Manel Joan Arinyó

Bacus menava el bus de l’institut. 

Orat, zigzaguejava la via augusta 

empaitant zombis i bruixots.

Els mostatxos ens paraven

no per engabiar el cafre,

a caramull de mistela i de cassalla,

sinó perquè buscaven el Lute,

que havia furtat quatre gallines.

Recontracapicollonslladre!

Perquè els àngels llegiren des del cel

el nom del poble, volantiners 

amb espardenyes d’espart 

el brodaren amb flors veganes a la muntanya.

Els dies que va dir només CUL,

amb delit somiàrem les vores:

pastissos de glòria efervescents.

Quina feinada confessar l’excés:

el mossèn, orb tal talp, poc clissava 

el joc floral, font del mal,

i no entenia res. O, reprimit,

feia l’orni perquè li referírem 

l’èxtasi amb senyals i pèls.

Als tretze anys, prenyat de pors,

ogres i manies, em gitava 

amb un coltell sota el coixí. 

No m’hauria sentit segur

ni amb un AK-47 als dits.

Ara, amb porta blindada i reixes

a les finestres, dorm, petant de dents,

a la cambra del pànic amb el llit

farcit de mil míssils antimíssils.

Creixença d’ase.