X Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

diumenge, 23 de desembre de 2018

Suplement de la X Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

31. Ricardo Bada
32. Nieves Salvador Bayarri
33. Vicent Sanz Arnau
34. Jordi Sancho Parra
35. Maria Josepa Ribera Vallés
36. Vicent Pallarés Pascual

Ricardo Bada
Soneto escrito a los doce o trece años,
in memoriam de mi tío Antonio, muerto de 21


Moriste, y en la cárcel del retrato,
prisionera del Tiempo tu figura
quedó: para ventura y desventura
de quienes conocieron tu arrebato.


Yo no te conocí, pero constato
que tu vida fue breve, triste y dura,
y sin embargo fue rica y madura
e hiciste con la Muerte bien el trato:


moriste joven, desde joven moras
donde la nada es todo y todo es nada,
donde es eterno el paso de las horas,


donde calla la voz y está sellada
la puerta de las ansias delatoras,
y es lo mismo ser Dios o sólo Bada.
Soneto del 27 de septiembre de 1975,
últimas ejecuciones del régimen franquista (y que resultó profético)


De esta que llaman pobre piel de toro,
donde gobierna el perro de San Roque,
las balas y el garrote y el estoque
sañudamente celan su tesoro.


De esta piel descornada en el trascoro
del gran altar a San Birlibirloque,
se dice que su gente duerme roque,
soñando con el oro y con el moro.


La jauría de perros policía
repite con ladrido y mordedura
que al pueblo le conviene estar en Babia.


Pero el pueblo, a pesar de la jauría,
sabe que ningún mal cien años dura,
que muerto el perro se acabó la rabia.


Confieso que tu culo me obsesiona.
Belleza semejante no se halla
tan fácil. Su diseño de medalla
no es mi obsesión tan sólo: me emociona.


Culo es de Venus, culo de amazona,
culo que a cualesquier da ciento y raya:
preso en cárcel de tela que restalla
con el ansia de asir lo que aprisiona.


Calzón tuyo, mi amor, quisiera ser,
para constantemente acompañarte,
para constantemente acariciarte,


para constantemente aprehender
con palpable pasión, sin disimulo,
la perfección rotunda de tu culo.


Más sonetos:
Nieves Salvador Bayarri


“La puerta”
Vicent Sanz Arnau
A la vora de les oliveres


Jo desitjava a voltes tornar a la terra,
i anar a raure a la soca d'una olivera
amarada de sol i vent o rosada
i cavar-la amb tendresa, amb amor,
traure-li els bordims, les esparregueres
i deixar-la neta i polida
com un arbre de jardí de ciutat.


Aleshores, m'asseuria en una llosa
vora la soca acabada de cavar
i llegiria les Geòrgiques de Virgili
potser pensant, al ritme de l'hexàmetre,
en els ziggurats de Babilònia, a Sumer,
entre el Tigris i l'Eufrates,
i en la fertilitat dels anys
que hem viscut junts com rius
que es creuen adés-i-ara
a la vora de les oliveres mil·lenàries.


Al temps, colliria unes olives fargues,
verdes i llargarudes com mamella de cabra,
i les trencaria amb una pedra o llosa,
amb cops petits, civilitzats.
Després vindria el torn de l'aigua,
del sol i la serena selènica.
Canviaria l'aigua fins que la ràbia,
l'amargor de la terra de les olives
deixés pas a la dolçoreta oleica
amb compte de no destorbar l'aspror,
aquella aspror inherent a la vida.
Només llavors les deixaria un temps
de repòs en companyia de la sal i les herbes:
timó, saborija i fulla de garrofer,
fins que la fam, el desig terrícola
em faria anar a buscar-les i tastar-les
i gaudir de la festa dels sentits
amb la companyia de Bacus
i tota la seua colla dels déus.


I més avant tornaria a cavar
perquè els rius de la vida són així:
hi raja l'oli pur.


Jordi Sancho Parra
Gojos a Sant Josep
  A la memòria de l’intel·lectual, metge i poeta canareu Estanislau Ulldemolins,
i a sa filla Anna Maria


Com exhalat, el cor sospira
al repic, claror del sol,
a la verdor de l’ampla plana,
a un empiri de gresol.


Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
aureola del bon clima
i recés dels heliantems.


Tornaran a estirar els bous
resplendent, formosa arada,
aquella que duia al paller
de Santa Llúcia salvada.


I com em plau, sant venerable,
veure créixer el camp ufà,
traient-ne el cap, prenyant la terra,
que Ceres guaita d’allà dalt.


Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
torna rosa solramada
a cobrir tots els cepells.


T’agraeix prou el pagès
formulant vana pregària
que li feu madurar el macabeu
i una anyada sumptuària.


I xafardera, com és l’abella
voleiant pel mig del camp
remena entre la poncella
d’entre tot un gran escamp.


Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
amb puresa, esclata el te,
timonets, roses i crisantems.


I si pel desembre hem caigut
de sa mandràgora, presoners,
feu que la santa siciliana
no ens agafe sense res.


Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
vostra barba ens fa de guia,
vostre bàcul, anar ensems.


Alcanar, desembre del 2018


Maria Josepa Ribera Vallés

ho porto gravat a foc...

qui sóc, com sóc i el que he vingut a fer aquí.

Són principis que vaig fer-me meus
mentre començava la meva particular revolució,
estrenyent les mans, serrant les dents, mirant amb odi
les decisions en que no coincidíem amb el pare.
Una i altra vegada. Tots dos amb caràcter.
I major d’edat ja. I algun cop... encara,
els seus dits marcats a la cuixa. Eren els temps...,
en què la infantesa no ens permetia tenir sempre la raó!
No per això el vaig estimar menys!
pare dolç, que també sabia fer una moixaina!
i lloar els meus macarrons, de cuinera forçada.

La mare, sempre al meu costat... de dona.
Amb aquest noi discutireu molt...
i la xocolata desfeta al foc lent de la cuina,
i sucada a la torrada.
I comprant-me llençols de flors, que ella no tenia.

La revolució es va anar atiant...
quan vaig començar a posicionar-me
de música, de llibres, de religió, de política,
de pau, de sexe, de parella, d'independència,
i de decisions preses ràpid,
i també equivocant-me, o no equivocant-me!
Tantes vegades... altres!

Ho porto gravat a foc...
el que vull ser, i el que m’agradaria.
Mare-pare, us agraeixo
allò que em vau ensenyar, i el que em vau negar.
Això segurament m’ha fet persona i dona.
Això segurament, em durà a la tomba.

Me'n penedeixo de tot i de res.
Agafo el farcell, i torno a caminar!
Gràcies.

frisança

tracte dels palmells.
Les mans, els peus, i els narius.

Frisança de dits cap a dits.
Frisança de pell a pell. Esborrims gràvids.
Cos a cos. El somni.
Saltirons de la panxa trèmula.

Llengua de foc.
Escalf dels sentits. Foc per tot.

Olor en vena. Pensament plaent.
Cor dur, feble i petit es torna.

Quan comences...
es tanquen altres sentits,
s’oblida la consciència,
s’atrauen els instints primitius.

Embriac boig,
quan et vaig començar a estimar...
així em sentia!

peus fora

Peus fora. Cos que es despenja del llit.

Treure’m la son de les orelles.
El cap encadena paraules
que la boca es murmura, a una l’orella...
La memòria  s’apressa, vol conjugar-ne de noves...

El dilema:
dormir o continuar encadenant mots.

Dormir, i oblidar la conjugació perfecta,
la sextina de l’engranatge,
l’alegria del que flueix,
la tristesa del que surt cap a fora,
la gana del que em manca
la fe que mou la meva gran muntanya.

Trec els peus a fora. El cos se'm despenja del llit.
Els mots corren i corren per la boca,
s'ensaliva ja el seu destí.
Es forja el poema, sona música fluida.

La lluna em saluda. L’hora encara és baixa.
Escriure, sense fre... encadeno més paraules!
Ja sóc al món, el cap està desvetllat.

Un altre dia. Són les 6,43 h.
La nit ja és passada...
El dia creix, i, per avui, ja estic aquí!!

Vet ho aquí, el que m’espera...

M’esperen unes jornades quotidianes,
que es poden convertir
en el que les autogestioni.

O potser,
m’esperen hoooores!... fruit de relacions
disfressades de compliments que no sentim.
Ni tu, ni jo, ni aquestes frases fetes
amb què ens saludem, cordialment.

Ens espera, la correcció.

Ens espera, lentitud i perseverança.
I quan ja estigui/estiguem a terra,
tornar a aixecar el cap i redreçar-me.
Redreçat, planxat el vestit!... de marieta...

Torna a aixecar el cap i redreçat!!
Crida la coneguda interior,
que se m’abraona amb veu alta i dura,
sense mirar per on passa.

La vida s’atansa ferma, i jo faig de Carolina.

Seré aquí, fins que la mort ens separi.
Ni un minut més.

No em fas por, noia!!
No tinc por de res... –o així ho intento–
et plantaré cara.
No em desconnectaràs sense lluita.

Vine, persona. Ens mirarem,
sempre he sabut que...
vet-ho aquí, el que m’espera!!



Vicent Pallarés Pascual
Cendres que tornaran



I

Les paraules,
les mirades
perdudes en un instant
que intentes atrapar.
Cendres que tornaran.



II

De petit, el cucut sonava.
Onomatopeia,
llenguatge
amagat en una certa obscuritat.


Jo li intentava contestar.

Un bon dia va deixar de cantar.

Misteris
que s’emmudien.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici