Vicent Pellicer Ollés

Murmuris de les estacions

La primavera

Les estacions són la brúixola que guia la meua curta existència. Em conduïxen pels camins que busquen, sempre amb el cor apassionat, la bellesa de la formosor més exquisida, el color de les llums, les aromes seductores d’este univers meravellós i sorprenent; en definitiva, la veu de la vida!

Una veu que, a la primavera, mentre l’hivern plora els darrers sospirs, a poc a poc, pinta verdes les albades i els rossinyols l’eixorivixen amb refilets que han après en terres remotes. I comença a obrir els ulls amb certa timidesa, entre fantasies que sacien de vitalitat les valls, els rius, els boscos, les serralades, els cims…, les arbredes de la meua ànima!

La natura recupera l’eterna joventut i desperta en els éssers que hi viuen una frenesia indomable, un enamorament al qual no soc immune. Em sento plàcidament captiu de l’amable somriure de la pluja, de la bellor amb què es vesteixen la forest i els camps, de la sorprenent fragor dels barrancs, del silenci a veus clamoroses de la nit estelada, de la tendra fragilitat de l’estació que em fa somiar els seus somnis esbalaïdors.

L’estiu

Després de l’abundància arriba la plenitud. L’elegant i efervescent festa primaverenca culmina amb la generositat equilibrada de l’estiu, l’estació que convida a visitar aquells que no fa gaire van ser paisatges adolescents i ara són frondosos i esvelts oceans de colors assaonats.

Evoco, a través de la inquieta pupil·la i el sabor dels records, imatges, algunes, sadollades de matisos ensucrats; d’altres, arrecerades en el bressol d’ancianes i nobles fagedes. Els sembrats es muden d’or i mel per als meus dits enjogassats, impacients per immortalitzar amples rius d’espigues que regalaran pa exquisit.

Assossegat, passejo a les hores menys càlides, pel crestall dels penya-segats, els braços dels quals afaiçonen vastes platges d’aigües afalagadores, que tant estimen les aus d’aigua de la mar salada.

Estimo els camins de la via làctia, les aurores i els capvespres tebis, a la vora voreta de rierols que tenen gust de romer i estepa blanca, on la llúdriga passeja secretament, i els esvelts abellerols troben aliment de sobres per a les seues criatures.

Em bec l’estiu a glops lents, a través de mirades pausades i complaents, sense pressa, quan hi camino.

La tardor

Comencen a bufar els vents frescos i insolents i, a poc a poc, els batecs de la natura es fan més lents. El trasbals i la cridòria de les estacions que han precedit la tardor esdevenen pau assossegada. Les pedres badallen amb una certa melangia.

Cels, boscos, praderies, deltes, maresmes, costes, muntanyes… es muden de colors nostàlgics, i naixen els paisatges onírics, el respir del qual em captiva i m’anima a pintar-me els ulls de blaus tendres, d’afables grocs rosats, de rojos agosarats forjats a foc lent, de verds principescos, de marrons reposats…, i del cor d’eixa fantasia emanen versos amb què desitjaria impregnar el meu camí.

Em fascina el cos despullat de la tardor, les seues insinuacions atrevides, les seues mirades sensuals i els seus llavis carmesins, la seua pell finament torrada. M'apassionen les brises humides matinals, que cobreixen i pinten els senders i els camins amb brins i fulles amb tons madurs. M’arravaten l’alè les trobades inesperades amb els petitíssims follets que deambulen pel sotabosc. Passejo per la tardor pinzellant els meus propis versos, somiant imatges, escrivint colors, inventant paraules.

L’hivern

Res no passa a l’atzar en aquest regne prodigiós, del qual formem part, encara que no ho recordem! Tot està escrit en les pàgines del llibre sagrat de la natura. Fidel a la seua crida pertinaç, arriba el gèlid, obstinat i, també, capritxós i atractiu hivern, que imposa lleis rigoroses.

És capaç de fer emmudir la veu de les aigües més salvatges. Soterra els cims i els boscos sota mantells de blanc nivi, els fa inaccessibles i induïx molts dels éssers que hi habiten al món ocult de les quimeres. Assota mars i oceans, convulsa el seu noble esperit i els modela amb singularitat agrest.

La seua força despietada arriba als confins de la terra i ens obliga a ser prudents i temorosos de les seues hordes invencibles.

No obstant això, heus ací el pelegrí, el caminant tenaç i agosarat, amb el cor a la mà i les butxaques curulles de passió, ingenuïtat i bona dosi d’humilitat, darrera del rastre de les generoses inclemències de l’hivern, per tal de donar fe dels batecs de la mare natura, de les petjades del pas del temps, a través de les estacions embriagadores.