Agustí Masip

Petita part de la meva petita mort

I

Cloc el puny;
se m'escapa el món que em desclou
la pell d'aires sumaríssims;
verdeja la tarda ran de riu
serpentejant aspres vinyes que deixa enrera;

Cloc el puny
i sento l'esvoranc dins el cos
com un turment de còdols que la tempesta
trasllada lluny de la pau guanyada.


M'hi sento escrit en cada revolt,
cada pedra em sap el trepig,
em reconeixen les fulles renovades,
primaveres primeres, dels àlbers antics, tan amics,
i el camí se m’esfonsa al meu pas.

Em reconec, ni que sigui vençut,
sempre caminant, amic i amant.




II


Trasllado, foc i pedres,
per camins encreuats de bandits;
resllisca el pas feixuc que duc
i ni a l'altra banda del mar no em veig segur,
traspassat de corsaris antics, ni essent arribat
a la riba llunyana.

He errat tots els camins
i ara no em resta sinó...
només la tornada.


III


Avanço amb el rem ben fermat a les mans,
ni les aigües més braves ni els còdols més aguts
em fan defallir de seguir avançant.

Tenim encara la vida al davant
per lluitar-hi i vèncer-la;
la sort només és el resultat
de tants dies treballats.


IV

Arraulit sota l’ombra ufanosa de l’om
cloc els ulls per tenir-te a prop,
per sentir-me que sense tu, jo valc poc;
endreço els meus records, que també són teus,
per rememorar, altre cop, els moments feliços
que he passat al teu costat.


V

Subjugo el pensament als sentiments,
apedaço els records amb cinta aïllant,
endreço, delerós, els somnis tinguts
per saber-ne l’abast real,
callo els mots que et diria per no malmetre
l’instant que et tinc al costat.

Si et digués que sóc un altre
només faria que empitjorar les coses,
perquè et vas enamorar de mi
tal i com era aleshores.

Francesc Mompó i Valls

I vingueres


I vingueres a l’arbre orb
per enroscar la flama a l’escorça,
flama blava en tronc mil•lenari
nodrit al bosc de les tenebres,
i com un tel virginal esquinçares la fosca
amb una pluja de gesmil i lluernes.
Sobre la pell seca dels llavis
deixares caure espurnes de reixiu,
carboncle salvatge,
mentre que als ulls se t’abocava un alfabet
d’herba fresca i cants d’alosa.
I jo, avui, als teus peus retut,
amb revol de festa grossa,
pare les tovalles al cor
amb un cistell de pa tendre
i un pessic d’acollidora sal,
i a les mans et pose
aromes de forest novella
i un ram de gestos amatents.

27 de febrer de 2010



POEMA ESCRIT DE CAMÍ A SÈTE PER A GEORGES BRASSENS I PER A PAUL VALERY; I LLEGIT DAVANT LA TOMBA DE VALERY


CEMENTERIS MARINS

Fumaré uns versos sense guitarra
vora una mar coneguda,
li deixaré com a penyora
l’alè de l’onatge pairal,
bescanviarem, si més no un instant,
el tacte de la sorra i la pell nua
de les jeunes filles de la Camarga.
Sé que ja ets pols i música
com música i mar és Paul,
mes també sé que tots tres tastem
de l’escudella de la llum
i de la secreta taula dels mots.
Alce la copa a la falsa frontera
on descansen els morts.

Agost 2011

Carles Vall i Martí (Onatge)

Les primeres paraules de l’any...

Floriran les tendreses profundes
la flama de la vida il•lumina
el cel de cada dia, els somriures
són estels, els teus llavis
el bressol on neix vida
desitjada, pagès de carícies
et sembraré el cos fins
que gemegui el poema,
l’ànima cantarà sense paraules,
som tu i jo amb el
fred de viure i l’abraçada
que calma l’hivern de la nuesa...,
a l’arbre del t’estimo, a cada
branca hi ha el teu nom,
és temps d’estimar,
brindo amb tu, el silenci
crida paraula, boca a boca
el gran diàleg...


31 desembre 2011


De dos silencis...


De dos silencis
respirem un sol crit,
a les arrels hi tenim
l’alfabet dels desigs,
en pouem fins que
esdevenim poema
de vida, resseguim
els llavis dom dos
deserts en busca
de cruïlla per
trobar l’aigua que
calmi la set,carícies orfes,
sentiments a cor obert,
dona i home
a l’enclusa de la vida,
foc a la hipocresia,
paraules al mur
de la vergonya,
després de pluges
i tempestes, sempre
queda una lletra,
que cap campana
t’atemoreixi ni
cap cel governi
la teva vida,
compartim fins
que puguem compartir...,
estimar no és agredir.



Tot i que no sóc partidari de les coses i les actituds per un dia, sinó en la pedagogia i el respecte del dia a dia. Un intent de poema en contra de la violència de gènere.



NO...



No, no a tenir
por a la por.
Els cops i les hematomes
no són una mostra d’amor.
Torturar i esclavitzar
no és estimar.
No t’abracis al
teu maltractador...
La violència no ha
de ser el coixí
dels teus somnis...
L’agressió no és
mai una carícia.
No et faci por
parlar, denunciar,
has de ser lliure,
no et sotmetis
a cap tirà.
No has de ser
pa de tortura...
No a cap violència,
totes són presó!
Estimar no
té sinònim.
Torturar, tampoc.



