X Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

diumenge, 23 de desembre de 2018

Suplement de la X Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

31. Ricardo Bada
32. Nieves Salvador Bayarri
33. Vicent Sanz Arnau
34. Jordi Sancho Parra
Ricardo Bada
Soneto escrito a los doce o trece años,
in memoriam de mi tío Antonio, muerto de 21


Moriste, y en la cárcel del retrato,
prisionera del Tiempo tu figura
quedó: para ventura y desventura
de quienes conocieron tu arrebato.


Yo no te conocí, pero constato
que tu vida fue breve, triste y dura,
y sin embargo fue rica y madura
e hiciste con la Muerte bien el trato:


moriste joven, desde joven moras
donde la nada es todo y todo es nada,
donde es eterno el paso de las horas,


donde calla la voz y está sellada
la puerta de las ansias delatoras,
y es lo mismo ser Dios o sólo Bada.
Soneto del 27 de septiembre de 1975,
últimas ejecuciones del régimen franquista (y que resultó profético)

De esta que llaman pobre piel de toro,
donde gobierna el perro de San Roque,
las balas y el garrote y el estoque
sañudamente celan su tesoro.


De esta piel descornada en el trascoro
del gran altar a San Birlibirloque,
se dice que su gente duerme roque,
soñando con el oro y con el moro.


La jauría de perros policía
repite con ladrido y mordedura
que al pueblo le conviene estar en Babia.


Pero el pueblo, a pesar de la jauría,
sabe que ningún mal cien años dura,
que muerto el perro se acabó la rabia.

Confieso que tu culo me obsesiona.
Belleza semejante no se halla
tan fácil. Su diseño de medalla
no es mi obsesión tan sólo: me emociona.


Culo es de Venus, culo de amazona,
culo que a cualesquier da ciento y raya:
preso en cárcel de tela que restalla
con el ansia de asir lo que aprisiona.


Calzón tuyo, mi amor, quisiera ser,
para constantemente acompañarte,
para constantemente acariciarte,


para constantemente aprehender
con palpable pasión, sin disimulo,
la perfección rotunda de tu culo.


Más sonetos:
Nieves Salvador Bayarri


“La puerta”
Vicent Sanz Arnau
A la vora de les oliveres


Jo desitjava a voltes tornar a la terra,
i anar a raure a la soca d'una olivera
amarada de sol i vent o rosada
i cavar-la amb tendresa, amb amor,
traure-li els bordims, les esparregueres
i deixar-la neta i polida
com un arbre de jardí de ciutat.


Aleshores, m'asseuria en una llosa
vora la soca acabada de cavar
i llegiria les Geòrgiques de Virgili
potser pensant, al ritme de l'hexàmetre,
en els ziggurats de Babilònia, a Sumer,
entre el Tigris i l'Eufrates,
i en la fertilitat dels anys
que hem viscut junts com rius
que es creuen adés-i-ara
a la vora de les oliveres mil·lenàries.


Al temps, colliria unes olives fargues,
verdes i llargarudes com mamella de cabra,
i les trencaria amb una pedra o llosa,
amb cops petits, civilitzats.
Després vindria el torn de l'aigua,
del sol i la serena selènica.
Canviaria l'aigua fins que la ràbia,
l'amargor de la terra de les olives
deixés pas a la dolçoreta oleica
amb compte de no destorbar l'aspror,
aquella aspror inherent a la vida.
Només llavors les deixaria un temps
de repòs en companyia de la sal i les herbes:
timó, saborija i fulla de garrofer,
fins que la fam, el desig terrícola
em faria anar a buscar-les i tastar-les
i gaudir de la festa dels sentits
amb la companyia de Bacus
i tota la seua colla dels déus.


I més avant tornaria a cavar
perquè els rius de la vida són així:
hi raja l'oli pur.

Jordi Sancho Parra
Gojos a Sant Josep
  A la memòria de l’intel·lectual, metge i poeta canareu Estanislau Ulldemolins,
i a sa filla Anna Maria

Com exhalat, el cor sospira
al repic, claror del sol,
a la verdor de l’ampla plana,
a un empiri de gresol.

Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
aureola del bon clima
i recés dels heliantems.

Tornaran a estirar els bous
resplendent, formosa arada,
aquella que duia al paller
de Santa Llúcia salvada.

I com em plau, sant venerable,
veure créixer el camp ufà,
traient-ne el cap, prenyant la terra,
que Ceres guaita d’allà dalt.

Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
torna rosa solramada
a cobrir tots els cepells.

T’agraeix prou el pagès
formulant vana pregària
que li feu madurar el macabeu
i una anyada sumptuària.

I xafardera, com és l’abella
voleiant pel mig del camp
remena entre la poncella
d’entre tot un gran escamp.

Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
amb puresa, esclata el te,
timonets, roses i crisantems.

I si pel desembre hem caigut
de sa mandràgora, presoners,
feu que la santa siciliana
no ens agafe sense res.

Sant Josep, i unes flors santes
que pregonen els bells temps,
vostra barba ens fa de guia,
vostre bàcul, anar ensems.


Alcanar, desembre del 2018

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici