Josep Miquel Gràcia Zapater

El poeta

El poeta viu i escriu.

El poeta mor i no escriu més enlloc.

Mentrestant, encerclat de tumult, ha estat entotsolat 

cercant paraules clares o obscures,

tan obertes com tancades,

unes nues, altres entortolligades.

D’oïda acurada ha gosat escoltar

el dringar dels denaris

de les tavernes de Pompeia 

i ha vist al Gran Lupanar Marcus Venerius 

lliurant un penjoll daurat a Myrtis.

El poeta quan no té paper escriu a ull nu

sobre l’estructura molecular universal

de l’infinit intern, somiant el món.

Quan l’obscuritat l’envolta el lliri de la mà,

aquest potser una rosa negra de Turquia

i l’espai, una supernova. 

El poeta porta fardells d’estètica,

de lírica i metafísica

a les espatlles arrodonides

pel pes del desig incontrolable

de explicar al món el que sap i el que pensa 

com si els altres fossin receptors obligatoris del sentiment aliè.

De l’obscenitat esfèrica enceta línies moralitzants. 

De vegades perd la memòria i l’instant és l’albor d’un sol de desig

d’una galàxia petitament irreductible;

d’altres, com el pas del temps l’angúnia 

i el futur és un forat més enllà del temps,

només picoteja grans de blat de collites infantils.

I passen i passen els instants

i carrega versos cada dia més pesants i discordants:

poemes oberts on les abelles, pensa, xuclen mels i fels. 

I un dia jo també somio i escric vers al vers: 

descalç camino vers al cel decrèpit de la incommensurabilitat 

del pensament.

Abillat he viscut només amb l’expressivitat  del vers lliure,

amuntegant paraules des de l’incongruent vers a la rebuscada 

frase poètica,

vorejant el desencís i l’absurda metàfora, perduda en un somni d’un vers mai retrobat

No ho vull creure, tot i que em fa pensar, 

el que cantava don Atahualpa Yupanqui:

Et creus que tu eres distint

perquè diuen que ets poeta

i tens un món diferent 

més enllà de les estrelles.

De tant que mires la Lluna

res més en saps de mirar

ets com un pobrissó cec

que no saps per on hi vas.  

Ara per ara, no vull posar-me la brida,

vull seguir congriant a ull nu contradiccions en vers 

i pètals lliures i sèpals encavalcats 

en calze aromatitzat. 

I així,

del jonc, 

la flexibilitat;

del pi, 

la resistència;

de la sequoia,

la grandària;

del presseguer,

el seu fruit;

dels gessamís,

l’aroma;

de la palmera,

la mel;

del romaní...

també la mel;

de, de, de...

i un bé negre!

I un darrer dia

hi cauré pel forat de l’oblit

al paradís inexistent,

on la llum és el buit,

on el foc és l’obscuritat,

on viuen els éssers mai nascuts,

on la victòria és l’eternitat.