Josep Sancho Sancho

UN PAPER MENUT

Sempre m'ha agradat escriure,

assentar-me a la taula. 

Una mirada al paper,

una carícia al teclat. 

Potser alguna tassa de cafè 

que estarà plena d'alguna cosa 

que no serà cafè. 

Per fer ambient. 

Una llum tènue, càlida. 

Música de fons

sense que soni res en concret,

potser, fins i tot, imaginada. 

La ment en blanc, tranquil·la, 

com escoltant aquell jo interior.

L’essència.

I la inspiració? 

Les paraules. Les coses que van passant. 

La gent, els amics, les amigues. 

En realitat, és la vida la que va passant per davant dels ulls, 

sense avisar, sense parar. 

I provar d'agafar-ho tot, 

en aquella eternitat sempre erròniament desitjada.

Només present, 

deixar fluir.

Només un paper menut, 

íntim i personal.

ENS MOREN PARAULES

Quan em parlen els iaios del meu poble, 

si repeteixen sempre el mateix, 

faig que sí, que sí amb el cap, 

però no escolto molt el que diuen...

Només espero per si amollen 

una de les seues paraules velles, 

tresor de bandolers, 

botí de comediants. 

Per agafar-la al vol, 

per guardar-la a la butxaca, 

per no deixar-la morir. 

Ens moren paraules.