X Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

diumenge, 23 de desembre de 2018

Suplement de la X Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

31. Ricardo Bada
32. Nieves Salvador Bayarri
33. Vicent Sanz Arnau
34. Jordi Sancho Parra
Ricardo Bada
Soneto escrito a los doce o trece años,
in memoriam de mi tío Antonio, muerto de 21


Moriste, y en la cárcel del retrato,
prisionera del Tiempo tu figura
quedó: para ventura y desventura
de quienes conocieron tu arrebato.


Yo no te conocí, pero constato
que tu vida fue breve, triste y dura,
y sin embargo fue rica y madura
e hiciste con la Muerte bien el trato:


moriste joven, desde joven moras
donde la nada es todo y todo es nada,
donde es eterno el paso de las horas,


donde calla la voz y está sellada
la puerta de las ansias delatoras,
y es lo mismo ser Dios o sólo Bada.
Soneto del 27 de septiembre de 1975,
últimas ejecuciones del régimen franquista (y que resultó profético)

De esta que llaman pobre piel de toro,
donde gobierna el perro de San Roque,
las balas y el garrote y el estoque
sañudamente celan su tesoro.


De esta piel descornada en el trascoro
del gran altar a San Birlibirloque,
se dice que su gente duerme roque,
soñando con el oro y con el moro.


La jauría de perros policía
repite con ladrido y mordedura
que al pueblo le conviene estar en Babia.


Pero el pueblo, a pesar de la jauría,
sabe que ningún mal cien años dura,
que muerto el perro se acabó la rabia.

Confieso que tu culo me obsesiona.
Belleza semejante no se halla
tan fácil. Su diseño de medalla
no es mi obsesión tan sólo: me emociona.


Culo es de Venus, culo de amazona,
culo que a cualesquier da ciento y raya:
preso en cárcel de tela que restalla
con el ansia de asir lo que aprisiona.


Calzón tuyo, mi amor, quisiera ser,
para constantemente acompañarte,
para constantemente acariciarte,


para constantemente aprehender
con palpable pasión, sin disimulo,
la perfección rotunda de tu culo.


Más sonetos:
Nieves Salvador Bayarri


“La puerta”
Vicent Sanz Arnau
A la vora de les oliveres


Jo desitjava a voltes tornar a la terra,
i anar a raure a la soca d'una olivera
amarada de sol i vent o rosada
i cavar-la amb tendresa, amb amor,
traure-li els bordims, les esparregueres
i deixar-la neta i polida
com un arbre de jardí de ciutat.


Aleshores, m'asseuria en una llosa
vora la soca acabada de cavar
i llegiria les Geòrgiques de Virgili
potser pensant, al ritme de l'hexàmetre,
en els ziggurats de Babilònia, a Sumer,
entre el Tigris i l'Eufrates,
i en la fertilitat dels anys
que hem viscut junts com rius
que es creuen adés-i-ara
a la vora de les oliveres mil·lenàries.


Al temps, colliria unes olives fargues,
verdes i llargarudes com mamella de cabra,
i les trencaria amb una pedra o llosa,
amb cops petits, civilitzats.
Després vindria el torn de l'aigua,
del sol i la serena selènica.
Canviaria l'aigua fins que la ràbia,
l'amargor de la terra de les olives
deixés pas a la dolçoreta oleica
amb compte de no destorbar l'aspror,
aquella aspror inherent a la vida.
Només llavors les deixaria un temps
de repòs en companyia de la sal i les herbes:
timó, saborija i fulla de garrofer,
fins que la fam, el desig terrícola
em faria anar a buscar-les i tastar-les
i gaudir de la festa dels sentits
amb la companyia de Bacus
i tota la seua colla dels déus.


I més avant tornaria a cavar
perquè els rius de la vida són així:
hi raja l'oli pur.

Jordi Sancho Parra
Gojos a Sant Josep
  A la memòria de l’intel·lectual, metge i poeta canareu Estanislau Ulldemolins,
i a sa filla Anna Maria

Com exhalat, el cor sospira
al repic, claror del sol,
a la verdor de l’ampla plana,
a un empiri de gresol.

Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
aureola del bon clima
i recés dels heliantems.

Tornaran a estirar els bous
resplendent, formosa arada,
aquella que duia al paller
de Santa Llúcia salvada.

I com em plau, sant venerable,
veure créixer el camp ufà,
traient-ne el cap, prenyant la terra,
que Ceres guaita d’allà dalt.

Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
torna rosa solramada
a cobrir tots els cepells.

T’agraeix prou el pagès
formulant vana pregària
que li feu madurar el macabeu
i una anyada sumptuària.

I xafardera, com és l’abella
voleiant pel mig del camp
remena entre la poncella
d’entre tot un gran escamp.

Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
amb puresa, esclata el te,
timonets, roses i crisantems.

I si pel desembre hem caigut
de sa mandràgora, presoners,
feu que la santa siciliana
no ens agafe sense res.

Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
vostra barba ens fa de guia,
vostre bàcul, anar ensems.


Alcanar, desembre del 2018

Tomàs Camacho Molina

Lleugerament inspirat en una escultura de Cinta Sabaté

A Cinta Sabaté, amb estimació i admiració, sempre
A Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau, per ser estimulants per a la nostra creativitat

Dona, receptora de llum.
Dona, de llum.
Dona, per a l’aigua.
Dona, d’aire.

Reculls el gaudi de la llum.
La irradiació del sol
beus amb serena calma.
La carícia de l’aire
és la música que inspira
les teues maternals galtes.

Dona, al mig de la Via Làctia.
Dona, a la vora de l’aigua.
Dona, envoltada d’arena,
que a l’inclement infant
amb comfortadores carícies assossega.

Dona, principi. Dona, fi.
Dona, raó de totes les coses.
Que ningú trenque
les teues ales de llum,
el teu ventre d’aigua.
Dona, ancorada a la terra.
Dona, d’aire, lliure i sola
que pel lilós cel, lliure, vola.
Lo Taller - Sant Llàtzer - Raval de la Llet
22 de desembre de 2018

Foto: Ricardo Gascón Villarroya

María José Franquet Álvarez


Riu avall

Se m'escapen els mots
riu avall, peixos
bojos en desbandada.
La rauxa em fuig
darrere les roselles,
tan roges. Fins i tot
el seny les persegueix
embadalit,
sense memòria.
El vers més amagat,
un llargandaix poruc,
s'estira al sol
i plàcid, riu.
No hi ha poema.

Nit

Et saps el vespre que mor.
No t'és indiferent mai
però no l'acompanyes.
T'estimes més tancar els ulls
i sentir el tacte rugós
d'una escorça vella.
Resseguir-li els solcs,
que també són nit.
que també són teus.

Mar


Dius que l'aranya no té boca.
Dius que aquest cel gris no és el teu.
Dius que en la intersecció no ens trobarem.
Que aquestes flors grogues són ben reals.
Que abans d'ahir és fa molt temps.
Que has escoltat tantes cançons.
No dius que ja has deixat de ser qui erets.
Que vols el mar.

Mariola Nos


En tu em reconec


En tu em reconec Viva
ara que el camí s'esgota
i les branques dels meus somnis
arrelen oblit als dies
Inconscient
al pas del temps
que no intuïa tan a prop
meu


En tu em reconec Feliç
ara que el camí és d'anada
i sobrevoles la vida
fermament
Lliure
de records nostàlgics
que ja esdevindran
al temps


En tu em reconec rebel
als opressors de llavors
cantant a tota veu
la llibertat dels herois
Llunya'ns i propers
lluitadors i combatents
però vençuts
tots ells


En tu em reconec Amant
de nits llargues
i espelmes blanques
D'aquells jocs per descobrir
tímidament
maldestres plaers prohibits
astutament transgredits
per mi


En tu em reconec
Viscuda


Filla

I no et seré oblit