Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 12 de novembre de 2014

August Bover



He dit!

Potser avui podria dir-vos
tot allò que haurien dit
si diguéssim quatre coses
sobre dites mai no dites,
segons diu -no diré qui-
que havien dit que diríem,
un cop ja vau haver dit
el que deies que digueren
-dient-ho o havent-ho dit-
que no haurà dit que diguem,
que hagin dit ben bé el que es deia
com si no ho haguéssim dit.
I han dit que potser calia,
que ho havia d’haver dit...
Ves per on! I qui ho diria?
Ves, qui ho havia de dir!

D’ací, d’allà

Mentre tu lliges, jo ho llegeixo,
quan la serveixo, la servisc,
i no patisques, si pateixo,
cal que lluesca, quan llueix!
Ni tu em mentixes ni et menteixo,
que en presumesca, ho resumix:
si hi acudixes, hi acudeixo,
i n’eixiries, si en sortís.

Delírium trèmens

Un factòtum dels del Fòrum,
tan bon punt baixà del pòdium,
va consultar un vademècum
malgrat tenir prou currículum.
Apressat per l’ultimàtum
que li llançà alguna mèdium,
deixà anar un bon llatinòrum
i, amb l’ajuda d’un espèculum
-on no diré, per decòrum-,
descobrí aquell pandemònium
que, per la falta de quòrum,
feia temps tocant l’harmònium
enmig d’un gran maremàgnum.



Vocalitzacions

A l’Àrtic quedà la nau
tota coberta de neu,
les gavines van fer niu
al damunt del pal més nou,
a tocar d’una gran nuu.
*
Rebé quatre rals en pac
d’un vulgar negoci pec,
amb això es va comprar un pic,
va provar d’excavar un poc,
fins que exclamà: -Poc que puc!
*
Quan descarregava un sac
ple de crostons de pa sec,
s’adonà que deia “sic
sota uns graffiti, en un soc
tot empastifat de suc.
*
Fou tan fort el cop de tac,
que va aconseguir fer tec
-malgrat un neguitós tic-
en enviar, amb un sol toc,
una bola al cim del tuc.

De cap a cap

En cap cap cap
que un cap de colla
de capsigranys,
vell caparrut
i cap d’esquila,
que pel cap baix
duia el cap alt,
hagi fet cap,
des de Capçanes,
a Capdepera
algun cap d’any
i, encaparrat
pel seu mal cap,
perdés el cap.
A què treu cap,
si no té cap
i no en té cap?
Treu-t’ho del cap!




Monstres nostrats

Tant pel cel com per la terra,
la primavera congria
arreu terribles perills:
ferrenys estols i escamots
de banyuts i diablons,
bequeruts i capricorns,
abellots i borinots,
morruts i rinoceronts,
formigues lleó, mosquits
tigre, horripilants erugues
peludes, escarabats
butllofers, escopeters
i uns quants dels enterradors,
bernats pudents, mosques boges,
saballoneres, de foc,
vironeres i d’Espanya,
centpeus i banyarriquers,
milpeus i estiracabells,
i també pedraferits,
temibles papaorelles,
bufaforats espantosos,
papallones de la mort,
milers d’espiadimonis,
fins i tot d’escanyapolls,
tot de cuques verinoses...
Ens caldrà anar amb molt de compte
per mirar de no esclafar-los,
per no trepitjar-ne cap.

Érem, som i serem...

Pel que hem estat,
pel que ara som
i volem ser,
allà on siguem
o ens estiguem,
serem només
si volem ser,
i serà bo
i estarà bé,
si tots hi som
i els que s’hi estan
hi puguin ser.

Som i serem,
no ens n’estarem!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada