Pilar Garriga Anguera

Gràcies, poesia

No sé què faria ara, sense tu,

ets l’única que m’acompanya

en aquesta no volguda solitud.

Em consoles

i m’escoltes

i no em renyes,

ni m’omples de retrets.

M’ofereixes llum i música

quan més en deu caler.

No et demano res

i tu ja saps què vull,

què necessito

per no caure en l’amargor

i tristesa més pregones.

Et llegeixo i em regales

boniques paraules

que mai no he sentit.

Ets música, ets seny,

ets amiga, ets gent.

Gràcies, estimada poesia,

sense tu aquest captiveri

hauria estat un infern.    

La Salut,  primavera 2013

La saó de la vinya      (al meu pare)

El pare ja no trepitja              

els terrossos de les vinyes,

arrenglerades com soldats,   

ajaguts en la batalla.

Ni les acarona i poleix            

amb la tisora gastada,

perquè ara dorm al turó,         

fent d’amant guaita.

Era la seva voluntat,              

reposar  ben amunt,

des d’on observaria              

els bancals costeruts.

Secs costers,

                    de pedra llicorella

                                                    i de negra pissarra,

assedegats de pluja,  sempre anhelada.

Al pare,      

les vinyes  enteres       

el trobaran a faltar:                         

la carinyena,      

el cabernet,    

la garnatxa   i el sirah.

Ningú no les tractarà               

amb aquell amor,

la justa dolcesa i saviesa        

que  el pare sabia donar.

Ningú no llaurarà  els bancals      

de pedra seca,

ni  guaitarà  els ceps                

en la seva letargia

Ni quan la saba  del cep     

comenci a circular…

Ni mimarà  els cargolats circells,    

ni els primers sarments,

d’on verds pàmpols brotaran   

quan el bon temps comenci a regnar.

A l’hora de la verema,

el pare ens observarà,

des  dalt del turó,

amb enveja i satisfacció,  

veient les portadores curulles de gotims blaus,

que trontollaran sobre l’atrotinat tractor,

rumb al vell celler de la masia

per esdevenir,

un cop fora de la rapa i la pell,   

l’ensucrat most.

El pare ha fet, n’estic segura,

que ni les gelades, ni la pedra,

ni el vent, ni  la calor,

malmetin el seu tresor.

Ben aviat seran tallats els cargolats sarments

de l’humil rabassó  d’arrels  profundes…

Gràcies, pare,  per inculcar-nos  l’amor a la terra,

la devoció a la vinya i a la feina ben feta.

A la teva memòria, tal com tu volies,

beurem el dolç most, com cada tardor,

per celebrar que el cicle de la vida

no acaba en la floració.

Priorat, estiu 2012

Les vinyes del meu pare

Pare,  per què te’n vas?

Les vinyes t’esperen…

Et troben a faltar

          les vinyes i els ceps,

                        que has conreat

                                     al llarg dels anys,

                                                   mimant-los, un a un,

                          com fills aimats.

Les vinyes volen que les estimis,

                             que les llauris        i  les esporguis

                             que les esperonis         i  les reguis

                              que les mimis amb tendresa

                 

com només tu saps.

Pare, per què no passes

                        per les fileres,

                                   ben rectes i netes,

Per què no saltes els marges

               per resseguir cep a cep

                          els fruits de tes plantes

que tant has estimat?

No veus que sense tu,

                       els raïms entristiran?

No veus que sense tu,

                        les collites  pansiran?

Quan serà l’hora de la verema,

quan el raïm serà ben madur…

quin cupatge en sortirà?

Qui beurà el primer most

i dirà les excel·lències

d’un elixir tan preuat?

Sé que tu no em deixes,

que no marxes,

sols canvies l’aparença…

I ara més que mai

                  seràs entre les vinyes,

                                                  vigilant,

i acompanyant

                   els teus estimats ceps.

No te’n vagis           pare              gaire   lluny…

Sé que et veuré        entre les vinyes,

   guaitant el cel          per si plou o gela,

      escollint                     els millors raïms,

         bandejant                  els carrolls més verds,

           aconsellant                 el millor cupatge

              per fer un vi                del millor llinatge.

Ceps de llicorella,

               vells ceps cansats,

que t’acompanyen

des  no se sap quan.

Tu i els ceps,

                          Els ceps i tu,

Un tàndem

                     que durarà

                                            fins a l’eternitat.

Priorat,  març 2012

(al meu pare)