Andreu Subirats

QUOS EGO…

Amb cada nou matí que el vent ja despentina

o llaurant a ciutat amb la pols de l’asfalt,

amb els fills, bons tirans, per no deixar drecera

i amb aquelles grans mares que van fer grans inútils,

amb els ramats sarnosos i les aigües nitrades,

amb uns virus mortals per descobrir encara

i amb música enllaunada d’infesta melodia,

amb extrem obsolescent de durada infinita,

amb els plors a tot drap de les xarxes del jo

i amb les imatges al núvol de joventuts perdudes,

amb moments ja passats i oblidats per la por,

amb la por del demà i els records vius com llagues,

amb un nocaut al progrés per afirmar negant

i abandonar el pecat per a comprar-ho tot,

amb nadons fets d'encàrrec per a no equivocar-se,

amb la il·lusió que paga amor i vida eterna

i amb canícula extrema i Neptú a la nevera,

amb deserts d’hòmens i dones i gossos al psiquiatre,

amb els costums ben carques del passat renegat

i amb xiquets provectes i iaios infantívols,

amb els esgarriacries o els aixafaguitarres

amb el seu mal alè, d’ara, d’abans i de sempre

i amb tanta mala folla en llurs bons pensaments,

amb infinites notícies del present ultratjat,

amb senyors poderosos sense cara ni nom

i amb enginyers del terror que masteguen panoli,

amb transgènics déus fats i plagues inventades,

amb viatges galàctics a universos del terror

i amb cossos embotits de bellesa convulsa,

amb perfums de rebaixes d’invasores fragàncies,

amb pobles de pàtries més enllà dels confins

i amb els mars dessalats plens els coralls de plàstic

i planys llançats al buit per les morts dels amics

i la pròpia mort, callada com la mort

i els parents ben contents i els fills de puta volant

i es fa de nit de cop, amb tots aquests volant

i ve el meteorit i tot se’n va a la merda…

     i tot se’n va a la MERDA!