Manel Vallés

HORES D’HIVERN

Les hores d'hivern,

fredes com la mort,

s'allargassen lentament

en un dia inacabable

de pluja intermitent.

Al jardí estant, el tronc

de la morera cria molsa

de tantes humitats

mentre la saba adormida

somia noves primaveres

El fred, un fred intens,

convida a no sortir,

a encendre la llar de foc,

a llegir llibres pendents,

a fer meditació, a escriure.

Infeliços aquells

que no saben gaudir

del moment present,

de l’ara i aquí,

ni sols ni en companyia.

A Santi Borrell,

amb estima.

Els dies a les mans

s'escolen entre els dits

com una sorra fina

que el vent escampa.

ESPILL

Em reconec a mi mateix

en tu, lector.

Una mateixa angúnia,

una mateixa esperança,

una mateixa solitud,

acompanyada, o no,

solter, aparellat o divorciat

això ja és cosa de cadascú.

Saber sempre allò que

no vols fer, tenir-ho clar.

Actuar sense fer mal

a ningú ni menystenir-lo,

això és la llibertat.

El món és un reflex de la llum,

la fosca és un món apagat.

MESTRAL

Fa dies que el mestral

no para de bufar.

Voltegen fulles seques

pel jardí.

Fa un fred que pela,

que no invita gens a sortir,

tan és així que, fins i tot,

la meua gosa, Blanqui,

s'amaga a la seva

caseta de fusta

i s'ajoca a dormir.

És un vent inclement

que va cap a mar,

molt sec, fred i violent.