Carles Vall i Martí (Onatge)

Les primeres paraules de l’any...

Floriran les tendreses profundes
la flama de la vida il•lumina
el cel de cada dia, els somriures
són estels, els teus llavis
el bressol on neix vida
desitjada, pagès de carícies
et sembraré el cos fins
que gemegui el poema,
l’ànima cantarà sense paraules,
som tu i jo amb el
fred de viure i l’abraçada
que calma l’hivern de la nuesa...,
a l’arbre del t’estimo, a cada
branca hi ha el teu nom,
és temps d’estimar,
brindo amb tu, el silenci
crida paraula, boca a boca
el gran diàleg...


31 desembre 2011


De dos silencis...


De dos silencis
respirem un sol crit,
a les arrels hi tenim
l’alfabet dels desigs,
en pouem fins que
esdevenim poema
de vida, resseguim
els llavis dom dos
deserts en busca
de cruïlla per
trobar l’aigua que
calmi la set,carícies orfes,
sentiments a cor obert,
dona i home
a l’enclusa de la vida,
foc a la hipocresia,
paraules al mur
de la vergonya,
després de pluges
i tempestes, sempre
queda una lletra,
que cap campana
t’atemoreixi ni
cap cel governi
la teva vida,
compartim fins
que puguem compartir...,
estimar no és agredir.



Tot i que no sóc partidari de les coses i les actituds per un dia, sinó en la pedagogia i el respecte del dia a dia. Un intent de poema en contra de la violència de gènere.



NO...



No, no a tenir
por a la por.
Els cops i les hematomes
no són una mostra d’amor.
Torturar i esclavitzar
no és estimar.
No t’abracis al
teu maltractador...
La violència no ha
de ser el coixí
dels teus somnis...
L’agressió no és
mai una carícia.
No et faci por
parlar, denunciar,
has de ser lliure,
no et sotmetis
a cap tirà.
No has de ser
pa de tortura...
No a cap violència,
totes són presó!
Estimar no
té sinònim.
Torturar, tampoc.



Ningú no ha d’esberlar
la teva sensibilitat,
ni la teva tendresa...
No callis, VIU!