Mercè Amat Ballester

Ens ronden desencerts i quimeres 

mentre cau el degoteig de colors 

en un jardí distret arran de llavis.

Rams de pols blanques i llevats 

desats en entramats amorosint-nos 

en creixements que ens dignifiquin.

Arrels enmig del fang quan el cos 

diu que hi expiri el que és sobrer.

Què ho fa que torno a dir 

la forma d’un món estranyament 

dempeus encara?

“Tapa’t el rostre amb les mans i plora

a la platja d’Alexandria”, llegeixo de Kavafis,

en l’angoixa del desig on la mirada es glaça.

Però de cop m’encalça el somni,

com ho fa la son plena de pols cada vesprada. 

Lluny, ben lluny, sons entrellaçats 

i formes enigmàtiques se m’enduen 

i ja veig sota altra llum aquest món nostre, 

tan ple d’ombres famolenques i esperes.

Relatar-lo vull, llegint clarors, llevant foscors, 

refent un escampall cromàtic 

i retrobar les fonts en lent repòs.

Ara veig dàlies al jardí i altres flors 

silvestres, olors d’una infantesa

com un desmentiment a l’alba

natural de mals auguris d’oracles.

Pluja de partícules. 

                               Reverberació 

de vides incansables que empenyen la inclemència 

i la dissipen. 

Només els necis no temen res dins la tempesta de viure.

Barcelona, novembre 2021