Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 6 de març de 2014

Montserrat Bordes Vidal




El solc que guarda

Els que s’estimen es fan patir i alhora somriuen.
Viuen dintre dels solcs del cos de l’altre i a les nits s’hi adormen.
Arrecerats de l’aigua quan plou,
llepen la carn i la lluna, i deixen passar el temps i els cometes.
De vegades, al tardet, quan fa bona hora,
algú s’asseu amb una cadira al balcó i els espera.
Passen entre un munt de fets,
amb la sal a la llengua i encaragolats l’un a l’altre.
El nas pot ser un solc;
i els cabells, l’herba fina
que quan dormim ens creix des del coll a les galtes.
Els cossos cansats dormen damunt les cuixes toves i salades.
Cuixes que esperen, peus freds que es troben;
mans que agraeixen, boques que s’obren
i que tasten l’olor salada del solc on descansen.


El caragol i la llengua

Ah, el plaer, música que arriba de lluny,
que omple les places,
música que plou damunt de la terra i dels arbres
i que s’encaragola al voltant dels pits de les dones
i rellisca per les panxes, rodones,
que ens condueixen en un viatge llarg,
que no té preu i que cap guia coneix.
Un viatge circular,
com la closca de caragol
que guarda la molla tova com la teva llengua,
aixopluc del meu plor i embolcall del meu cor desfet i empobrit.


El fred que talla

Si miréssim dintre de la closca del caragol
que ara mateix puja la pedra del marge de la finca
trencat pel temps,
però arrelat encara de soca
i oblidat per aquells que no saben què es un marge
trobaríem el camp sencer:
la fulla de l’ametller que tremola una mica;
l’escarabat a mig morir que s’esgarra rabiós
dintre del dipòsit d’aigua del cel;
el llangardaix que fuig del nostre esguard
cap al recer d’algú que no l’espante;
l’agror de la maçana caiguda,
sema, passada, podrida;
el cop sord del fruit en parar damunt de la teulada;
la pudor de fems de la granja propera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada