Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 30 d’agost de 2010

Joan Guasch Torné

L’HOME QUE POSA ELS CARRERS


Ja no reconec l’home que posa els carrers
cada matí, ni tan sols reconec el camí
que va a la casa on vaig néixer i créixer
i on a cops i a empentes em vaig fer gran,
i després vell i mentrestant estúpid.
Ja no reconec els veïns perquè tots són
nous. Els de sempre ja són morts i enterrats.
Camino perdut, tombo cantonades estranyes
que s’ondulen com si haguessin begut
massa. Ploro arraconat en un mar de
pols trista perquè enyoro el temps viscut,
però el temps viscut és temps depassat i dissolt
en el magma roent de la memòria i els records.
Quina base més falsa! Quina gran mentida!
Quin pànic quan tot és nou i irrecognoscible!
L’home que posa els carrers em saluda.
Jo el miro i faig un lleuger gest amb el cap.
S’allunya tot xiulant fluixet una cançó
antiga. Al seu pas la realitat es fa matèria.
Surt el sol. S’amaguen els gats. Les orenetes
volen. La llum em torna translúcid. Eteri.
Hi ha gent que passa a través meu. Sorprès
em palpo, però no hi sóc. Pot ser és que sóc
un altre, o no sóc res. Potser soc l’home
que posa els carrers i a qui ningú,
ni jo mateix,
no coneix.
Començo a riure angoixat, trist, irat,
embogit, rebentat de no saber, de no
comprendre, de no trobar-me, de no ser.
Ningú no em mira. Ningú no em veu.
Crido sense veu el meu nom, l’únic senyal
personal: el nom sóc jo!
Crido l’eixordador silenci del meu nom
i la boca em vessa de mosques, negres
com les lletres de les paraules, aspres
com un fel rabiós, podrit, vessat entre llàgrimes
i laments. Ploro lletres majúscules, parèntesis
que delimiten el temps, el meu temps, el temps
dels veïns que ja no hi són i que enyoro,
el temps del meu carrer polsegós de passat
incert, perdut entre boirines i calitges, entre
rialles de nens que han crescut i viscut i mort
i són ara només uns noms sense rostre, potser
uns vagues records, una veu, un somriure, unes
trenes, uns genolls pelats, unes cuixes vermelles
de patir fred i gana, la gana dels suburbis polsosos,
grisos, eixuts, esgotadors, putrefactes.
Acabo de posar els carrers per a la gent del present,
perquè tinguin un sòl ferm per trepitjar, per córrer,
per viure i somriure, i menjar croissants acabats
de fer i dibuixar un rastre de molles per retornar
a l’escalf dels aparadors endreçats i lluminosos
i trobar els portals de les cases i pujar als pisos
calents. Escric aquest crit desesperat
per rescatar la ment de l’eixordador udol
de l’oblit de la memòria. O per quan la memòria
m’oblidi. Pel dia que l’home que posa els carrers
em saludi, i jo, en veure el seu reflex,
ja no sàpiga qui és.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada