David Ruz Guiu

David Ruz Guiu

Dietari del boig que podria ser

I

Som el que ens queda ver venir,
lletres del destemps
precipitant-se a capturar un final,
designis que poc a poc
van completant el nostre trencaclosques.

II

Els carrers són buits,
ja no se senten les portes tancar al seu pas
ni creix l’herba sobre el terra trepitjat.

Tot és cendra del crit desolat,
pols de cossos que no sobreviuen
tampoc a la memòria.

Al contrari del que molts
han gosat pensar,
la raó no ens farà lliures.


III

La llibertat és, per mi,
un llibre amb veu pròpia.

IV

Què no s’escoltin més
els vidres trencar-se al terra,
les balades d’una casa
no poden ser escrites amb por.
Què un mirall no sigui
l’amic a qui dones l’esquena,
perquè la veritat és una llàgrima
que coneix la teva cara.
Què no udoli més el llop.
Què una rosa
obri una altra rosa.

V

L’amor és una quimera
si es confon amb el sexe.


VI

Rara cosa vull
que no hagi estat ja
dita en mans d’altri,
perseguint, al vol il•lusori,
papallones del que desitges
i no pots tenir;
la voluntat de fer front
al silenci que és l’enyor,
un quadre que pinten
esbufecs d’esplina nit.

Res del que tinc m’allibera,
potser perquè venero una entelèquia.


VII

Si ser boig és ser diferent
senzillament vull ser boig.