Maria Josepa Ribera Vallès

a la vida

A la vida quan em parli...

voldré demanar-li tantes coses!

I que certament, podrien ser en forma de pregunta...

Què és el que vol? Què espera de mi?

Què he de fer per ser-hi viva?

A la vida, quan em parli, li donaré a elegir respostes...

Li posaré facilitats... li demanaré que sigui justa.

Que respongui amb veritats,

que se separi dels sarcasmes, de quedar bé,

de dir sí quan vol dir no...

Li demanaré per què li costa tant de fer-me seva,

d’assolir i arribar als meus objectius.

Perquè constantment em posa pals a les rodes...

—Perquè, jo no puc ser? Perquè ploro sense motiu —diuen.

—Perquè tu em dones el motiu —em dic— servit amb safata de plata!

A la vida, quan em parli, l’hi demanaré danys i perjudicis!

A la vida... que jo vull ser, tenir i estimar!

li trobo a faltar la paraula dura, dita amb sinceritat,

respectuosa i clara i l’alegria de plorar per amor,

i la tristesa de poder te donar una abraçada,

amb emprimació de caràcter.

com

Flueixin com sempre les paraules

quan creia que havia perdut el do.

El do encara hi és.

La meva boca no es cansa de recitar,

amb veritats que eixorden.

El meu pensament explota

buscant les raons que donar-me.

Perquè sí i perquè no,

estan a la vorera del camí.

Paraules que ordenen,

paraules que dicten,

paraules que em manen.

Cos que m’atura.

Pensament que va més enllà.

Boca que es veu, callada.

Una entre mil, que riu burleta.

Cant del cants, edat per edat.

Sí. Jo també t’estimo...

I és que potser, el que passa...

és que encara no he aprés

a estimar... i com cal?

poema

Vet el aquí vestit de glòria.

Es desencalla. S’emociona. S’exalta.

S’expressa. Recorda. Estima.

Poema.

Paraules a temps.

Desconsol que explota.

Resultat que alleugera.

El cos, el cap, la parla.

llengua interior que es desplaça...

sense impediments?

Poema.

Diferents pensaments, diferents solucions,

pregunta o resposta.

El poema alleugeridor d’ombres?

Cabòries abocades.

Poema. Per avui, per demà...

futur incert, glòria efímera.

Trencar el motllo establert.

quatre cases

quatre cases fan un cercle.

Un cercle petit, nucli especial de convivència.

En elles, s’hi somnia, s’hi viu, s’hi plora.

A vegades a to.

Veïns i veïnes, que accidentalment si han trobat.

I, a distància, entre parets mitgeres, conviuen.

Parloteig al carrer,

de bon matí, amb l’escombra o el davantal a la mà.

Es pregunten per la salut.

Es deixen un tomàquet, una recepta, un iogurt,

un jersei, una maleta.

I es fan un cosit.