Ningú no ha d’esberlar
la teva sensibilitat,
ni la teva tendresa...
No callis, VIU!

Maria-Josepa Margalef

Tornaré a ser

Voldria tornar a ser
aquella nau de veles
desplegades
amb amors, amb cançons,
amb amics i amb paraules!

Però et busco i no hi ets,
m’allunyo i t’apropes
et sento i te’n vas.
Tinc molt mal d’estómac!

Per això retorno a mi
i ofego la cançó que
naix dins meu.
I tu ja no hi ets!

I, si sóc ben sincera,
veritablement,
m’importa ben poc
que tu ja no hi siguis!

Tornaré a ser
aquella nau de veles
desplegades
amb amors, amb cançons,
amb amics i amb paraules!



Deixeu-me reposar

Deixeu-me reposar en el meu llit
de fins llençols de fil,
de finestrons oberts
amb cortinetes
a l’aire de la nit,
a l’oneig dels arbres,
a la brisa marina,
a l’aroma d’acàcies i jardins
i al cant de l’ocellada
als dematins!

Antònia Renau Manén

La roba blanca

Quan endreço la roba blanca;

llençols, coixineres, i estovalles

penso en la mare.

Ella somreia i olorava

plegant peça a peça

la roba blanca.

A mi m’agraden

els llençols amb puntes de coixí,

les coixineres amb fistons de colors,

les estovalles amb brodats blancs,

de l’àvia Conxa.

Això sento, quan plego i endreço

peça a peça,

la meva roba blanca.

Setembre de 1979

TONA


Hores de mar


A les cinc de la tarda,
la mar s’ ha vestit
de potents blaus,
El cel, de pàl•lides transparències.

A les sis de la tarda,
la mar s’ agita.
El vent de ponent
Dóna entrada a cruixents onades

A les set de la tarda,
La mar s’ha vestit
de verds olives.
El cel, de grisos esventats
amb espurnes lluminoses.

A les vuit del capvespre,
La mar i el cel
es fonen a l’horitzó,
obrint la porta
a les nits d’insomni.

Octubre 2010

David Ruz Guiu

Un matí pels somnis

És volant que prenen forma de formiga
les sagetes ferotges que maseguen indòmites
el cor de l’arbre de grans ombres,
les alenades de fosca escuma de l’hivern indevot.

Els conta contes dels meus núvols,
em diuen que resten encara finals no escrits
que tenen l’aparença de les millors obres;
només cal voler-ho escoltar tancant els ulls,
que és quan més clar s’interpreta una estrofa,
allí on els que somien
poden tornar a començar.

No et preocupis quan estiguis somiant;
aquí tens un vaixell,
l’onatge et durà de nou a la costa.

Josepa Ribera Vallès

RE ESTIMAR

Veure de les fonts de la memòria.

Sentir a prop una olor, un encant,
una flaire reconeguda.

Re estimar,
trobar proper
un recés, un pensament, una paraula.

Re estimar,
com renovar uns vots,
com recollir el farcell,
dels records preuats i entranyables.

Re estimar,
retrobar un temps
un poder,
uns braços acollidors que bressen.

1-5-2011

">

PENSAR EN FEMENÍ

Que vol dir… pensar en femení?

Posar-los-hi faldilles als pensaments?
Posar-hi ovaris a les respostes a donar?
Posar els cinc sentits...
i cinc solucions a resoldre conflictes?

Pensar en color rosa o violeta?,
Voler fer de mare de tot el que camina?

Vendre l’ànima
per un tros de “xoriço” a posar-se a la boca?

Pensar en femení...
Més percepcions i més interès en les coses?
Més instint, més resolucions,
més capacitats afectives, més ganes,
més control, més conformitats, més paciència.

Menys guanys?

Dones.
Dues cames i dos braços.
Cap ple, i recobert de cabell... llarg?
Pit, sexe i cul en condicions òptimes.

Dones.

Raonament, com persona.
Conclusió femenina?.

4-5-2011

">
PASSEIG PER L'HISTÒRIA

Cultura.
Poble.
Llegenda.
Costums.
Retenir.
Conviure.
Aprendre.
Progrés.
Respectar.

No oblidar.
No lluitar.
No sobreestimar-nos.
No desestimar.
No perdre.
No morir en l’intent.

Terra compartida.

Tradició.
Anys que s’amunteguen.
Projecte de futur.

Elaboració permanent.

No escatimar forces.

23-4-2011



DONO

Dono cops de puny a les paraules.
I al que volen dir, i al que diuen, també

s’abracen com germanes
i s'esbatussen fredament,
com partits polítics contraris...
dels d’abans i dels d’ara,
per conèixer, i per reconèixer.

Paraules de doble fil.
Imatges de doble circuit.
Llenguatge obert,
d’un pensament que sagna.

Paraules
que m’has ficat a la boca,
buscant el no i el sí, entre hores.
I que una expressió meva
que pot ser volguda, abraça.

Paraules que van i vénen
com rius,
com barques,
com l’aigua que canta a la font,
com cada dia que passa.

Paraules que no saben què és callar
paraules que s’abracen,
paraules que estimen.

Estimen. Sinceritat i reflexió,
llengua i panegíric, futur i esperança.

La meva por
i qualsevol contrició.


17-4-2011
">