VENUDA MAR
La mar, el blau de sempre.
Nuesa tendra que revens com temps antic,
mentre calles i tens el cos extenuat.
Se t’hi estenen les ferides que no cessen,
atrapada en la fatiga. L’impuls, exhaust.
La mar, el blau de sempre.
El vent et diu i et revolta i arreu escampa
una cridòria i massa morts,
mentre suren a l’aigua els cossos entestats,
també el vent ens pregunta
pel cant agermanat de tantes ànimes
en l’últim glop en tu de vida i mar.
La mar, la mar, la mar,
un blau de sang.
Pigments, sons, punts,
mots,
línies i textures
i volums.
L’encesa xarxa incombustible
de la ment i la carícia,
d’un reconeixement que xiscla.
Pluja de partícules
i reverberació
de vides incansables
que empenyen la inclemència
i la dissipen.
(Només els necis
no temen res
dins la tempesta de viure)
Neixen blaus d’un cel que no s’amaga.
Un text obert i eco perfecte entre muntanyes
i una matèria que amanyaga llum secreta
només al cor de la foscor.
Viatge. Visió profètica.
Frisança de l’enyor
pel bon Déu dins la llavor
dessota núvols que enlaire creixen i creixen.
Fotografia: Llorens Marín Rosales (La Ràpita)
Només els necis no temen res dins la tempesta de viure... una veritat absoluta!
ResponElimina