Raimond Aguiló Bartolomé

 

Ja ha parat de ploure

 

Arrecerats, a cops de melangia,

escoltàvem, un cop darrere l’altre,

la veu de la Hardy...

Jacint Sala, Vella tardor 

Ja ha parat de ploure

i les gotes d’aigua no traspuen

invariables al damunt del vidre de la finestra,

des d’on assegut i sense fer res m’entretinc

veient cada dia com passa la vida,

esperant, potser, que en aquest traüt

d’anar i tornar de la gent atrafegada

un dia gosis adreçar-te’m, a veure si encara hi sóc

o si algun veí et fa cinc cèntims del que he estat: 

aquell pobre drapaire que escrivia versos

a mitjanit referenciant Neruda, embrancat en Mistral.

No ens reemborsaran els dies perduts,

tanmateix m’hauria agradat que haguessis vist 

no fa pas gaire la pluja, com s’esqueia, d’amorosida,

esquitxant pretèritament el mar, els vidres, 

talment com abans, la nostra innocència.

Ja ha parat de ploure

i des de l’ampit arrodonit de la finestra

pronuncio el teu nom originari i contemplo 

al final del meu carrer  com les parelles passejaven de la mà

rambla amunt o rambla avall, de dues en dues, 

com les garçons et les filles, de Françoise;

jo et veia de reüll i m’enamorava de tu

i deixava passar un temps reprimit, xiuxiuejant,

amb la intenció de recuperar-lo més endavant 

per fer-li els retocs necessaris que emmarcarien 

la meva vida, i no era cert, ni de bon tros.

Ja ha parat de ploure,

com aquell dia al voltant nostre,

en què cercava amb urgència prematura la teva imatge,

com si pressentís que el temps replegades les veles

mai no et tornaria, com si la realitat persistís a dir-me

que tot va ser una quimera,

un miratge de l’assolellament de joventut

arrapat a l’inconscient dels vells rems

mariners d’un estiu massa, massa llunyà.

És ara quan més viu tinc aquell passeig

per la platja desèrtica d’una tarda

emplujada de diumenge del mes de febrer,

joguinejant amb foscos vaixells i tapissos d’aigua

fustigats per un vent de llevant d’ones encrestades 

i el gust de sal als teus llavis, i aquells batecs d’amor 

que tenien pressa per aprendre 

aquella nova dimensió que ens fou donada.

Te’n recordes, Françoise, de quan dibuixàvem

el teu nom i el meu a la sorra de la platja

amb les petjades del cor i l’ànima enceses?

Avui l’escuma d’una onada tendra d’hivern

ho esborra tot. Ja ho veus, porto a la sang

encara les platges de Salou i Cambrils,

la setmana de Sitges, les dunes verges

del Delta i l’estada frement de Vic.

Ara que ja ha parat de ploure,

tot el temps arraïmat s’esgrana

en els límits plomissos de la tardor,

navegant en mars fesos  de boires negades 

i fars clars, i em deturo un instant

al caire feixuc d’un cel molt lacat:

els nois i les noies de riure fàcil

i gest infantil gens mesurat

de cop i volta s’han fet grans, sense adonar-se’n. 

Sort en tinc, d’aquest ruixat que de tant en tant, 

obstinat, em visita i amb els nusos dels dits 

em pica als vidres per dir-me que tal vegada 

aquesta nit passarà el camió de les deixalles

i s’endurà de mi la part sencera,

l’anvers d’aquest somni, però ens deixarà, 

sens dubte, l’olor cadenciosa de terra mullada,

ara que ja ha parat de ploure.

 Premi de poesia Joan Maragall, Sant Joan de les Abadesses 2020