Agustí Masip

Petita part de la meva petita mort

I

Cloc el puny;
se m'escapa el món que em desclou
la pell d'aires sumaríssims;
verdeja la tarda ran de riu
serpentejant aspres vinyes que deixa enrera;

Cloc el puny
i sento l'esvoranc dins el cos
com un turment de còdols que la tempesta
trasllada lluny de la pau guanyada.


M'hi sento escrit en cada revolt,
cada pedra em sap el trepig,
em reconeixen les fulles renovades,
primaveres primeres, dels àlbers antics, tan amics,
i el camí se m’esfonsa al meu pas.

Em reconec, ni que sigui vençut,
sempre caminant, amic i amant.




II


Trasllado, foc i pedres,
per camins encreuats de bandits;
resllisca el pas feixuc que duc
i ni a l'altra banda del mar no em veig segur,
traspassat de corsaris antics, ni essent arribat
a la riba llunyana.

He errat tots els camins
i ara no em resta sinó...
només la tornada.


III


Avanço amb el rem ben fermat a les mans,
ni les aigües més braves ni els còdols més aguts
em fan defallir de seguir avançant.

Tenim encara la vida al davant
per lluitar-hi i vèncer-la;
la sort només és el resultat
de tants dies treballats.


IV

Arraulit sota l’ombra ufanosa de l’om
cloc els ulls per tenir-te a prop,
per sentir-me que sense tu, jo valc poc;
endreço els meus records, que també són teus,
per rememorar, altre cop, els moments feliços
que he passat al teu costat.


V

Subjugo el pensament als sentiments,
apedaço els records amb cinta aïllant,
endreço, delerós, els somnis tinguts
per saber-ne l’abast real,
callo els mots que et diria per no malmetre
l’instant que et tinc al costat.

Si et digués que sóc un altre
només faria que empitjorar les coses,
perquè et vas enamorar de mi
tal i com era aleshores.