Antonia Renau Manén

De la mort...

De la mort,
en sé la paraula.
d'ella, en conec la lenta pèrdua
d'espurnes de vida.

De la mort,
tinc la visió
en la mort dels altres.

La vida,
la sento i l'estimo
en les pensaments,
en les emocions,
en les fantasies, somnis,
en el dolor i l'alegria

De la mort, en sé la paraula,
La vida, la sento i l'estimo



No sé si és...

No sé si és per la solitud,
el desamor o el silenci,
que esguardo el cel
amb uns altres ulls.
Els blaus del mar
s'endinsen en mi
com a un esclat de bellesa,
Els verds d'oliveres, garrofers i tarongers
folren els desitjos de colors.

No sé si és per la solitud,
el desamor o el silenci
que el respir de les flaires
de terres llaurades
de mar agitada, enfurismada.
em transporten l'exhalació
del batec de vida.

No sé si és per la solitud,
el desamor o el silenci,
que les paraules dites al vent,
als passavolants,veïns o amics,
omplen el buit, de la solitud
del desamor i del silenci.