Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 15 de gener de 2017

Tomàs Camacho Molina

Alfredo Gavin Agustí


El vi i la poesia estesos per la taula.
Versos i punyals satírics
per a destil·lar els millors aromes
a les paraules encadenades.

Entre els versos i els misteris,
creix la nostra amistat.
Signatures
entre àngels caiguts i intempèries,
vam descobrir els sons de l’arpa
amb cordes vibrants de caliu i complicitat.
Contrast de lectures i lectors,
elegància i simplicitat.

Torno a la intempèrie,
paraula que ens despulla
i carbonitza com un llamp,
monument a la nostra feblesa.
Amor que es construeix entre
haikus i sonets, que creix,
cau i retorna.
Geografies de l’atzar
que ens apleguen
en les seues segures coordenades:
Reus, Andorra, jazz, terrasses, cafès.
L’obsessiu hexàgon del benzè,
presó que fa possible la llibertat.
Tarragona. Cambrils.
Jovialitat redona,
bonhomia i criteri.
Reus, Valls, Villa Carme,
al voltant del poeta Vergés, Gerard,
que ens il·lumina com un crisol
d’humanitat irònica,
amb el dolç plaer dels versos nostàlgics.
I tanmateix Alfredo em rescata
per a la tèbia llum invernal,
suc de clementina i cafè vora el mar,
amb la portada i contraportada
del llibre que ens aplega,
primer i darrer poema.
Successió d’imatges:
captivadores sortides de les seues tintes
i de les fantasies geomètriques
que concilien les formes naturals
i els mons virtuals.
transparents a força de tants d’enigmes.
I sé, que tot retrat és parcial i impossible,
voldria amb un pinzell de paraules
fer créixer l’inconnegut.
La memòria va bastint castells?
O són els castells la memòria?
Si es retrata la metròpoli en un espill,
no és un el propi fragment
en la cerimònia de pas
que desvetla el somni d’un riu,
potser immòbil en el temps,
en un país de bacteris?
Com és impossible erigir el castell del tot,
conformem-nos, amic Alfredo,
amb els fragments
que somnien el tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada