Andreu Alanyà

Aquesta tarda és infinitament

més llarga que les altres,

l’aire crema i el cel s’encén

d’un roig de foc que lentament

perllonga l’espera del crepuscle

que no vol cloure l’interminable dia.

L’ocàs es fa el mandrós

per dur la més curta de les nits.

Ells ompliran la fosca de fogueres

on cremaran totes les noses

i dansaran màgicament els cossos.

Les dones més lleugeres de roba 

es fan dolçament més desitjables.

Aquesta tarda es fa llarguíssima,

i la nit més curta no arriba…

Em diuen que és cosa del solstici.

Tornaré a veure a petits glops

avarament d’aquesta copa

assaborint submís el regust

amargament endolceït.

Diuen que a l’erm

hi creixen males herbes.

Tossut i solitari camino riu amunt.

El blau signa cautelós tots els àmbits

i jo aixecaré del fang els meus genolls.

Persistint en el mateix embruix de sempre

el vent durà de dalt més clars silencis

bressant l’atzar rebel i lliure

per encendre nova llum al llarg viatge.

Si la nit penja somnis misteriosos

a la dubtosa claror de la nova lluna,

beuré tot d’un glop aquest brevatge

avarament fins al solatge d’aquesta copa.

L’OMBRA DEL CREPUSCLE

Olor a pell de taronja,

a paper i a tinta,

i pa al forn de llenya.

L’ombra dòcil del crepuscle

trena prim el fil del silenci.

Serenament m’amara la tristor

amb regust de terra fèrtil,

a pluja, a terra humida

i a salabror de mar llunyana.

Reprenc el goig ardent de l’escriptura,

amb tinta i sang ratllo papers.

La tarda es fa tan intensa

com la set que tinc de la paraula

que humilment em du fonda placidesa

il·luminant la difusa ombra del crepuscle.

Olor a pell de taronja,

a paper i a tinta,

i a pa al forn de llenya.