DESENCÍS
Des del cim dels edificis enrunats
se sent el cant desesperat dels solitaris
al país on diuen que dormen els déus.
A trenc d’alba, sobre ales de corbs,
els precs s’enlairen solemnes i es dispersen
pels camins trenats del fantasma de la boira.
Potser travessaran el pont trencat del dol
i arribaran lliures del llast de la sang.
Des del cim ventós esperen resposta
cada vespre
i els corbs tornen cada vespre
amb les ales plenes de cendra.
El sol es pon.
Potser demà.
Però...
Dins del teu cap, o del meu,
esdevé una guerra sense treva
que crea i mata els somnis
i ens abandona a la incertesa.
El camp de batalla és fosc
perquè és un bosc arrasat
travessat pels fantasmes de l’oblit
i pels desastres de l’absència.
Per això...
La nit vol que li cantis un tema obscur,
que li dibuixis en un llenç de boira i glaç
com són els besos dels amants furtius,
dels que fugen del recer de la llar
i es troben en la fredor dels portals,
sota la pluja insistent
que torna les paraules lentes,
feixugues,
i fràgils com el vidre
mentre a la ciutat de les argelagues
llueix un sol inclement
i la sang de l’absència
vessa per les arestes
de les finestres trencades.
Però...
Se’ns ha assecat la sang a la boca,
la vescosa saliva dels nostres besos
quan la fosca dels portals ens amagava
de les mirades lascives dels altres.
Se’ns han assecat els grumolls
de les paraules, de les lletres
roges i roents
que ens mossegaven les entranyes
fins a convertir-les en un malson
d’ullals àvids de carn i de vísceres.
Sí, els llavis es deleixen
per les carícies de les llengües
humides i sensuals,
però se’ns ha assecat la sang a la boca
i la boca s’ha convertit en una caverna
d’ecos i silencis glaçats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada