XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dilluns, 13 de gener de 2020

Helena Martínez-Ferreruela



La balança

Era llavors la sang i no la flegma
la pulsació perfecta
d’ un ventre dilatat a l’ infinit.
I abans,
el tempo ingràvid
de les hores mortes.

No sempre el pes decanta la balança.

Paisatge en groc 

M’he perdut de nou en el mateix paisatge, resseguit el traç del carbonet.
Arqueologia de sentits i sentiments,
de l’esbós a l’obra inacabada,
que he tornat a pintar de groc,
el color de l’ enveja.

La paradoxa

Amb quanta cura havíem birbat bancals,
destriat adobs, provat amb prou fungicides
per frenar les deu plagues.

Amatents sempre al sol i al cel,
com si el zel obstinat garantís l’ ordre.

I aquella tardor de pluges i vents suaus 
s’endugué sequeres i tramuntanes,
però ens deixà la cendrosa,
la variable imprevista,
el pal a la roda,
el cop que esberla la lletera.

I ara, al descobert, desgrano el perquè
com qui separa el gra de la palla.

Gòlgota de ciutat dormitori

Rere el vidre veloç
veig la immensitat grisa de l’ arbreda,
el brancatge de gemmes pètries,
imagino les rels insondables
de la misèria.

L’arbre ardent,
la llar dels sempre orfes,
saba de sang
el flux de la planta.

Rere el vidre breu,
joventut cremada.

Porto el dol de la mare,
ploro la meva indiferència.

El cel d’ Orió

Cerques Orió al cel,
com qui palpa la butxaca per trobar-hi les claus, confiat en el costum i el mètode.
Primer Sírius, l’envanida llàntia;
després, d'un sol traç,
la constel·lació sencera.

Llegeixes el firmament,
amb la passió de l'infant que escriu la primera lletra. Parles del Ca Major, de Pòl·lux i Càstor,
d’ un amor sublimat en estrella.
I jo, que no trobaria aigua a mar,
escolto, embadalida per un Olimp endreçat
de déus severs que es compadeixen,
mentre aquest caòtic món
el medeix una altra vara.

0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici