Montse Pallarés

LA POESIA

Quan tinc foc al cap

i el cor em surt a bots.

Quan necessito entendre

l'entramat de la meva vida.

Aquí entra la meva poesia.

Quan un nen em mira

amb la seva mirada tendra,

quan em mira,  em somriu 

i em dona la mà.

Allí naix la poesia.

 

Quan m'adono

que els detalls són l'essència de les coses.

Quan sento

una gran remor a l'horitzó.

Intueixo la poesia.

Quan hi ha silencis que parlen

i a la vora, una mà amiga.

Quan hi ha un instrument que toca  

i m'explica una història bonica.

Això és la poesia.

Quan noto que les teves mans

desperten la meva pell.

Quan els teus llavis em porten dolçor

a la meva boca anhelant i seca.

Jo sé que allí m'espera la poesia.

Quan em vaig adonar

que en l'estimació no hi ha fronteres.

Quan vaig saber 

que l'esclau mentre balla és lliure.       

Llavors, em vaig dedicar

a ballar, a escoltar, a sentir i a estimar.                               

I tot això serà, per a mi i per sempre més,

“la poesia“.

Parlant amb la Mar

Acabava de llevar-me, els cabells embolicats,

els llavis pàl·lids, sense pintura.

L'aurora em mirava complaguda, i el sol naixia

vermell i ataronjat de dintre de la mar.

Que em deia: No vulguis que et dibuix-hi 

com la mare millor del mon i

no et plasmaré com una esposa entregada

 de cabells color de mel.

Avui, vull estimar-te així de natural,

sent una gota meés d'aigua d'aquesta immensitat,

necessitada d'amors que no poden ser

i acceptant els amors reals.

Alo que jo li contesto:

Pels meus somnis contemplo cada dia la sortida del sol,

i miro per la finestra desitjant llibertat,

i vesso les llàgrimes que a dintre em fan mal.

Mocadors humits emen preparen per un dia

que desitjo aconseguir la felicitat,

l'hora és dolça i em compensa,

perquè jo no escric:, jo somio amb les mans.