Montse Pallarés

Sóc amic de la tarda d'hivern, que em disposa un poema que no pot ésser escrit. Sóc amic de la tarda perduda, de l'inútil esforç, perquè sonin uns mots dintre meu que m'han fet com soc.

Feliu Formosa (1934)

                                AL MEU PARE

Li parlo al vent i el vent em respon,

no dormis, que no se t'acluquin els ulls,

has d’escriure-ho, 

no ho deixis passar més.

Avui, he visitat les Trinxeres, els Camins,

els Paratges de Corbera d'Ebre,

molt a prop d'on et van fer pres.

Anaves amb l'exèrcit Republicà al darrere del front,

curant, amputant i consolant

a tots aquells soldats,

i aquells xiquets de La Lleva del Biberó.

De ben petita m'explicaves

el que va ésser aquella guerra,

tot el sofriment i el dolor

i com lluitaveu donant la vida pels vostres ideals.

Avui, m'he tornat a retrobar amb aquells records,

allò que tant m'atemoria quan ho explicaves.

El fred, la gana, la por, la presó... la mort,

i la terra xopa de sang i de llàgrimes.

Hem visitat museus i els meus ulls et buscaven,

si et veia en algun retrat,

però no ha sigut així,

no obstant, tu sempre seràs el meu heroi.

Vull agafar la son,

però el meu cor no m'ho permet,

només sento crits i esgarrifança,

fam, desil·lusió i olor a sang.

Després vindria la presó,

tres llargs anys inacabables,

un altra vegada fred, gana, por,

i el dubte de pensar, si no estaries  millor mort.

Només et quedava esperar un raig de sol

que al mig dia et venia a saludar,

filtrava per una petita escletxa 

i el teu cor venia a escalfar.

Però ara nosaltres deixarem la porta oberta

dels nostres cors i dels nostres records,

per a entrar-los a visitar

cada vegada que ho puguem necessitar.

Fa molt temps que al meu pare li devia

un poema que he portat sempre present,

uns records, uns pensaments, uns sentiments,

que algun dia devien ser escrits.