Montse Farrés Ubach

No saber discernir

I no saber discernir

on m’esperava el parany

que amb mel m’atrapava!

Aquell joc de trobar-me

amb el poema i no saber...

però oberta la ferida,

aquest, es torna roquisser

on ballen les sargantanes

que cíniques s’enriuen

de tanta feblesa mostrada.

Malauradament

la paperera parla amb

el doll de poemes refusats.

Han mort pel camí tants mots!

I cerco un sol ponent baudelairià

però les bones intencions em fugen

i un regust de revolta parla

i guanya la impotència,

com el dau que llançat a l’aire

refusa caure i es torna eteri.

I et surt un poema rabiós

penetrant, com una filera

d’insectes nocturns que

només cerquen la llum,

però la seva ombra només reneix

en la nit del poema.