Marta Sans Valls

 OCÀS QUE NO FA NIT

Tonalitats rosades esqueixaven l’ocàs i natros, aliens a aquella premonició visible, vam endinsar-nos en la quietud dels marges. ¿Era l’oblit o era l’incendi? Caminàvem lleugers com si l’oblit fos un desert i l’incendi casa nostra. Vam oblidar la pell per culpa d’acariciar els ossos. Vam protegir el dolor cavalcant entre l’addició i la vida. Ara, et miro i no et veig, ni reconec la tendresa ni tampoc la terra que badalla al vent.

Tanmateix, enmig de tanta gelor rescato el teu plor, que fa vibrar la ràbia, l’imperi.