DOLOR
La devastació és absoluta.
I barregem temor i desig
com els suïcides
que canten dolçors amargues,
a l'abisme de la penúltima exhalació.
La ironia dels records,
el miratge de la falsa intimitat,
absorbeixen el llum de gas
que enterrarà la bellesa
del remot imaginari.
Em trenca la tristor dels últims dies d'estiu,
a l’espera de la tardor rogenca,
viva.
OBLIT
I d’allò que va esdevenir,
que terriblement esdevingué,
en desdibuixaré els fets
i n’evaporaré els cossos.
La profunditat dels teus pits,
de fruites dolces i salvatges,
o la buidor del teu ventre,
que contindrà alhora
llavors i plagues.
No recuperaré la memòria del teu cos,
ni les hores que allargàvem
entre jardins ignorats.
Oblidaré. Com una redempció forçada,
desterraré el teu cos
al no-res, on hi trobo deliri i culpa.
I que, malgrat tot,
tindrà una forma cristal·lina,
que serà la del teu cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada