Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Albert Guiu Bagés

Un grapat de cireres

Un grapat de colors,
alguns sols
existeixen
gràcies a tu,
i dins de mi.

Colors impossibles
de tan lluminosos
i bells i impossibles,
il·luminant màgicament
la memòria.

Com un quadre
de nenúfars
encisadors i captivadors,
flotant engrescats
sobre l'enèrgica sang
del riu de la vida.


L'amistat

Tots en tenim un grapat que reflecteixen el nostre cor
a les aigües de la nostra memòria,
que composa les felicitats i somriures
dels ressons que ens han fet ser humanitat.

Mirem els distints miralls dels nostres passos
i ens ennueguem perquè veiem unes altres cares,
molt més nostres que la nostra pròpia,
escoltem veus que res tenen a veure amb la nostra
i que s'assemblen més al nostre cor
que el so de les pròpies paraules,
que el concert del propi batec.

A voltes evoquem, mitjançant fotografies,
i se'ns posa un neguit de flors d'ametller
pels túnels dels nostres ulls
afamats d'estimades llunyanies.

A voltes cavil.lem mitjançant mirades closes
i desitgem tornar a les revetlles
de l'esplendor de les presències amigues.


A voltes hi tornem amb abraçades fugaces
i consistents com el cop d'una poma
al caure als sòls de la nostra sensibilitat,
demostrant la llei de l'amistat.


Tres preguntas para Miguel Hernández

¿A dónde va la muerte?
¿De qué color son sus alas?
¿Qué forma tiene su pico?

Una voz que no tiene muerte,
responde desde el fondo de una tierra
enriquecida por las sensibilidades
que han leído las magias
que habitaron el corazón de esa voz:

La muerte va a la vida,
sus alas son noches sin luna,
su pico un rayo que no cesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada