Entrega'm, com si més
t’estimés encara,
els teus màgics somriures.
Regala’m estes teues paraules
sense veu,
on cada lletra muda
diu un sentiment.
Atorga’m el dret
que m’agrade pensar-te,
oferix-me el plaer
de, al meu costat, saber-te.
Concedix-me la preciositat
de convertir-te en poema enamorat.
M’agrada llegir-te,
que cadascuna de les teues
síl·labes, no tristes,
componguen una cançó de vida,
que cada gota de la teua mar
arribe fins a la platja de l’estimar,
que et mulle cada dia.
M’agrada saber-te.
Em vas preguntar, com ets?
Per què no puc veure’t, però sí, tocar-te?
Et vaig contestar acaronant-te els llavis
amb els meus, amb el cor ple d’amor,
palpant-te.Com li explico a un cec com naix el Sol?
De quin color li pinto la mar?
Em preguntes com soc? Soc alt, altíssim,
tant que, assegut, toco somnis i un d’ells
és donar vida a un poema sense final,
on tu sigues el llapis que dibuixa lletres,
i jo, el paper que ho guarda
fins a la eternitat.
Com explicar alguna cosa que no es pot vore,
però que és preciós de sentir?
Com explicar el que sents dins teu
quan et diuen estima estimant-me?
Com se li fa saber a un invident
el meravellós que és la trobada
d’un sol naixent, acaronant
la dolça mar amb música del vent?
…S’explica, amb el cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada