Maria Josep Margalef Sagristà

Camino pels carrers

1998

Camino pels carrers

que em van veure créixer

en els matins llunyans

de corredisses per patis

amb gallines i bidons i terra

i pedretes punxegudes

dins les sabates emblanquides

de pols i bicicletes que 

havien passat la guerra.

Corro pel carrer amb un babi

de ratlletes blanques i rosa

un dia, després d'anar 

damunt d'un carromato

com si fos el carro 

d'un general romà.

I jugo a indis

i a disparar sagetes

i a casetes en el jardí

on fem vi antic

de les flors roges i malves.

I anem al canalet i ens banyem.

I pujo les escales rabent de casa meva

i poso un peu exactament 

davant de l'altre quan de matí

me'n vaig cap a col·legi i passo

el pont del canalet

amb els banquets de ferro.

Encara ara podria dir-vos

quants peus hi ha de casa meva

al lloc on vaig aprendre les

primeres lletres i uns valors 

que m'acompanyen sempre.

I torno a casa

i al pati de llums tinc una ciutat

sencera d'habitants invisibles,

d'habitants diminuts

com en Polzet i els demano permís

per caminar per la seva avinguda

i em preocupo per ells

i pel seu bon govern

i escric un poema

per als contes de fades.

I passejo també de la mà dels balls

al carrer, al de Fidel,

amb tauletes i orxates 

i granissats de llima

i la nova cançó i Ovidi Montllor

i la fera ferotge ballant un

pasdoble i Te llaman perla preciosa

i la sinuositat de la veu

i els malucs d'Elvis i veure

com a l'estiu tornaven com

orenetes veïns que vivien a França, 

a Suïssa i més lluny,

països exòtics, però

nosaltres érem aquí!

Vivíem imaginant 

paradisos de llibertat

i el nostre paradís,

la nostra llibertat, 

tenia el nom d'adolescència i

fèiem la roda: al de Fidel

i després al Sindicat on a l'hivern 

assajàvem la jota i la sardana

mentre pensàvem que la jota era nostra,

però que ens calia mantenir la flama de 

la sardana, i els diumenges a la Fila

i els caps d'any al Casino.

Evoco les sessions del cinema mut 

els diumenges a la tarda, blanc i negre, 

Charlot, el gros i el prim, i per a mi, el més gran,

Buster Keaton, al Casal, 

asseguda en els banquets de fusta

i l'olor a pipi.

I els Pastorets per Nadal

i la por de les pel·lícules de terror

al cinema Casino, on Dràcula i els morts

emmetzinen els somnis d'una ment 

infantil. I el Bahia amb els pares

els diumenges a la tarda. I l'Òscar

i Los cuatro jinetes del apocalipsis 

una nit d'hivern amb el iaio. 

I Els ocells del Montsià 

I Tu pont gegantí!

I les partides d'escacs, 

de dames i de guinyot

tots els migdies amb el meu pare,

a qui mai vaig guanyar

tret d'un temps en què, 

ja més gran i havent llegit 

Els assassinats del carrer La Morgue,

com si fos un miracle,

guanyava a tothom i, tal vegada, 

vaig guanyar també el meu pare. 

I la música de les bandes pel

carrer tots els dies de festa

i els guinyols que s'estaven

en una plaça que hi havia davant 

del mercat. I el llop i la iaia donant-li cops

i a la nit que somiava que m'agafava el llop. 

I el riu a les festes i els joves

relliscant per un pal ensabonat

I els ànecs que nedaven

I jo que corria darrera del bou capllaçat,

I la plaça de bous.

I l'esport, i els amics i les amigues 

pels carrers parlant fort.

Quant d'enyor vaig sentir 

en haver de marxar del meu món,

del meu poble-ciutat,

dels carrers, de la vida i els jocs. 

Encara avui m'acompanyen

en el meu passeig els rostres 

i la vida d'aquells anys i la gent gran

de casa meua, austera i familiar,

bona i valenta.

Observo avui les cases 

i els carrers canviants del meu poble.

Amposta ha anat com jo, a poc a poc,

mudant els vestits de pagesa

i menestrala

per uns altres més nous.

Amposta es trau de sobre 

la terra dels carrers

i els patis de tractors i l'aviram.

Amposta creix, s'eixampla i

es fa nova, oberta de cor

i generosa, però Amposta, com jo,

és com és, perquè porta en el cor

una mica de pols del carrer,

molts de jocs al carrer,

espardenyes d'espart 

i el treball de les mans 

en els prats.