Cèlia Marcos i Gimeno

VIURE AMB VISTES AL VERTÍGEN

PAREIDOLIA ATRAPADA 

El món és l’ escenari

on la nit és per recordar

gaudint de l’espectacle,

de genolls a terra

i amb paraules de presa,

entregant-nos amb veneració

i desposseïment,

amb poder i empoderament

de llavi amb llavi.

Però m’aturo al batec

i no se quan es detindrà.

De quin color són els teus cabells?

De quin color és la teva alegria?

De quin color és el cel?

o la poesia? o la paciència?

Mai sabrem si ha estat bé

o només ens ho imaginem.

El minotaure em segueix pel laberint

i, quan corro,

el seu poder creix.

La sortida està dins meu

sense enfrontar-me a ell.

Una bruixa s’asseu

sobre el meu pit

per arrencar les mentides

que s’hi amaguen.

No troba res

perquè s’han assecat

dins d’una closca buida,

trenca els motlles per despertar

i mirar la mort de cara,

per ser lliures,

com si res,

com si mai hagués trencat un plat,

perquè tots som u

escapant del terror,

del buit,

atrapats al dolor

i als pensaments obscurs.

VIURE AMB VISTES AL VERTÍGEN

Donar les gràcies

i viure sense el permís

de poder parlar amb estranys.

Com aconseguir les exigències?

Arriscar el temps descobert

per  les magnòlies

i cobrir les posicions

amb converses sense armes.

Donar les gràcies

sense saber el perquè,

i necessitar estratègies

de models d’inversions

i d’escales positives.

Donar les gràcies

sense entendre el com,

i arribar al col·lapse,

arribant a nous perfils

amb vistes al vertigen.

Donar les gràcies

sense alè 

ni ordres de seguiment,

encaixant patrons d’infart.

Donar les gràcies

demanant perdó

amb la preocupació

d’alguna cosa més.

Són normes o diversió?

Donar sempre les gràcies

pels enfocaments radicals

per les febleses,

pels contactes o contractes,

per disculpes que arrisquen decisions

sense saber què sentir

ni esperar tancar el desig.

I si no estem segurs del que vam dir?

I si no donem prou les gràcies?

I si no és tot o res?

Ajuntem les mans

per comprometre’ns fins el mai...

Valls, 2022