Montse Boldú Mayor

ELS DIMARTS

Com flor de marge que gota mou,

així els dimarts revifen la iaia.

Fóra pantera i passejaria

sa solitud en ferotge ronda...

Fóra petjada i reclamaria

dret a existir més enllà del peu.

La iaia viu per viure els dimarts.

En gàbia d’or, presó dins casa,

venç en la Guerra dels Desencants;

lenta mesura a quarts de gambada:

menjador, cuina, despatx i sala,

creuer pel mar de la soledat;

excepte els dimarts.

―Iaia! Iaia!  ―Un cascavellet florit

glorifica la paraula.

S’aixeca la iaia i li roda el cap,

malbò de goig, beneïda basca.

Els ulls se li fan aigua i el cor boig, tot bategant,

s’embranca en una arrítmia de mambo i txà-txà-txà.

―No l’estrenyi tan fort, mare, que li farà mal.

Ells què sabran...

―Galtetes de caramel,

ai quin mosset et daria…

Pometa encerada a mà,

llavor i tot t’engoliria!

―Dolços, no, mare, que no soparà.

Ells què sabran…

Sempre té pressa, la nora. El decret de la colzada

diu que és l’hora de marxar.

―Cinc minuts més, que acabeu d’arribar…

La darrera súplica per un proper dimarts.

L’abisme de l’oblit

en l’eternitat d’un parpelleig.

Torna la iaia al sofà de llargada infinita

fins que es fa de nit també al carrer.

Llàgrima d’esperança enceta

un cop més, el compte enrere.

La iaia viu per viure els dimarts...

https://youtu.be/Qta8_lWxR7U