Rafael Haro i Sancho

Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada”

Salvador Espriu

Avança la tanca que amb el cor llampega,
posseïda d’amor, l’ ànima anima
el farcit cos, tremolós d’anys,
poruc de tot, buit de seny i només ànsia,
caminant cap al feixuc barranc
on el desig s’aboca.
Cansat de nos, d’afectes sems,
de jornades semblants on s’enyora el son,
la part més lúcida del llit
on no es tem el desengany,
ni el plor, ni la mort.

I totes les apostes,
els il•luminats colors de vida,
llampants espurnes d’un cor que batega,
esdevenen caduques arnes
on diposito encara
màgiques creences,
passions inútils
i una fútil esperança d’amor pur.