010

MENTIDES

Mentides que caminen, corren,
sense peus ni cames,
mentides que volen,
sense ocells ni ales.

Mentides s’esmicolen,
en un cel estrellat
d’ignoràncies,
al niu de la ment,
petita i cansada,
com l’aigua d’un riu
embassada que no avança,
buida de fragàncies.

Fantasia i realitat
es confon, s’adorm,
i desperta la poesia,
a la primera claror
de la matinada,
la rosada avergonyida
renta els ulls i la cara,
al nou dia que comença,
i mai a cap ànima
es farà pas... cap mentida.

Glòria Fandos

26 de gener de 2010