Emigdi Subirats i Sebastià

De nom Cristòfol, homenatge al cavaller Cristòfol Despuig
COL•LOQUI EXTENS SOBRE NATURA I PARLA

Jo, Cristòfol Despuig, cavaller de raça, tortosí d’esperit i català d’ànima, em veig en cor de donar inici ací a una xerrada intensa sobre el temps que ha passat i que passa; mentre trepitjo els carrers de la meua ciutat natal tan aimada, i enraono amb cura sobre la història passada i altres afers de casa amb uns bons companys que amen les lletres i la llenga d’ací. Confesso els meus anhels perduts, i no m’estic de fer ús del ben noble ars poetica per cantar eixes glòries passades de la gran Corona nostrada, que a la vegada admiro i enyoro.

CRISTÒFOL

Cristòfol, jo, de més noble estirp hereu,
Fill d’una urbs amb llustrosa cultura,
Canto al passat car el present ja temo,
I el diàleg de tots els temps enceto,
Per eixos angosts carrers que tant adoro.
Flairo l’enyor dels antics reialmes,
Nodrits de glòria per terres i mars.
Eixos estendards patris tostemps llueixo
Encara, arreu d’orient, d’allà i d’ací,
Que allò aliè mai no m’és ben propi.
Sóc present, llavors, en l’ahir tothora,
Amb llurs llenguatges ancestrals,
Immensa recança sento pels jorns d’avui,
Quasi vençut per gens amats veïns,
Et dulce et decorum est qui per patria mori[1].

De més noble nissaga, Despuig, sóc jo,
Embrió d’herois d’eixes contrades
nostres, que amb tanta força reviuen
milers de suaus tonades de dolçaines,
al so humit que mana el flumen[2] pare,
Les sensacions d’ací són les que anoto,
Unes humils vivències del jorn a jorn,
Que provenen dels pretèrits temps
Del gran Abu Bakhr, lloat fill d’ací,
filòsof del món sencer un dia.
Adéu a la set dels gegantins savis,
Que pels escaients arrels moriren.
Siau[3] als grans relats de la història,
Que la llemosina veu sabé escampar
Amb el seu tan sa orgull de mare.

Despuig, Cristòfol, jo, el foraster no entén,
Ni la seva gentil llenga[4] podria mai
Amb prou pulcritud fer-ne un ús escrit,
Car sense sentit romandria allò que ha estat,
En secula[5] dels temps, de les generacions, el pa.
Potser sóc rancuniós com tots imagineu,
No se m’han exhaurit records en la distància,
Voldria treure els mots que em donin bona veu,
La nit d’avui, tan plena de constància i d’anhel
Que endemés puc enraonar d’afers de casa.
Veig poca lluminositat en hores de foscor,
Em ve el sabor d’aquella aigua que encadena,
Enlaira allò que en mi queda de serena
Gentilesa, reticent d’allò que he tocat,
L’anhel de gelosia d’uns déus sense ventura.

Qui més que Despuig llegir un romanç podria,
Pretensiós de voler ser i clos laberint,
I palpo amb la part tendra de les mans
L’ésser tenaç en què em vaig convertint.
Car més dur l’engany la passió pot fer.
En el presagi irrefutable, em basta
La impressionant alçària d’un llorer,
Que arrela als camps dels humans en casta.
Que ací nascuts conreen i fan digne
Dels Costums Dertosae el bell parlar.
Concòrdia recerco en l’escrutini,
En va obrint els ulls perquè endevini,
De quina fosquedat sóc resplendor.
I ja no disposo síl•labes per aprendre,
Romanc deixat de mots, m’esvaniré.

Qui diu, Despuig, si l’impuls que m’embriaga
Omplint-me d’hipèrboles, no és la por?
Que em deixa mal regust i llavors m’amarga
El paladar, en un gran paradigma on jo,
No em guardo mai de presumir grandeses.
Contemplo i m’esforço per retrobar el lloc
Antic del paradís irreal, ple de riqueses,
On regna l’aire, l’aigua i el foc.
Natura cent per cent i plena d’encant!
To be or not to be[6], que escriurà el geni!
Lloat sigui el temps quan en Llull guarnia
d’una adorable follia el pensament,
Fruit del ben pensar de la història guanyada,
Rubrico el desencant, saviesa acabada,
Allò que ell creà, l’home a galops desfà.

[1] Frase llatina que significa: I dolç i decorós és qui mor per la pàtria.
[2] riu
[3] Pretenc jugar amb la paraula adéu-siau, que he introduït en dos versos cap a dalt.
[4] Durant l’obra “Els Col•loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, es fa ús de la paraula ‘llenga’ i no llengua.
[5] Escursament de la frase llatina “In secula seculorum”, que significa pels segles dels segles.
[6] ‘Ser o no ser’, famosa expressió usada per William Shakespeare a la seva tragèdia ‘Hamlet’, que és una de les quotacions més conegudes de la literatura de tots els temps.