Raimon Aguiló Bartolomé

L'estenedor

                                                                                  Quines
llàgrimes de quincalla de frustrats amors,
                                                                                  al mocador brodat?


Joan Vinyoli

A estones m'entretinc a veure la veïna
del sisè quan té l'ànima estesa, dissimulada
i els calçotets blancs del seu home al ras.
Tot queda en un no-res irrellevant: el somriure
d'una mirada furtiva, colpidora, de llençols usats
i la resposta amable d'un mocador brodat.
Un tros de cel, lluny de tastar el desig,
s'ha abalançat sobre el seu íntim perfum,
quan la seva flaire franquejava el darrer desert
amb peus de plom, per glopejar-la abastament,
i els seus ulls grémoles han llampurnejat
veritats inconfessables d'una adolescència rebel
que mai fou triada, tan sols reprimida.
El parany d'un temps on el plaer, poc i submís,
era prohibit i uns llavis humits com maduixes
primerenques, l'avantsala carmesina del pecat mortal.
Sóc el seu veí particular, el qui a estones la desvetlla,
sóc l'anhel encès, el pessic de goig que encara resta,
l'essència de la seva anada i vinguda al balcó
a cada esquitx regalat de bellesa assaonada,
un impossible que ha deixat de ser prudent i casual
entrecreuant mirades vaporoses quan la miro a tothora,
pàl·lida com una identitat crepuscular que s'esvaneix
tota sola en la seva poruga timidesa i en la meva, també.
La tarda tèbia de juny contraria els vidres alleujats
que s'han d'obrir flamants ara que tenen apamat
el temps d'amor com si fos nou per estrenar.
L'amagatall d'un tatuatge a l'espatlla a la vista.
La llum s'estén desvergonyida per la fatxada de l'edifici
fins a encalçar-la i al descobert tocar-la en tot el seu cos,
mentre la fragilitat d'un instant secret que vol repetir-se
s'enretira en donar-li a la mà una pinça per a la roba.




Premi de Poesia Homenatge a Joan Vinyoli, Parets del Vallès