Bosc de morter
Una lluna inclement
oculta la closca glaçada
entre les pètries capçanes
del boscam de morter
que defuig la mirada.
Arbres roents,
paisatge dels sempre orfes;
saba bruta de sang,
en les arrels insondables
de la pobresa.
Rere el vidre breu,
amaga la lluna el cap
sota l’ala immòbil
de la indolència
D’alta volada
Ho vam prometre.
Totes dues ho vam prometre,
tantes vegades,
des de la talaia d’una mar
d’antenes i terrats,
per on solcava el somni.
Quins aires de grandesa
inflaven les veles esteses
al sol de migdia.
Amb quina ingènua vanitat
tramuntava el tedi
fent proa a les estrelles.
Ho vam prometre,
que mai no seríem com ells,
que cremaríem les naus,
per no fer-nos enrere.
I ara, vora la platja
reculls les restes
de muts naufragis
sense saber què diràs
si algú pregunta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada